Rick Wakeman - Criminal Record (1978)

En Rick Wakeman, aquell que va portar als Yes a un estadi superior afegint a la formació de rock progressiu el barroquisme dels seus teclats polimorfs, és, indubtablement, un dels més grans teclistes de la història del rock. Dotat d'una prodigiosa i prolífica discografia d'altíssima qualitat, aquest anglès de melena llarga i dits ferotges ha farcit des de fa més de 40 anys els solcs de nombrosos discs de recargolaments enginyosos, d'amanerament seventy, d'excessos polifònics i també, en la major part de les ocasions, d'una bellesa esplendorosa i refulgent que l'ha portat a l'olimp dels teclistes rock.

En el seu disc criminal (mala traducció que figura en la portada de la meva versió espanyola en vinil, quan hauria de ser Registre criminal), Wakeman aposta per allunyar-se de les temàtiques de ficció i llegenda en què havia centrat la primera part de la seva carrera, aquella on va plantar les llavors que el conduirien a ser reputat alhora que reclamat per a la posteritat. Així, en aquest cas, el de Perivale (Middlesex) s'allunya de viatges al centre de la terra o de les peripècies de la cort del rei Artús, per endinsar-se en l'estudi (musical) detallat de la culpa, la justícia i el crim. Es doncs aquest un viatge a les diferents cares del mal, amb estacions com la càmera dels horrors, el crim passional o, fins i tot, la figura de Judas Iscariot.

Suportat per uns músics ben propers com el baixista Chris Squire o el bateria Alan White, ambdós amics de la banda Yes, els sis talls de l'àlbum, contundents i vitalistes, s'aboquen al virtuosisme controlat, encadenant melodies enfilades amb agulla fina i que llueixen particularment en els solos més llargs, on en Wakeman es desferma i presenta les seves credencials de músic inspirat i emocionant.

No és en cap cas casualitat que la gran majoria dels àlbums d'en Wakeman siguin dedicats temàticament a algun aspecte concret, ja sigui un viatge, una llegenda o, simplement a un aspecte concret de la vida o la història de la humanitat. I no ho és perquè les seves composicions denoten interès per la evocació quasi visual de la temàtica tractada. Amb la seva confecció descriptiva, Wakeman aconsegueix paratges humans tan reconeixibles com en la esplèndida Crime of passion on, partint d'unes belles melodies de piano "pur" i orgànic, presenta un amor incondicional que, sobtadament, pateix una caiguda las inferns de la passió i la violència, per concloure el passatge de follia amb una tornada als orígens del tema, refermant la idea de bogeria temporal i d'alienació mental. I és amb aquesta claredat descriptiva que tot el disc recorre els passadissos més foscos de la imatgeria criminal de la història.

Apostat en les trinxeres del prog-rock i sempre viu per escollir aquell precís sample que el seu exèrcit de teclats li proporciona per encertar la pulsió emocional, en Rick Wakeman deixa pel final el més impressionant tall del disc, aquell en que revisita el personatge de Judas Iscariot. Enrobat per la coral Ars Laeta de Lausanne i brandant, a més dels seus habituals pianos i moogs, un corprenedor orgue d'església que fa tremolar les entranyes i sacsejar les creences, les batzegades harmòniques desvetllen una partitura polièdrica, complexa i treballadíssima.

I és així com, amb un crescendo eixordador dels que fa posar els pels de punta, en Wakeman acomiada un àlbum colpidor on la audiència casual descobrirà un gran talent i l'oient experimentat revisarà un dels mites de la parafernàlia rock del setanta.

Kitaro - Silk Road Vol.1 (1981)

Acompanyant sonorament les imatges de la mítica sèrie documental La ruta de la seda que la televisió catalana emeté en els seus primers anys, les evocadores i espurnejants melodies tradicionals que Kitaro enfila i teixeix, com si de matèria gasosa es tractés, s'adapten als escenaris on se'n gaudeixen, com bromera etèria provinent de cremadors d'encens.

La sensibilitat del conjunt de talls ininterromputs d'aquest meravellós àlbum s'esten parsimoniosament, sense entrebancs, per la senda de la música ètnica però executada aquí sobre un rerefons electrònic i new age. I heus aquí la paradoxa d'haver encara de demostrar, més de quaranta anys després de la seva creació, que la etiqueta de new age ni és freda ni és mecànica, com tampoc és exempta de sensitivitat i emoció.

Sobre capes de seqüències electròniques a l'ús, el japonès hi trasllada les melodies tradicionals -i tal vegada ancestrals- descrites per sonoritats més orgàniques com instruments de vent i cordes, això sí, tots ells tan sintètics com les bases sobre les que cavalquen. I tot i que pogués semblar que la suma dels elements sintètics que integren la totalitat de la instrumentació haguessin de derivar en un tot inorgànic i distant, la sinergia que provoquen, particularment esperonats per les bellíssimes melodies que beuen de les fonts d'inspiració més remotes, provoquen estremiments profunds, de la dolçor i delicadesa amb que son intuïts.

Dibuixant denses estructures musicals on s'amunteguen en harmonia delicats puntejos arpegiats, espurnes brillants, cordes cadencioses y brises en crescendo, el de Toyohashi regala quaranta minuts de dolçor espiritual, mentre notem com els batecs del cor semblen oblidar els seus ritmes trepidants i sincopats de la vida moderna per endormiscar-se com qui és acaronat en els prolegòmens d'un son reparador i ple de somnis de terres llunyanes y de travessies indòmites.

Yes - Fragile (1972)

Des dels primers segons d'aquest incommensurable disc de la banda més positivista de la història (en contraposició amb els No means no) la capsa de noves sensacions i de tensió resolta que s'obre dins les nostres oïdes retrona aclaparadora i polifònica com mai.

Hi ha qui diu que el rock progressiu és aquell que, a mesura que l'escoltes, et va posant progressivament més nerviós. Si d'alguna cosa no es pot acusar a aquesta meravella dels Yes és d'acumulació de tensió sense evacuació posterior. Les capes de so dels cinc virtuosos s'intueix primer, s'acumula després i es resol sempre finalment en una eclosió de perfums simfònics.

I dic virtuosos amb totes les de la llei, no és una fórmula metafòrica d’embelliment literari. Des d'una bateria prominent i super-sincopada a càrrec de Bill Brufford fins a la guitarra entremaliada i a estones barroca d'Steve Howe (com es retorça per tot arreu sense sobrepassar mai la frontera de la bellesa cap a terrenys de la mera especulació virtuosa) sense oblidar la omnipresent figura del nouvingut Rick Wakeman, teclista supervirtuós que aportà a la banda els arranjaments més complexes i bells imaginables. Però també amb en Jon Anderson i la seva veu d'alt registre que mai necessita trencar per arribar als clímaxs roquers. I, per últim, però no per això menystingut, en Chris Squire, baixista d'altíssim nivell que representa aquella cohort de baixistes que no es conforma amb un segon pla apuntalant la secció rítmica, sinó que pren part activa en les melodies i l'embelliment depurant les sonoritats i amplificant-les cap a zenits estel·lars i inabastables.

I per demostrar-ho, cadascun dels membres introdueix en el disc un tema propi on la presència del seu instrument es destaca per damunt dels altres o, fins i tot, hi actua en solitari. El Jon Anderson es tanca en l'estudi de gravació per amuntegar pistes vocals i regalar-nos una polifonia vocal tan complexa com embruixant a We have heaven. En Rick Wakeman, amb una enorme carrera en solitari a les seves esquenes, fa ostentació de perfecció interpretativa en un homenatge lliure a Brahms en la hiperbarroca Cans and Brahms. La bateria compulsiva de Bill Brufford colpeja timbals astronòmics i alliberats de ritmes clàssics a Five per cent for nothing. I en Chris Squire, baixista de professió, encadena una bella peça de composició exquisita.
Son aquestes actuacions individuals més curtes que la resta però que acaben convertint-se en petites perles que actuen a mode de prolegòmens de la peça de conjunt a la que precedeixen.

I és en aquestes peces conjuntes, en les que tot el grup puja a la gropa del mateix cavall, on les essències del prog-rock es poden ensumar amb plaer; son temes extensos, complexos en estructura i execució, canviants i polimòrfics, que tant t'acaronen com t'esbatussen, i que conformen bells passatges inhòspits i solitaris, com si d'una pre-terra es tractés, quasi bé desproveïda d'éssers vivents més enllà de la natura que tot ho envolta i ho protegeix.

