Neil Young - Fork In The Road (2009)

Amb la rodeta de la distorsió passada de voltes, Neil Young torna a la carretera. I ho fa amb un disc roent, de rock feréstec, els dos primers versos del qual ja situen l'acció: Taking a trip across the USA / Gonna meet a lot of people along the way (viatjant pels USA / trobaré un munt de gent pel camí).

És a dir, que el vell Neil s'embarca en una mena de road-album (si hi ha road-movies hi pot haver road-albums, oi?) per descobrir, darrera el volant d'un Lincoln, amb una coca-cola a la mà (literal) què queda del vell somni americà. I la narració de'n Young és vibrant, plagada d'una distorsió feixuga que s'escampa sobre un llenç de rock simplista, com per fer-lo més rabiüt, més impertinent.
Un parell d'escoltes del disc no enganyen: aquest és un gran disc, un enorme disc diria jo de rock d'arrels, contestatari i narrat des de les arrugues i les cicatrius d'un vell roquer que es resisteix a dir la última paraula. Encara hi ha massa coses que arreglar en aquest món injust, i en Young té encara la boca prou grossa com per denunciar-les.

"¿Cueces o enriqueces?"

En homenatge a Maurice Jarre

Hitabaldaäs en directe a la Farinera del Clot (20-2-09)

Els Hitabaldaäs desplegaven ahir a la Farinera del Clot -dins el marc del Barcelona Visual Sound- els seus paisatges nu jazz plens d'encís i matisos. Curiosa banda la dels badalonins, rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment -sempre s'acompanyen de VJs-, més pendents de la sonoritat, de generar un bloc sonor compacte que de cercar melodies i tornades enganxoses.

Encavalcats entre el jazz de fussió dels Medeski, Martin and Wood, el rock còsmic dels Ozric Tentacles o el jazz progressiu dels Jaga Jazzist, la formació deambula per diverses tonalitats, acumulant textures, colors i matisos.

Rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment

Una pena que l'audiència de la Farinera no s'atrevís a aixecar-se de les grades -que distaven una bona dotzena de metres de l'escenari- per atansar-se a l'escenari i deixar que els deliris instrumentals dels Hitabaldaäs els acabessin d'encisar. La proposta dels badalonins, al cap i al a fi, es pot confondre amb música per sentir de fons -i perdre's els matisos en el camí- quan es mira amb massa perspectiva. Calia poder més proximitat per apreciar les lleugeres pinzellades funk, les guitarrades etèries de'n Pere Esteve, o la secció rítmica distesa i plena de groove -amb la bateria de'n Jordi Blanch acurada i sempre predisposada a la sorpresa i el baix de l'Ivan Reyes aportant la imprescindible arrencada funk de moltes de les peces-.

Quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada

Sovint, la dificultat que aquestes formacions, enquadrades en estils proclius a la improvisació, pateixen és la de dil·luir-se en recreacions individuals tendents a la mística, al riff per al riff, al retruc melòdic que només beu del retruc anterior, com una mena de tour de force sovint innecessari. No és el cas però dels Hitabaldaäs, que avança com una maquinària lleugera, homogeneitzada per les textures electròniques que adopten aquí el paper d'aglutinador sònic -cortesia del Pau Escoda-. És cert però, que quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada, etèri, còsmic, més d'insinuacions melòdiques que de solos precisos. La trompeta de'n Casamajó dibuixa paratges gèlids, molt urbans de vegades gràcies a la secció de ritmes, vigorosos a l'hora que sostinguts, elevant la capacitat evocadora del grup, retornant ecos del millor Mark Isham.

Enquadrats dins el circuit amateur però molt més originals i més músics que la majoria, els Hitabaldaäs continuen el seus trajectes per paisatges imaginaris amb l'actitud de qui se sap portador d'un gran talent però no vol desperdiciar-lo a canvi de fama i diners. A l'igual que la seva música, els Hitabaldaäs no tenen pressa, i això, en un món com el nostre, és un luxe i una benedicció.

