Eagles - Long Road Out Of Eden (2007)

Vint-i-vuit anys son molts anys, massa. Fa vint-i-vuit anys, la banda sonora de moltes vides es va veure interrompuda per la separació d'un dels grups de rock nord-americà més exitosos de tots els temps.
En aquest temps, un directe, algun tema nou com a coartada per a un recopilatori que semblava presagiar un retrobament més formal i, això sí, una gira mundial per preparar el que des de feia molt temps es venia comentant en els fòrums especialitzats: un nou disc d'estudi.

Els fans no s'ho podien creure quan el propi Don Henley, al bell mig del concert que van escometre al maig al Palau Sant Jordi de Barcelona, els va presentar el següent tema de la vetllada amb la promesa de que formava part d'un nou enregistrament d'estudi que havia de trobar-se a les prestatgeries de les botigues (i dels fans) per Nadal. Les dates no es van complir i diversos retards van començar a fer malpensar als seus seguidors. Les abarrotades agendes dels quatre components així com diverses tensions en fer rodar les cintes enregistradores començaven a trasbalsar els cors dels patidors fans dels Eagles.

Qui els havia de dir que, finalment, el disc sortiria al mercat -tot i amb molt retard- i que aquest no tan sols no seria un disc amb els diferents temes que havien anat traient com a complement dels seus reccopilatoris o una mena de compendi de temes pertanyents a les discografies individuals de cada membre interpretats per tota la banda, sinó que acabaria prenent la forma d'un extens i digníssim doble àlbum.

Després d'un primer tall pràcticament a capella com per demostrar que les goles estan afinades -ja ho vam descobrir durant la gira- el cor del fan dels Eagles s'encongeix en entrar, potent, el que ha de ser el seu primer senzill radiofònic, How long, un tema que conté totes les essències d'aquell grup que va meravellar ara fa un quart de segle (no en va és un tema composat precisament en aquella primera època per un dels seus compositors en nòmina, en J.D. Souther).

Els Eagles, això sí, sempre han estat un grup de mig temps, particularment fins l'entrada en la banda de'n Joe Walsh. I està clar, es veu a venir des que conclou aquest tema, que el ritme baixarà i que caldrà buscar matisos més que potència. De fet, si alguna pega se li pot trobar a aquest impecable disc de retorn, és que les seves dues hores de gir incessant s'apuntalen potser en excés en les balades i, per tant, el to de l'àlbum no engresca per la seva vessant rock com per la dels Eagles més romàntics.
Algunes d'aquestes balades fins i tot sonen excessivament pop, poc Eagles, com a What do I do with my heart o a I don't want to hear anymore -aquesta signada pel baladista pop total: Paul Carrack-. Es troben a faltar balades més country-rock o, si més no, més atrevides, a l'estil d'una Wasted time o de Desperado, veritables puntals de la balada rock, poques vegades igualades.

Això sí, la banda sap en tot moment que se la juga, i tot i que la sobre tendència baladística es percep globalment, no triguen ni cinc minuts en atrevir-se amb un rock 'n roll propi dels Status Quo o parapetar-se darrera d'una bateria lleugerament sintètica per rendir-se a un pop-funk molt modern a Fast company (son els Eagles, aquests? de debò? o son els Hall & Oates?).

Aquesta barreja matemàtica li atorga al disc una certa riquesa cromàtica, sense perdre quasi be mai les senyes d'identitat, que si cors de veus perfectament encaixades, que si puntejos de guitarra subtils i harmoniosos, que si un rock per aquí, que si una balada per allà.
No tan sols hi trobem doncs una continuat al llegat dels Eagles dels 70 sinó que es modernitzen lo suficient com per no semblar passats de moda, però no cometen barbaritats que ningú s'empassaria. Els xicots tenen una edat, dominen el negoci i els seus instruments i saben com fer-s'ho venir bé per complaure sense córrer grans riscs.

Confiant la majoria de les composicions a en Frey i a en Henley, la resta del catàleg passa per composicions de J.D.Souther -un Eagle sempre a l'ombra i que els va donar èxits mítics- o Jack Tempchin -acòlit de Frey en la seva carrera en solitari-. I potser aquí hi trobem la principal feblesa d'aquest àlbum. Les composicions de cada membre es noten massa "seves" i poc de la banda en conjunt. El Somebody de'n Frey i de'n Tempchin podria ser extreta de qualsevol dels discs del californià, mentre que quan en Walsh aconsegueix un número propi no deixa de ser un bonus track de, posem per exemple, el seu But seriously folks, amb tota la càrrega irònica i desencisada del guitarrista.

Tot i amb aquesta manca de cohesió, el disc s'entoma com una col·lecció important de temes pop-rock, amb caigudes momentànies cap a diferents vessants, del rock al pop més mainstream, per assolir un treball preciosista i molt degustable, ple de records i de nostalgia.

Tal com resa la impagable etiqueta promocional que s'arrapa a la portada amb aquest disc un pot "recordar quan la música sonava així de bé".
No contenta amb convèncer tan fàcilment als "carrosses", l'etiqueta remata amb el que se'n podria dir poesia consumista: "20 temes nous / 2cds / 1 preu fantàstic". Descriptiu i directe.

Temàticament, l'àlbum sembla repartir-se el metratge -i els cds- en dues meitats ben clares. Una primera més orientada a l'amor, a l'abandó i, en definitiva, a la melangia, i una segona que arrenca just amb el magnífic i èpic primer tall del segon disc, on es carreguen les tintes per esbossar sense complaença una societat nord-americana decadent i ben a tocar dels seus límits. La guerra d'Irak, la política (i els polítics), els interessos petroliers, el consumisme i tota una amalgama de pecats capitals de l'imperi es conjuguen en una desena de talls impecables, aquí amb tempos més eixerits, i arrodoneixen un àlbum que, d'haver continuat com en el primer cd s'hagués tornat ensucradament insuportable.

No ens podem queixar doncs els fans dels Eagles. Tenim nou disc entre les mans, es prou llarg com perquè necessitem moltes escoltes detallades per arribar a avorrir-lo i la seva qualitat, com no podria ser d'altra manera, és altíssima i tot i que no aporta pas res de nou en el panorama musical ni fa créixer la ja de per si prou allargada ombra d'aquest grup mític, demostra que es poden fer bé les coses i no estafar al consumidor amb obres inèdites, rareses i estupideses vàries, oferint un àlbum de pop-rock esplèndid i lluminós les llacunes del qual les educades oïdes dels seguidors dels Eagles ja s'encarregaran de no escoltar amb massa atenció.

I el que hagi de venir en el futur, tant se val. Si hem de fer cas però dels darrers versos del disc, han vingut per acomiadar-se:

és el teu món ara
empra bé el teu temps
sigues part de quelcom bo
deixa quelcom de bo darrera teu
cau el teló
surto a saludar
així és com ha de ser
és el teu món, ara

S'acomiadaran, això si, fins que l'infern es congeli -de nou-.