Ozric Tentacles - Jurassic Shift (1993)

Un pols de desvari psicodèlic ben tendre, unes engrunes de rock còsmic dels setanta, un pessic de funk fibrós, un bon grapat de deliris electrònics. S'hi afegeixen uns bocins de baixos prèviament banyats en groove gran reserva i es deixa que l'infern es desencadeni a foc roent.
El beuratge resultant es serveix calent i es digereix amb calma assaborint els efluvis i els colors aromàtics que desprèn.

Aquests bruixots entremaliats de Somerset (Anglaterra) cuinen prolíficament pocions harmòniques instrumentals d'alt contingut calòric, emparats en la més absoluta de les llibertats creatives, aquella que els atorga l'afiliació en una companyia absolutament independent, alternativa i pseudo-casolana -només cal fixar-se en el disseny gràfic del fulletó-, així com la seva tossuderia en no acceptar cap dels tractes que les majors els ofereixen constantment.

En aquest poti-poti llefiscós que rellisca entre l'space rock i el funk, entre el rock furiós i la electrònica new-age dels setanta, hi tenen cabuda tota una amalgama de sons electrònics i orgànics provinents dels instruments d'uns virtuosos d'alineació variable al llarg dels temps però de solvència inequívoca i resultats sucosos i altament degustables. Des de la seva formació a l'any 1983 fins a l'actualitat, han lliurat un total de 27 àlbums, tots ells ancorats en la psicodèlia i la creativitat més enlluernadora, presentant sempre unes credencials de llibertat compositiva i d'atreviment anti-comercial francament digne d'elogi.

Perquè, no ens enganyem, enregistrar discs instrumentals, sense tornades fàcils i enganxoses, sense lletres absurdes i mancades de poètica i de ritme propi, és, planament, un atreviment poc comú. Si a la fórmula li afegim la cocció lenta d'un estil, el rock progressiu dels setanta, molt à la space rock, i uns plantejaments desafiantment propers a les jam sessions, el producte resultant sembla destinat a omplir els fons de catàleg de les botigues especialitzades.

Les guitarres de l'Ed Wynne i els teclats i aparells diversos del Joei Hinton es cargolen per entre bases rítmiques funk puntejades habitualment per les clàssiques seqüències de la electrònica primigènia -aquelles menes de falsos arpegis de sonoritats sintètiques impossibles-, coent uns motius semi-improvisats enfilats a consciència un damunt de l'altra, amuntegant solos hiperbòlics i fantasiosos, d'aquells que un no sap ben bé a on aniran a parar de tant rocambolescs i rebuscats com son. Els teclats semblen guitarres i les guitarres, sovint, semblen teclats, de tan entrelligats com son en els discursos solistes.
Essent aquest el nucli central de la proposta dels Ozric, se li afegeixen una amplia diversitat de sonoritats, sovint provinents d'endergues electròniques, però també de flautes, timbals ètnics i fins i tot d'un koto japonès, aportant-li una densitat sonora implacable així com un bon ventall de textures i sabors que es retroalimenten fugaçment per dissoldre's en una massa compacte i severa.

Tot i que la seva gènesi de jam session l'impedeix comunicar un missatge concret i sembla tendent a la divagació hiperbòlica, el conjunt és un regal per a les oïdes que cerquen quelcom de diferent en l'anquilosat menú musical contemporani, una recepte màgica cuinada amb cura per uns bruixots virtuosos i psicotròpics que semblen posseïts pels esperits dels llegats de Gong i d'Steve Hillage, i que ens ofereixen un tast del que podríem anomenar un veritable viatge al·lucinatori per mons de fantasia i d'imaginació desbocada.