Damien Rice, en contra del que diu la seva biografia, no viu a Irlanda; viu a l'infern. O si més no, això és el que se'n podria desprendre del seu segon llarga durada, una dolorosa col·lecció de penes i mals de l'ànima que Rice resol amb una terrible contenció que, a mesura que avancen les notes, sembla condensar-se en una massa inert a punt d'esclatar. El cataleg de pesars i penúries sensorials persisteix esgarrifosament a través dels onze temes d'aquest disc superb que talla només d'escoltar-lo.Encadenant majoritàriament sonoritats pròpies del folk intimista -puntejades per alguns crescendos eixordidors-, la veu trencadissa de Rice t'acarona, et xiuxiueja a cau d'orella, radiografies del dolor més intens que rau de les relacions humanes. Amb una xocant -i vibrant- sinceritat narrativa, l'irlandés aborda lletres punyents parsimoniosament, sense presses, amb la convicció del qui s'obre l'ànima de bat a bat i se sap escoltat amb atenció. En la terrible i corprenedora Accidental Babies canta I és prou fosc ell? / Prou com per veure la teva llum a una ex-amant anyorada. O fins i tot a Rootless Tree, la que, probabablement sigui el número més fluix de l'àlbum -el menys original si més no-, s'atreveix amb una tornada del tipus: fote't, fote't, fote't tu i tot el que fas. Directe a la jugular, d'aix`se'n diu concreció.
I el millor de tot és que en Rice és capaç de compil·lar i encapsular els esquinços de la seva ànima amb una transparència i una sinceritat inmenses i atronadores, la contundència de les quals reverbera dins d'un/a quan el disc ja ha deixat de girar i trasbalsa fins a límits insospitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada