case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 

• K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
• Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
• Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).

I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.

En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.

Just one night - Eric Clapton (1980)

Ara que el temps, amb molta mala llet, comença a privar-nos d'un dels més grans guitarristes de la història, miro enrere i veig tot allò que ha significat l'Eric Clapton en la banda sonora de la meva vida. Perquè el seu estil nítid i clar entra bé, fins i tot per a aquell que està educant la seva oïda (no ho estem sempre?) i encara no és capaç d'empassar-se les filigranes del Hendrix o la velocitat del heavy o del jazz.
I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.

Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.

Quan s'acabava el cap de setmana i tocava tornar, els meus trajectes en tren duraven exactament el que dura el doble disc en directe del Clapton. I cada cop que tornava, mentre l'escoltava, em tallava musicalment les venes pensant en com fer-ho perquè ella em mirés com jo la mirava a ella. (Aquí el Clapton em va fallar, no em va donar cap pista, només em deia que havia de patir, que tot era molt trist i la vida una merda). Perquè ens entenguem, jo patia un friendzone dels clàssics, dels què-simpàtic-que-ets-i-punt. I el Clapton m'acompanyava en el sentiment.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i  simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.

Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.

L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.

Una lletra una mica "forta" del Rod Stewart: Tonight's the night

A veure, deixeu-me posar les coses clares. Aquesta cançó parla de perdre la virginitat. Ja està, ja ho he dit. I us ho desvetllo ara perquè així podeu anar llegint les diferents estrofes en aquesta clau, i d'aquesta manera la veritat se us revelarà clara i pristina.

La clau per entendre que aquesta cançó va d'això és el vers que diu:

Don't say a word my virgin child
Just let your inhibitions run wild
The secret is about to unfold
Upstair's before the night's too old

Jo no sé vosaltres, però a mi la paraula "child" al costat de "virgin" em fa més por que una pedregada. Estic segur que el bo del Rod Stewart no ho va fer amb mala intenció, però parlar d'infant verge just abans de posar-li pressa per pujar a l'habitació... aix, a mi em grinyola, què vols?

De fet, que això va de "la nit", d'aquella nit tan suposadament especial en la que algú perdrà la virginitat (suposem que l'acompanyant del Rod, no el Rod mateix, que en la lletra mai fa menció a si mateix). El títol, de fet, ara que n'hem establert el tema, no té pèrdua. "Aquesta nit és la nit (tot anirà bé)". És a dir, que el Rod és conscient que hi ha por, que al seu/la seva partenaire se l'ha de convèncer que no passarà res dolent. De fet, per convènce'l el Rod s'ho treballa molt. Els primers versos van així:

Stay away from my window (està clar que el Rod és conscient que està fent alguna cosa mal feta)
Stay away from my back door too (aquí no sabem si hi ha una referència sexual, la veritat)

Disconnect the telephone line (vol que no el destorbin, que no li estronquin la feina a mitges)

Relax baby and draw that blind (insisteix en córrer les cortines, que no sigui que el vegin)

Kick off your shoes and sit right down
Loosen off that pretty French gown
Let me pour you a good long drink (aquí la vol emborratxar!!!)
Ooh baby don't you hesitate cause (i aquí ja se'n va a la tornada)


 El més preocupant, però, és que el Rod la punxa i la burxa, perquè com que ella no les té totes, sembla que hi ha la possibilitat de que es tiri enrere. El Rod, per si de cas, fa pressió:


C'mon angel my hearts on fire
Don't deny your man's desire (ja hi som!, que ell és un home, i el que ell vulgui s'ha de complir)
You'd be a fool to stop this tide (ei! Tampoc no cal insultar, no?)
Spread your wings and let me come inside ("your wings"? Segur? "come inside"? A què et refereixes, Rod?)

En definitiva, que el Rod està a punt de desvirgar a una nena. I de males maneres, què voleu que us digui.

