Emerson, Lake & Palmer - Emerson, Lake & Palmer (1970)

Aquí va començar tot. Hi ha qui diu que Tarkus va ser l'iniciador del fenòmen Emerson, Lake & Palmer. Però és aquí, en el seu debut homònim on es desvetllen totes les petjades que haurien de seguir el primer supergrup de la història.

La poderosa Barbarian inaugura la llegenda començant amb un magnífic diàleg entre les desbocades bicolors de l'Emerson i la guitarra distorsionada i rugosa de'n Lake, una veritable bala musical que va convulsionar els fonaments del rock de la època i que ja deixa entreveure que això no va de broma i que els ELP disparen els decibels a discreció.
La següent peça, Make a Pebble, cantada amb versos bellíssims (just take a pebble and cast it to the see / then watch the ripples that unfold into me) i metàfores poètiques de caire naturista, es desvetlla inicialment com una peça fràgil però va agafant cos i embranzida èpica, a través de silencis, talls sorprenents, interludis rítmics i juganers de ressonàncies country, jazz i, fins i tot, minimalistes. Es una peça ambiciosa, la primera del trio, amb canvis constants de temàtica i de sonoritat així com de potència i expressivitat, tot una declaració d'intencions de cara a trobar el que hauria de ser en el futur el seu so personal, tot i que encara es nota una certa manca d'habilitat en enfilar les diferents parts en un tot més homogeni. I parlant de cercar la seva pròpia sonoritat, aquí arriba Knife-Edge, un clar precursor de l'estil amb el que, pocs anys més tard, els Yes els hi farien la competència. El trio de Bornemouth van obrir la porta que havien de travessar -i fins i tot reclamar- altres formacions que els seguiren l'estela.

La segona galta s'estrena amb una aclaparadora seqüència d'acords de l'eixordador orgue de la Royal Festival Hall en mans de l'Emerson, descomunals, fers i temibles, per anar deixant pas a un piano cristal·lí que es desplega en espiral sota l'amenaça del retorn dels aclaparadors acords. Es el tema The Three Fates, que és desimbolt en tres actes, a quin més poderós i espaterrant i que, com no podia ser d'altra manera, acaba amb una explosió -literal- per donar sortida a la tensió acumulada a cabassos en els quasi 8 minuts de solc.

I quan un ja pensava que tot estava dat i beneit, apareix en Palmer per introduir -a l'any 1970, no ho oblidem- un terrabastall sonor en forma de solo de bateria que, lluny de conformar una demostració de lluïment, esdevé una escena melòdica de ple dret i que desemboca en una sortida del solo memorable acompanyant l'aparició del trepidant baix de'n Lake i l'agudíssima melodia inorgànica de l'Emerson en un carnaval final de disbauxa grupal sostingut que deixa a l'oient absolutament exhaust.

I com a regal, com a cura de desintoxicació després de la batalla, en Lake s'arrenca de l'ànima una balada a l'estil de Nick Drake, amb aires folk i amb una història llegendària al darrera. Sembla ser que en no disposar de més temes per gravar en aquest, el seu primer àlbum, i pressionats per la discogràfica per "omplir" una mica més la durada del mateix, en Lake començà a interpretar una balada que havia composat quan només comptava 12 anyets. Els demés el van seguir espontàniament i en un temps absolutament rècord completaren la gravació del que havia de ser un dels seus senzills més memorables, més difosos per la radio i més requerits pels fans en les seves gires.

Amb menys excessos que les seves posteriors demostracions de mestratge, farcit d'originalitat i de genialitats que apareixen a cada aclucada d'ull, el debut dels ELP vingué a suposar una fita, un punt de no retorn per a un rock que tot just entrava en la que havia de ser la seva dècada més productiva i original de la història. Ells no inventaren el rock progressiu -al menys no en aquesta formació; si ho varen fer els King Crimson, d'on provenia en Gregg Lake a l'any 77- però el classicisme que destil·la aquesta peça es digna de ser lloat un i altre cop, recordant que l'atreviment que ells van imposar amb tota normalitat ja no és moneda de canvi habitual en el panorama musical dels nostres temps.

Art Brut - Bang Bang Rock And Roll (2005)

Apereixent d'entre la maranya de grups etiquetats com a Art Wave (una d'aquelles etiquetes que pretén substituir una altra que sembla haver-se quedat massa gran i que comença a agrupar bandes que no guarden més similitud que la seva procedència o, de vegades, ni tan sols això), i perseguint l'estela exitosa dels Ferdinand, Maxïmo Park o Bloc Party, aquesta banda del sud de Londres entra amb unes credencials diferenciadores que els poden dur lluny si juguen bé les seves cartes.

Les seves senyes d'identitat son una base guitarrera molt a l'ús -i probablement poc enginyosa- a la que se li afegeix un vocalista amb un gens dissimulat accent british i una dicció molt més propera a la parla que al cant. La seva veritable aportació al moviment és però la temàtica, la ironia i el sentit de l'humor amb que perfilen les seves lletres. Des de la inaugural Formed a band -en la que el cantant Eddie Argos expressa el seu desig d'escriure la cançó que uneixi a Israelians i Palestins-, fins a Rusted Guns Of Milan -en la que ens narra l'experiència d'un "mal polvo" (començant la peça i enllestint-la amb un insistent I can do it / I can do it), tot el contingut temàtic està farcit de situacions curioses, autoparòdiques o, simplement, originals. A Modern Art declara la passió desmesurada -amb final sorpresa- que li provoca l'art modern, a Good Weekend presumeix de nova parella (la vaig veure nua dos cops / la vaig veure nua dos cops!) i, per acabar d'aclarir les seves intencions, al tema que dona títol al disc declaren sense pudor com els desplau la Velvet Underground -i dir això ja és una mena de sacrilegi per a molts- i hi afegeixen no més cançons sobre sexe, drogues i rock 'n roll / és avorrit!.

El conjunt és prou original i sona prou bé com per enganxar i per demanar més -ja és disponible el seu segon esforç discogràfic, el magnífic It's a Bit Complicated que segueix i emfasitza la mateixa línia irònica i humorística-. L'únic problema és que, musicalment, semblen mancats d'idees i tan sols a algunes poques -i mítiques- excepcions se'ls pot permetre que la seva música no sigui original si les lletres et poden canviar la vida. I les lletres dels Art Brut te la poden alegrar, però no te la poden canviar; al menys no encara.

VVAA - Blue break beats (1992)

A finals dels 80, una legió de DJs de l'escena de club començava a desempolsar atrotinats vinils de jazz de dues dècades anteriors per samplejar-ne alguns passatges més funk i encadenar-los a les seves bases ballables. El resultat final eren unes peces irresistiblement rítmiques i amb una síncope encomanadissa que assoliren llocs de privilegi en les llistes d'èxits del moment. Inicialment però, els DJs practicaven el sampleig d'aquests temes sense empara legal, evitant el pagament de tributs a les discogràfiques o, simplement, no donant-les-hi ni tan sols espai en els crèdits. El mític segell de jazz Blue Note, empesa per aquests furts però també amb gran visió comercial, decidí donar sortida a una sèrie de quatre recopilatoris on recuperava temes susceptibles de ser samplejats pels DJs aconseguint així no només oficialitzar l'ús del samplejat de temes jazz —i per tant, obligant moralment a pagar-ne els tributs corresponents—, sinó també oferir un catàleg vistós i llaminer per als DJs.

Més enllà dels motius de l'edició d'aquests àlbums recopilatoris, el seu contingut roman, avui en dia, com uns imprescindibles testimonis d'una manera de fer jazz que ja s'ha perdut. Enjogassats i encuriosits amb les noves tendències musicals dels 60 i 70, els músics de jazz de la casa iniciaren una sèrie d'experiments musicals introduint les corrents funk i rock en les estructures clàssiques del jazz, obtenint-ne com a resultat saborosos subgèneres batejats amb les obvietats funk jazz o jazz rock.

