11 de febrer 2006

Eagles - Hotel California (1976)

Arrencar un àlbum amb un tema com el homònim Hotel California, sens dubte, ha de deparar grans coses.

Aquest recorregut per la California dels somnis trencats t'enlaira, des del primer segon en un carrussel de metàfores ambigües de senzillesa corprenedora.
A priori, es fa difícil d'entendre com un mig temps com el primer tema del disc pot arribar a ser considerat com un dels deu millors de la història del rock. Una escolta més atenta desvetlla els secrets d'aquesta capseta plena de dolors i desencís sobre l'addicció a les drogues.
El més corprenedor d'aquest himne és com tot conjunta a la perfecció sense estridències. La base rítmica no és res de l'altra món, el fraseig de Don Henley no sembla aportar més que una dosi de fragilitat, i els punteigs de guitarra, giravoltant suaument en un remolí inacabable, no deixen de passar de la convencionalitat més absoluta; de no ser per aquella màgia insospitada que la perfecta elecció de les melodies i de la ambientació transmet.
El moment més corprenedor però és, sens dubte, l'arrencada elèctrica del nouvingut Joe Walsh, en un d'aquells solos memorables que tothom s'entesta a taral.lejar per sobre el disc, fins i tot quan assoleix els aguts del crescendo espiral, absolutament impossibles de reproduir vocalment.

Precisament la entrada al grup del guitarrista Walsh és un dels trets més distinctius de l'àlbum i que marcaria de manera definitiva la evolució del grup, abandonant la seva vessant més country (probablement degut a la desaparició des d'aquest disc del seu membre més procliu a aquestes tonades de texans i carreteres polsoses, Bernie Leadon).
Life in the fast lane n'és un molt bon exemple. Les ràfegues dissonants de la guitarra de Walsh dona el contrapunt idoni a aquest conte de fugida endavant pel camí sense retorn de l'excés, en el que probablement sigui el millor número del disc.

Al costat d'aquests temes de rock clàssic, la formació nord-americana proposa uns números intermigs d'una suavitat i dolçor que s'encomanen i que ja havíem sentit en els seus anteriors àlbums. New kid in town és molt apreciable, però Wasted time, la història de dos amics, dels desamors que pateixen i del consol que es donen, despunta com una balada gens habitual però profundament dramàtica que pot fer baixar del pedestal al Desperado.

No es cap secret però, que el disc decau en la seva segona cara. Les composicions del dúo Frey/Henley de la primera deixen pas aquí a les de Randy Meisner i a les de Joe Walsh que, com va demostrar en la seva carrera en solitari, domina molt més la seva sis cordes que la tècnica compositiva.

En definitiva, un tros de disc memorable que forma part de les grans bandes sonores del segle passat i que sempre mantindrà aquest estatus doncs la seva música, més enllà de la seva indubtable bellesa, ja ha passat a convertir-se en icona musical indestructible. A diferència dels versos amb que acaba el disc You call someplace paradise, kiss it goodbye, aquest àlbum no ha perdut qualitats tot i amb aquesta pesant corona.

5 comentaris:

  1. Hola,
    Només comentar-te que el solo del tema "Hotel California" no el va composar en Joe Walsh sinó en Don Felder l'altra guitarrista que ja formava part de la banda des del disc "On the border".
    El solo el comença tocant ell, i en Joe Walsh s'hi afegeix en el moment en què apareix una 2a guitarra doblada.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Ostres, Ferran!!! Quin crack!

    Moltes gràcies pel comentari. No en tenia ni idea. A més, què vols que et digui, m'ha fet molta il·lusió que algú es tornés a mirar aquest post tant antic, un dels primers que vaig escriure (ara fa molta vergonya revisar-lo... XD).

    El què deia: moltes gràcies, Ferran!

    ResponElimina
  3. Hola de nou Marc,

    Res, que vaig descobrir el teu blog a través de la teva brillant ressenya del "Watercolors" d'en Pat Metheny i, remenant remenant vaig arribar a l' "Hotel California".

    Et felicito pel blog, s'agraeix trobar anàlisis de discos que s'allunyen de la crítica tòpica. Ara hi he tornat a entrar i la veritat és que em poses molts deures de discos d'artistes i grups que m'agraden i que no conec en prou profunditat.

    Per cert, sobre el post del "Tunnel of love" d'en Bruce Springsteen, com et diuen en un comentari, et recomano també que t'escoltis el "The wild, the innocent & the E Street shuffle". És el el seu 2n disc i captura la seva essència inicial com cap altre. Diferent i irrepetible.

    El posterior ("Born to run") per mi és el seu millor disc, també diferent. Fou el que va suposar el llançament a l'estrellat. No te'l perdis!

    A reveure,

    Ferran

    ResponElimina
  4. Ostres, Ferran. No saps lo feliç que em fas :D

    T'agraeixo la recomanació del disc del Bruce. És veritat que és dels més diferents que té i, sobretot comparant-lo amb els dels 80 i 90, té un so molt particular.

    El torno a escoltar ara mateix per seguir-te el fil. :D

    ResponElimina