U2 en directe al Palau Sant Jordi (10-10-2015)

Foto: Marc Ambit

 Els U2 es troben en un moment estrany de la seva carrera. Són una de les bandes de referència del planeta, però la seva autenticitat és posada en qüestió (i "regalar" forçadament el seu disc a tots els propietaris d'un iPod no els va ajudar massa en aquest sentit). Els seu èxit és indubtable en els seus darrers discos, però els autèntics fans els demanen més risc. En aquesta tessitura, el Bono i els seus amics tenen abonats entre el seu públic als seus macro-concerts tant a fans ancestrals com a nou-fans gestats en l'era post-Zooropa. I com que del que es tracta és de vendre discs, la fórmula de col·locar 6 o 7 temes del disc que es promociona amb la gira i acompanyar-los amb els èxits de sempre els hi ha funcionat cada cop que s'han posat a donar voltes pel món.
Però aquest cop la banda ha optat per un enfocament diferent que, a gust de qui us escriu, ha estat un encert absolut. Tot mantenint els 6 temes de rigor de l'àlbum més fresc, es notà ahir a la nit un esforç per incloure en el setlist més peces de la seva etapa Zooropa i anterior, amb la conseqüent satisfacció dels fans més antics, aquells que van viure l'eclosió de la banda durant els 80. El balanç de peces antigues, doncs, ha tornat a ser el que hauria de ser (15 cançons de l'etapa antiga en aquest IE Tour, 10 durant el 360º, 13 en el Vertigo). Potser els fans més nous no van poder enganxar-se a taral·lejar amb la mateixa força les tornades dels Gloria, I will follow, Until the end of the world, Even better than the real thing o October, però és d'agrair l'interès de la banda per recordar peces mítiques que van molt més enllà dels seus singles clàssics de sempre (que, per descomptat, també van sonar, en un concert lleugerament més llarg del que ens tenen acostumats).

Foto: Noemí Roig

La geografia del show no era novedosa i adoptava el ja clàssic format d'escenari principal amb plataforma fins al centre del recinte, rematada amb un petit espai circular en el que executar alguns temes. Però val a dir que el seu ús va ser francament encertat i profús, acostant el concert a la gent durant la major part del concert i reduint l'escenari principal a mera anècdota en molts casos.
La parafernàlia visual, per descomptat, també va ser present, i de manera molt més intel·ligent i efectiva que en anteriors ocasions on la megalomania del grup els portà a muntar estructures aràcnides i similars, a connectar amb l'estació espacial de torn i exageracions per l'estil. Els gegants panells mòbils que s'alineaven damunt de la passarel·la projectaven imatges al·legòriques gegantines i omplien el recinte de llums.
Però la sorpresa estava per arribar. A punt d'acabar una primera hora espectacular i aprofitant la magnètica Raised by wolves per tancar la secció dedicada als seus orígens irlandesos, l'estructura de pantalles s'acostà uns metres cap al terre, desprengué unes escales a les que la banda s'hi va anar enfilant, penetrant en l'estructura i barrejant-se, des d'aquell moment, amb les imatges, alhora revisitant peces mítiques com Even better than the real thing. (La imatge gegant del Bono jugant amb un The Edge a escala real dins de l'estructura va ser un moment particularment feliç).

Foto: Noemí Roig

Però la nit deparava més sorpreses. L'aparició sobre l'escenari de la Penélope Cruz i del Javier Bardem (fent un ball tot sensual al ritme de Misterious ways) va trencar els esquemes. Molts ni ens podíem creure que fossin ells. I, encara més, la invitació a tocar el baix a Desire d'una baixista d'una banda de tribut va rematar el moment.
Li seguí, per descomptat, el previsible moment messiànic, amb referències a tot el que un públic certament burgès (encara que a contracor) pot desitjar sentir en una nit com aquesta (que si els refugiats, que si la Sida, etc.), però tingué la gràcia, aquest cop, de fer la denúncia des de la música, i no només des de parlaments bonocèntrics: Bullet the blue sky va sonar tant poderosa com antany (amb el seu parlament central modificat, ara ja no és un "suit and tie" el que s'acara amb el Bono, ara és una versió més jove d'ell mateix que l'esbronca per haver oblidat els seus orígens, per defensar causes en les que no creu).

I, per rematar la nit, la inclusió de dues peces mítiques però gens singles com Bad i 40, ja en els bisos, ens recordà que la intenció d'aquella nit no era vendre discs, sinó fer-se un homenatge a una trajectòria fascinant i d'influència duradora per les generacions musicals a venir, en un concert absolutament fantàstic i rodó en el que apropar-se al seu públic semblava ser la consigna.

Edit this setlist | More U2 setlists