The Marzipan Man - En directe a l'Heliogàbal de Barcelona (15-02-09)

Heterodoxa la proposta de l'ínfim local Heliogàbal per acollir l'home de massapà: un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...Val a dir que, tot i la desubicació horària per un concert, la gent acudí amb ganes a sentir d'aprop, ben d'aprop, les desventures dels personatges de'n Jordi Herrera. L'Heliogàbal ja era ple a vessar -tant les escasses dues files de cadires com la resta del local- quan les dolces fàbules i contes de n'Herrera començaren a desfilar.
En cada concert, el projecte The Marzipan Man pren formes diferents, atès que el seu alma mater sempre busca col·laboradors espontanis entre els seus amics per tal d'escometre un concert. En aquest cas i potser obligat per l'espai, optà per acompanyar-se únicament d'un percussionista per refermar la sonoritat de les peces i no restringir-les a la guitarra i la veu (amb alguna harmònica ocasional) de'n Herrera.
I allà, pràcticament a cau d'orella, a un pam de la primera fila i a menys de cinc metres de l'espectador més allunyat, el duet comença a acaronar les seves històries petites, cantades amb la veu atiblada de'n Jordi i beneïdes amb el silenci embadalit d'un públic poc coneixedor però amb ganes de ser convençut. A la templada Buddy The Cat li costà arrencar (en Jordi no semblava atinar el loop exacte fins que, finalment, desistí i la tocà "a pèl") però les peces del Marzipan Man no necessiten llargs recorreguts per acaparar l'atenció. El delicat repertori anà desplegant-se en un adequadíssim format íntimista, absents com estaven els arranjaments cromàtics de l'àlbum, repassant sempre històries vitals, farcides d'imatges suggerents i de personatges amb un punt de màgia.

Un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...

Intercalant algun número que els permetia esbojarrar-se un bri i sortir-se així de la homogeneïtat tendra i sentimental, aprofitaven per incloure-hi distorsions i rampells il·luminats que el públic rebia amb entusiasme, com el tast que del seu imminent nou àlbum ens va fer en el tall "Big Bad Wolf".

No hi anaven faltant, de tant en tant, nous problemes tècnics, brunzits diversos procedents de l'entortolligat cablejat que trepitjaven, loops que no acabaven de casar, corretges que es trencaven a mig tema obligant a en Jordi a acabar-lo fent equilibris funambulistes, etc. Però com el caliu ja era indubtablement entranyable i proper, el públic ho rebia més com una demostració de la veracitat de concerts així que no pas com a molèsties o inconvenients.

I a aquest caliu hi contribuí moltíssim igualment l'actitud de frontman humil i encorbat de n'Herrera. Sempre disposat a fer cinc cèntims de la lletra del següent tema, capaç d'arrencar somriures amb la seva bonhomia a partir de qualsevol anècdota, l'home que diu ser una titella del Marzipan Man es ficava el públic a la butxaca en els espais que quedaven entre cada tema.

El públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Barrejant temes del seu primer disc, novetats i versions -impecable la de "Where did you sleep last night" de Leadbelly, el concert desembocà en una preciosa reinvenció de la cançó de bressol tradicional americana "All the pretty little horses". I el que són les coses, en intentar començar el tema, un terrible brunzit amenaçava la calidesa de la interpretació. Fou llavors quan n'Herrera es desendollà completament, s'assegué en un tamboret i acaronà les sis cordes sense amplificar-se. En qualsevol altre concert, el so d'aquest tema s'hagués esvaït en expandir-se per la sala. Però el públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Un cop acabada la peça, allà estant, assegut, rebent els aplaudiments, en Jordi donà per conclòs el concert amb un gest mínim: agafà el seu vermut i la seva ració de piscolabis i rematà la feina amb una de les seves sortides enginyoses: "Ara no ho espatllarem tocant-ne una altra, no?".