Vitorio Camardese, el (veritable) inventor del tapping al 1965

L'Eddie Van Halen pot anar presumint tot el que vulgui, però ell no és l'inventor del tapping.
Que què és el tapping? Doncs és una tècnica guitarrística consistent en tocar la sis cordes picant amb els dits de la mà dreta al damunt de les cordes (per contres de rascar-les, com es fa habitualment), la qual cosa permet accelerar enormement l'execució.
Doncs no, l'Eddie Van Halen no n'és l'inventor. No sabem si el Vitorio Camardese va ser el primer, el que s'ho va treure de la màniga, però el Raul Sandín, guitarrista del grup Amoría, me l'ha descobert i ja no miro als guitarristes accelerats del heavy dels 80 i 90 de la mateixa manera. I a sobre el paio toca una espanyola!!!




Si sou impacients, aneu directament al minut 1:38. I al·lucineu.

Annett Louisan, chanson francesa en alemany

Amb un peu al pop i un altre a la chanson i fins i tot al cabaret, l'Annett Louisan porta ja una bona pila d'anys aportant la sonoritat de l'alemany a uns estils prominentment dolços i donats als excessos de reverb.
 


I la fórmula funciona, les sonoritats encaixen i li donen una nova perspectiva a gèneres sovint ancorats en els estàndards i amb el llast de la nostàlgia. La Louisan aposta per les aproximacions pop com a aglutinadores de cadències lànguides, amb una veu sovint acriaturada. L'estil juganer de la chanson s'agafa de la mà del pop curós i arranjat del nou mil·leni, mentre es barreja amb aquells pals amb els que sempre ha flirtejat: la bossanova, el tango, etc. Però allò que complementa millor són les seves lletres, aportant una visió i una temàtica femenina a un gènere, el pop, massa donat a demanar-li a dones que cantin sobre temes escrits o dirigits a homes. La Louisan escriu les seves cançons i té ganes de cantar-les. I es nota.

Records absurds i inconnexos al voltant del Prince

1. (1988) Un amic de l'institut em deixa el Purple Rain i el Black Album i no m'agraden. 

2. (Agost de 1989) Sol i avorrit, a Blanes, decideixo ficar-me en un cinema a veure un programa doble molt musical: Great balls of fire i la gravació del concert del Sign 'O the times. Surto ballant. Surto fan del Prince.

3. (Setembre de 1989) Vaig al Corte Inglés amb la intenció de comprar-me un disc del Prince, l'últim, a ser possible. La dependenta em dóna el Lovesexy. Veig la portada. Em fa com cosa veure aquest paio despullat sobre una flor. No me'l compro.

4. (Setembre de 1989) Torno al Corte Inglés, demano l'últim del Prince, la dependenta em dóna el Lovesexy, tanco els ulls i me'l compro.

5. (Desembre de 1989) Decideixo que algun dia tindré tota la discografia del Prince.

6. (Desembre de 1989) Me n'adono que a la velocitat a la que aquest paio treu discs, oficials i pirates, mai ho aconseguiré.

7. (En algun moment del 1990) Segueixo escoltant, un cop i un altre, el Lovesexy. Cada cop que sento els versos "My body shivers / at the mere contemplation / of penetration" se m'escapa el riure.

8. (1990) Ja entrada la febre Batman, recordo que en un programa infantil (El Kiosko, presentat per la pel roja Verónica Mengod) en el que feien versions de temes pop amb lletra canviada i "infantilitzada" havien fet una versió del Purple rain rebatejada "Por tu bien", en la que un xaval que havia atropellat amb la bicicleta a una noia la visitava a l'hospital, mentre una infermera amb walkmans no para de ballar a destemps i una monja en patins que entra acaba fument-li un pastís de nata a la cara (del xaval, no de la infermera). No existia encara Internet i no el puc buscar al Youtube fins ara.