Richard "Groove" Holmes —un roent organista funky— encapçala el solc amb el seu impressionant Grooving With Mr. G, ja marcant el terreny, abonant-lo de cara als refrecs funk dels seus companys. I no calen més de dos talls per adonar-se'n de que s'està davant d'un disc imprescindible, candent i ple de retrucs ballables d'alta volada, doncs a en Holmes el segueix Grant Green i la seva guitarra nítida i polida que travessa 10 minuts d'un tema, Sookie Sookie, que cavalca sobre la trotada de la magnífica bateria del seu sideman Idris Muhammad i que es recolza sobre el vamp inicial del saxo de Claude Bartree —que al mig del tall es marca un solo absolutament espatarrant de metall roent i melodiós— per donar sortida a tot un ventall de rebufs i silencis funk treballadissims i ornamentats.

La llista de talls es va completant sobre un planter d'incombustibles del jazz; primeres figures com en Lou Donaldson amb el seu rampell més soul a Who's Making Love però repetint en la enganxosa Turtle Walk, la flautista Bobbi Humphrey en un delicat tema, Harlem River Drive, que fluctua agradablement, el trompetista Eddie Henderson que s'acobla a un irresistible atac de baix a Kudu en un tema molt à la Miles Davis o, fins i tot, el mític Herbie Hancock, habitual de les formacions fusió del mateix Davis però també gran pioner dels teclats fusió amb una carrera immaculada. Tots ells/es es capbussen en ritmes frenètics, silencis esquerps, solos aclaparadors i una sensació contínua de gaudi creixent, a mesura que les notes desfilen i els talls s'esgoten.

Tot i que se'n van publicar fins a quatre volums (més un recopilatori de recopilatoris, una mena de greatest hits dels quatre volums) aquest primer és el que roman més emblemàtic, no tan sols per la seva magnífica i impol·luta selecció sinó per l'energia que destil·la cadascuna de les seves peces, veritables joies que s'haguessin mort d'avorriment en un bagul destinades a ser oblidades i sobrepassades per una història musical sovint massa atrafegada intentant descobrir novetats brillants en detriment d'uns clàssics les arrels dels quals ens permeten avui en dia de gaudir d'estils musicals que mai no haguessin existit sense ells.

Beats International - Let Them Eat Bingo (1990)

Després de que els entranyables Housemartins es separessin, el seu baixista, en Norman Cook, decidí tornar a allò que el va iniciar en el món de la música, els giradiscs, les remescles i la música de ball. Va ser en aquesta etapa en la que, mitjançant la seva nova formació, els Beats International, va començar a a dur-lo cap als camins que li reportarien la fama internacional, primer a través d'un pas intermedi, la banda Freak Power de la que diversos senzills tingueren força ressò en les ones, i després sota el pseudònim de Fatboy Slim.

Arrabassant línies de baix dels Clash, dels Jackson 5, de James Brown o de qui se li posi pel davant -sempre, això sí, allunyant-se de les obvietats-, en Cook i els seus juguen a barrejar trames de hip hop, blues, funk i exotisme -tot l'exotisme permès en la cultura dels 90, encara no atrapada en la globalització més desaforada- per anar donant forma a peces absolutament encarades al ball i a la diversió més descarada i no per això menys degustables. Des de les irresistibles Dub Be Good To Me (primer senzill de l'àlbum) o The Ragged Trousered Percussionists (amb un irresistible sample vocal de sonoritats africanes, puntejos acid i melodia aflautada que arrossega sense remei), la banda desplega un ventall prou ampli de recursos i hooks ballables que van des del rapeig subtil a l'amanerat, des dels cors suplicants ("please Mr. DJ") a la combinació de samples que entaulen una animada fuga -impagable la retòrica dels Jackson 5, allò del "sunshine, moonlight, boogie" replicat per sengles samples de resposta-, des de les calentors soul-jazz de Babies Makin' Babies fins als aromes africans de Burundi Blues.

Tot i que una mica tou i ingenu en alguns talls -potser encara encomanat de la idiosincràsia dels Housemartins- com per exemple en la juvenil Before I Grow Too Old o la simplista For Spacious Life que sembla sortida de la factoria Stock, Aitken and Waterman i que ben podria haver estat interpretada pel Rick Astley-, l'habilitat de Cook per endur-nos cap a la part més il·luminada de la pista de ball, sense angunies ni vergonyes -ans al contrari, amb vigor i exhuberant energia-, es revel·la clarament tangible i ja apunta cap al desplegament d'expertesa que hauria de demostrar més endavant, tant amb els fantàstics i refrescants Freak Power com amb el seu assalt a les llistes de hits ballables.
Al cap i a la fi, si un disc ballable de fa quasi 20 anys encara t'enganxa sense fer-te pujar els colors és senyal indefectible de que l'arquitectura és prou resistent com per poder-se considerar una peça mestra dels trencapistes.

Tom Coster - Ivory Expedition (1983)

Tot i que la portada deu haver fet fugir per cames a més d'un/a, aquesta presentació passada de moda i ben pròpia de la dècada que el va veure néixer amaga una joia de gran volum i de lluentors ostentoses.

En Tom Coster, membre distingit de la banda d'en Carlos Santana durant un bon grapat d'anys, remena les tecles del seu arsenal electrònic vertiginosament per esprémer-les-hi tota una gama de sonoritats fusion que quan no apel·len a la disbauxa i al desgavell més rock s'apunten a les sonoritats llatines.

Arrenca amb la brutalitat crossover de Zulu Queen on el de Detroit empaita les bicolors en una cursa frenètica i exhibicionista que deixa prou bocabadat l'oient com per empènyer-lo cap a nous terrabastalls imprevisibles sense por a les batzegades més agosarades.

No es fins al quart tall on en Coster fa parada i fonda per encarar un tema melòdic, Till We Meet Again, molt en la línia de la new age tant en boga en aquelles dates, que desemboca en un amanerament samba molt à la Santana, igual que succeeix en l'altra peça romàntica, la serena I Give You My Love de la segona meitat del disc. El sobtat recés s'agraeix donades les tempestuoses velocitats que els tres primers talls havien assolit, però no és més que un miratge fugisser que ens endinsa en el tancament de la primera galta del disc rematat per la saltironant Caught In The Act, que sembla apuntar l'inici d'aquell subgènere sense batejar que mega-estrelles del teclats com en Jan Hammer havien de portar a les llistes d'èxits.

Parapetat darrera de la seva armada sintètica, brandant solos recargolats i temeraris, ben suportat per una banda cohesionada i perfectament engreixada a base de l'experiència dels músics de sessió que la integren, en Tom Coster no deixa d'empaitar les tecles, de castigar-les sovint, prement l'accelerador cada cop que s'acosta un tram perillós, deixant que els seus solos digitals es confonguin amb els de la guitarra -no en va, el teclat que empra fonamentalment en aquest disc és el Moog Invader, aquell creat per ser tocat penjat del coll, com si fos una guitarra elèctrica, permetent així la mobilitat de l'interpret i facilitant-li de retruc la seva evolució cap a showman i acaparador de mirades damunt els escenaris- i, en definitiva giravoltant sobre melodies treballades que descansen sobre bases rítmiques pròpies de la fusió més habitual.

Si bé en la segona galta els beats per minut disminueixen ostensiblement i deixen una certa sensació de tensió no resolta, l'escolta sencera del disc catapulta els ànims cap a estadis d'excitació d'alt octanatge captivant l'oient des dels primers retrucs, trenant tema a tema una peça d'orfebreria deliciosa i plena d'esbojarrades corredisses, ditades supersòniques i desplegaments d'escales jazzy que semblen no trobar límit i esborren qualsevol possibilitat de resposta a les preguntes: a) quantes tecles tenen els teclats de'n Coster?, i b) quants dits té en Coster a cada mà?

En definitiva, una preciositat ampul·losa i exhibicionista que no decebrà als amants de les emocions fortes. Advertència: lliguin-se els cinturons de seguretat.

