Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.