Fa quasi bé vint anys que escolto aquest àlbum i un mai no deixa de sorprendre's en trobar nous racons inexplorats, nous allaus sonors que havien passat primer per simples melodies clàssiques de rock i que ara es revelen com a pedres precioses que cal analitzar amb fruïció i delit.
Un disc com aquest Fragile és absolutament impensable avui en dia. Cap dels autoanomenats músics alternatius de l'escena rock d'avui s'atreviria a incloure un tema basat exclusivament en capes de veu que s'amunteguen en un poti-poti suprem; pocs tindrien el valor de trencar l'estructura pop que domina el rock contemporani (què és peu de lletra i què és tornada en un tema dels Yes?, s'accepten apostes a fons perdut). I, tot i així, si algú s'hi atreveix, de ben segur que no té les habilitats necessàries per fer-ho. Les ments creatives han desaparegut del mapa, les guitarres ja no campen alegrement per sobre d'estructures desfermades de bateries sincopades i baixos solts i sense regnes, els vocalistes confonen expressivitat amb afectació. Tot està apamat en el rock actual, tot està enllaunat, tot es ferm, sec i rígid, tal vegada per no fer trontollar els fonaments de la indústria.

El Fragile és humit, intangible, voluble; si l'intentes atrapar se t'esmunyeix per entre els dits. I tot i així, les habilitats compositives dels cinc membres aconsegueixen, damunt d'aquesta fragilitat, acumular himnes distintius, cantables i taral·lejables, tal com manen les escriptures sagrades del rock. Però aquí és com si aquests himnes i moments enganxosos naixessin d'un caldo de cultiu vibrant i ric com n'hi ha pocs, d'un planter orgànic que far brotar plantes de tall prim i que fan flors delicades i precioses que no es marceixen sinó que es fonen en un tot lluminós i selvàtic, perfectament representat pel seu habitual Roger Dean en aquestes magnífiques il·lustracions que decoren i enalteixen els vinils dels britànics.

El rock, avui en dia, ha mort; visca els Yes!

Carmen Cavallaro - Poet Of The Piano

De la miriada de conductors d'orquestra i animadors de festes de la High Society nordamericana dels 30, 40 i principis dels 50, Carmen Cavallaro roman com un dels més elegants i amb més talent. D'entre els Cugat, Conniff, Riddle i companyia, aquest novaïorkès ben plantat va assolir gran èxit i va aconseguir una particular revisió en clau popular dels èxits i estàndards més sonats.

Mentre que els grans conductors d'orquestra del món del jazz com els Ellington, Basie, etc., no es "rebaixaven" a fer més digeribles les seves interpretacions, les anomenades Society Dance Bands buscaven la despreocupació i la complicitat immediata dels assistents a les festes, coktails i recepcions en les que tocaven. 

El que diferencia Cavallaro de la resta és, sens dubte, la seva digitació entremaliada i barroca; basada en arpegiar les seves melodies per enriquir-les de matisos i retrucs sonors, la seva tècnica fou admirada fins i tot pels seus col·legues contemporanis, batejant-lo finalment com el poeta del piano. El seu repertori, és clar, com el de tots els seus coetanis, està basat en temes populars, estàndards nord-americans (molts provinents de pel·lícules i musicals) i sons llatins. Així, en qualsevol de les dotzenes de recopil·latoris que sobre aquests màgic de les bicolors podem trobar a les botigues especialitzades, s'hi recullen des de peces memorables del jazz com el Body and Soul a perles de Broadway a l'estil de Love is a Many Splendored Thing, passant per tonades llatines clàssiques d'aquelles que farceixen les nits de festa major com Acércate Más o Frenesí. 

 I tot i que aquest estil quasi lounge de la música per a festes sovint ratlla l'acaramelament llefiscós, Cavallaro se'n surt amb el seu virtuosisme i amb la seva predilecció per les melodies riques i harmonioses a més no poder. I quan prem l'accelerador, com en la interpretació que fa del clàssic de Cole Porter, Beguine the Beguine, barrejant jazz, blues i les cadències més ballables, el conjunt esdevé irresistible i evocador. Tot un plaer pels sentits, les audicions de Cavallaro fan empal·lidir aquells vinils polsosos que encara corren per casa -tal vegada heretats de col·leccions familiars- que amb les seves portades llampants i ensucrades ens presenten "La gran orquesta de..." (i aquí cal omplir amb els showmen preferits a) Xavier Cugat, b) Franc Pourcel, c) Ray Conniff, d) etc.). A diferència d'aquells, la música de Cavallaro es pot escoltar, no només ballar.

 

Synergy - Electronic Realizations For Rock Orchestra (1975)

"Synergy is the Essence of it all... and nobody played guitar." Així conclou en Larry Fast —amagat darrera el pseudònim Synergy— el seu primer llarga durada. I és una frase ben encertada si tenim en compte que en Fast, amb el seu projecte Synergy va ser un dels pioners en el món de la música electrònica i va ser gràcies a ell, juntament amb altres experimentadors nats com els Tangerine Dream, que el gènere musical basat en díodes, vàlvules, uns i zeros, va vestir-se de llarg i va rebre, per mèrits propis, l'etiqueta de música seriosa.

Allà pels voltants de 1975, els discs que de música electrònica es publicaven s'emmarcaven en l'estela marcada pel Switched on Bach de la Wendy Carlos. Es tractava d'aprofitar el ganxo comercial de la tecnologia sintètica sobre un repertori clàssic —Bach, posem per cas— per oferir interpretacions absolutament lineals que farien enrojolar al geni d'Eisenach. Esgotat el repertori clàssic, li va tocar el torn a temes pop tamisats electrònicament —no podria definir la sensació de fàstic que produeix escoltar una cosa tan orgànica com l'Scarborough fair de Simon & Garfunkel en versió electro-festiva—, però la música enllaunada no deixava de ser, exclusivament, un territori per a la reinterpretació anecdòtica.

Visionaris com en Fast van permetre donar un ferm pas endavant reivindicant els instruments de síntesi com a veritables fonts d'art musical i, mentre que els alemanys Tangerine Dream optaven per definir un estil totalment nou de música que no fos interpretable més que gràcies a la tecnologia, en Fast preferí abordar una mena de rock progressiu sempre tendent a la ornamentació extensa i rica.

Els cinc temes que s'escampen al llarg del disc mantenen sempre un to èpic, magnificent, puntejat ocasionalment per passatges més juganers on les melodies prenen cos i demanen protagonisme per damunt dels habitualment aclaparadors entreteixits orquestrals —però sense orquestra, és clar—. Tot i així, els escenaris més bells els dibuixa en Fast quan opta per la grandiloqüència i la hipèrbole sonora, encadenant línies inorgàniques de composició sòlida i estructura voluble.

Particularment remarcable resulta el tema que tanca l'àlbum, Warriors, on, en el seu moviment central, les línies melòdiques neixen, es desenvolupen, s'entrecreuen enjogassadament amb altres, s'estabilitzen, moren i deixen espai per a noves hordes simfòniques que arrassaran amb tot el que abans hi creixia.

Amb el seu exèrcit electrònic (Mini Moogs, Expanders, Mellotrons, etc.), en Larry Fast sotmet a un procés de galvanització guitarres, violins, percussions de tota mena, instruments orgànics en definitiva, per insuflar-los nova vida, una vida diferent —mai no busca la imitació tímbrica—, una vida alternativa en la que sonar nou i reverberar en l'espai com si existissin de debò i no fossin només una tecla polsada, una partitura programada o una simple reacció elèctrica transportada per entre un insondable garbuix de cables.

En la portada del disc, obra de Charles Magistro, observem com damunt d'una fotografia d'un món orgànic real en forma de ciutat derruïda i apareixen dibuixades, com sorgides de la terra, unes estructures de forma sintètica que, suggereixen l'adveniment d'una nova era en la que allò que no és real, allò inorgànic, sembla tenir una posició preponderant i exercir un influx dominant envers allò que l'ha precedit. Tota una declaració de principis.

Synergy publicaria més endavant àlbums probablement més aconseguits i més rodons que aquest debut, però l'impacte que en la seva època va tenir i la influència que en generacions posteriors a vingut exercint bé mereix una escolta detallada i una degustació minuciosa de la miríada de detalls sonors que aquesta joia clàssica ens regala.

The Platters (50's i 60's)

Submergits (voluntàriament) en l'allau de novetats sota la qual les discogràfiques tenen a bé enterrar-nos, cal, més que mai, deixar que les orelles reprenguin audicions pretèrites; allò que s'anomenen, els clàssics.