Radiohead - In Rainbows (2007)

Més enllà de les diatribes futuristes i visionàries, al darrera de les tones de paper tacades amb prediccions apocalíptiques i esperançades revolucions, hi ha un disc, el darrer d'una formació que, precisament, no hagués comptat amb el ressò mediàtic obtingut arran de les seves originals tècniques de distribució de no ser per una trajectòria caminada a base de passos agosarats i canvis de direcció cap a sendes poc transitades.

I tant se val aquí si aquest setè àlbum és més elèctric o menys, si els teclats obtenen preminència en el conjunt o si ha superat el llistó del mític i influent OK Computer. La bellesa d'aquest àlbum és pròpia, inherent als seus solcs (si és que els uns i zeros de la seva descàrrega es disposen, ordenadament, en solcs circunvalatoris), aferrada a un gènere propi que molts imiten i pocs poden comparar-s'hi, el gènere de la música amb majúscules, aquella que cada cop més costa trobar a les prestatgeries de les botigues -i que, de seguir les estratègies de distribució dels de'n Yorke, cada cop seran més buides-.

Vertebra l'àlbum una contundència rítmica extremadament polièdrica, palpitant i, sobretot, terriblement moderna, poc comuna a una banda de rock d'avui en dia (al menys en una d'usual). Es present en la gran majoria de peces, des de la inicial 15 steps -prominent bateria, angulosa saltimbanqui- fins al tancament amb Videotape -enginyosa estructura mecànica que es refrega en una secció rítmica absolutament a contrapèl-.

A un inici demolidor amb la contundent 15 steps el segueix una peça aclaparadora com Bodysnatchers, parida en un riff de guitarra estripada i roent i que avança com una tona d'acer en forma de tanc que tritura els primer dos minuts sota les seves rodes fins que es trenca per, conservant l'empenta, reduir la potencia sonora durant un minut escàs, pur miratge efímer que tan sols prepara el contrapunt final amb la re-entrada del riff inicial. Als set minuts d'iniciar-se l'escolta, una ja té clar que aquest disc tendeix a l'apoteosi, en qualsevol de les seves accepcions i varietats.

Com per realçar l'evidència, Nude, el tercer tall, retorna als low-tempos en els que l'exquisidesa vocal de Yorke llueix en tota la seva esplendor i dramatisme -segurament és sobre aquesta bassa, un esllanguiment calculat i premeditadament colpidor, que els d'Oxford han fomentat la seva fama duradora-.
I és quan arriba Weird Fishes / Arpeggi -on, tot i que la bateria vertebra també un tema accelerat, l'arpegi del títol que acompanya tota la peça i la suavitat vocal de'n Yorke conclouen una delicada peça de pop preciosista, quasi trencadís, que oxigena l'àlbum- que un se n'adona de que, aquest disc, a diferència d'altres de la banda, entra bé, de primeres; no cal donar-li temps, la seva perfecció radica en aquesta mecànica interna tan ben ajustada que entrega un pop i un rock ambiciós, sempre nou, allunyat de la banalitat i que navega a anys llums de la resta, fins i tot dels més grans.

La resta del treball transcorre entre la presència sintètica i reverberant d'All I need i la puresa quasi neo-crooner de Faust Arp -amb arranjaments de cordes i tot- o la juganera House of Cards, preparant un final preciosista amb la joia que és Videotape, inaugurada amb uns senzills puntejos de piano als que s'hi va afegint la secció rítmica per rubricar un tema en el que l'aparició de la Björk no sorprendria, de tan posmodern com és.

En un equilibre conciliador entre les guitarres i l'electrònica -amb lluita interna del grup pel mig- el pes de la sonoritat d'aquest emocionant disc recau en una vibrant i vigorosa secció rítmica, a vegades cadenciosa, altres tèrbola, algunes entremaliada, i distribueix un repertori sòlid alhora que atrevit -potser menys que de costum- que remarca i subratlla les diferències entre algunes (poques) bandes de l'univers discogràfic obstinades a obrir camins poc trepitjats i les (moltes) que els segueixen, això sí, de molt lluny.

Radiohead's In Rainbows, Any Zero?

Impossible estar-se'n de fer de futuròleg en aquests convulsos mesos de finals del 2007. Qui sap, potser aquestes dates es recordaran d'aquí a una pila d'anys; potser molts/es podran dir, tot ufans/es, que hi van ser i que ja es veia a venir que era el principi d'una nova era; potser,es cotitzaran a preu d'or les primeres descàrregues de l'In Rainbows (seria divertit veure els esforços per demostrar l'autenticitat de la descàrrega per part de, posem per cas, Sotheby's); o ... o potser no.

No m'embarcaré en previsions sobre hipotètics futurs -que ja diu el cosí d'un que jo em sé que no es pot fer cas ni de la meteorologia-, però el que si m'agradaria és comentar alguns fets -sí, això, fets- que semblen seguir unes pautes diferents a les de fa tan sols uns mesos.

1- Ara que molts/es s'omplen la boca dient que els de'n Yorke no son els primers -només faltaria, amb la de grups oblidats i amateurs que regalen les seves maquetes!-, caldria potser avisar de que el que fa que l'aconteixement sigui rellevant és l'acció la dugui a terme un "gran" de la música, un d'aquells puntals del rock actual, amb un contracte escandalós amb la seva discogràfica (fins fa poc, aquest l'han editat, evidentment, ells solets) i amb un ressò mediàtic de primer ordre. En aquest sentit, és veritat que caldria repartir mèrits amb en Prince, que com és ja ben sabut, regalà ara fa uns mesos el seu darrer àlbum acompanyant un diari britànic però tampoc cal oblidar la precursora i visionaria actitud de David Bowie que també encarà una estratègia similar ara fa uns anys tot i que sense sort ni suficient ressò.

2- Les diferents iniciatives que en els darrers anys han anat sorgint al voltant del concepte del "preu de la música", des de Napster fins a In Rainbows, passant per Myspace, el Top Manta i mil altres exemples, ens ha portat a un momentum molt significatiu on la sensació de que el canvi és possible flota en l'aire i fa creure possible la reinterpretació dels pilars totèmics i anacrònics de la indústria musical.

3- La indústria està molt espantada, i els seus arguments no s'aguanten més enllà de les diatribes poca-soltes ("estem matant la música"; si de cas, estem matant part de la indústria, que ja ens està bé; els/les que descarreguen música a baix preu o gratuïtament estimem la música tan o més que els magnats de Vale Music, de la SGAE o de Sony Music), dignes de cul·lebrots desencaixats de la realitat ("estem eliminant llocs de treball"; és cert, però no ens fa pena perquè sabem quins son els llocs de treball que estem eliminant, els innecessaris) o directament equivocats ("si els Radiohead ho poden fer és perquè anteriorment la seva discogràfica els ha promocionat i els ha fet famosos"; si això és cert, que ho és, no ho és menys el fet de que quan un artista canvia de discogràfica l'argument hauria de ser igual de vàlid, però llavors ja no s'esgrimeix).

4- El concepte de negoci està canviant radicalment doncs els melòmans se n'han adonat de que ja no tenen perquè córrer els risc de gastar-se els diners en un producte que potser no els agradarà. Prefereixen tastar-lo abans i comprar després. I per tastar-lo, per molt que insisteixin alguns/es, no és suficient amb anar a la web de l'artista i pitjar un botonet per activar el reproductor i poder sentir el seu senzill. Per tastar un disc cal sentir-lo sencer, diverses vegades, a casa, en el trajecte a la feina, mentre treballes o quan vas a comprar. Per tal de que un disc t'agradi cal que formi part de la teva vida, i això, en la era de l'I-Pod, només pot passar si té "portabilitat", és a dir, si te'l pots descarregar.

i 5- I justament això que esmentava en el punt anterior és el que més mal li fa a la indústria discogràfica. M'explico. Històricament, des de ja fa molts anys, el sistema capitalista s'ha basat en la sobre-venda, és a dir, en vendre més del que el comprador necessita -així anem, engruixint cada any les xifres de tones de deixalles per persona-. És a dir, que la gent no compra perquè alguna cosa li agrada sinó perquè creu que li agradarà. Diguéssim que és com si la gent comprés il·lusió, la il·lusió de plaer, per comptes del plaer real. Fins que no tens el producte a les mans (a les orelles en el nostre cas -o potser hauria de dir al cor?-) no pots arribar a saber si aquesta il·lusió ha esdevingut realitat.
En aquest moment, en el terreny de la indústria discogràfica, la tecnologia permet al comprador habitual de música tastar la il·lusió abans i certificar-la degudament abans de desembutxacar ni un cèntim. Dit d'una altra manera, la venda de música, si adopta finalment alguna de les varietats d'aquest nou mètode de descarrega-i-paga-després, abolirà la venda d'il·lusions per vendre, exclusivament, qualitat, és a dir que el comprador pagarà per allò que vol, i no per un somni eteri o una il·lusió possiblement equivocada.
Això és el que els fa mal. I tant que baixaran les vendes de música. Ara ja només es comprarà la música que satisfaci. Ara qui mana, és qui compra, no qui ven; com sempre hauria d'haver estat.