9. (1992) Tot anant en autocar cap al meu quarter quan feia la "mili", parem en un restaurant de carretera amb una màquina que venia cassetes. Veig el Graffiti Bridge. Poso les monedes i pico el número. Em cau per la ranura un cassete del Fary. Reclamo al senyor del restaurant fent-li veure que jo MAI compraria un cassette del Fary. Em respon que no entén per què dic això, perquè el Fary "tiene mucho arte". M'obre la màquina i m'entrega, en mà, el Graffiti Bridge. Em passo la setmana escoltant-lo i crec que Question of U és la cançó més fantàstica que he sentit mai.

10. (1993) El Prince ja és una icona mundial, els diaris en parlen (majorment tirant-li merda al damunt i parlant de les seves excentricitats). Se li en va la castanya i es canvia el nom (ara és el "symbol") i treu un disc fantàstic que no reconec com a tal fins que la Noemi m'ho fa veure. Em cau gruixut el Prince, ara, tant saturat com estic d'ell. Sobretot per culpa de la cançó "My name is Prince" (and I am funky / My name is Prince / the one and only / I did not come 2 funk around / 'Tll I get your daughter I won't leave this town).

11. (1994) Deixo d'escoltar-lo durant un temps. Em passo al Michael Bolton, signe inequívoc de la meva decadència musical.

12. (1996) Conec a la Noemi, que em fa redescobrir-lo i escoltar-lo millor.

13. (31 de Desembre de 1999) En una discoteca de Nova York, la Noemi, l'Alberto i la Susana, cremem les soles de les sabates ballant el '1999' per entrar al 2000. Mai he cridat tant fort com quan arribava el "we're gonna party like it's nineteen ninety nine!"

La resta és història.

Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.

Diego García "El Twanguero" en directe al Marula Cafè (7-4-2016)

El Diego García "El Twanguero" és, deixe'm-ho clar per endavant, un dels més interessants guitarristes del moment. La seva trajectòria —curta però molt intensa— inclou col·laboracions d'alguns dels artistes hispanoamericans més destacats (de Calamaro a Auserón, de Torroja a Urrutia, de Páez a Bunbury, fins a desembocar en una deliciosa col·laboració amb Diego "El Cigala" que li va valer el Grammy Llatí 2013 al millor àlbum) i amb aquest bagatge es presentà a l'acollidor Marula Cafè de Barcelona, amb la intenció de fer un repàs als seus enregistraments discogràfics.

I "El Twanguero", amb el seu característic so "twang" de la seva Gibson, ens dugué en un viatge transfronterer en el que de l'America del rock 'n roll ens portava fins a la pampa argentina, tot barrejant qualsevol influència musical que pel camí es trobés. De la cúmbia a la salsa, del tango al mambo, passant pel surf o el chachachà, "El Twanguero" és un hàbil lladre de sonoritats que, amb la seva mixtura llatinoamericana, és capaç de transportar-te per carreteres secundàries i polsoses, amb la ràdio sonant a tota castanya mentre veus el paisatge canviar lenta però inexorablement.

La seva prodigiosa tècnica de guitarra (sovint fingerpicking) el podria portar als terrenys dels guitar heros (à la Satriani o Vai), però la seva actitud no és la del pirotècnic que acumula trucs i velocitat, sinó la de l'autor que cerca sonoritats, que cuida la melodia, que abraça la intensitat, tot deixant que sigui la música la que llueixi, i no la seva tècnica. Liderant un trio molt versat i dedicat, "El Twanguero" encisà un públic delerós de bona música d'arrels llatines enfundades en rockabilly i derivats del blues veloç. Quedaran pel record moments particularment dolços, com una rendició absolutament deliciosa del Hound Dog de l'Elvis o les tres peces que va regalar amb la seva guitarra espanyola.

Se li pot augurar —sense cap mèrit en fer-ho, que les evidències són múltiples i ostentoses — un gran futur al Diego García, sobretot ara que comença a descobrir que la seva veu té possibilitats i que només li cal explotar-la i confiar-hi. La seva sensibilitat musical prevaldrà sempre per damunt de fórmules, d'això no en tenim pas dubte i tan sols podem desitjar-li que segueixi viatjant i inspirant-se per seguir entregant retalls del món, regalant bitllets d'anada a territoris musicalment mai no prou explorats.

