case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 

• K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
• Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
• Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).

I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.

En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.