Bel Canto - Shimmering Warm and Bright (1992)

Quan na Anneli Marian Drecker formà amb només 15 anys Bel Canto a la seva Trömso natal amb en Neil Johansen i en Geir Jenssen, l'escena electrònica noruega tot just començava a despuntar. Terra de mites i llegendes molt presents en les vides dels seus poc més de 150.000 habitants, Anneli i els seus companys fundaren un grup que amb poc més de cinc anys comença a traspassar les fronteres de Noruega amb el seu equipatge de fusió de la modernor sintètica amb la iconografia, la mitologia local junt amb la rica i dúctil veu de la Drecker.

Combinant números més ballables —com la impressionant obertura del disc, Unicorn, que, literalment, t'arrossega a la pista amb el seu crescendo sinuós—, amb altres més eteris i perfectament ubicables en la world music tan de moda en aquell decenni que tot just despuntava, l'ex-trio —ara duet després de la auto-exclusió de Jenssen— afila les textures i les cadències per escenificar un autèntic paisatge per on desfilen bruixes esquives, guerrers que tornen de la batalla, unicorns, reialmes més o menys encantats, contes malsans i fins i tot la Mort, en una mena d'atles sonor d'unes terres d'encanteri més pròpies de l'imaginari literari que del musical.

Aquesta temàtica, tan pròpia dels universos sonors provinents de les latituds més septentrionals de la vella Europa —aquella que desapareix sota una espessa manta de modernor inconsistent—, atorga al disc una lluminositat impròpia del pop electrònic, sempre adotzenat en els paràmetres de l'hedonisme més embafós.

I abordant aquesta riquesa temàtica, l'ornamentació vocal amb la que s'hi atansa na Drecker acaba d'evocar la imatgeria mitjançant una portentosa ductilitat vocal —adornada amb alguns atacs de flaires aràbics— resultant-ne un cromatisme quasi pictòric i molt dramàtic, ja sigui emprant l'anglès, el francès o bé l'alemany com a llengua base. Sobre les llenques florides i les pastures sagrades de les bases d'en Nils Johansen, na Drecker si passeja parsimoniosament, sense urgències, trepitjant-les a peu nu i a gola descoberta per endur-nos-en a gaudir d'uns territoris vastament inexplorats darrera dels quals s'hi amaguen misteris i fauna i flora encara per catalogar.

Enterbolits pels atacs de follia de la bruixa d'Spiderdust, sublimats en l'elevació etèria de Mornixuur, captivats per l'efectivitat immediata de Shimmering, Warm and Bright, ens deixem emportar per una marea arrabassadora i solquem paratges impossibles i pretèrits de la mà d'un duet inspirat pel sol de mitjanit.

Interpol - En directe a Razzmatazz (9-11-07)

Se'ls hi comença a quedar petit el Razzmatazz als Interpol ara que, després de tres àlbums, s'han confirmat com una de les bandes més sòlides i característiques del moment, amb aquell punt d'originalitat que les diferencia de les que s'apunten al permanent revival post-punk.

I aquesta marca de fàbrica d'Interpol, una bateria marcada (fent treballar molt la caixa per colpir amb els seus retrunys greus) i uns riffs de guitarra extremadament simples -sovint jugant amb tan sols dues notes- per soscavar les ànimes d'uns fans entregadíssims, funcionà a la perfecció des del primer moment, apurant al màxim les limitacions de la sala, receptacle massa encongit ja per a un so que necessita espai. I arrencaren els de New York intentant refermar la idea que ja venen promulgant darrerament de que son una banda seriosa. Començaren amb aquest objectiu evitant els seus singles més recents o els més mítics -tal com comencen el 90% de les bandes de rock d'avui en dia- i llençant-se de cap a la tènue i potent Pioneers To The Fall. L'aposta es demostrà encertada doncs l'embogiment fou general, tant com si haguessin començat amb un blockbuster o un uptempo, i permeté que el repertori avancés poc a poc tot reservant alguns himnes inqüestionables per quan la nit fos més avançada.

Equilibrant quasi equitativament el repertori entre peces dels seus tres treballs -tan sols el darrer tingué un parell de temes més que els dos anteriors-, la concreció sonora d'aquests nord-americans amb ànima britànica, anà retronant per una sala atapeïda de trentenes i amb repartiment de sexes així com de vestimentes i estils, senyal inequívoca de la universalitat de la proposta, més enllà de modes i tendències.

Per als que no professen fanatisme per la banda sinó que els aprecien amb delit i respecte potser va mancar un cert risc escènic, una mica de moviment, fins i tot de teatre, de show a l'ús. La quietud de Paul Banks, impertèrrit tota la nit, així com la dels seus companys amb l'única i notabilíssima excepció del guitarrista Daniel Kessler que campava lliure i rockerament, no va permetre que l'eufòria es desfermés amb major descontrol. Potser és una posa buscada, qui sap si per refermar l'interès que tenen en demostrar que la seva música està aquí per quedar-se, però la percepció de molts/es és de poca proximitat i això, a la llarga, els pot passar factura.

Encarrilant la part final del show amb tres singles descomunals que la gent saltà de principi a final (Slow Hands, The Heinrich Maneuver i Not Even Jail) desaparegueren un parell de minuts per reaparèixer amb tres bisos de regal molt ben escollits: la ja mítica NYC, himne gloriós a les ciutats i a la incapacitat de prendre les regnes de la pròpia vida en viure-hi, la encantadora Stella Was A Diver And She Was Always Down, que poc a poc es va convertint en una de les peces preferides del públic per la seva originalitat comparada amb la resta del repertori, i PDA, una cavalcada de rock i acceleració punk que acabà de fer aflorar les últimes espurnes d'energia d'un públic entregat i afamat de proves concloents de que el futur ens promet un grup mític i de gran influència.

Havent tancat una trilogia molt respectable i influent, Interpol es troba ara en la disjuntiva de convertir-se en allò que sempre han somiat. Un quart disc tallat pel mateix patró pot fer-los perdre molta de la credibilitat que tan costa de guanyar en temps de consums musicals accelerats i de segones oportunitats reduïdes a retorns de bandes amb més de 20 anys a les esquenes. Probablement quan tornin, ja no seran la mateixa banda; per bé o per mal.

Harry Connick, Jr. - En directe al Palau de la Música (10-11-07)

Després de molts anys d'espera des que la seva impetuosa carrera musical caigués en picat en lliurar un parell d'àlbums sorprenents i a contrapèl, en Harry Connick, Jr. tornà a Barcelona, al Palau de la Música, en una nit màgica de gran música i més esperit.

La proposta de Connick no podia ser més llaminera: repassar en clau d'homenatge temes clàssics i propis de reverència a la seva natal i malaurada New Orleans. Sense cap aclucada d'ull al passat, a la seva època més gloriosa -aquella en que les etiquetes que li penjaven l'encaixonaven i limitaven-, el repertori embogí les butaques més barates (en les butaques "de luxe", ja se sap, l'emoció deu anar per dins, fins i tot quan una bafarada de jazz New Orleans et sacseja) abordant clàssics com Basin Street Blues (apoteòsic festival de ritme i coloracions vàries) o el Jambalaya de Hank Williams. El Palau sencer s'hi deixava els palmells de les mans, tan després de cada peça com succeïnt els magnífics i aplicadíssims solos d'una banda sòlida, cohesionada al màxim i que es recolzava fonamentalment en el magnífic i virtuós treball del bateria.

