Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures

Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.