Jon Gomm li treu tot el suc a una guitarra

El bon amic Jaume —sempre atent, sempre musical— m'ha descobert una joia. En concret, es tracta d'una actuació musical del Jon Gomm, un guitarrista, cantant i compositor que no coneixia però que ara ja no deixaré de seguir. El que us meravellarà de la seva actuació és el que li fa a la seva guitarra. Perquè el catàleg de tècniques que hi fa servir al damunt de la pobra "sis cordes" és completíssim. Des del tapping (molt més difícil en una acústica que en una elèctrica) fins al picar sobre la fusta per fer el ritme, passant per tocar les clavilles, harmònics, tocar amb una sola mà, etc. I a sobre canta!
El més impressionant de tot és veure'l fer-ho tot alhora, en una combinació malabar impressionant i que sembla impossible per a qualsevol que no sigui de la família dels cefalòpodes.

En tot cas, però, això no passaria de l'atracció circense si el resultat no fos una música bella. I, sincerament, el Jon Gomm sembla tenir coses que expressar ben boniques que la seva tècnica malabar extrau de la seva guitarra. Mireu el vídeo de l'actuació i no acluqueu els ulls.

John Coltrane - Giant Steps (1960)

Quan necessito una mica d'empenta, una mica de canya, una mica de vida, li dono al play d'aquest disc. Si existeix la perfecció, ves que no sigui això. (Dóna-li al play, va).

Skate guitars: Les guitarres fetes de taules d'skateboard

Les guitarres són cool. I les taules d'skateboard són cool. Així que imagina't el que pot passar si uneixes els dos conceptes. Això és el que he descobert en aquest article: resulta que existeixen guitarres elèctriques fetes de taules d'skateboard. I, tot investigant, em meravella descobrir que hi ha tallers de luthiers que s'hi han especialitzat. Els resultats són espectaculars.

Fins i tot hi ha qui n'ha fet una steel guitar!

I ja posats a donar-li una volta de rosca de més, per què no fer-ho amb taules de surf!

Ara, compte, això de fer guitarres a partir d'skateboards igual no funciona igual de bé en la direcció contrària: fer skateboards amb guitarres.

I si voleu més sobre guitarres estranyes, no oblideu al bluesman Super Chikan' (nom artístic, és clar), que només toca amb les guitarres estrafolàries que es fabrica ell mateix.

Gira i gira

M'encanta mirar com gira el vinil sobre el plat. M'encanten les paraules com "solc". De solcs, de fet, cada vinil tan sols en té un. És un solc en espiral que va des de l'exterior del vinil (allà on deposites curosament l'agulla) fins a l'interior (allà d'on la lleves per canviar de cara o de disc). Per cert, que allà on va parar l'agulla, en el centre del vinil, hi trobem la "galeta", que és el nom que rep el cartronet amb la informació del disc. Fa molta ràbia quan una agulla se surt del solc i es precipita sorollosament sobre la galeta. Fa mal a la galeta i a l'oïda també.
M'encanta veure girar un vinil sobre el plat. És hipnòtic. Hi ha moltes coses concentrades en aquell girar inacabable. I encara m'agrada més quan el capçal va trontollant lleugerament per adaptar-se al girar imperfecte del plat.

Alabama - John Coltrane, en viu (1963)

Coltrane va escriure aquesta peça en resposta a la mort de tres nenes afroamericanes per la bomba que el KKK feu esclatar a la seu de l'Església Baptista del 16th Street de Birmingham, Alabama, al 1963.