Amb algunes alternànces sucoses entre tempos més elevats i balades sentides, la nit anà desplegant-se per assistir a un veritable espectacle a mig camí d'un show de Las Vegas -amb xerrameca estil standup comedy inclosa- i d'un espectacle d'alta cultura. Nogensmenys, pocs (poquíssims) jazzmen poden presumir de poder plantar al Hall del Palau una paradeta de samarretes amb la seva estampa. I és que, ho volguem o no, la popularitat d'en Connick és elevada, comptant a més entre els seus seguidors a una bona legió de dones que, no deixant mai d'admirar la seva faceta musical, pateixen algun que altra fogot en veure'l treure's l'americana o saltironar al so de les seves peces més ballables.

Però qui cregués que ser popular havia de convertir la vetllada en una successió de temes de cara a la galeria, va haver d'empassar-se els pensaments. Tan sols una matinera Hello, Dolly sonava a regal per als menys avesats. La resta del repertori de la nit fou impecable, immaculat, ambiciós i musicalment elevat. Els dits de'n Connick s'entortolligaven damunt les bicolors frenèticament però amb carisma, virtuosament però amb delit i cura, mentre el públic embogia literalment en trobar-se aclaparat per la ingent quantitat de notes que es poden encabir en uns segons.
Fugint de la seva pretèrita influència Monkiana, el de Nola buscava les melodies, les treballava i les oferia generosament envoltat d'unes sonoritats lliures però perfectament sota control.

Quan al bell mig de la vetllada va atacar la tristíssima St James Infirmary Blues, ja s'intuia que aquell havia de ser el número que dones sentit metafòric a la vetllada. D'una peça que parla de la mort de la persona estimada i de deixar-la anar sabent que mai més ningú no la tornarà a estimar igual, la banda anà portant-la cap al terreny de la festa per culminar-la amb diversos solos que la convertiren en una perfecta metàfora de les sessions que en Connick ofereix en el seu tour: un homenatge que parteix de la tristor per abocar-se cap a l'esperança i la joia d'un futur possible.

Eagles - Long Road Out Of Eden (2007)

Vint-i-vuit anys son molts anys, massa. Fa vint-i-vuit anys, la banda sonora de moltes vides es va veure interrompuda per la separació d'un dels grups de rock nord-americà més exitosos de tots els temps.
En aquest temps, un directe, algun tema nou com a coartada per a un recopilatori que semblava presagiar un retrobament més formal i, això sí, una gira mundial per preparar el que des de feia molt temps es venia comentant en els fòrums especialitzats: un nou disc d'estudi.

Els fans no s'ho podien creure quan el propi Don Henley, al bell mig del concert que van escometre al maig al Palau Sant Jordi de Barcelona, els va presentar el següent tema de la vetllada amb la promesa de que formava part d'un nou enregistrament d'estudi que havia de trobar-se a les prestatgeries de les botigues (i dels fans) per Nadal. Les dates no es van complir i diversos retards van començar a fer malpensar als seus seguidors. Les abarrotades agendes dels quatre components així com diverses tensions en fer rodar les cintes enregistradores començaven a trasbalsar els cors dels patidors fans dels Eagles.

Qui els havia de dir que, finalment, el disc sortiria al mercat -tot i amb molt retard- i que aquest no tan sols no seria un disc amb els diferents temes que havien anat traient com a complement dels seus reccopilatoris o una mena de compendi de temes pertanyents a les discografies individuals de cada membre interpretats per tota la banda, sinó que acabaria prenent la forma d'un extens i digníssim doble àlbum.

Després d'un primer tall pràcticament a capella com per demostrar que les goles estan afinades -ja ho vam descobrir durant la gira- el cor del fan dels Eagles s'encongeix en entrar, potent, el que ha de ser el seu primer senzill radiofònic, How long, un tema que conté totes les essències d'aquell grup que va meravellar ara fa un quart de segle (no en va és un tema composat precisament en aquella primera època per un dels seus compositors en nòmina, en J.D. Souther).

Els Eagles, això sí, sempre han estat un grup de mig temps, particularment fins l'entrada en la banda de'n Joe Walsh. I està clar, es veu a venir des que conclou aquest tema, que el ritme baixarà i que caldrà buscar matisos més que potència. De fet, si alguna pega se li pot trobar a aquest impecable disc de retorn, és que les seves dues hores de gir incessant s'apuntalen potser en excés en les balades i, per tant, el to de l'àlbum no engresca per la seva vessant rock com per la dels Eagles més romàntics.
Algunes d'aquestes balades fins i tot sonen excessivament pop, poc Eagles, com a What do I do with my heart o a I don't want to hear anymore -aquesta signada pel baladista pop total: Paul Carrack-. Es troben a faltar balades més country-rock o, si més no, més atrevides, a l'estil d'una Wasted time o de Desperado, veritables puntals de la balada rock, poques vegades igualades.

Això sí, la banda sap en tot moment que se la juga, i tot i que la sobre tendència baladística es percep globalment, no triguen ni cinc minuts en atrevir-se amb un rock 'n roll propi dels Status Quo o parapetar-se darrera d'una bateria lleugerament sintètica per rendir-se a un pop-funk molt modern a Fast company (son els Eagles, aquests? de debò? o son els Hall & Oates?).

Aquesta barreja matemàtica li atorga al disc una certa riquesa cromàtica, sense perdre quasi be mai les senyes d'identitat, que si cors de veus perfectament encaixades, que si puntejos de guitarra subtils i harmoniosos, que si un rock per aquí, que si una balada per allà.
No tan sols hi trobem doncs una continuat al llegat dels Eagles dels 70 sinó que es modernitzen lo suficient com per no semblar passats de moda, però no cometen barbaritats que ningú s'empassaria. Els xicots tenen una edat, dominen el negoci i els seus instruments i saben com fer-s'ho venir bé per complaure sense córrer grans riscs.

Confiant la majoria de les composicions a en Frey i a en Henley, la resta del catàleg passa per composicions de J.D.Souther -un Eagle sempre a l'ombra i que els va donar èxits mítics- o Jack Tempchin -acòlit de Frey en la seva carrera en solitari-. I potser aquí hi trobem la principal feblesa d'aquest àlbum. Les composicions de cada membre es noten massa "seves" i poc de la banda en conjunt. El Somebody de'n Frey i de'n Tempchin podria ser extreta de qualsevol dels discs del californià, mentre que quan en Walsh aconsegueix un número propi no deixa de ser un bonus track de, posem per exemple, el seu But seriously folks, amb tota la càrrega irònica i desencisada del guitarrista.

Tot i amb aquesta manca de cohesió, el disc s'entoma com una col·lecció important de temes pop-rock, amb caigudes momentànies cap a diferents vessants, del rock al pop més mainstream, per assolir un treball preciosista i molt degustable, ple de records i de nostalgia.

Tal com resa la impagable etiqueta promocional que s'arrapa a la portada amb aquest disc un pot "recordar quan la música sonava així de bé".
No contenta amb convèncer tan fàcilment als "carrosses", l'etiqueta remata amb el que se'n podria dir poesia consumista: "20 temes nous / 2cds / 1 preu fantàstic". Descriptiu i directe.

Temàticament, l'àlbum sembla repartir-se el metratge -i els cds- en dues meitats ben clares. Una primera més orientada a l'amor, a l'abandó i, en definitiva, a la melangia, i una segona que arrenca just amb el magnífic i èpic primer tall del segon disc, on es carreguen les tintes per esbossar sense complaença una societat nord-americana decadent i ben a tocar dels seus límits. La guerra d'Irak, la política (i els polítics), els interessos petroliers, el consumisme i tota una amalgama de pecats capitals de l'imperi es conjuguen en una desena de talls impecables, aquí amb tempos més eixerits, i arrodoneixen un àlbum que, d'haver continuat com en el primer cd s'hagués tornat ensucradament insuportable.