Escolta el tema Billy The Fox de The Marzipan Man

The Stranglers - Live at Sala Razzmatazz (28-01-09)

Últimament, estem assistint en el panorama del rock a un revival de bandes ancestrals provinents dels 70. Però tot i que ho podria semblar, no és el cas dels Stranglers. Els Stranglers es formaren al 1974 però tot i els constants canvis de personal, han seguit publicant discs a tort i a dret, cada cop més espaiats en el temps però sempre prou dignes com per no haver-los de considerar unes velles glòries amb ganes de fer caixa. És veritat que la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans, aquests ben joves que s'introduïren posteriorment en els seus àlbums més antics convertint-se així, amb totes les de la llei, en fans autèntics.

És precisament per això que la sala Razzmatazz -mig buïda, o mig plena, segons es vulgui veure- mostrava un personal força heterodox al menys en quant a les edats. Els fans més primordials, els que eren vius quan la banda va sacsejar el món del british punk i de la new wave, es barrejaven sense vergonya entre aquells prou joves com per haver estat embarcats en el seu fanatisme a arrel de la citada pel·lícula. Però, en qualsevol cas, el públic, fora quina fora la seva edat, volgué, des d'un bon principi, gaudir d'una bona i potent nit de rock. I ho aconseguí.

...la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans...

El so enregistrat dels Stranglers, el d'estudi, el dels seus nombrosos àlbums, és un so tou, un rock que tira molt cap al pop, sobretot gràcies als teclats omnipresents de'n Dave Greenfield. En directe però, la contundència sonora augmenta i converteix el seu repertori de pop-rock en un obús de rock amb un munt de petites sonoritats diverses, però rock fibrós amb tots els ets i uts. Així, sobre una base de rock fonamental, una bateria tronadora (amb el jove Ian Bernard substituint al malaltís Jet Black) i els baixos del J.J. Burnel encavalcats, s'hi afegien la guitarra clara i vibrant de'n Baz Warne i els teclats virtuosos del Greenfield (sòlid i solvent en l'acompanyament, desencaixat en els solos), en un conjunt harmoniós i sòlid com només molts anys a la carretera brinden.
Arrancaren amb la potent (Get a) Grip (On Yourself) i no baixaren pistonada en una bona estona. A la segona, la sempre impactant 5 minutes, ja tenien el personal a la butxaca, i els crits de l'audiència es començaven a sentir per entonar les tornades més conegudes (Walking on the beaches looking at the peaches...).

Al quart d'hora arribà el primer gran moment de la nit, amb la esperada Spectre of Love, un dels grans èxits de la banda. Aclaparadora, insultantment moderna, engrescadora i jovial, així va sonar. I el públic, absolutament entregat, si més no en les tornades, que el nivell d'anglès no donava per massa.

En Warne i en Burnel s'intercanviaven de tant en tant la veu cantant, sempre mantenint un nivell més que acceptable, sobretot després del parell de canvis soferts per la banda en el paper de lead singer (el mític Hugh Cornwell ja va marxar fa molt de temps i no sembla que la banda se n'hagi ressentit, potser fins i tot els ha permès d'estar més tranquils i concentrats en la feina).

Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen

Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen. Fins i tot temps mitjos com Skin Deep sonaren ferms i bells, ensarronant l'audiència i portant-los al terreny de l'escolta acurada i no de la disbauxa rock habitual. La sonoritat enigmàtica que atorguen els teclats de'n Greenfield, així com la seva solidesa sonora impregnaren el directe d'un emocionant embolcall retro, deixant que els efluvis new wave es percebessin amb prou claredat.

Cap a la meitat de la vetllada, apuntalaren el seu show amb la famosa Golden Brown -un vals de tempo estrany que captiva des de la seva primera estrofa-, celebrada pel respectable amb gran escarafalls. No és un tema que encomani altra cosa que bellesa i delicadesa, i tot i així l'atmosfera era prou adequada com perquè no fes davallar el concert.