I un dels grups clàssics de pop que més va marcar els dos lustres dels 50 i 60 arreu del món va ser aquest quintet de l'assolellada California: els Platters. Probablement arraconats després de patir una mena d'intoxicació per la sobreexposició a la que tots/es vam ser obligats i de ser un dels "imprescindibles" dels guateques espanyols dels 60 i 70 (aquí, ja se sap, sempre fem 10 anys tard) els Platters segueixen revelant-se com un conjunt perfectament harmonitzat i de frescor perenne.

Els Platters, això si, no haguessin estat ningú de no ser per la ma de Buck Ram, un espavilat productor que va veure en aquest quintet negre unes possibilitats comercials espaordidores que ningú més va ensumar. En Ram se'ls emportà a la omnipotent Mercury Records, va canviar-los l'estil musical, la posa i fins i tot la seva vestimenta per tal de convertir-los en un producte musical de primera línia que havia de convertir-se en el primer grup format únicament per integrants de raça negra en tastar els cims de les llistes d'èxits. Entre els canvis musicals, en Buck Ram va decidir deixar el pes de les interpretacions majoritàriament al tenor Tony Williams, va afegir-hi una veu femenina, la Zola Taylor, com a contrapunt i els va enquadrar definitivament en el que s'anomenà el doo-wop -un gènere musical que es caracteritzava per l'ús vocal dels arranjaments, sovint emprats en forma onomatopeica-, però interpretant peces provinents al 50% del rock 'n roll i del R&B. El còctel funcionà a les mil maravelles, permetent-los accedir a un status d'estrelles que pocs afroamericans havien aconseguit en aquells temps.

Encara avui en dia, cinquanta anys més tard, es poden gaudir amb intensitat les peripècies vocals de l'Smoke gets in your eyes, la suavitat envellutada del Remember when o la vena més negra del Temptation o del mític Only you.

En aquesta ressenya he optat per no decidir-me per cap àlbum en concret dels Platters. I això és així perquè, de fet, cap dels seus àlbums mereix veritablement la pena. Aquest és una d'aquelles formacions musicals que no requereixen de res més que un bon recopilatori per tal de gaudir fins defallir dels temes que han passat a la història, deixant per als fans i mitòmans els àlbums d'estudi que contenen, en comptagotes, aquests mateixos èxits escampats entre tones de palla musical dels 50's totalment obviables i que el passar del temps s'ha encarregat amb mestratge d'esborrar de la memòria col·lectiva.
Això si, un avís: compte amb les recopilacions de preus reduïts. L'explicació requereix temps però no per això deixa de tenir sentit explicar-la. Passats els anys de glòria, el grup va ser desmantellat. Els seus integrants, amb l'autoestima ben alimentada, decidiren, tots cinc, encetar, com si d'una franquícia es tractés, diferents còpies del grup que els havia aportat la fama i el respecte (i si, els diners). Amb el pas del temps, aquest sistema de franquícia sembla haver funcionat doncs, avui en dia, es comptabilitzen més de 100 (si, si, cent) grups amb noms tan esplèndids com The Original Platters, Platters The Original Ones, The Unforgettable Platters i així fins a un llarg etcètera de combinacions diferents de noms per poder continuar fent gires arreu del món (no fa pas massa un d'ells va aterrar a Barcelona). I tots aquests grups, que practiquen una mena de modernització del repertori original, destaquen per un nivell de perícia vocal francament inferior las originals i per un so absolutament encartronat i demodé -quasi tan com la pròpia paraula demodé i com qui la fa servir- que proporciona desencisos profunds a qui s'atreveix a comprar, encara que sigui per error, un dels seus discs.

Per tant, i tornant a l'avís, compte amb els recopilatoris dels Platters que, tot anunciant que es tracta dels originals, et col.loquen un cd mal gravat, de pèssima qualitat, darrera de portades confeccionades en deu minuts i l'ofereixen a uns preus irrenunciables. La única manera que tenim de distingir les veritables joies dels Platters és cercant aquells recopilatoris produïts per la seva discogràfica d'aquell moment, la Mercury -després gestionada per Universal- o aquells que especifiquin clarament que contenen el material gravat en aquella època als mítics estudis de la mateixa Mercury.
Qualsevol venedor/a especialitzat/da us podrà recomanar el millor recull en catàleg i, tot i que obligats a desembutxacar alguns euros de més, l'adquisició proporcionarà veritable plaer i moltes hores de bons i glamourosos records sonors.

Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.

John Mayer - Continuum (2006)

Grata, molt grata la sorpresa que m'ha donat en John Mayer amb aquest bellíssim treball enquadrat en les fronteres de l'R&B però que beu de fonts bluesy i soul amb resultats dolcíssims.
De bones a primeres, cal matisar que en Mayer és de raça blanca. I cal fer-ho perquè la seva música sona tan negra, la seva veu recorda tan a mites de la talla de Marvin Gaye que un no diria mai que aquest jove de Connecticut tingués la pell pàlida. Potser és l'ànima la que té negra.

Solcant les rítmiques habituals de l'R&B més comercial, ben embolcallat per una producció clarament AOR (la mateixa etiqueta que pot englobar el pop enllaunat d'en Michael Bolton o els àlbums de l'Eric Clapton que en Phil Collins va perpetrar-li des de la cabina de producció), en John Mayer s'atreveix a decorar aquest vestit orientat a les radiofòrmules nord-americanes amb tot un seguit de pedres precioses que, sense allunyar-lo d'aquest destí ineludible, l'eleven a una categoria superior, la que ocupen aquells/es que saben convertir les vulgaritats més anodines en obres d'art enlluernadores i eternes. Sigui amb una guitarra rítmica rica, juganera i enginyosa, sigui amb unes melodies arrambades al soul, o amb un rampell de blues elèctric, la riquesa sonora d'aquest Continuum deixa embadalit qualsevol parell d'orelles que es prestin a regals suggerents. A mesura que avança el solc, en Mayer sona dolç, directe, enrauxat -sobretot quan ataca una digníssima versió del Bold as love d'en Hendrix-, càlid, proper i/o entremaliat en un ventall divers i ric com pocs.

Molt per sobre d'altres productes similars i que, probablement, acabin enduent-se la fama -com l'infumable John Legend-, John Mayer ens ensenya unes cartes que ja coneixem però jugades de tal manera que un apostaria fort i a cegues pel talent innat d'aquest dignificador de l'etiqueta anomenada comercial.

Kasabian - Empire (2006)

Aclaparador aquest segon àlbum dels de Leicester; així, sense més. Trobant un just equilibri entre les textures distorsionades de les guitarres del rock dels 70 (amb reminiscències T-Rex) i la electrònica ballable a l'estil dels Goldfrapp (o, tornant als origens, de Giorgio Moroder i el seu Euro-pop), els Kasabian s'apropien de les seves (moltes) influències per trobar un còctel demolidor de ganxo ineludible i refrescant resultat.

On els anglesos troben més sortida és en la seva combinació espontània de secció rítmica lleugerament mecànica -sense trepitjar terrenys electrònics-, guitarres distorsionades però sempre en delicada concordança i un teixit de veus en cor massiu que evoquen imatges èpiques sobre unes melodies pop força enginyoses.

Tot i que molt més elaborat -sobretot en la producció- que el seu debut homònim, del que no queda cap dubte és que els Kasabian saben manufacturar rock de primera amb pocs elements (ben coneguts) i ben emprats. La perfecció matemàtica de Stuntman (quina arrencada!), la vena retro de Shoot the runner o el cadenciós vaivé de By my side, es conjuminen en un producte d'el·laboració precisa, potser amb un lleuger regust a menjar precuinat però amb la riquesa i la inspiració suficients com per fer-ne un àpat d'allò més saborós.

The Black Keys - Thick Freakness (2003)

El guitarrista Patrick Carney i el bateria Dan Auerbach van ser dos dels joves que es van citar en el sotan del primer per tal de formar una banda de rock. Quan, de tots els citats, es van trobar que només ells dos hi havien acudit, van decidir, peti qui peti, tocar sense acompanyament, ells dos solets. I així va nèixer una de les bandes de revival blues-rock, un combo format únicament per bateria, guitarra i veu que, tot i la presumible debilitat del seu so, sonen més contundents que moltes de les formacions de rock clàssic més reconegudes.