No ens podem queixar doncs els fans dels Eagles. Tenim nou disc entre les mans, es prou llarg com perquè necessitem moltes escoltes detallades per arribar a avorrir-lo i la seva qualitat, com no podria ser d'altra manera, és altíssima i tot i que no aporta pas res de nou en el panorama musical ni fa créixer la ja de per si prou allargada ombra d'aquest grup mític, demostra que es poden fer bé les coses i no estafar al consumidor amb obres inèdites, rareses i estupideses vàries, oferint un àlbum de pop-rock esplèndid i lluminós les llacunes del qual les educades oïdes dels seguidors dels Eagles ja s'encarregaran de no escoltar amb massa atenció.

I el que hagi de venir en el futur, tant se val. Si hem de fer cas però dels darrers versos del disc, han vingut per acomiadar-se:

és el teu món ara
empra bé el teu temps
sigues part de quelcom bo
deixa quelcom de bo darrera teu
cau el teló
surto a saludar
així és com ha de ser
és el teu món, ara

S'acomiadaran, això si, fins que l'infern es congeli -de nou-.

Frank Sinatra - Strangers In The Night (1966)

Encadenant quasi imperceptiblement standards del jazz vocal amb temes pop orquestats a imitació dels primers, en Frankie (ell em permetria la confiança) tornava a copar les llistes d'èxits i les ones radiofòniques amb un disc absolutament replet de perles musicals inesborrables que ja han passat directament a formar part de la història de la música del segle XX.

El disc avança suaument per temàtiques romàntiques (moltes), emotives (Summer wind), eixerides (Yes Sir, that's my baby), de vegades amb un punt misteriós i noctàmbul (Strangers in the night), desgranant records amorosos, pèrdues irreparables o devocions poc resoltes i ho fa emprant inicialment un tempo mig, ni massa ràpid ni massa lent, d'aquells que t'acaben encomanant el swing tan als peus com a les mans i no pots parar de remenar el cap abraçat per aquella mena de vagareig despreocupat de temes com l'All or nothing at all o el Call me, i que fan de l'escolta un delit que s'assaboreix amb calma i bon esperit. A mesura que avancen els números i que s'intueix el final del disc, el tempo va augmentant sempre calladament per acabar amb l'acceleradíssima i esbojarrada The most beautiful girl in the world que porta l'àlbum a un finale espatarrant i gloriós ple de swing desbarrat i de ritme desfermat.

Apuntalant el so sobre els deliciosos arranjaments de Nelson Riddle així com sobre aquest estil de fatxenda simpàtic de'n Sinatra, el disc serveix, un darrera l'altre, hits incommensurables com el Summer wind, el mític Call me, la molt ballable Downtown, la elegant My baby just cares for me (sí, jo també prefereixo la de la Nina Simone) o, fins i tot, la homònima Strangers in the night, peça mítica del repertori de'n Frankie, per a molts la més instantàniament identificable amb aquest personatge que havia de convertir-se en creditor d'un dels malnoms més definitius i afalagadors de la història dels performers de música popular: alguns van ser nomenats caps, altres reis i reines, però el de Hoboken fou i serà sempre la veu, aquella que, sense esgarips ni excessos, aprofitant bé els recursos disponibles, era capaç d'expressar el que els més dotats virtuosos sovint trobaven a faltar. Dotat, això sí, d'un fraseig impecable, nítid i amb un ritme intern propi marca de la casa, absolutament inimitable, en Sinatra fou capaç d'abordar un repertori extensíssim i variat impregnant-hi sempre el segell distintiu del fatxenda més famós de la història musical.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, el que suposa escoltar avui en dia aquest memorable àlbum que compta amb més de quaranta anys. Se n'han fet tantes i tantes versions d'aquests temes, moltes d'elles pel propi Sinatra, que un, en la confortable i segura intimitat de casa seva, no es pot estar de acompanyar-lo en la interpretació de les peces, emulant els seus últims discos fets a duet amb altres cantants de renom, i trobant-se a si mateix emprant fraseigs diferents als que ell utilitza, probablement influenciat per ves a saber quina versió i quin intèrpret. Això, en definitiva, no queda més que com a prova irrefutable de la universalitat d'aquests temes, de la seva intemporalitat i, sobretot, de la proximitat i l'arrelament profund que han assolit en les nostres memòries musicals.

Traïnt una mica la traducció dels dos primers versos del Call me, podríem dir que, quan et sents trist i solitari, hi ha una cosa que ell pot fer per tu: animar-te, revifar el teu esperit decaigut i transportar-te a estats d'optimisme i alegria insospitats.

La discografia de Frank Sinatra és extensa, probablement inabarcable, però probablement sigui aquest l'àlbum que, sense ser el més rodó, millor expressa el que aquest mite universal representa. La música pop en la més preciosista i elegant de les seves formes en un disc cabdal i irrepetible com n'hi ha pocs.

Thelonious Monk - Straight, No Chaser (1966)

Pocs, molt pocs musics han pogut, dins el canviant i evolutiu món del jazz, mantenir-se fidels a les seves pròpies normes. En Thelonious Monk fou present en les sessions fundacionals del bebop i hi col·laborà intensament, però mai es deixà emportar per l'evolucionisme desbocat que en Charlie Parker i en Dizzie Gillespie imposaren, marcant el ritme que havia de seguir el gènere fins quasi bé els nostres dies.

En Monk no s'atansava a les tecles del seu piano, més bé s'hi abocava, abrupta i sincopadament, amb unes mans que s'estavellaven de particularíssima manera sobre unes bicolors que cedien per esbossar acords trencats i sobtats com mai ningú no ho ha tornat a fer.
Veure'l tocar ja era tot una sorpresa. S'abraonava damunt el teclat, amb un cos que semblava patir unes tremolors i uns calfreds que impulsaven els seus dits damunt les notes precises. En Monk, més que mai, feia valer l'expressió que els angloparlants empren per designar el que nosaltres en diem "tocar" el piano; en Monk no el tocava, "jugava" amb ell. Tot el seu cos es transformava en música a base d'espasmes continuats i rítmics; tot menys el seu cap, que romania allà, dret, majestàtic, sempre tocat amb algun curiós bonet, mentre orquestrava el següent atac alhora que s'observava els dits i, amb la boca sempre oberta, semblava rendir-se l'admiració que molts crítics de la seva primera època no sabien retre-li.

I allà estant, elaborava una música gloriosa. A diferència d'altres, en tocar amb les seves diferents bandes, Thelonious no marcava una pauta omnipresent que els demés havien de seguir, sinó que, apart de les introduccions que sempre es reservava, deixava que la orquestra prengués la iniciativa i intentava trobar-hi un encabiment per a les seves incursions, ja fos en forma de melodia (i quines melodies!) ja fos amb els seus percutius acords sincopats, que semblaven cercar un espai on acomodar-se entre la resta d'instruments.

En aquest meravellós àlbum de la seva època amb Columbia, ell i el seu quartet -sempre ben flanquejat per les suavitat setinada del saxo Charlie Rouse-, en Thelonious s'embarca en un exercici de bebop deliciós, ple de matisos, de converses amistoses amb els seus col·legues, destil·lant el conjunt una puresa i una claredat musical especialíssima i estremidora. Solos desbordats, inacabables (aquest adjectiu en mans de Monk és un compliment i no pas un retret), ajustats milimètricament a una sensibilitat fora mida.

Escoltar la intro al piano de l'Straight, No Chaser és començar a picar de peus a terra, fer petar els dits i moure el cap a l'espera de la imminent i desitjada incorporació de la banda que, en fer-se sentir, arrenca la melodia de Monk del silenci que semblava omplir per dur-la a un espiral de melodies que semblen cridar-se les unes a les altres com demanant el relleu; a un no parar de cadencioses evolucions cordals que entregiren i salten de nou cap al punt de partida; a, en definitiva, una preciós ventall de sonoritats que s'encavalquen i s'amunteguen ordenadament al llarg dels seus onze minuts i mig de rodatge.