Clavant el mateix repertori de tota la seva gira, sense sorpreses ni afegitons, el concert anà a parar a un terreny entranyable, amb els posats de'n Warne, les bromes entre els músics i alguna que altra frase pel respectable que, no ens enganyem, tampoc no era dels que es deixa portar cap a la bogeria irrefrenable de fanàtic idiotitzat. Un parell de bisos culminats per l'himne que és No More Heroes remataren una nit de bon rock, ben executat i molt més potent del que un hagués pogut esperar d'una banda provinent de la foscor del temps (els 70 comencen a quedar ja massa lluny).

Aquí pots escoltar el setlist sencer d'aquest concert

The Gossip - Standing In The Way Of Control (2006)

Les arrels del rock, tal com el concebem avui en dia, van sorgir ja fa massa temps, i la roda creativa i comercial al voltant de l'estil en qüestió ha evolucionat cap a terrenys abonats per la fusió amb la tecnologia, les pistes de ball, etc.
Es per això que bandes com The Gossip són tan necessàries. Per això i per moltes altres raons.

Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat. Els riffs rasquen, esgarrinxen, deixen seqüel·les difícils de cicatritzar, punxen les cordes més gruixudes de la guitarra de'n Brace Paine per anar llaurant els solcs que uns instants més tard la bateria primitiva de la Kathy recorrerà. Al damunt d'això, la Beth Ditto s'amorra al micròfon, deixant-s'hi l'anima -i alguna que altra corda vocal- en els seus esgarips rabiosos, i tot i que no hi ha cap dubte de que titllar-la de riot grrl no seria pas un error (van telonejar fins i tot a les mítiques Sleater Kinney), la Ditto sempre hi afegeix un curiós groove que l'acosten a la diva que en realitat és.

Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat

Prodigi de la naturalesa, la Beth Ditto desplega el seu ventall inacabable de registres, tons, i atacs sent perfectament capaç de calçar-se el cuir més salvatge a peces com Standing on the way of Control o la seda més evocadora a d'altres com la bella Coal To Diamonds (és parenta de la Neko Case?). La seva força és irrefutable, inabastable, inevitable de totes totes, ningú no en pot escapar.

L'àlbum, en definitiva, acumula moments d'una puresa i d'una força brutals, esfereïdores, jugant al contrast de moments extremadament elegants amb cops de fúria rovellats.

El rock necessita puresa, sempre, per recordar que tot el que es fa no és més que una evolució d'unes arrels primitives que sempre han trasbalsat les vides d'aquells amb qui s'han creuat.
Però el rock, sobretot, necessita veus femenines que no juguin en la lliga de les més sexys del panorama musical sinó en la de les que tenen alguna cosa a dir, aquelles que poden aportar, finalment, una visió ben diferent de la del mascle Alfa que propugna la seva hegemonia des de la invenció d'aquest gènere que moriria si no es reinventés, de la mateixa manera que moriria si ningú -com els Gossip- en preservés les seves essències.

The Dynamites - Live at Sala Apolo (7-08-08)

Espaterrant explosió de funk roent el que ahir entregaren el combo Dynamites amb la participació estel·lar de'n Charlie Walker, representant de les fornades primeres del funk dels 60, coetani dels James Brown i companyia. Emplaçats en una nit dedicada a la música negra -entre uns teloners revivalistes, els voluntariososBlaxound Family, i una sessió de punxada de vinils clàssics o revisionistes-, els de Nashville, un grup format recentment per entregar el seu aclamat disc de debut anomenat Kaboom, atacaren un repertori principalment propi amb afegitons de clàssics no excessivament gastats. I ho van fer amb la feresa i contundència típica de les black venues dels 60 i 70, on es cercava l'èxtasi ja no a través del misticisme religiós sinó del sexual. Ja des de la mateixa presentació del vocalista, feta a l'estil habitual en aquelles nits d'ara fa quaranta anys, amb la banda repicant la introducció fervorosa i farcida de compliments estratosfèrics, les cartes van caure damunt la taula: bateria sincopada, baix preciosista, secció de vents dinàmics i lluents, guitarra rítmica acoblada a un pedal wah-wah, teclats prominents i fogosos i, per damunt de tot, una veu descomunal, la de'n Charles Walker, que tant l'enrogallava per excitar el personal com li obria les portes perquè sonés cabdalosa i plena de soul.