 

U2 en directe al Palau Sant Jordi (10-10-2015)

Foto: Marc Ambit

 Els U2 es troben en un moment estrany de la seva carrera. Són una de les bandes de referència del planeta, però la seva autenticitat és posada en qüestió (i "regalar" forçadament el seu disc a tots els propietaris d'un iPod no els va ajudar massa en aquest sentit). Els seu èxit és indubtable en els seus darrers discos, però els autèntics fans els demanen més risc. En aquesta tessitura, el Bono i els seus amics tenen abonats entre el seu públic als seus macro-concerts tant a fans ancestrals com a nou-fans gestats en l'era post-Zooropa. I com que del que es tracta és de vendre discs, la fórmula de col·locar 6 o 7 temes del disc que es promociona amb la gira i acompanyar-los amb els èxits de sempre els hi ha funcionat cada cop que s'han posat a donar voltes pel món.
Però aquest cop la banda ha optat per un enfocament diferent que, a gust de qui us escriu, ha estat un encert absolut. Tot mantenint els 6 temes de rigor de l'àlbum més fresc, es notà ahir a la nit un esforç per incloure en el setlist més peces de la seva etapa Zooropa i anterior, amb la conseqüent satisfacció dels fans més antics, aquells que van viure l'eclosió de la banda durant els 80. El balanç de peces antigues, doncs, ha tornat a ser el que hauria de ser (15 cançons de l'etapa antiga en aquest IE Tour, 10 durant el 360º, 13 en el Vertigo). Potser els fans més nous no van poder enganxar-se a taral·lejar amb la mateixa força les tornades dels Gloria, I will follow, Until the end of the world, Even better than the real thing o October, però és d'agrair l'interès de la banda per recordar peces mítiques que van molt més enllà dels seus singles clàssics de sempre (que, per descomptat, també van sonar, en un concert lleugerament més llarg del que ens tenen acostumats).

Foto: Noemí Roig

La geografia del show no era novedosa i adoptava el ja clàssic format d'escenari principal amb plataforma fins al centre del recinte, rematada amb un petit espai circular en el que executar alguns temes. Però val a dir que el seu ús va ser francament encertat i profús, acostant el concert a la gent durant la major part del concert i reduint l'escenari principal a mera anècdota en molts casos.
La parafernàlia visual, per descomptat, també va ser present, i de manera molt més intel·ligent i efectiva que en anteriors ocasions on la megalomania del grup els portà a muntar estructures aràcnides i similars, a connectar amb l'estació espacial de torn i exageracions per l'estil. Els gegants panells mòbils que s'alineaven damunt de la passarel·la projectaven imatges al·legòriques gegantines i omplien el recinte de llums.
Però la sorpresa estava per arribar. A punt d'acabar una primera hora espectacular i aprofitant la magnètica Raised by wolves per tancar la secció dedicada als seus orígens irlandesos, l'estructura de pantalles s'acostà uns metres cap al terre, desprengué unes escales a les que la banda s'hi va anar enfilant, penetrant en l'estructura i barrejant-se, des d'aquell moment, amb les imatges, alhora revisitant peces mítiques com Even better than the real thing. (La imatge gegant del Bono jugant amb un The Edge a escala real dins de l'estructura va ser un moment particularment feliç).

Foto: Noemí Roig

Però la nit deparava més sorpreses. L'aparició sobre l'escenari de la Penélope Cruz i del Javier Bardem (fent un ball tot sensual al ritme de Misterious ways) va trencar els esquemes. Molts ni ens podíem creure que fossin ells. I, encara més, la invitació a tocar el baix a Desire d'una baixista d'una banda de tribut va rematar el moment.
Li seguí, per descomptat, el previsible moment messiànic, amb referències a tot el que un públic certament burgès (encara que a contracor) pot desitjar sentir en una nit com aquesta (que si els refugiats, que si la Sida, etc.), però tingué la gràcia, aquest cop, de fer la denúncia des de la música, i no només des de parlaments bonocèntrics: Bullet the blue sky va sonar tant poderosa com antany (amb el seu parlament central modificat, ara ja no és un "suit and tie" el que s'acara amb el Bono, ara és una versió més jove d'ell mateix que l'esbronca per haver oblidat els seus orígens, per defensar causes en les que no creu).