Dos temes en solitari, el I Didn't Know About You d'Ellington i el This Is My Story, This Is My Song -una mena de bellíssim himne a si mateix que en menys de dos minuts aconsegueix sacsejar l'oient fins al darrer racó de la seva ànima- , apuntalen la resta de temes, ara ja amb la banda al complert, que certifica alguns temes mítics com l'homònim del disc o el We See, convertits ara en veritables clàssics de la producció monkiana al costat dels inoblidables Round Midnight, Rythm-A-Ning o Blue Monk.

Vangelis - Mask (1985)

Mask és un àlbum que, per la seva contundent sonoritat, segueix retrunyint en el teu cos un cop ja n'has acabat l'escolta. La potència reverberant dels timbals, la sobredosi aclaparadora dels cors massius (de la English Chamber Orchestra, no acreditats) que entonen sil·labes soltes i aparentment incongruents (escollides per Vangelis únicament per la seva sonoritat) i la percutora massa sonora dels sis moviments d'aquest vinil, son espaordidores. Sobre les estructures electròniques primigènies que Vangelis desplega, s'hi acumulen ràpidament onades salvatges i enfurismades de cants corals grandiloqüents i percussions tremendes, que sovint s'enfronten en un diàleg violent i fantasiós.

Perseguint reminiscències ancestrals, no tan sols amb les sonoritats però també amb el grafisme escarit, probablement d'arrels pre-mexicanes, l'home orquestra grec s'espolsa tota etiqueta acusadora i s'escapoleix de les sonoritats i de les textures sintètiques per donar llum a un dels seus vinils més orgànics i de perfil més clàssic.

Però no només d'apocalíptica percussió i de cors tribals està confeccionada aquesta meravella musical. Els matisos melodiosos i els passatges més reposats hi son molt presents; sempre, això sí, supeditats a la grandiositat sonora de la resta; però és justament per aquest contrast, que cobren rellevància i s'eleven com a volutes melòdiques que engalzen amb el següent atac de l'embafador so coral i de percussió.

Alguns d'aquests bells passatges s'alcen en molts moments com a veritables protagonistes del disc. Fins i tot un d'ells es converteix en un tall sencer, el del quart moviment, en el que una veu masculina (Guy Protheroe) recita unes frases (en una pseudoforma de llatí) sobre una suau maror de marimbes que, entallades en forma de seqüència electrònica clàssica (escola de Berlín en diuen), apuntalen el lirisme de la peça i consoliden el so de l'obra tot just en el començament de la segona cara del vinil.

I com tronen els baixos! I com exploten els timbals! Endinsar-se en aquest vinil és com endinsar-se a una tempesta tenebrosa de pluges torrencials i tèbies que ens du per la seva fosca insondable cap a un viatge en l'espai i el temps, evocant visions ancestrals, mites, ritus i deus possiblement oblidats. A mesura que la negror gira en el tocadiscs, la visió s'enterboleix i les sensacions s'aguditzen fins a extrems pròpiament irreals, descobrint un disc d'una riquesa cromàtica excepcional i una obra de referència en la discografia del grec Vangelis.

Björk - Bilbao (13-7-07)

El monstre de titani vermellós que reflectia els darrers raigs de sol es delia tant com les quasi 12.000 persones de perfil i procedència diversa que s’amuntegaven expectants a l’esplanada que presideix el monumental museu bilbaí. L’espera fou llarga –particularment agreujada per l’absència d’un dels dos teloners i la brevíssima actuació de l’altre que no arribà a deu minuts i que més que caldejar l’ambient el va refredar- però amb molta menys manca de puntualitat del que és habitual, la Björk entrà en escena, envoltada d’una cohort mixta de músics que tant brandaven instruments clàssics com bateries i metalls diversos com s’abocaven a estranyíssims aparells electrònics de dubtosa musicalitat sobre els que els seus dits aviat s’esvalotarien a la recerca de botons, fitxes de colors i palanques diverses.

Arrencar amb el senzill que ha presidit les llistes de mig món en les darreres setmanes pot no ser un gest agosarat, però si és un èxit segur i un bon punt de partida per escometre un repertori més propici d’auditoris refinats i espectadors asseguts que no pas del que en diríem un concert d’estadi. Però l’equilibri és un aspecte que la islandesa domina a la perfecció, ja sigui mesclant pop amb la electrònica –sempre amb aquell accent d’avantguarda tan propi de la Gudsmondöttir-, ja sigui barrejant instruments reals amb altres digitals o, com és el cas, intercalant temes de pausada degustació amb veritables obusos ballables de ressonàncies techno. I la mixtura va funcionar a la perfecció en una nit màgica com poques, plena de riqueses textuals, vocals, instrumentals, sonores i, sobretot, de connexió espiritual. Perquè si alguna cosa va quedar clara en l’actuació de la nit del divendres, és que la Björk connecta amb extremada facilitat amb aquells racons de l’ànima que un creia tenir ben arrecerats, lluny de l’esguard d’estranys. Cadascú tindrà els seus motius, però el públic en massa semblava anar mancat de mocadors per eixugar-se les llàgrimes que s’atansaven als seus ulls. Digues-li connexió, digues-li karma, digues-li idolatria mitòmana; el cas és que la veu de la Björk se sentia a la perfecció doncs les veus trencades i ploroses dels seus fans no donaven per més.

Per sobre de clàssics com Hunter, Jöga o All is full of love, tan sols per citar-ne alguns, -no son tots els temes de la Björk futurs clàssics?- la seva veu infantil acaronava aquelles lletres poètiques, sentides i sovint amb aquell punt d’univers Björk, jugant, com sempre, amb les seves armes preferides: que si un gemec púber per aquí, que si un bruel lleoní per allà, que si ara saltironejo voleiant les faldilles com una mossa que llueix despreocupadament la seva falsa innocència, o que ara vaig i us deixo bocabadats amb un agut sorprenent, projectat amb contundència, i us quedeu pensant una bona estona com pot haver sortit això de dins d’un cos tan menut.
Els seus recursos tècnics son evidents; tant com infal·libles i, sobretot, correctament emprats i enfocats -estem segurament davant de la reina actual dels melismes, aquelles notes en les que s'hi encabeixen diverses sil·labes, tècnica només emprable per a aqui té en la seva gola una mina d'or com ella-. La potència expressiva de la Björk, ja no tan sols amb la seva veu sinó amb les seves composicions, apunta directa al cor, i la seva destresa combinada amb el seu indubtable magnetisme la converteixen en una arma de destrucció massiva musical d’alt calibre.

Sobre un escenari polit i indubtablement estètic però mai estrafolari ni sobrecarregat, s’hi col·locaven minuciosament la secció electrònica –incloent-hi un Reac-table, un instrument que es manipula mitjançant unes fitxes que, en funció de la seva ubicació, generen unes textures inversemblants i peculiars que ajudaven a embolcallar l’amalgama sonora-, la secció de metalls, contundent, pesada, grandiloqüent, perfecta per apuntalar allò d’orgànic que en les seves arrels té la música de la islandesa, la bateria virtuosa tot i que sovint arrossegada pel terbolí electrònic, i el teclat emprat a la manera més clàssica i que recolzaria alguns dels moments més íntims de la vetllada. I venint d’una artista tant lligada al videoclip, a la experimentació visual, que això sigui tot el que es pugui dir de l’escenari no deixa de ser una sorpresa. Ni pantalles gegantines, ni lluïments pirotècnics, ni jocs de llum més enllà d’alguns làsers que es perdien en la densa boira que tenyia la fosca. Gens d’artifici; només Björk. I d’aquesta renuncia a allò que és artificial en sortí beneficiada una musicalitat dramàtica, una expressivitat fora mida i una emotivitat contagiosa que deixà en quadre tot l’aforament.