Un bitllet d'anada a les arrels del blues-rock dels 70, això és el que son els Black Keys. Ancorats en el so lo-fi dels 70 (emprant mètodes de gravació casolans, deixant sense polir el so resultant, permetent la incursió involuntària de sorolls de l'estudi, etc.) i transportats per una sonoritat crua i bruta a més no poder, els Black Keys (les tecles negres) inciten a comportaments primaris treballant una bateria contundent, una guitarra distorsionada indiscriminadament, i una veu modulada i propera a l'acoblament. Es un so sense concessions, esfereïdor en la seva potència. Es com una bola massissa de foc roent que cau muntanya avall, esclafant com una piconadora d'alt tonatge tot allò que troba al seu pas.

I tal com ells mateixos mostren en la portada d'aquest àlbum de petjada profunda, alguns/es poder requeriran d'una mica de vaselina per tal de poder encaixar un àlbum de sonoritat tan directa com aquest.

Sovint comparats amb un altre grup de reduïdes dimensions com els White Stripes, els Black Keys juguen la basa de la cruesa més que la de la simplicitat dels germans White. El duet d'Akron juga amb foc i ens crema.
Produït en una única sessió de gravació de catorze hores a l'estudi del bateria, aquest Thickfreakness no deixa d'esbotzar-te les oïdes a cop de rock estimulant aquella sensació de feresa tribal que tots/es els/les amants del rock portem a dins i que, potser, amb el pas del temps i l'aparició de succedanis de pa sucat amb oli, s'havia posat a hibernar a l'espera de tornar a treure les urpes.

Públic(s)

La Carme Miró ha tingut la gentilesa de demanar-me quatre ratlles per incloure-les en la seva magnífica web dedicada a la música, al seu ensenyament i amb un munt de recursos sobre educació musical, articles, weblogs i, en definitiva, un munt de continguts de qualitat que agradarà a tots/es aquells/es que gaudeixen de la música.

El resultat d'aquesta col·laboració, un breu comentari sobre les diferents actituds que el públics de música rock i el de clàssica tenen davant d'un concert, es podia consultar fins fa ben poc a la seva secció d'Articles de música de la Web de música. Com que ja no és accessible a través d'aquesta web, el publico aquí mateix per tal de divulgar-lo.

__________________________________________________________

Perquè el públic assistent a un concert de rock es rendeix a la disbauxa, la cridòria i a la passió desfermada mentre que aquell que acudeix a un concert de música clàssica arracona aquesta passió –igual de potent- dins una cuirassa teixida a base d’un estrany aliatge d’educació, bones maneres i contenció formal?

No tinc cap dubte de que la passió que ambdós tipus de públic senten és perfectament comparable en termes de quantitat, qualitat, amplitud i profunditat. Però el que és innegable és que aquestes dues passions davant de la música en directe s’expressen de maneres ben diferents.

Tot i que en ambdues situacions el públic fidel coneix a la perfecció les peces que s’hi interpreten, és només en els concerts de rock en els que els/les assistents deixen brollar les seves emocions, ja sigui escridassant les tornades – o, fins i tot, taral·lejant mimèticament els solos guitarrístics de rigor-, ja sigui saltant i ballant electrocutadament els uns contra els altres en una catarsi orgànica aclaparadora.
S’imaginen el que li podria passar a qui, en un acte de suïcidi social, decidís aixecar-se del seu seient de llotja d’abonament anual del Liceu per intentar cantar, en la mesura de les seves capacitats, l’ària Der Hölle Rache de La Flauta Màgica? Poden visualitzar per un instant l’escarni al que es veuria sotmès?
Si ja quan algun pelacanyes musical com jo mateix acudeix a un concert de música clàssica –segurament gràcies a pertànyer al club del bon comprador del Caprabo- i, emportat per l’eufòria, s’arrenca a aplaudir en acabar el primer moviment, percep tot seguit el gran error, la gran heretgia que acaba de cometre, alertat per les mirades despectives i paternalistes d’algunes butaques adjacents. “Has ofès Txaikovski, aplaudint quan no toca” semblen dir-te acusadorament.
Sembla com si en els concerts de música clàssica, el gaudi vertader s’hagués d’aconseguir a través de la contenció –de la castració, m’atreviria a dir- d’aquesta passió per, en el moment final, donar-li sortida, sempre amb educació, via aplaudiments, “bravos” i aixecaments col·lectius per retre homenatge als intèrprets que ens han embadalit.

Vés a saber si aquest comportament ve donat per convencions socials, per les maleïdes etiquetes –sovint no confessables- d’alta i baixa cultura, o per un cúmul de diferents variables. Però tots/es obeïm cerimoniosament aquestes normes no escrites en quan creuem les portes giratòries de qualsevol auditori de prestigi.

Diria que, fonamentalment, sembla com si la música clàssica es degustés, es paladegés amb cura, mentre que la música rock es gaudís abruptament, desmesuradament, volgudament sense control, tal vegada buscant un èxtasi emocional més que intel·lectual. De fet, el públic d’un concert de rock és ben capaç de gaudir intensament –i participativament- de la interpretació d’una peça que tingui per tema principal, per exemple, un desengany amorós. I ho farà des d’una sensació de felicitat absoluta, com enfrontant-se a un tema dolorós i sortint-ne victoriós.

I potser és així perquè, en realitat, la música rock és simple; tan simple que permet enganxarse a una melodia sense esforç, quasi passivament. La presència que en les nostres vides té aquest tipus de música és absoluta. Des dels bombardeig de les radiofòrmules fins al tractament idolàtric de les seves figures més destacades –sovint emprades com a icones intel·lectuals, com a màrtirs o com a referents modals i estilístics-, patim una mena d’immersió absoluta –i voluntària- que ens facilita la seva digestió així com la possibilitat de gaudir-ne completament en una demostració pública. Aquesta simplicitat, aquesta possibilitat d’assimilació immediata és la que reforça les ganes d’acudir a un concert d’una música de la qual tens la sensació d’entendre. Tothom que gaudeix de la música rock és perfectament capaç d’emetre una crítica o una opinió sobre un concert. Però, en canvi, per opinar – i ja no dic per criticar- sobre música clàssica es té la sensació de que se n’ha de saber, que s’ha de poder distingir entre un do i un re. I és potser aquest respecte per la música el que, no existint tant primordialment en la música rock, permet desfermar-se i embogir –literalment- en sentir els primers acords del single més conegut de la banda. Els assistents a un concert de rock no troben cap tipus d’impediment en, sense entendre-hi ni un borrall de música, qualificar les habilitats vocals del cantant, les corredisses, màstil amunt, màstil avall, del guitarrista o la contundència sonora del conjunt.

La música rock, per senzilla i per propera –i per tant, per assimilada- convida a deixar-se anar, a gaudir de l’instant sense analitzar-lo, sense desbrossar-ne el contingut. Tothom sap que les més famoses tornades dels Beatles son tan buides de contingut com enganxoses les melodies que les transporten. I tot i amb això, qualsevol crític musical no dubtarà a trobar lloances grandiloqüents i superlatives per a la més horrorosa de les peces del quartet de Liverpool. Les melodies rock han vingut, des de fa més de mig segle, confeccionant la banda sonora de molts/es, acompanyant moments inoblidables –per bé i per mal-, vestint musicalment estones buides, sonoritzant pel·lícules, acompanyant-nos a tota hora. I així, quan un fanàtic del rock té la oportunitat d’assistir a un concert, a cada peça interpretada, a cada tema cerimoniosament interpretat, veu com, per davant seu, circula la seva vida, la reviu, la torna a sentir, com si fos el primer cop, com si li vingués de nou. Vers darrera vers, s’hi deixa les cordes vocals entonant himnes dubtosos, sovint tendents a la buidor però omplerts de significat gràcies al context en que van ser viscuts i, sobretot, voleiat per milers d’ànimes bessones que es despullen a l’uníson, sense vergonyes, per enlairar un crit comú, sigui d’amor o de guerra, a un espai vital intens com pocs.
I en el que tots/es coincideixen en sortir d’un concert d’aquest tipus és en estar completament abatuts físicament, després d’hores de salts, crits, embogiments i aplaudiments desmesurats. I, en definitiva, aquesta sembla ser la millor manera de definir aquesta palpable diferència entre dos públics absolutament entregats al seu gènere: la fisicitat orgànica del gaudi rock i la intel·lectualitat degustadora del d’un concert de clàssica.
D’alguna manera, sembla com si el públic de rock s’acostés a l’espectacle per integrar-s’hi en plenitud i lliurar-se passionadament a la seva catarsi personal mentre que el de clàssica sembla allunyar-se’n per poder judicar.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, que temps enrere, el públic de concerts de clàssica no tingués cap mirament a l’hora de, per exemple, aplaudir entre moviments, obligant de vegades al director a repetir-lo davant l’allau ovacional. Ha estat en la modernitat que una mena de codi de conducta ha arrelat entre el públic dels auditoris mentre que, paral·lelament, naixia un moviment rock que, amb el seu propi codi identificatiu, amb les seves pròpies normes de conducta, apostava per la disbauxa, la incorrecció i la entrega, en cos i ànima –però especialment en cos- a un espectacle musical. I el més fantàstic de tot és comprovar com, tot i els codis de conducta preestablerts, el públic de clàssica no té cap mirament en fer-se sentir, en trencar el protocol esbroncant autors/es, intèrprets, orquestres i solistes, quan el resultat no és del seu grat o, sobretot, quan creu que s’ha traït l’esperit de l’obra. Les sonores esbroncades que el públic del Liceu va retre fa ben poc amb motiu d’una revisió modernitzada del Lohengrin de Wagner és un molt bon exemple de que, en contra del que a alguns/es els pugui semblar, el respectable de clàssica també té sentiments i no dubta en mostrar-ho quan la ocasió així ho requereix.

