Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.