Un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules

Els Dynamites, val a dir-ho, no tenen un repertori ni extens ni particularment innovador. La seva és una tasca revisionista però feta amb ganes d'agradar i ja no de viure del passat sinó de perdurar la tasca d'altres. Però la seva perícia i el seu "groove" és tan descomunal, tan incendiari, que converteixen amb facilitat una nit d'estiu del nou mil·leni en un viatge en el temps que recal·la als escenaris nord-americans dels 70, amb un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules.

I quan estovaren el so per adorar un dels clàssics més respectats de la música negra, el Summertime de Gershwin, la veu de Walker sonà extasiada, il·luminada i febrilment divina, en la millor interpretació d'aquesta joia musical que un servidor ha sentit mai. Les ovacions no cessaren fins que un esgotat Walker abandonà momentàniament l'escenari per deixar la banda a soles amb un parell de talls instrumentals que si bé mantingueren la dignitat, mostraren clarament que els Dynamites no serien res sense el seu frontman.

En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle

Ja de tornada damunt de l'escenari, en Walker necessita un parell de números per reprendre la fogositat i aconseguir que tota la Sala Apolo remenés ja no només els peus sinó el cos sencer, ballant oberta i enjogassadament, aprofitant que l'aforament no es va omplir del tot.
La banda allargà -potser massa- un crescendo que es va dil·luir lleugerament amb uns bisos de mig temps que van refredar l'ambient i que, probablement, van impedir que Walker sortís aclamat com el nou rei del funk. Més enllà de les dues hores de concert, el frontman estava cansat i part de l'audiència probablement també. Tot i així, la sensació general era d'agraïment per una vetllada extasiant i roent que arrossegà fins i tot a aquella part del públic, força nombrós ahir, que no coneixia el grup i que vingué amb invitació o per pura curiositat.

En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle.

Alan Parsons Project en directe a Barcelona (1-7-08)

Per damunt d'una considerable densitat de calvícies intenses -la mitjana d'edat devia ratllar els 45 anys- flotava aquella entranyable sensació de nostalgia clàssica, la que et fa comprovar que els anys han passat per a tots, fins i tot per Alan Parsons. El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El joc era clar, les cartes sobre la taula, que ja som grandets. Quatre músics talentosos i multinstrumentistes es disposaven sota l'atenta mirada de'n Parsons -deificat sobre una plataforma des d'on rascava monòtonament una guitarra o tocava botonets del seu teclat l'efecte dels quals costava de discernir- a reconstruir uns temes que han marcat una època i moltes vides. Això es produia de tal manera que, a l'hora de la veritat, semblava més una banda de tribut -extremadament polida i professional, això sí- que no pas un concert del mític Alan Parsons Project. De fet, és possible que si en Parsons hagues desat la seva guitarra i el seu teclat i s'hagués limitat a seure en una trona el resultat hagués estat força similar és a dir, que els temes haguessin sonat igual de perfectes i encisadors -la força de tenir un repertori que va sobrat- i el públic s'hagués entregat d'igual manera sense fer-lo escarafalls a un home poc acostumat als directes i als banys de masses.

