Frank Sinatra - Strangers In The Night (1966)

Encadenant quasi imperceptiblement standards del jazz vocal amb temes pop orquestats a imitació dels primers, en Frankie (ell em permetria la confiança) tornava a copar les llistes d'èxits i les ones radiofòniques amb un disc absolutament replet de perles musicals inesborrables que ja han passat directament a formar part de la història de la música del segle XX.

El disc avança suaument per temàtiques romàntiques (moltes), emotives (Summer wind), eixerides (Yes Sir, that's my baby), de vegades amb un punt misteriós i noctàmbul (Strangers in the night), desgranant records amorosos, pèrdues irreparables o devocions poc resoltes i ho fa emprant inicialment un tempo mig, ni massa ràpid ni massa lent, d'aquells que t'acaben encomanant el swing tan als peus com a les mans i no pots parar de remenar el cap abraçat per aquella mena de vagareig despreocupat de temes com l'All or nothing at all o el Call me, i que fan de l'escolta un delit que s'assaboreix amb calma i bon esperit. A mesura que avancen els números i que s'intueix el final del disc, el tempo va augmentant sempre calladament per acabar amb l'acceleradíssima i esbojarrada The most beautiful girl in the world que porta l'àlbum a un finale espatarrant i gloriós ple de swing desbarrat i de ritme desfermat.

Apuntalant el so sobre els deliciosos arranjaments de Nelson Riddle així com sobre aquest estil de fatxenda simpàtic de'n Sinatra, el disc serveix, un darrera l'altre, hits incommensurables com el Summer wind, el mític Call me, la molt ballable Downtown, la elegant My baby just cares for me (sí, jo també prefereixo la de la Nina Simone) o, fins i tot, la homònima Strangers in the night, peça mítica del repertori de'n Frankie, per a molts la més instantàniament identificable amb aquest personatge que havia de convertir-se en creditor d'un dels malnoms més definitius i afalagadors de la història dels performers de música popular: alguns van ser nomenats caps, altres reis i reines, però el de Hoboken fou i serà sempre la veu, aquella que, sense esgarips ni excessos, aprofitant bé els recursos disponibles, era capaç d'expressar el que els més dotats virtuosos sovint trobaven a faltar. Dotat, això sí, d'un fraseig impecable, nítid i amb un ritme intern propi marca de la casa, absolutament inimitable, en Sinatra fou capaç d'abordar un repertori extensíssim i variat impregnant-hi sempre el segell distintiu del fatxenda més famós de la història musical.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, el que suposa escoltar avui en dia aquest memorable àlbum que compta amb més de quaranta anys. Se n'han fet tantes i tantes versions d'aquests temes, moltes d'elles pel propi Sinatra, que un, en la confortable i segura intimitat de casa seva, no es pot estar de acompanyar-lo en la interpretació de les peces, emulant els seus últims discos fets a duet amb altres cantants de renom, i trobant-se a si mateix emprant fraseigs diferents als que ell utilitza, probablement influenciat per ves a saber quina versió i quin intèrpret. Això, en definitiva, no queda més que com a prova irrefutable de la universalitat d'aquests temes, de la seva intemporalitat i, sobretot, de la proximitat i l'arrelament profund que han assolit en les nostres memòries musicals.

Traïnt una mica la traducció dels dos primers versos del Call me, podríem dir que, quan et sents trist i solitari, hi ha una cosa que ell pot fer per tu: animar-te, revifar el teu esperit decaigut i transportar-te a estats d'optimisme i alegria insospitats.

La discografia de Frank Sinatra és extensa, probablement inabarcable, però probablement sigui aquest l'àlbum que, sense ser el més rodó, millor expressa el que aquest mite universal representa. La música pop en la més preciosista i elegant de les seves formes en un disc cabdal i irrepetible com n'hi ha pocs.