En qualsevol cas, haurem d’agrair el fet de tenir la oportunitat de gaudir de dues maneres tan diferents un art que a tots/es ens apassiona, d’una manera o d’una altra. Així, al menys, els/les amants del rock que vulguin escoltar tranquil·lament música –que n’hi ha- sense haver de suportar la cridòria i les empentes, així com aquells/es amants de la música clàssica que vulguin deixar-se anar, aplaudir quan els hi vingui de gust i taral·lejar apassionadament les tonades més apreciades –que també n’hi ha-, tenen la oportunitat de canviar l’escenari per una nit i descobrir una altra manera de gaudir de la música. Potser els agradarà i tot, qui sap.

Mayte Martin - Tiempo de Amar (2003)

Avui tinc la sort de poder publicar una crítica que no és pas meva sinó de la Carme Miró, una melòmana indiscutible i que de ben segur farà apujar el nivell d'aquest racó web. Moltes gràcies, Carme.

Neix a Barcelona, el 1965. Diuen de la Mayte Martin, que ho canta tot i tot ho canta molt bé.
L'any 2003, Mayte Martin enregistra l'àlbum "Tiempo de Amar".
Una dona que ha iniciat un vertadera escola del flamenc català. I ha estat mestra d'una cultura musical a través de la veu i de la composició.
La cantaora de flamenc és una artista que evoca uns registres de veu amb una resolució de to que la fa emotiva i enèrgica. La seva musicalitat esdevé una experiència per qui l'escolta cada vegada que actua en públic. Treballa les cançons amb un ordre, gairebé ortodoxa,
perquè, en ella, es dóna la coincidència d'una gestació lenta del so i un moviment àgil de la veu que denoten una seguretat intervàlica en les seves melodies. Hi ha temes que són tractats amb alquímia sonora i és indiscutible la seva facilitat per expressar la seva idiosincràsia, remenant diferents estils com el flamenc, el jazz o els boleros, per posar un petit exemple.
"Tiempo de Amar" és un àlbum de rotunditat musical; denota un treball creatiu i minuciós en l'entonació, que la fa decididament una autora amb un bon ofici de l'art musical. Mayte Martin, una cantaora catalana, ens parla a través dels seus treballs musicals d'incerts temps amorosos; la certesa ens la dóna la seva música.
La col·laboració de la cantant cubana Omara Portuondo, hi afegeix, a aquest duet de veus femenines, una densitat creativa a unes cançons que són, netament, cartes d'amor sonores. Mayte Martin escriu amb la seva veu, canta amb les seves paraules, i expressa amb les seves emocions musicals.
La seves passions en el jazz, en el flamenc, en els boleros sempre matisen les seves qualitats musicals. La seva veu inconfusible, no és solament el seu tret, sinó una plusvàlua de la seves grans capacitats musicals. I es que la Martin exerceix la professió musical amb dignitat i amb unes emocions que mostren , clarament, el seu saber musical.

Podreu seguir llegint a la Carme Miró en el seu inspirador blog http://carmemiro.blogspot.com/

Medeski, Martin & Wood - Uninvisible (2002)

El primer dels talls d'aquest torrent de groove roent -i que dóna nom a l'àlbum- ja posa damunt la taula, boca amunt, les cartes que el trio de jazz-funk de Brooklyn jugaran en la resta de la partida amb un mestratge evident. Uns teclats vibrants i orgànics d'alta volada, un set de percussió variat i robust i uns baixos profunds, reverberants, sincopats; aquestes són les armes que els Medeski, Martin i Wood (respectivament en aquest ordre) empunyen per abocar-nos a una bafarada de bohèmia jazz moderna, amb ecos de nits de jazz en viu i glops llargs de vapors d'alta graduació, particularment en l´únic tall amb presència vocal del disc, on un narrador erràtic ens relata les gires que amb el combo d'un tal Snake Anthony varen dur a terme anys enrere.

El trio de Brooklyn son jazz, això és evident; però ho son tant com blues i funk, dues corrents que s'infiltren per entre les escletxes que les fuites del foc roent obre sobre la superfície d'un so treballat a base d'amuntegar passió i contundència abrasiva.

I com crema aquest Hammond! En John Medeski voleteja per damunt de les bicolors amb una trempera envejable recolzada damunt d'un virtuosisme controlat que treu el millor de si mateix quan es desferma definitivament i recorre amunt i avall les tecles a la recerca del solo perfecte.

Acompanyats esporàdicament per algunes seccions de vent, certes guitarres concises i fins i tot algun scratch d'en DJ Olive que els acaba atorgant una contemporaneïtat sorprenent, els talls es balancegen per entre els espais tancats dels tuguris de més enllà de la mitjanit, on les passions reprimides desemboquen en balls de violència candent i fums de cigarretes escurades en excés.
Tot plegat, en un conjunt que destil·la una d'aquelles sensacions indescriptibles per a les quals ha calgut inventar noms tan socorreguts -i sovint tan innecessaris- com groove. En qualsevol cas, si el groove existeix, el tenen tot els Medeski, Martin & Wood.

Interpol - Turn On The Bright Lights (2002)

Pocs grups de l'escena rock d'aquest segle XXI encara entre bolquers han estat capaços de colocar en les prestatgeries dos àlbums d'una factura excel·lent i amb un gust tant personal i característic com els Interpol. Els de Nova Iork destil·len un pop enfundat en guitarres de poderosa sonoritat realçades per ecos i reverberacions que acaben oferint un so dens, atapeït, i dibuixant capes i més capes d'un só que et transporta sempre cap a crescendos mai resolts.
El seu disc de debut, aquest Turn on the bright lights és, com el seu títol suggereix, una presentació en societat d'un so que marcarà les nostres vides. Amb la seva mecànica obsessiva i perfecte, cada cop de guitarra, cada nota sostinguda, punxa sobre cada mig temps a l'igual que cada sil·laba del frontman Paul Banks, teixint tot un entramat sonor d'alt calibre. I és precisament en aquesta mecanicitat, en aquest dictat deixat, abandonat, quasi involuntari, on radica la preciositat i la màgia d'un grup que sembla tenir-se només a si mateix com a influència musical.
Com si d'un nuvol es tractés -particularment en els temes pausats-, els temes evolucionen lleugerament, sense histrionismes ni efectismes bruscs. Tan sols evolucionen com ho fan els núvols, canviant la seva forma de manera imperceptible més que pel que hi dedica atenció i temps suficient.
Reforçats per una secció rítmica ferma i contundent, els Interpol juguen a desenvolupar textures aguitarrades per fer levitar a qui se'ls escolta, basculant entre el pop distorsionat -com a The new- i el rock ballable de la nova era post-punk -com a la enganxosa PDA.

Ben a punt de publicar el seu tercer llarga durada -aquell que, diuen els/les experts/es que marca definitivament la direcció d'un grup- aquest Turn on the bright lights passa per ser unes de les mes degustables propostes dels darrers anys en el panorama rock, encarrilant temes enginyosos i efectius en un conjunt d'alt octanatge absolutament recomanable.

La vela Puerca - De Bichos Y Flores (2002)

Des dels primers retrunys de la marxa que inicia aquest portentós disc, en Sebastián Teysera i la seva troupe uruguaïa fan surar en l'oient aquelles poques i remotes ganes que ens queden de lluitar contra la quotidianeïtat. I ho fant per mitjans ben evidents, obvis de vegades, ja sigui des de la cadència exaltada de l'ska (sobre un llit d'arranjaments pop per fer-lo més assequible) o del rock contundent de guitarres desaforades, ja sigui des d'una secció de vents absolutament dinàmica i emfasitzadora o, fonamentalment, des d'uns versos directes, combatius i terriblement inspirats.

És aquest un àlbum confeccionat en un veritable estat de gràcia i il·luminació on tots els detalls semblen casar perfectament amb un tot prestablert i premeditat, arrodonint un so ferm i compacte amb una energia poc habitual i un entranyable "compadreo" uruguaià.

Embrancats en lluïtes lleugerament impersonals contra tot allò -i aquell/a- que molesta, la fúria i el despit supuren en cada tornada, provocant una curiosa filiació amb les seves ganes de batalla desmesurada.
Hi ha temps però també per les històries dramàtiques com en la preciosa El viejo -biogafia encapsulada d'un decliu tan humà com comú-, o la corprenedora José Sabía, que donen el contrapunt adequat a les tones de ràbia vessades per tot arreu.

En Teyseira, recolzat pels coros de su banda amiga, amb la seva actitud lleugerament despresa i la seva dicció popular actua com a mestre de cerimònies amb la seguretat de saber-se tocat per la inspiració i concentrant els seus esforços en fer assequibles unes batalles excitants que naveguen per harmoníes enganxoses i melodies i lemes que es graven a foc al cervell (No más corrupción en la tierra/no más tiranía en el cielo/no más matanza de colores/no más intereses ajenos).

Abonats a l'èxit en un Uruguai necessitat de mites propis, els La Vela Puerca aconseguiren amb De bichos y flores el cúlmen de la seva expressivitat, en un conjunt homogeni i engrescador que arrossega masses i consciències amb la facilitat del qui sap que juga sobre segur.

The Shins - Wincing The Night Away (2007)

El pop melòdic dels Shins es presenta en forma d'un treball compacte, ben acabat, teixit amb bases de pop enganxós amb força arrels vuitanteres ben dissimulades però, sobretot, amb una habilitat esfereïdora per confeccionar melodies originals i enganxoses alhora, cantades amb una prodigiosa habilitat pel seu frontman James Mercer (que a un servidor li recorda molt, moltíssim, al magnífic Cy Curning dels injustament oblidats The Fixx).

El disc s'empassa sense adonar-se'n doncs el frescor desbordant dels seus talls s'encomana i, sense exigir audicions atentes, es deixa estimar com a música de fons. Una escolta més atenta però, revela amb certesa que el treball darrera de l'àlbum ha estat primmirat i minuciós, arranjant amb curosa atenció i delicadesa les melodies vocals amb raspats acústics i capes de cors perfectament encaixades com a la deliciosa Red Rabbits -un compendi de les seves habilitats posades en pràctica- o la engrescada Turn on me.

El temps addicional que la banda s'ha donat a l'hora de treure aquest, el seu tercer LP, -havia de ser llançat a mitjans de l'estiu del 2006 i s'endarrerí fins a principis del 2007- sembla que els ha sentat bé, doncs semblen voler aprofitar les seves habilitats en diferents àmbits i amb textures més variades.

Es doncs aquest un disc ferm, brillant a estones i tot i que no sembla mai arribar al climax que suggereix deixa un molt bon sabor de boca que convida a les revisions.

Balanç musical de l'any 2006

Per acabar i tancar el 2006 definitivament per deixar que agafi pols, no vull deixar de repassar el que, al meu gust, ha estat l'any musical que tot just s'esgota. Ens hem trobat, un any més, i ja en van uns pocs -massa, fins i tot-, ensorrats sota piles i piles de discos de post-punk.
La majoria han estat grups novells que, tot seguint l'estela dels Franz Ferdinand, Rakes, Kaiser Chiefs o Maximo Park, s'entesten en buscar el seu punt d'originalitat. Cadascun d'ells hi afegeix el seu ingredient secret: uns hi posen un afectat èmfasi pop, altres distorsionen un pèl més que aquell grup però un pèl menys que aquell altre, alguns busquen la vena discotequera, altres la rugositat del rock més cru.
Però tots, absolutament tots, deuen començar a sentir que ja arriben tard. De la enorme fornada de post-punk que ens hem hagut d'empassar tan sols uns pocs escollits d'entre els grups novells tindràn la oportunitat de repetir atenció mediàtica l'any vinent.

Aquells que, havent estat dels primers, ja han tingut temps en aquests tres o quatre anys de treure el seu segon disc tenen, si més no, assegurada la seva presència en els prestatges de novetats de les botigues; tal és el cas dels triomfadors d'aquest any, els Arctic Monkeys. I aquells que, com els mateixos Ferdinand o els Interpol -pels quals guardo una filiació fanàtica- ja estan preparant el seu tercer poden ja comptar amb un espai reservat en l'olimp del decenni. Aquests son els grups que veritablement hauran marcat la pauta d'una moda a la que, segurament -esperem-ho-, li queden pocs amics i poques estones.

Fora de l'allau post-punk, les veritables perles d'enguany han passat més per la continuïtat d'una altra veta que l'any passat ja va donar els seus fruits i que va copar força dels llocs capdavanters en les llistes dels crítics. Es la veta de dels cantautors "rars"; aquells que, per la imatge però sobretot per la manera de cantar, estranya, angulosa, diferent i, segons com, atrevida, han suscitat esvalotades crítiques i desmesurades lloances. Gent con la Joanna Newsom que enguany ja ha publicat el seu segon àlbum, amb el mateix llibre d'estil però encara més atrevit en el seu format. O com l'Scott Walker, una vella glòria de culte que ha tornat per sorprendre tothom amb un disc de difícil accés, a cavall entre l'avant-garde i la orquestració tenebrosa d'una banda sonora terrorífica. També podem afegir a aquest grup a en Damien Rice, que amb les seves interpretacions afectades ha assolit posicions elevades en els rànquings dels millors de l'any. La veta que encetaren fa tot just un parell de temporades les Cocorosie i en Devendra Banhart sembla estar convertint-se en la gran esperança del pop-rock dels inicis del segle XXI, aquella vessant folkie i atrevida que ens ha de permetre dissipar els excessos del post-punk.

En una mena d'oasi de proporcions reduides es troba un petit geni estadounidenc, en Sufjan Stevens, que des de fa un parell de temporades vé sorprenen amb una asiduitat comparable a la seva prolificitat al món de la música, un món que, definitivament, necessita urgentment ser sacsejat de cap a peus per tal de no caure en la monotonia més inòcua. L'Stevens, a més d'escometre un ambiciós projecte consistent en publicar 51 àlbums dedicats cadascun d'ells a un dels estats de la seva "patria querida", encara té temps per treure discos fora d'aquest objectiu o, fins i tot, un recopilatori de nadales, pròpies i alienes, en clau de... en clau de... bé, en clau de Sufjan Stevens. El que aquesta incontestable promesa del pop-rock té amb comú amb el grup anterior, Joanna Newsom i companyia, és el fet d'entregar una música que sembla campar lliurement sense influències detectables a la primera audició. La seva predisposició per emprar instruments poc habituals en un disc de pop-rock com els banjos o les seccions de vent jugant amb un cert (ab)ús dels cors de veu acaramelada converteixen les audicions dels seus àlbums en un cúmul de sorpreses -agradables- i que encara que sigui per comparació amb la més que evident manca de pudor dels grups de post-punk en copiar i plagiar descaradament fa que calgui tenir-lo en compte de cara al futur més immediat.

I en la vessant més pop hi ha hagut diversos candidats a endur-se els elogis dels mitjans. Entre ells el debut d'una formació prometedora, els Clap Your Hands Say Yeah que, des que a principis d'any van editar el seu primer llarga durada no han deixat de ser anomenats i d'esta en boca de tothom que volgués semblar cool.
Els Magic Numbers no han pogut igualar la sorpresa de l'any anterior, però prometen tornar amb un estil força distintiu que guanya adeptes solc rera solc. Per la seva banda, altres formacions com els Decemberists no es volen quedar enrera.