Així va anar transcorrent una vetllada agradabilissima, dolça a estones, mítica en alguns talls -Prime Time va sonar aclaparadora- i extremadament bella en altres -com a la deliciosa Old And Wise, invocadora de llàgrimes i records-. La solvència dels músics -que tant et tocaven una guitarra esplèndida per la que desfilaven els mítics solos del londinenc com s'amorraven al micròfon per emular l'amplia cohort de vocalistes que han figurat en els crèdits dels diferents àlbums de la banda- conduí la vetllada per un clímax continuat que mantingué presa la respiració fins a la darrera nota. I la seva entrega i professionalitat esborraven qualsevol sospita de presa de pèl o de succedani revivalista. La prova fou una audiència genuflexa tot i que mai del tot solta -serà l'edat?- que estava disposadíssima a taral·lejar les tornades -això sí, en un suau murmur, no fos cas que es destorbés ningú, que no estem en un concert de jovenets cridaners- i a aixecar les mans i picar-les a la més mínima indicació del gran semidéu que rasca la guitarra amb certa desgana. I aquesta veneració del públic els arribà amb claredat a uns músics que, saltant-se l'habitud, decidiren regalar a qui els corejava amb un segon bis tret de la màniga -ampla, que el repertori dona de si- que tot i tractar-se d'un tema menor (The System Of Doctor Tarr and Professor Fether) acabar d'esberlar les contingudes passions del respectable.

l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari

No hi mancaren temes de quasi bé tots els seus àlbums, oblidant-se, això sí, dels menys reputats i perden tan sols una mica de ganxo en alguna balada (com a la excessivament llarga Time). Triomfaren particularment les més roqueres -ajudades per un so fantàstic tot i que lleugerament ofegat per l'estretor de la sala- i passaren més desapercebudes algunes mediocritats (Damned If I Do, Breakdown) que pal·lien al costat de les més memorables (Lucifer, Prime Time, Eye In The Sky, etc.) però, en definitiva, l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari i probablement especulant sobre si la música que es feia quan érem joves era millor. Qui sap, potser serà veritat.

Bon Jovi - Lost Highway Tour - Barcelona (1-6-08)

Reunir a més de 50.000 persones en una sola nit és una fita a l'abast de molt poques figures de la música contem-porània, probablement no en podríem citar més de cinc o sis. I és que els de New Jersey porten molts anys a la carretera, molts discos a les seves esquenes i un bon cabàs de senzills que han triomfat a les ones i fins i tot un ambiciós grapat de temes mítics que han marcat les vides de diverses generacions.
Precisament, diverses eren les generacions que ahir s'amuntegaven a l'espaiós recinte de l'Estadi Olímpic Lluís Companys, des de roquers de mitjana edat fins a jovenetes disposades a deixar-s'hi la gola per poder-li fer sentir a en John Bongiovi la passió pels seus somriures immaculats. No queda rastre, si més no palpable, d'aquella colla de seguidors heavys de la seva primera etapa, aquells que van renunciar a seguir a Bon Jovi després del canvi d'estil i de look del Keep The Faith, allà cap a l'any 1992.

I serà per l'experiència, serà perquè saben el que es duen entre mans, els Bon Jovi saben com convertir un concert de rock en un espectacle aclaparador. Per una banda, disposaren damunt l'escenari un decorat absolutament clàssic alhora que espaterrant, amb set pantalles -cinc d'elles mòbils- que projectaven uns vídeos treballats durant moltes hores a la sala de postproducció (barreges d'efectes amb imatges dels músics, imatges al·legòriques preciosistes, etc.) i un desplegament lluminós elegantíssim alhora que impactant.
A tot aquesta parafernalia rock, en John no deixà de reclamar al públic atenció i participació, ja sigui demanant-los que cantessin, tot sols, les primeres estrofes de Dead Or Alive, ja sigui exhortant a aixecar els braços o bé a seguir el ritme picant de mans. El públic, com no podia ser d'una altra manera després de pagar l'exorbitant preu de les entrades, entregat, rendit, genúflex i amb la boca oberta.


Per si fos poc, el repertori dels nordamericans està farcit d'exclamacions diverses (ara un "yeah", ara un "uooo") i diversos ganxos del rock més trillat, donant la possibilitat fins i tot als menys coneixedors de les lletres dels seus temes de cantar-les i deixar-s'hi les cordes vocals. Precisament, de cordes vocals, així en general, no en devia quedar ni una de tensa després de la cridòria constant que imperà en tots i cadascun dels números de la banda. Els fans de Bon jovi son molt fans i es coneixen les lletres de cap a peus, impedint en qualsevol cas que la veu del cantant es pogués sentir amb netedat.