A mesura que la Björk desvetllava un repertori lleugerament diferent del que és habitual en aquesta gira de presentació del seu darrer disc –incloent-hi fins i tot dos temes cantats en la seva llengua nativa-, les pulsacions electròniques prenien més protagonisme, els ritmes s’acceleraven i el respectable es deixava portar tumultuosament cap a un finale escandalós, de reverberacions purament techno per conduir les masses al deliri.

En les retines quedaven les borroses imatges d’una Björk entregada, que ens havia atrapat literalment amb les seves xarxes a Hunter, el segon número de la nit, i que ja no ens va deixar anar. I sempre és un plaer ser una presa en mans de caçadora tant subtil i generosa.

Després d’uns bisos preciosos que deixaren ganes de més, rematats per un oportuníssim Declare independence agraït amb un eskerrik asko que embogí la parròquia local, l’espectacle conclogué deixant, això sí, una empremta profunda, d’aquelles que no s’obliden, en els assistents i demostrant que res no brilla més que la Björk; ni tan sols el Guggenheim.

Fotografies (c) Rafa Rivas

Bo Hansson - Magician's Hat (1974)

Després d'inaugurar la seva carrera amb l'esplendorós i comercialment exitós Lord of the rings —on recreava una suggestiva banda sonora de la trilogia de Tolkien, molt abans que Hollywood li posés les mans al damunt—, Bo Hansson es lliurà a una altra gravació suggeridora i evocadora, aquest Magician's Hat. La gènesi d'aquest segon llarga durada prové de dues fonts diferents. La primera és la dels temes remanents que no van cabre en el Lord of the rings. I la segona és l'evolució del so que ja investigà en aquell, i que en aquesta continuació s'expandeix cap a territoris més ambiciosos, ampliant la paleta de colors i cercant eixamplar els matisos amb una banda més poderosa.

El que en el primer treball del suec era minimalisme -potser seria millor dir que anava mancat d'una certa riquesa i varietat- en aquest es troca en refinament, grandor expressiva i una mena de serenor pausada, aquella que arriba amb la maduresa creativa.

Sempre condensant la bellesa expressiva sobre partitures de rock progressiu, aquí Hansson deixa entreveure la seva passió pel jazz —va ser després d'assistir a un concert de l'organista Brother' Jack McDuff que va decidir adquirir el seu primer teclat, un autèntic Hammond— prestant protagonisme al saxo de Gunnar Bergsten que converteix alguns dels temes amb pur jazz urbà dels 70. El mateix començament de l'àlbum amb The City ja entra amb una mena de vamp repetitiu que actua com a motiu recurrent de tornada cada cop que s'enllesteix una falsa improvisació de prog-rock. Es com si en Charlie Parker hagués volgut practicar fusió jazz-rock amb el suec.

La densitat que no només els saxos sinó també les guitarres, les flautes i un bon grapat d'instruments més li donen al conjunt s'aprecia en la diversitat sonora dels talls així com en l'evolució constant del disc, que camina per diferents paisatges, intercalant canvis de tempo, de registre i de sonoritat. Deslliurat de les cuirasses evocatives dels temes que en el seu primer disc intentaven acompanyar moments de les fantasioses aventures dels de Hobbitton, en aquest àlbum de temàtica més oberta -tot i que igualment de tall fantàstic- les obligacions paisatgistes desapareixen per deixar lloc a una llibertat creativa de contexts canviants, ara descaradament progressius, ara agosarats solos rock, ara directament jazz. I és justament en aquesta varietat sonora en la que rau la bellesa d'aquesta peça d'enginyeria seventie, dotada d'una qualitat esponjosa que sembla atreure tots els variats instruments en un tot comú, sòlid però lleuger, polimorf i d'alta volada, amb passatges d'un lirisme embolcallador que contrasten amb d'altres de rauxa polifònica ravatada, sovint en un mateix tall.

Amb bellíssims fraseigs solistes, majoritàriament dels teclats de'n Hansson i de les guitarres de Kenny Hakansson (elèctrica) i Rolf Scherrer (acústica) , però també de flautes, harmòniques, timbals, els susdits saxos i del preciosista piano elèctric de Bobo Stensson, les melodies solquen espais sonors densos però mai atapeïts, compactes però sense entaforar capes autocomplaents. Es més, semblen ser les bases sobre les que planegen les melodies les que se les hi adapten, evolucionant amb elles i no demandant servilisme i genuflexió incondicionals com és costum.

Tal com suggereix la il·lustració de la portada de Jan Ternald, del barret d'un mag en poden sortir bellíssimes excepcions orgàniques, fins i tot venint d'un virtuós dels teclats de la era electrònica, tot i fent-nos envejar la evident llibertat creativa i musical d'un decenni irrepetible i de fruits diversos, saborosos però sovint arraconats als fons de catàlegs de difícil rescat comercial.

Chet Baker

Quan tothom volia tocar bebop, quan la única dèria dels músics era sonar accelerats i atapeir notes les unes damunt les altres per lluir-se, quan tots els trompetistes volien ser com Dizzy Gillespie, en Chet Baker bufà les seves entranyes cap un altre territori: el de la melodia.
Ell també era capaç d'enfonsar els pistons a velocitats endimoniades, però s'hi deixava l'ànima en cada nota, separant-la clarament de la precedent i de la successora per tal d'enaltir-la i fer-la distintiva. Alliberava les notes a l'aire amb una claredat que esvaïa les boires de fum que omplien les foscors dels locals on la gent s'entaforava per veure el diamant en brut del jazz.
Quan encara no comptava més de 25 anys ja havia estat reclamat per tocar amb en Charlie Parker, l'Stan Getz o el Gerry Mulligan; i la llegenda no s'havia més que començat a esbossar. Acumulant tòpics auto destructius i de vida bohèmia -ara drogues persistents, ara estades a presó, ara incomptables amors-, el mite Baker es forjà amb l'ajut de la seva bona planta i d'una visió comercial més que encertada de les seves discogràfiques. En Baker, obligat a acceptar contractes poc recomanables per poder costejar-se la seva addicció a l'heroïna, començà a cantar a més de tocar la trompeta -tal com havia fet l'altre mite de l'instrument, en Louis Armstrong- amb la seva veu tènue i fràgil, així com a participar com a estrella convidada en un grapat de pel·lícules de Hollywood; així assolí audiències més amplies, eixamplant el mite i convertint-lo en icona. La personalitat i el magnetisme de'n Baker fins i tot atreia fotògrafs, àvids de captar, d'una vegada per totes, l'essència del jazz.

Però darrera d'una trompeta el món no importava. Res no importava més enllà d'encadenar baules sonores inseparables, nascudes per ser bufades per en Baker a través de la gola cargolada del seu metall.
Com si d'un pintor es tractés, el seu fraseig fluid s'escampa sempre sobre llenços de west-coast teixits pels seus no menys mítics acompanyants: Russ Freeman, Jack Montrose i tot un seguit de mestres a l'ombra. Sense estirabots, sense estridències; pura melodia.
La seva discografia, prou nombrosa i confusa com per fer ballar el cap als seus seguidors, conté emblemes com el Chet Baker Sings (Pacific Jazz, 1955), el Chet Is Back (RCA, 1962) o l'imprescindible Chet Baker In Milan (Riverside, 1959). Protagonista d'innombrables recopilatoris i dubtosos directes, d'autobiografies més o menys acurades (Como si tuviera alas, Mondadori) i de documentals més atents a l'aura mística que a la musical, Chet Baker roman avui en dia no tan sols com una icona de la bohèmia jazz sinó com un dels més grans i expressius trompetistes de la història.
En el magnífic documental Let's Get Lost de Bruce Webber sobre la figura de Baker, un dels seus amics de joventut recorda:
"Jo anava a creuar el carrer i allà que s'atura el cotxe conduit per en Chet. Era un descapotable i nevava abundosament. Però en Baker seia allà al seu cotxe, aturat al semàfor, amb la capota oberta, despreocupat, tot escoltant una emissora de ràdio que posava música jazz, mentre al damunt seu s'hi amuntegava la neu a flocs cada cop més gruixuts. Aquesta és la imatge que sempre recordaré de'n Chet: algú únicament interessat en el jazz."