Harry Connick, Jr. - En directe al Palau de la Música (10-11-07)

Després de molts anys d'espera des que la seva impetuosa carrera musical caigués en picat en lliurar un parell d'àlbums sorprenents i a contrapèl, en Harry Connick, Jr. tornà a Barcelona, al Palau de la Música, en una nit màgica de gran música i més esperit.

La proposta de Connick no podia ser més llaminera: repassar en clau d'homenatge temes clàssics i propis de reverència a la seva natal i malaurada New Orleans. Sense cap aclucada d'ull al passat, a la seva època més gloriosa -aquella en que les etiquetes que li penjaven l'encaixonaven i limitaven-, el repertori embogí les butaques més barates (en les butaques "de luxe", ja se sap, l'emoció deu anar per dins, fins i tot quan una bafarada de jazz New Orleans et sacseja) abordant clàssics com Basin Street Blues (apoteòsic festival de ritme i coloracions vàries) o el Jambalaya de Hank Williams. El Palau sencer s'hi deixava els palmells de les mans, tan després de cada peça com succeïnt els magnífics i aplicadíssims solos d'una banda sòlida, cohesionada al màxim i que es recolzava fonamentalment en el magnífic i virtuós treball del bateria.

Amb algunes alternànces sucoses entre tempos més elevats i balades sentides, la nit anà desplegant-se per assistir a un veritable espectacle a mig camí d'un show de Las Vegas -amb xerrameca estil standup comedy inclosa- i d'un espectacle d'alta cultura. Nogensmenys, pocs (poquíssims) jazzmen poden presumir de poder plantar al Hall del Palau una paradeta de samarretes amb la seva estampa. I és que, ho volguem o no, la popularitat d'en Connick és elevada, comptant a més entre els seus seguidors a una bona legió de dones que, no deixant mai d'admirar la seva faceta musical, pateixen algun que altra fogot en veure'l treure's l'americana o saltironar al so de les seves peces més ballables.

Però qui cregués que ser popular havia de convertir la vetllada en una successió de temes de cara a la galeria, va haver d'empassar-se els pensaments. Tan sols una matinera Hello, Dolly sonava a regal per als menys avesats. La resta del repertori de la nit fou impecable, immaculat, ambiciós i musicalment elevat. Els dits de'n Connick s'entortolligaven damunt les bicolors frenèticament però amb carisma, virtuosament però amb delit i cura, mentre el públic embogia literalment en trobar-se aclaparat per la ingent quantitat de notes que es poden encabir en uns segons.
Fugint de la seva pretèrita influència Monkiana, el de Nola buscava les melodies, les treballava i les oferia generosament envoltat d'unes sonoritats lliures però perfectament sota control.

Quan al bell mig de la vetllada va atacar la tristíssima St James Infirmary Blues, ja s'intuia que aquell havia de ser el número que dones sentit metafòric a la vetllada. D'una peça que parla de la mort de la persona estimada i de deixar-la anar sabent que mai més ningú no la tornarà a estimar igual, la banda anà portant-la cap al terreny de la festa per culminar-la amb diversos solos que la convertiren en una perfecta metàfora de les sessions que en Connick ofereix en el seu tour: un homenatge que parteix de la tristor per abocar-se cap a l'esperança i la joia d'un futur possible.