Tampoc no hi va ajudar un so pla, poc matisat en el que es perdien tant les melodies vocals de'n John con les guitarrades agosarades de'n Richie Sambora. Tot quedava en un segon pla, esmorteït per la contundència de la bateria de'n Tico Torres. Hom ja sap que en aquests espectacles massius d'arena rock, els matisos no es poden gaudir amb suficient paladar, però el so d'ahir a l'Olímpic va decebre i fins i tot va fer que un dels temes més mítics de la banda, el Keep The Faith, sonés tou i no engresqués al personal.

Amb tot, el gaudi fou màxim, sobretot tenint en compte que la banda va prioritzar els seus temes clàssics per damunt dels del seu darrer treball, encadenant un tema mític darrera un altre i afegint-hi de tant en tant alguna peça -poques- del darrer, el Lost Highway. Precisament al voltant del seu repertori -que abasta ja dues dècades-, va ser francament curiós comprovar com la seva suposada rendició al country en el seu darrer disc no és més que una evolució natural d'un so que, com la majoria de bandes de rock americanes, es fonamenta en unes arrels mixtes entre el rock 'n roll, el country i el blues. Es rock, però menys del que ells diuen i, molt probablement, menys del que nosaltres ens creiem, però això no sembla importar ni a uns ni als altres.

Edit this setlist | More Bon Jovi setlists

Relk - en directe a Barcelona (09-05-08)

Subtil i calladament, vorejant la intimitat més absoluta, es presentaven els Relk a la sala d'actes de la Casa Elizalde, espai breu que premiava els matisos de les sonoritats orgàniques dels d'Arenys de Munt. Quatre dels cinc membres de la formació -el cinquè és el poeta Jordi Bilbeny, al que la resta musiquen els seus texts- s'atapeïen sobre les fustes, destil·lant química i gaudi sobre un repertori molt treballat i que es degustà particularment en aquesta curta distancia.

Cusen curosa i delicadament una mixtura entre un folk d'arrels mediterrànies i sonoritats ancestrals amb textures electròniques

Els Relk, amb dos àlbums a l'esquena, cusen curosa i delicadament una mixtura entre un folk d'arrels mediterrànies i sonoritats ancestrals amb textures electròniques properes als bips & clicks del microhouse o de l'electrònica minimalista que revesteixen el conjunt d'una modernitat inequívoca i riquíssima.
Impregnant algunes peces memorables com la inaugural Petita Resurrecció Per A La Nit Estelada De Van Gogh d'un tel de màgia i misticisme, els Relk tendeixen a endinsar-se en paratges intimistes on la veu de la portentosa Maira Comalat reviu sentiments i sensacions arrapades a les parets més esquives de l'ànima. La Comalat es passeja per l'escenari com si d'una aparició es tractés, teatralitzant amb subtil·lesa i encant les cargolades lletres de'n Bilbeny i embellint-les amb una veu en flor que s'acomoda en els registres més alts i que impregna cada vers d'una calidesa i proximitat tendríssimes.

Es la seva veu la que s'emporta bona part del mèrit de la sonoritat, però les fèrtils composicions de'n Joan Vallcorba son un llenç exigent per a intèrprets dotats. I és sobre aquests pil·lars que s'hi afegeixen amb solvència i cura el violoncel de la Montse Majà -sense ella Relk perdria bona part de les sonoritats tel·lúriques que enlairen les composicions- i la percussió de'n Coqui Castells, generós en el seu influx de batecs dolços i perfectament encaixats en unes sonoritats que demanen carícies i no contundència.