I, per rematar la nit, la inclusió de dues peces mítiques però gens singles com Bad i 40, ja en els bisos, ens recordà que la intenció d'aquella nit no era vendre discs, sinó fer-se un homenatge a una trajectòria fascinant i d'influència duradora per les generacions musicals a venir, en un concert absolutament fantàstic i rodó en el que apropar-se al seu públic semblava ser la consigna.

Edit this setlist | More U2 setlists

Un tocadisc portàtil de debò!

No m'agrada fer publicitat de productes, paraula que no. Però és que quan he vist això m'he enamorat, musicalment, s'entén. Es tracta del nou Rawman 3000, un reproductor de discs de vinil compacte portàtil. Fixeu-vos quina bona pinta que fa.

Compte, que la imatge fa una mica de trampa (com em va fer notar la Noemí), doncs el tamany que porta és d'un 10 polsades, no d'un 12 polsades.

Set, deu i dotze polsades, aquests són els tres models disponibles

L'interior és ben senzill i, en teoria, porta un sistema per assegurar l'agulla sobre el solc

Per descomptat, com es pot veure, han jugat amb el toc retro dels primers walkmans, fins i tot en la botonera

No tinc clar si és realment útil o una geekada analògica, però crec que és un concepte fantàstic. Si més no, al final hem pogut superar els vells tocadiscs portàtils dels guateques als que anava ma mare!

La vida no sona com un CD

No he estat mai un d'aquests fanàtics defensors del vinil per sobre del CD. I tampoc he estat defensor de l'altra banda. Entenc les argumentacions d'ambdós, però crec que la meva orella no està prou afinada com per poder gaudir de les diferències amb claredat. Alguna vegada sí que he volgut defensar més una facció que una altra, però va ser només per fer-me el fatxenda i anar una mica de llest. Però no, no noto la diferència entre vinil i CD més enllà del so de l'agulla quan aterra per primer cop entre els solcs o quan el primer comença a saltar i el segon comença a embarbussar-se i a saltar-se pistes sense fre.
Al cap i a la fi, jo el que vull és escoltar música. I si el suport no és prou bo, ja omplo jo els buits, ja equalitzo jo mateix la música que sento amb la meva imaginació i, sobretot, amb el record del primer cop que la vaig sentir.

'Girls and boys' de Blur, una cançó d'estiu?

Hi ha cançons d'estiu. I després hi ha cançons sobre l'estiu. Habitualment les primeres parlen de l'estiu, però no totes (El negro no puede, Bomba, etc.). Per tant, si un vol entendre l'estiu a través de la música no ha de recórrer a les cançons d'estiu imposades per les bitlleteres de les productores sinó a les cançons sobre l'estiu, no ha d'escoltar Georgie Dann sinó -per exemple- Blur.

I és que, pel que es veu, el Damon Albarn i els seus companys van escriure aquesta cançó tot descrivint allò que van veure un estiu a Magaluf. Sí, sí, a Magaluf, Mallorca.

"És que m'agrada el concepte en si, per ser honest. M'encanten els ramats de gent. Tots aquest paios i aquestes noies trobant-se en un antre i després copulant. No hi ha moral, aquí. No dic ni que estigui bé ni que no."
- Damon Albarn a NME.

I d'aquella experiència, els Blur es van traure de la màniga un dels seus primers grans senzills que els acabaria portant a l'Olimp del brit-pop. La culpa? Tot plegat una mica, però la tornada embarbussada que convidava a la barreja sexual més despreocupada segurament hi té molt a veure

Noies que són nois
Que les hi agraden que els nois siguin noies
Que es fan nois com si fossin noies
Que es fan noies com si fossin nois
Sempre hauria de ser algú que realment t'estimis

Amor lliure i disbauxa sexual, això és l'estiu (o, si més no, una de les seves cares). Segons Blur, és clar.

La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)

Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.

Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.



En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.



I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).



I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.



Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.



Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.

I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.

En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.

Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures

Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.

El disc favorit dels intel·lectuals

La música alimenta l'ànima. I l'ànima, ja se sap, es troba còmoda en el món de les Idees, allà on aprèn, on assoleix el coneixement. Després, en haver-se d'encabir, un cop rere un altre, en un cos terrestre i limitat, perd la memòria i és tan sols pel principi de la reminiscència que hom "recorda" els coneixements preadquirits.

En definitiva, que no n'hi ha prou amb que t'agradi la música. Cal que t'agradi un determinat tipus de música intel·lectual, que si no no quedes bé amb els teus amics o al Facebook. Si resulta que els dos artistes dels que més discos tens són La Trinca i el Michael Bolton, doncs te n'amagues. A mi, ja us ho dic ara, només m'agrada aquest single del Lionel Nietzsche. Vaig tot el dia amb la tornada al cap: "Hello! Is it Truth you're looking for?".

Super Chikan - Sum' Mo' Chikan (2007)

Va conduir taxis, tractors i camions abans de decidir-se a viure de la música, aquest Super Chikan ("super pollastre", mal escrit, com per un taujà rústic), nom en codi de James Louis Johnsonn. I, quan es va decidir, el món del blues va sentir calfreds. Bevent de les fonts més rocalloses del blues de Mississipí, allò que en diuen Delta blues, aquest "pollastre" regalava un so que sonava clàssic però renovat,  amb una perícia tècnica de primera línia. El seu primer disc, Blues come home to roost va trencar els esquemes, va refrescar el panorama i va donar esperances de rejoveniment en una època en que els grans (B.B. King, Albert King, Albert Collins) començaven a donar signes d'enrocament en el seu èxit i ja no treien discos nous veritablement interessant que anessin més enllà de la seva sobrada factura i savoir faire. La sorpresa s'engrandia en directe, on el Johnsonn entregava uns shows plens de bon humor i brometes diverses, incloent-hi una generosa desfilada de guitarres estrafolàries de factura pròpia.

 

 

 

Musicalment, el Super Chikan explica històries mínimes, sovint plenes del mateix sentit de l'humor que mostra en directe, ja sigui explicant la història d'un gall que tenia com a mascota i que la seva mare, per tal que no passés gana, volia entabanar-lo perquè se'l mengés, ja sigui jugant amb el doble sentit del noi que cuida del jardí i de la seva ex-nòvia. O, fins i tot, fent-li un estrany homenatge al John Lee Hooker a travès del yodel (sí, sí, del yodel austríac). A estones flirtejant amb el funk, les arrels del Super Chikan s'enfonsen en el Mississipí més profund, amb solos nets i polits, a dit a bottleneck, i estructures clàssiques que embolcallen fraseigs poderosos i originals. És com si el Hound Dog Taylor encara estigués viu i s'hagués modernitzat.

Doneu-li pinso del bo a aquest "pollastre"!!!

Deures musicals

Kendrick Lamar (2015) - To Pimp a Butterfly

Vint-i-sis anyets té, al pavo aquest. I pel què diuen els entesos, ja ha publicat sengles obres mestres del hip-hop contemporani. Potser caldria donar-li l'oportunitat al temps de posar les coses al seu lloc, però la veritat és que les primeres escoltes del seu darrer disc, aquest To pimp a butterfly, et deixen la pell de gallina.
No es tracta, simplement, de que el xaval té una metralladora per boca i que dispara rimes com si intentés escapar d'una emboscada en un carreró sense sortida del seu Compton natal. Ni es tracta de que les múltiples referències musicals semblen un catàleg de la música negra (hi ha música negra?) dels últims 50 anys (de Clinton a Prince, de Gaye a Jackson). El que realment trasbalsa és la maduresa d'un projecte musical complex i homogeni, allò que fa trenta anys hagués estat titllat de disc conceptual, en el que repassa, de manera extremadament autoconscient, la seva realitat i la seva persona.

Es parla a si mateix de tu (i es fot canya a u —sí, aquesta lletra en negreta és el títol d'un dels seus temes—, "loving you is complicated", "you preached in front of 100.000 but you never reched her", "I fuckin' tell you, you fuckin' failure -you aint' no leader-!"), xerra amb Lucifer (a For sale (interlude)), li discuteix a la indústria blanca de l'entreteniment el tracte als artistes negres (a Wesley's theory, intitulada en honor al Wesley Snipes) o, fins i tot, s'atreveix a dedicar una peça a la vagina (sí, sí, heu llegit bé, a la vagina) i, curiosament, se'n surt sense enrojolar-nos, a If these walls could talk.
A estones és funk (el seu popular i multi-premiat tema i —així mateix, en minúscula— ens recorda als The Time més inspirats, juganers, fatxendes, enrotllats i ballables), a estones és jazz (aquestes línies de saxo, per sobre i per sota de la lletra, quin estil, quina gràcies, quin savoir faire!) i sempre és brillant, expressiu, verborreic, atapeint síl·labes i treballant-les rítmicament de manera que sempre hi hagi una dinàmica magnífica en cada tema.

Espectacular de cap a peus, adult, agosarat, reflexiu, bell com una mala cosa, cus un vestit elegant fet de filferro espinós (producció del Dr. Dre, gràcies, doctor!) al hip-hop contemporani, embrancat i enrocat en clichés i fundes d'or.

Si voleu llegir les lletres i captar-ne tota la complexitat, us recomano aquest enllaç.

Los Deltonos, en directe a la Sala Rocksound (6-6-2015)

Foto: Alberto Sánchez

Quan els Deltonos van ser castigats per la seva discogràfica a no gravar cap disc ni a tocar en directe usant el nom, esdevingueren un mite. Ja havien demostrat ser un dels pocs grups espanyols diferents, especials, amb una tècnica molt per damunt de la mitjana i amb l'obsessió de fer que el blues potent que executaven fos cantat en espanyol.

Foto: Marc Ambit

El trio, per esquivar el càstig i traure's l'abstinència del directe, es disfressava amb barbes llargues a l'estil ZZ Top i es presentava en locals discrets sota el nom de Tres hombres enfermos. I ara, com 20 anys més tard, els tres homes malalts es reuneixen de nou per reprendre aquell trio i aquelles peces de blues elèctric en homenatge a la sala Rocksound del carrer Almogàvers de Barcelona, en el seu setè aniversari.
El públic, per descomptat, estava format per rockers (i rockeres, moltes més de les que són habituals) d'una certa edat: senyors rockers i senyores rockeres, en podríem dir. El concert era per l'aniversari de la sala però, en realitat, semblava com si els homenatjats fossin la banda càntabra. Van repassar alguns dels seus temes mítics (Escucha, Listo, Soy un hombre enfermo, etc.) i la banda sonava bé, molt bé, particularment bé si tenim en compte les dimensions de la sala. Tan sols la veu del Hendrik Roever no arribava massa clara en alguns punts de l'espai, però al públic semblava no afectar-li massa, doncs se les sabia de memòria.

El Roever, és clar, és el veritable heroi de la banda, un guitar hero en tota regla amb un fraseig que beu dels clàssics que tan adora (Albert King, Fabulous Thunderbirds, ZZ Top). Sonà fantàsticament durant la major part del concert, si bé va acabar tenint algunes dificultats amb la tècnica (segurament pel cansament, després de dues hores de concert). Però més enllà de petits defectes i d'un repertori sense concessions al americana que ara practiquen (tot i que, personalment, hagués agraït algun lleuger canvi de registre que fugís de les fèrries estructures de blues que van encadenar durant tot el concert), els Deltonos van fer un retorn a les seves arrels que no només era meritori sinó que es convertí en un sentit (auto)homenatge a una banda mítica de l'escena espanyola, un dels millors grups que ha donat el país.

Foto: Alberto Sánchez