Carmen Cavallaro - Poet Of The Piano

De la miriada de conductors d'orquestra i animadors de festes de la High Society nordamericana dels 30, 40 i principis dels 50, Carmen Cavallaro roman com un dels més elegants i amb més talent. D'entre els Cugat, Conniff, Riddle i companyia, aquest novaïorkès ben plantat va assolir gran èxit i va aconseguir una particular revisió en clau popular dels èxits i estàndards més sonats.

Mentre que els grans conductors d'orquestra del món del jazz com els Ellington, Basie, etc., no es "rebaixaven" a fer més digeribles les seves interpretacions, les anomenades Society Dance Bands buscaven la despreocupació i la complicitat immediata dels assistents a les festes, coktails i recepcions en les que tocaven. 

El que diferencia Cavallaro de la resta és, sens dubte, la seva digitació entremaliada i barroca; basada en arpegiar les seves melodies per enriquir-les de matisos i retrucs sonors, la seva tècnica fou admirada fins i tot pels seus col·legues contemporanis, batejant-lo finalment com el poeta del piano. El seu repertori, és clar, com el de tots els seus coetanis, està basat en temes populars, estàndards nord-americans (molts provinents de pel·lícules i musicals) i sons llatins. Així, en qualsevol de les dotzenes de recopil·latoris que sobre aquests màgic de les bicolors podem trobar a les botigues especialitzades, s'hi recullen des de peces memorables del jazz com el Body and Soul a perles de Broadway a l'estil de Love is a Many Splendored Thing, passant per tonades llatines clàssiques d'aquelles que farceixen les nits de festa major com Acércate Más o Frenesí. 

 I tot i que aquest estil quasi lounge de la música per a festes sovint ratlla l'acaramelament llefiscós, Cavallaro se'n surt amb el seu virtuosisme i amb la seva predilecció per les melodies riques i harmonioses a més no poder. I quan prem l'accelerador, com en la interpretació que fa del clàssic de Cole Porter, Beguine the Beguine, barrejant jazz, blues i les cadències més ballables, el conjunt esdevé irresistible i evocador. Tot un plaer pels sentits, les audicions de Cavallaro fan empal·lidir aquells vinils polsosos que encara corren per casa -tal vegada heretats de col·leccions familiars- que amb les seves portades llampants i ensucrades ens presenten "La gran orquesta de..." (i aquí cal omplir amb els showmen preferits a) Xavier Cugat, b) Franc Pourcel, c) Ray Conniff, d) etc.). A diferència d'aquells, la música de Cavallaro es pot escoltar, no només ballar.