I dins del contexte de rock més clàssic ens hem trobat amb algunes sorpreses amb grups extremadament joves que han dut a terme una certa revisió dels clàssics per contemporitzar-los i, afegint-los elements clau de la modernor com teclats i elements ballables, convertir-los en productes frescs i de digestió lenta i paladejable. Es el cas dels Kasabian que han endurit el seu so per presentar el contundent Empire, els Muse amb la seva fusió de desenes d'influencies -algú en diria còpies- o els Ratatat, exemplar extremadament rar de rock instrumental que fusiona a la perfecció la electrònica amb el rock més clàssic.
El que no ha perdonat tampoc aquest any, tot i que en una altra formació, ha estat Jack White, el 50% dels White Stripes que ara, acompanyat per tres nerds més a The Raconteurs torna a penjar-se de les llistes dels més admirats durant el 2006 amb un rock alternatiu joganer i engrescador.

I, per últim, tenim la invasió de grups propers a la estètica dels emplenapistes que, tot i presentar-se en diferents formes acaba produint una sinèrgia que els empeny cap a posicions altes en totes les llistes. Es el cas dels brasilers CSS o dels Hot Chip entre molts d'altres. Alegres, desenfadats, un pèl "petardos" però extremadament gaudibles a molts nivells.

Així, en un any on de les grans estrelles del firmament pop-rock tan sols en Bob Dylan, en Bruce Springsteen i en Elton John han tret disc nou, els grups novells han tingut ocasió de sonar més i, per tant, de tener la seva oportunitat en un mercat cada cop més saturat.

Però un dels aspectes més interessants i que més emprenta deixarà en aquest any fugisser és la definitiva irrupció d'Internet com a eina per a descobrir nous talents. La història racontada ja en diverses ocasions del petit grup modest que publica a la comunitat virtual per a musics Myspace la seva maqueta i que el boca-orella dels internautes s'entesta en divulgar, creant una expectativa mai vista per a la publicació del seu primer àlbum comença a ser ja molt habitual. Exmples recents?: Arctic Monkeys, el grup revelació del moment. L'e-màrqueting s'ha convertit, com era d'esperar, en una presència inel·ludible que ens farà ballar el cap a tots/es en el futur recent, havent descobert que allò que els/les experts/es en diuen màrqueting viral (un tipus de promoció l'esforç del qual rau en els propis usuaris/es, no tant en la marca) funciona a la perfecció amb les noves generacions.

En definitiva, un any que sembla més de continuitat que de trencament però que, justament, sembla apuntar cap a un cansament de les fòrmules que han triomfat en els darrers anys i que, probablement, ens porti cap a l'extrem contrari en un parell de temporades. Tot i així, un munt de producció discogràfica romandrà en els nostres caps, recordant, deixant constància, que el 2006 va existir; doncs, què seria un any sense banda sonora?

Damien Rice - 9 (2006)

Damien Rice, en contra del que diu la seva biografia, no viu a Irlanda; viu a l'infern. O si més no, això és el que se'n podria desprendre del seu segon llarga durada, una dolorosa col·lecció de penes i mals de l'ànima que Rice resol amb una terrible contenció que, a mesura que avancen les notes, sembla condensar-se en una massa inert a punt d'esclatar. El catàleg de pesars i penúries sensorials persisteix esgarrifosament a través dels onze temes d'aquest disc superb que talla només d'escoltar-lo.

Encadenant majoritàriament sonoritats pròpies del folk intimista -puntejades per alguns crescendos eixordadors-, la veu trencadissa de Rice t'acarona, et xiuxiueja a cau d'orella, radiografies del dolor més intens que rau de les relacions humanes. Amb una xocant -i vibrant- sinceritat narrativa, l'irlandès aborda lletres punyents parsimoniosament, sense presses, amb la convicció del qui s'obre l'ànima de bat a bat i se sap escoltat amb atenció. En la terrible i corprenedora Accidental Babies canta I és prou fosc ell? / Prou com per veure la teva llum a una ex-amant enyorada. O fins i tot a Rootless Tree, la que, probablement sigui el número més fluix de l'àlbum -el menys original si més no-, s'atreveix amb una tornada del tipus: fote't, fote't, fote't tu i tot el que fas. Directe a la jugular, d'això se'n diu concreció.

I el millor de tot és que en Rice és capaç de compilar i encapsular els esquinços de la seva ànima amb una transparència i una sinceritat immenses i tronadores, la contundència de les quals reverbera dins d'un/a quan el disc ja ha deixat de girar i trasbalsa fins a límits insospitats.

Steeleye Span - Commoners Crown (1975)

En un atrotinat vinil que un bon amic meu em va "vendre" per 100 pessetes en desprendre's de tota la seva vasta col·lecció amb l'arribada del compacte, hi descobreixo un àlbum desconcertant, d'una bellesa hipnòtica que representa a la perfecció la maldat i el sadisme inherent en tots els contes infantils. Embolcallat en un rock de fortes arrels irlandeses, bevent temàticament del folklore britànic, els Steeleye Span ens transporten a un món de crueltat esfereïdora.

Des del seu primer tall, Little Sir Hugh, la intenció ja és clara. Basada en una cançó tradicional anglesa sobre un nen jueu assassinat mentre jugava amb altres nens a pilota que la Maddie Prior, vocalista del grup, transforma per eradicar-ne els aspectes antisemites, el conte macabre d'aparença dolça però contingut salvatge i violent et masega el cor per tal de preparar-te pel que encara ha de venir. A partir d'aquí, es succeeixen les històries sobre homes malvats que intenten segrestar nens i només en treuen una mort anguniosa, pagesos que tasten la seva pròpia medecina inflacionista, enamoraments perniciosos i un llarg etcètera de maldats i lletjors tan sols contrapuntejats per algunes gotes d'humor -negre, és clar- i per un preciós tema instrumental deutor de Bach.

Darrera d'aquest veritable museu dels horrors, els irlandesos ataquen els seus instruments poderosament, amb virtuosisme, acostant més el conjunt al rock que no pas al folk. Musicalment, la potència és fa palesa i conforma un conjunt francament fantàstic amb les obscures lletres de temàtica reproblable.

Amb un finale humorístic i de disbauxa contagiosa, els Steeleye Span tanquen aquest extravagant i preciós àlbum cantant alegrement el robatori -i possiblement l'abús sexual- d'un home excessivament social que acaba desfilant pels carrers de Nova York amb un barril de farina com a única vestimenta. Un tancament més lleuger que, amb la participació de l'actor Peter Sellers com a encarregat de fer sonar l'ukelele, ens acomiada amb un agradabilíssim regust de saviesa musical i de temeritat temàtica.

Els "millors" del 2006

Visc, en els darrers dies, una mena d'immersió musical absoluta que omple els meus dies quasi bé de cap a peus. El motiu no és altra que el de repassar tots aquells àlbums publicats durant aquest any que tot just esgota les seves darreres hores de sol.
I quina millor manera d'acabar l'any que, aprofitant el repàs, intentar confeccionar una d'aquelles llistes nadalenques de resum per tal de fer-me sentir com si fos un/a important crític d'alguna prestigiosa revista musical.
Deixa'm dir, però, que el veritable i únic interès d'aquestes llistes per a mi no és altre que el de descobrir discs que, d'altra manera, no hagués tingut a bé escoltar.

No jutjaré la extranya similitud que en totes les llistes s'intueix, trobant-hi alguns discos elevats a la categoria d'obres mestres que jo, de cap de les maneres, ni donant-els-hi la volta, els hi trobo la gràcia. En qualsevol cas, espero que en aquesta llista que ara segueix puguis descobrir algun disc interessant i que, com em passa a mi, no haguessis escoltat de no haver llegit una determinada ressenya.

Regina Spektor - Begin To Hope
Una de les més belles partitures d'aquest any. Diferent, elegant, enginyós i que destil·la cura i elegància per tots els seus racons.

The Beauty Room - The Beauty Room
Una preciositat de textures vocals exquisides entrefilades i perfectament engalzades. Melodies pop sobre d'harmonies xopes de tendresa.

Girl Talk - Night Ripper
Milers de samples de temes arxifamosos i reconeixibles a l'instant s'encadenen, baula a baula, en un conjunt salvatgement ballable, festiu i que funciona tant bé com a trencapistes com a trivial musical.

The Rapture - Pieces Of The People We Love
Fenomenal disc ballable i d'innegable encant que es converteix, d'un solc a un altre, ara en un omplepistes, ara en un post-punk enganxós que t'encén.

Gnarls Barkley - St. Elsewhere
Vibrant i potentíssima descàrrega adrenalínica del productor Danger Mouse i el rapper Cee-Lo Green. Una col·lecció de soul descarat treballat sobre descomunals bases ballables. Han aconseguit amb aquest innovador àlbum donar continuitat duradora a la tradició més negra atorgant-li la modernor que requeria per desmarcar-se tant dels productes buits (Beyoncé, Kanye West, etc.) com dels continuistes (John Legend, Alicia Keys, etc.).

