Aclaparador aquest segon àlbum dels de Leicester; així, sense més. Trobant un just equilibri entre les textures distorsionades de les guitarres del rock dels 70 (amb reminiscències T-Rex) i la electrònica ballable a l'estil dels Goldfrapp (o, tornant als origens, de Giorgio Moroder i el seu Euro-pop), els Kasabian s'apropien de les seves (moltes) influències per trobar un còctel demolidor de ganxo ineludible i refrescant resultat.On els anglesos troben més sortida és en la seva combinació espontània de secció rítmica lleugerament mecànica -sense trepitjar terrenys electrònics-, guitarres distorsionades però sempre en delicada concordança i un teixit de veus en cor massiu que evoquen imatges èpiques sobre unes melodies pop força enginyoses.
Tot i que molt més elaborat -sobretot en la producció- que el seu debut homònim, del que no queda cap dubte és que els Kasabian saben manufacturar rock de primera amb pocs elements (ben coneguts) i ben emprats. La perfecció matemàtica de Stuntman (quina arrencada!), la vena retro de Shoot the runner o el cadenciós vaivé de By my side, es conjuminen en un producte d'el·laboració precisa, potser amb un lleuger regust a menjar precuinat però amb la riquesa i la inspiració suficients com per fer-ne un àpat d'allò més saborós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada