Perquè cada disc mereix una atenció especial, un blog de ressenyes i crítiques de discs del passat, del present i del futur.
15 de juliol 2015
La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)
Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.
Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.
En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.
I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).
I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.
Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.
Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.
I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.
En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
En tot cas :
ResponEliminaMerci pour les clip.