Damien Rice - 9
Esplèndid compendi de balades descarnades i sagnants al voltant d'una veu tan trencadissa com vibrant i emocionant. Contra les balades pop d'escàs recorregut que es despenjen per les ones radiofòniques, aquesta col·lecció brillant i sincera prospera, nota a nota, sobre riques partitures d'insoportable crueltat a les quals es fa difícil sobreposar-se.

N'hi ha, per descomptat, molts més. I en cap cas caldria pensar que aquests son els que considero "millors" (aquí, com en el títol d'aquest post, les cometes son importants), doncs no he entès mai que en qualsevol disciplina artística es pugui fer servir la famosa dicotomía bo/dolent. Aquests cinc discs que he llistat son aquells que, exclusivament, m'han fet vibrar per algun motiu i que, més enllà dels seus mèrits i de les seves debilitats, m'han agradat.

Si algú té altres preferències i les vols compartir aquí, ja sap com fer-ho.

Midlake - The Trials of Van Occupanther (2006)

Com si dels 70 haguessin sortit, els Midlake aborden en el seu segon àlbum un estil preciosista basat en les harmonies vocals treballades i un teixit de soft-rock à la America que revitalitza un gènere que ha sucumbit en mans del pop anglès, molt més centrat en la digestió ràpida que en dibuixar bells teixits vocals.

Dins la tendresa d'una àlbum deliciós, sorprenen -i n'emfasitzen el resultat final- unes guitarres distorsionades però emmudides que realcen la complexitat harmònica.

Però indubtablement, el punt més àlgid d'aquesta petita meravella delicada i saborosa son les preciosistes estructures vocals que en Tim Lee com a solista i la resta del grup com a cor aborden al llarg de tots els talls del disc. A diferència d'altres formacions amb interès en les harmonies vocals, els texans Midlake no les reserven per a les tornades com a element de crescendo, sinó que les empren arreu del disc, tornant-se difícil el trobar algun vers cantat per Lee en el que tingui la oportunitat de destacar en solitari.

I el que transporten aquestes preciosistes melodies vocals son unes lletres encantadores, amb una condensació temàtica important i que parlen de paratges gelats, d'hiverns difícils, de solitud i de desesperança que sovint recorden, per la parsimònia amb les que son narrades als recitats pausats de Thom Yorke amb els Radiohead.

El resultat és un àlbum orgànic i relaxat que convida a detallades audicions per tal de copçar matisos de gran bellesa però de proporcions mínimes que s'amaguen darrera una presència ferma i perfectament arrelada en la tradició nord-americana.

The Automatic - Not Accepted Anywhere (2006)

La proposta dels Automatic en disc de debut no és massa original. Segurament, en seguir la estela de revival post-punk ja arriben tard. Hi ha molts grups que, com ells, s'han apuntat al camí de l'èxit seguint l'estela dels Park o dels Ferdinand, tot i afegint-hi sempre un tret distintiu que, dins de la homogeneïtat regnant, els diferenciés de la resta.

I el pitjor que se'ls hi podria dir als Automatic és que el seu tret distintiu costa de trobar-se. Poder estan un pèl més escorats cap a l'electro que els demés. Poder tenen un cert regust vuitanter que en facilita les primeres audicions. Poder, fins i tot, podrien aduïr tenir més densitat guitarrera que la resta. Però, en definitiva, les úniques bases de què disposen siguin una certa habilitat per induir al ball i una curiosa dicció del seu cantant, en Robin Hawkings.

Més enllà d'això, la buidor. El disc engresca però no fidelitza; enganxa però no s'arrapa; diverteix però aquesta sensació s'acaba amb el darrer segon de l'àlbum (poder fins i tot una mica abans). A més, al llarg dels talls cada cop es fa més difícil suportar els acompanyaments vocals que la banda li fa a en Hawkings, basats en una mena de cridòria esbojarrada -poder per incitar-nos a enganxar-nos-hi - per comptes del ja clàssic cor en una octava més alta.

El veritable problema però, rau en el fet de que no només no son originals -no crec que ningú es pugui considerar original dins el fenòmen post-punk, que no és més que una reinvenció d'un estil caduc- sinó que sonen sospitosament igual que altres bandes que els han precedit en aquests darrers tres anys, com els The Rakes, per posar només un exemple. D'alguna manera, el que fan els Automatic és revival del revival, i això ja comça a ser llastimós.

Tot i amb aquests llasts, és innegable que el resultat, encara que efímer, enganxa i s'escolta de bon grat, sobretot quan tens una d'aquelles tardes en les que el cos no et demana res massa profund i només cerques una empenta emocional que et transporti a un món més alegre i eixerit.

Girl Talk - Night Ripper (2006)

Ningú amb dos dits de front seria capaç d'agafar entre els seus dits un cd com aquest d'una estanteria si no fos per fotre-se'n de la seva horrible -horrorosa- portada, més digna d'una autoproducció que una altra cosa. Poder caldria dir que, per gaudir d'aquest disc cal no tenir dos dits de front.

El fenomen Girl Talk parteix d'un absolut nerd anomenat Gregg Gillis que, en sortir de la seva feina d'enginyer biomèdic (nine-to-five en dirien els estatunidencs) es planta al bell mig de la pista d'alguns dels clubs més in dels USA i amb el sol ajut d'un ordinador portàtil s'embarca en unes sessions absolutament iniciàtiques seguides amb veritable èxtasi pels assistents reproduint temes hiper-ballables que utilitzen centenars -i això és literal- de samples que el noi ve emmagatzemant compulsivament des de fa anys d'alguns dels temes més famosos de la història recent del pop-rock. Des de Madonna fins a George Benson, d'Aerosmith fins a Fleetwood Mac, tota tonada reconeixible que hagi passat a formar part del subconscient musical de la seva audiència és susceptible de sonar, tan sols durant uns pocs segons, convidant constantment ja sigui al ball compulsiu de les tonades reconegudes, ja sigui a jugar a una mena de trivial compulsiu, això sí, sense deixar mai de bellugar-se.

L'èxit massiu d'aquestes sessions l'han portat a editar aquest àlbum sota el segell Illegal Art. I el nom del segell pel qual ha gravat no és en va doncs en Gillis confessa no pagar royalties pel "robatori" dels samples que empra. De fet, el que aquest noiet amb cara de desencaixat de Pittsburg fa no és pas nou. El col·lectiu Negativland de Jonh Oswald ja va "perpetrar" allà pel 1992 una mena de collage samplejat de diversos temes dels U2. No cal dir que la maquinària legal i burocràtica de les multinacionals es van llençar a la jugular dels heretges que havien gosat actuar al marge dels royalties. El futur de'n Gillis, com ell mateix admet, no és prometedor si continua fent-se famós pels seus àlbums. Només en aquest disc, els fanàtics del seu art ja han comptabilitzat més de 300 samples dels 2000 que l'autor admet haver fet servir.

Això no seria més que una anècdota propicia digna dels blogs d'actualitat musical de no ser perquè el resultat, més enllà de la curiositat té una empenta i una trempera realment aclaparadora. Els encreuaments musicals que Girl Talk ens proposa son, ja des d'un bon començament, atrevits, diferents i, el que és més important, aconseguits. Sentir com la preciosa Bittersweet Symphony dels The Verve entra per encavalcar-se sobre uns gemecs femenins que marquen el ritme de la cançó no deixa de ser una experiència al·lucinant. I les mescles de gèneres semblen ser una de les jugades preferides del de Pittsburg: pop per sobre (o és per sota?) de hip-hop, rock amb dance, etc.

I el que és més interessant és el fet de que aquestes associacions produeixen en alguns casos, a més de sonoritats d'indubtable impacte, noves interpretacions dels texts dels temes que es samplegen plegats, obrint la porta a unes escoltes, diguem-ne, més intel·lectuals.

De totes maneres, no cal oblidar que estem davant d'un producte de la nostra era. Un poti-poti de gèneres, estils, èxits, bases rítmiques, efectes de so, que provenen d'una mena de saqueig intensiu de l'actualitat musical dels darrers 30 anys i que, en definitiva, s'acaba convertint en una mena d'història musical comprimida.

En qualsevol cas, si en Gregg Gillis aconsegueix escapolir-se de la policia i si és capaç de trobar-se algú que tingui a bé dissenyar-li portades més decents, podem estar davant d'un dels grans mites musicals del primer decenni del segle XXI.