Eagles Live in Barcelona (23-05-2006)

La web Eaglesfans ha tingut la gentilesa de publicar-me una crítica que del concert que la formació californiana va fer al Palau Sant Jordi vaig escriure.
Podeu llegir-la aquí.

Ara només cal esperar que cumpleixin la seva promesa de publicar un nou àlbum al 2007 i que redueixin el preu de les seves entrades (les més cares que he pagat en ma vida!).

Quilapayún - Santa María de Iquique (1975)

Concebut com un disc narratiu que mescla talls relatats i cançons intercalades per reforçar els esdeveniments racontats, els Quilapayún, grup xilè de gran acceptació a la Espanya post-franquista, adornen els textos i música de Luís Advis amb el seu repertori habitual de atronadores cordes i flautes punyents.

Des dels primers versos del pregó inicial (Señoras y Señores / venimos a contar / aquello que la historia / no quiere recordar), els xilens ens embarquen en una espiral dramàtica creixent, conduïts per la hipnòtica veu del relator Héctor Duvauchelle, per la història de la revolta dels obrers de les mines de sal que, de bell antuvi, s'endavina condemnada.

Les ferides tornades del narrador encadenen els fets sobre un silenci angoixant que la música dels Quilapyún trenca per dramatitzar les escenes i comunicar el moviment de la narració.

Angoixant fins l'extenuació, culminat per un clímax cantat en forma d'arenga revolucionaria que ens insta a romandre assentats, a no només cantar la cançó sinó a revoltar-nos per evitar que l'espiral del temps repeteixi els fets, el disc es tanca amb un lirisme polifònic on les veus, les cordes i les flautes s'empenyen unes a les altres per repicar consciències, repetint els motius que han sonat al llarg de la història. Punyent, vibrant i emocionant, aquesta obra musical i narrativa dels Quilapayún roman com una de les fites de la cançó protesta de tots els temps.

Bruce Springsteen - Tunnel Of Love (1987)

Després de l'arxifamós Born In The Usa, el boss intenta certificar el seu ascens a l'Olimp dels rockers clàssics contemporanis amb un disc que, de fet, sembla més el segon àlbum d'un grup novell que busca la seva confirmació que no pas l'enèsim del poeta de l'Amèrica profunda.

L'àlbum navega entre aigües rockeres però sempre molt properes al pop i folk-rock clàssic a l'estil dels Woodie Guthrie i companyia, tan admirats per l'Springsteen. Així ens podem trobar un single com Tunnel Of Love acompanyant un relat narratiu folkie com Cautious Man i, tot seguit, ens topem amb un mig temps pop com Two Faces que ben bé podria signar en Phil Collins.

La guitarra folk i sovint intimista de Bruce Springsteen ressona sempre, a cada racó del disc. I és precisament en la barreja d'aquest instrument de to brillant i acústic amb les bateries poperes quasi automàtiques (o el solo de teclats de Two Faces, per exemple) que el conjunt patina. Sembla com si el boss hagués intentat guanyar adeptes a la seva causa de rock intimista a través de la inclusió d'aquests elements referents del pop dels vuitanta.

Tot i així, l'Springsteen no és un debutant, i el disc troba còmode suport en algunes petites perles com Brilliant Disguise (el seu primer i exitós single) o Cautious Man, una preciositat narrativa intimista i quasi xiuxiuejada, estil que en Bruce domina a la perfecció com ja ha demostrat sobradament en el passat en discos com The River.

Al llarg de l'àlbum, el fraseix tremolós, quasi parlat de Springsteen, es va buscant espai entre les sonoritats pop i els acords puntejats, contant històries menys aconseguides que en altres ocasions però, això si, repassant tots aquells tòpics que l'han fet famós i que conformen una iconografia nord-americana quallada de furgonetes, camins polsosos i entorns rurals que acomoden, com escenaris invisibles, uns personatges tristos i plens de dubtes.

Gino Vanelli - Nightwalker (1981)

La llarga carrera de Vanelli, sempre en companyia dels seus germans, arriba als 80 amb una mena de compendi de les seves habilitats, amb els seus pros i contres. Balancejant-se còmodament entre el pop, el rock més assequible (alguns en dirien AOR) i aquell puntet de crooner adinerat, Vanelli disposa aquí un disc concís amb vuit números equilibrats on les habituals arrencades rítmiques combinen perfectament amb els atacs roquers de les guitarres suavitzades i les orquestacions dramàtiques. 

L'afectació de Vanelli, tendent aquí a un dramatisme autocompassiu, sempre voreja els límits de l'ensucrament, comptant amb l'inestimable ajut d'unes lletres dignes en el millor dels casos. El veritable do de l'italoamericà és doncs la seva habilitat funambulista per poder escapar dels perills de la seva fusió d'elements dramàtics sense semblar fàcil o fals. Les seves indubtables qualitats vocals s'acomoden amb fermesa sobre les estructures rítmiques i, definitivament, es converteixen en el gran atractiu, no només d'aquest sinó de tots els àlbums de Vanelli. 

Un disc romàntic, dramàtic però amb la força suficient com per poder ser apreciat i gaudit moltíssimes vegades.

 

Eagles - Hotel California (1976)

Arrencar un àlbum amb un tema com el homònim Hotel California, sens dubte, ha de deparar grans coses.

Aquest recorregut per la California dels somnis trencats t'enlaira, des del primer segon en un carrussel de metàfores ambigües de senzillesa corprenedora. A priori, es fa difícil d'entendre com un mig temps com el primer tema del disc pot arribar a ser considerat com un dels deu millors de la història del rock. Una escolta més atenta desvetlla els secrets d'aquesta capseta plena de dolors i desencís sobre l'addicció a les drogues.

El més corprenedor d'aquest himne és com tot conjunta a la perfecció sense estridències. La base rítmica no és res de l'altra món, el fraseig de Don Henley no sembla aportar més que una dosi de fragilitat, i els punteigs de guitarra, giravoltant suaument en un remolí inacabable, no deixen de passar de la convencionalitat més absoluta; de no ser per aquella màgia insospitada que la perfecta elecció de les melodies i de la ambientació transmet.

El moment més corprenedor però és, sens dubte, l'arrencada elèctrica del nouvingut Joe Walsh, en un d'aquells solos memorables que tothom s'entesta a taral·lejar per sobre el disc, fins i tot quan assoleix els aguts del crescendo espiral, absolutament impossibles de reproduir vocalment.

Precisament la entrada al grup del guitarrista Walsh és un dels trets més distintius de l'àlbum i que marcaria de manera definitiva la evolució del grup, abandonant la seva vessant més country (probablement degut a la desaparició des d'aquest disc del seu membre més procliu a aquestes tonades de texans i carreteres polsoses, Bernie Leadon). Life in the fast lane n'és un molt bon exemple. Les ràfegues dissonants de la guitarra de Walsh dona el contrapunt idoni a aquest conte de fugida endavant pel camí sense retorn de l'excés, en el que probablement sigui el millor número del disc.

Al costat d'aquests temes de rock clàssic, la formació nord-americana proposa uns números intermigs d'una suavitat i dolçor que s'encomanen i que ja havíem sentit en els seus anteriors àlbums. New kid in town és molt apreciable, però Wasted time, la història de dos amics, dels desamors que pateixen i del consol que es donen, despunta com una balada gens habitual però profundament dramàtica que pot fer baixar del pedestal al Desperado.

No es cap secret però, que el disc decau en la seva segona cara. Les composicions del dúo Frey/Henley de la primera deixen pas aquí a les de Randy Meisner i a les de Joe Walsh que, com va demostrar en la seva carrera en solitari, domina molt més la seva sis cordes que la tècnica compositiva.

En definitiva, un tros de disc memorable que forma part de les grans bandes sonores del segle passat i que sempre mantindrà aquest estatus doncs la seva música, més enllà de la seva indubtable bellesa, ja ha passat a convertir-se en icona musical indestructible. A diferència dels versos amb que acaba el disc You call someplace paradise, kiss it goodbye, aquest àlbum no ha perdut qualitats tot i amb aquesta pesant corona.

The Enid - Aerie Faerie Nonsense (1977)

El segon àlbum d'aquesta formació de rock simfònic s'obre amb un preludi (Prelude) extenuant en el que els dos leit motivs s'adornen suplementàriament a cada tornada conformant un aclaparador final que condueix a un segon tall, Mayday Galliard, més pausat tot i que dotat de repics orquestrals reforçats per timbals brillants que trenquen la serenor del context. Així, alternant moments èpics amb dolces i, sovint, juganeres melodies al piano transcorre l'àlbum, alternant el vigor més contundent i mastodòntica amb els espais de contrapunt baixos en decibels.

Els teclats de Robert John Godfrey campen lliurement per tots els talls puntejats per ocasionals discursos guitarrístics de Francis Lickerish que, postergat en un segon terme, no té cap problema per acaparar l'atenció a cada entrada seva en escena, donant sempre l'impuls més roquer i contundent de l'obra.

La segona cara del disc de Godfrey i companyia conté una èpica en dos moviments anomenada Fand composada per Lickerish i que compta amb un composició poètica de suport en la contraportada del disc que, racontant la història d'amor de dos ocellets en un entorn màgic, dona suport temàtic a una composició sempre enmarcada dins dels cànons del rock simfònic.

En definitiva, un disc interessant, amb matisos que es perden entre las alteracions decibèliques perquè, tot i així, destil.la un encant folky que et transporta suaument.

Bob Marley - Survival (1979)

Mai he estat un gran fan d'en Marley. M'agrada com sona la seva música però imagino que la tinc massa estereotipada. Diríem que sempre la he considerada musica de "bon rotllo".

Tot i saber perfectament el que significa la figura d'en Marley aquesta era una idea que sobrevolava etèriament cada audició dels seus grans èxits. No ha estat fins avui, en revisar un disc que ja ni recordo on ni com vaig adquirir, que tot ha pres sentit.

Llegeixo a la AMG que, probablement, aquest sigui el seu disc més combatiu i directe. Tots i cadascun dels talls és un crit de guerra, sempre esperançat alhora que carregat de despit contra els opressors.
No es limita aquí a criticar un sistema equivocat; de fet ni tan sols el critica en excés. Prefereix, per contra, centrar-se en demanar unió dels pobles, en infondre ànims en els individus oprimits, en aixecar els braços demanant més voluntaris per la causa. "Wake up and live", canta ben a punt d'enllestir la segona cara del vinil.

La duresa amb que afronta l'àlbum es fa palesa en la seva funda protectora on, a més d'aparèixer les lletres, hi inclou una reproducció d'un dibuix de l'època colonialista on s'il·lustra en un tall transversal d'un vaixell de transport d'esclaus a través de l'Atlantic com aquests eren col·locats per tal d'ocupar el menor espai individual possible i així poder aprofitar millor el viatge, encabint-hi més esclaus per així augmentar els rèdits de tant denigrant operació comercial.

La ja habitual sincopa rítmica de les guitarres encavalcant percussions raspades vibrants i evocadores acompanyen els planys i les súpliques. La música de Marley destil.la aquí aquell familiar so de la inevitabilitat desesperançada, com si tot i demanar ajut ja percebés allò que d'utòpic té la proposta.

Escoltant atentament aquest disc, deixant-te emportar per les seves cadències harmonioses un no pot evitar sentir-se trist i lamentar formar part d'aquells que en escoltar les súpliques del jamaicà més universal només pensem en el "bon rotllo" que nosaltres hem pogut comprar.