Tom Coster - Ivory Expedition (1983)

Tot i que la portada deu haver fet fugir per cames a més d'un/a, aquesta presentació passada de moda i ben pròpia de la dècada que el va veure néixer amaga una joia de gran volum i de lluentors ostentoses.

En Tom Coster, membre distingit de la banda de'n Carlos Santana durant un bon grapat d'anys, remena les tecles del seu arsenal electrònic vertiginosament per espremer-les-hi tota una gama de sonoritats fusion que quan no apel·len a la disbauxa i al desgavell més rock s'apunten a les sonoritats llatines.

Arrenca amb la brutalitat crossover de Zulu Queen on el de Detroit empaita les bicolors en una cursa frenètica i exhibicionista que deixa prou bocabadat l'oient com per empènyer-lo cap a nous terrabastalls imprevisibles sense por a les batzegades més agosarades.
No es fins al quart tall on en Coster fa parada i fonda per encarar un tema melòdic, Till We Meet Again, molt en la línia de la new age tant en boga en aquelles dates, que desemboca en un amanerament samba molt à la Santana, igual que succeeix en l'altra peça romàntica, la serena I Give You My Love de la segona meitat del disc. El sobtat recés s'agraeix donades les tempestuoses velocitats que els tres primers talls havien assolit, però no és més que un miratge fugisser que ens endinsa en el tancament de la primera galta del disc rematat per la saltironant Caught In The Act, que sembla apuntar l'inici d'aquell subgènere sense batejar que mega-estrelles del teclats com en Jan Hammer havien de portar a les llistes d'èxits.

Parapetat darrera de la seva armada sintètica, brandant solos recargolats i temeraris, ben suportat per una banda cohesionada i perfectament engreixada a base de l'experiència dels músics de sessió que la integren, en Tom Coster no deixa d'empaitar les tecles, de castigar-les sovint, prement l'accelerador cada cop que s'acosta un tram perillós, deixant que els seus solos digitals es confonguin amb els de la guitarra -no en va, el teclat que empra fonamentalment en aquest disc és el Moog Invader, aquell creat per ser tocat penjat del coll, com si fos una guitarra elèctrica, permetent així la mobilitat de l'interpret i facilitant-li de retruc la seva evolució cap a showman i acaparador de mirades damunt els escenaris- i, en definitiva giravoltant sobre melodies treballades que descansen sobre bases rítmiques pròpies de la fusió més habitual.

Si bé en la segona galta els beats per minut disminueixen ostensiblement i deixen una certa sensació de tensió no resolta, l'escolta sencera del disc catapulta els ànims cap a estadis d'excitació d'alt octanatge captivant l'oient des dels primers retrucs, trenant tema a tema una peça d'orfebreria deliciosa i plena d'esbojarrades corredisses, ditades supersòniques i desplegaments d'escales jazzy que semblen no trobar límit i esborren qualsevol possibilitat de resposta a les preguntes: a) quantes tecles tenen els teclats de'n Coster?, i b) quants dits té en Coster a cada mà?
En definitiva, una preciositat ampul·losa i exhibicionista que no decebrà als amants de les emocions fortes. Advertència: lliguin-se els cinturons de seguretat.