Conjurant-se els quatre en una execució exquisida, transportaren amb reverència els versos rics i plens de matisos i natura de'n Jordi Bilbeny recorrent camins emocionants, plens d'homenatges explícits, amb un llenguatge polit i gens habitual en el panorama musical contemporani català, sovint propens a la dicció curta i a les frases fetes. Peces com la pròpia Petita Resurrecció Per A La Nit Estelada De Van Gogh -un preciós cant al record del que ja s'ha perdut-, la que bateja el seu darrer enregistrament -la màgica i enigmàtica Pedres Blaves- o la fràgil Retorn A Mi que trepitja terrenys limítrofs amb algunes balades de la islandesa Björk, ompliren la sala de paisatges generosos i palpables, transportades per la Comalat.

Un llenguatge polit i gens habitual en el panorama musical contemporani català, sovint propens a la dicció curta i a les frases fetes

Intercalant alguns números més accelerats que exerceixen de solvents contrapunts a la llangor del gruix del seu repertori -Esperança De La Carn atrapa des dels seus primers versos fins al retruc vocal final enginyós de la seva tornada-, els Relk brindaren musicalitat i tendresa a doll suggerint matisos i deixant una empremta inesborrable.
La vetllada fou prou curta com per desitjar-ne més i prou llarga com per poder quedar encisats per la seducció sonora dels Relk, un grup que comença a rebre l'atenció merescuda essent com és una proposta ferma i coherent, un oasi dins del marc musical contemporani, la demostració, en definitiva, que les arrels s'arrapen també a terres verges i recents, sempre i quan aquestes siguin prou fèrtils.

Fred Frith & Ensemble Modern - Traffic Continues (2000)

Fred Frith, sempre a l'avantguarda de la pròpia avantguarda, ha entregat desenes i desenes de peces d'orfebreria al voltant de la improvisació arrencant sonoritats mai escoltades de la seva guitarra, castigant-la amb materials inèdits, des de capses fins a martells, des de claus fins a fils i cordes, burxant-la, escanyant-la i colpejant-la de la més bella manera possible. En aquest treball però, aparca lleugerament la seva prolífica interpretació per deixar pas a altres instrumentacions, en aquest cas les orquestrals, per atansar-se a un projecte èpic i descomunal, tant en dimensió artística com en ressonància sonora.

Estructurat en dues parts ben diferenciades, la primera, Traffic Continues, basa la seva evolució en unes petites unitats musicals preestablertes sobre les quals els musics poden improvisar quan el conductor, en aquest cas el propi Frith, els hi ho indica. La Inadvertent Introduction presenta la proposta i marca el to del que ha de venir, enllaçant amb la críptica First Riddle i continuant amb l'amenaçadora Traffic II que planteja una conversa entre la secció de vents, la de cordes i la percussió flirtejant amb les inharmonies, per obrir la capsa de les sorpreses amb l'enigmàtica Third Riddle que, amb una percussió solta, quasi èbria d'arítmia, es veu intimidada per unes cordes ominoses que se li atansen per esborrar-la de la partitura i prendre la iniciativa. Els solcs es succeeixen inadvertidament, embolcallats en l'atreviment sònic al que som sotmesos, talment com si al classicisme modern de Gershwin se li haguessin afegit unes gotes de bogeria i de demència.

En Frith i el seu exèrcit sonor esculpeixen a batzegades sonores un territori accidentat i poderós que emet un estrany i captivador influx

Poc a poc, a mesura que la peça avança, la dispersió sonora s'esvaeix per anar trepitjant terrenys més sòlids i consistents. Darrera un petit interludi amb uns pocs apunts onomatopeics que retornen l'eco de la trompeta, la direcció de Frith s'endinsa en el majestuós Traffic III / Traffic I, replet de matisos i delicioses melodies que s'arrenquen de la foscor prèvia.

Acostaments al jazz com els que es troben a Freeway, amb un Frith que s'arrapa al màstec de la seva guitarra i la treballa com si fos un baix, o tendres descripcions d'un cromatisme enlluernador com a Fragile Finale, rematen un primer moviment de gran riquesa i llibertat tant creativa com executiva.

En el segon moviment, per la seva part, la tendència musical recau en un estil més urbà, aprofitant els samples pregravats del violoncel·lista d'avantguarda Tom Cora, per a qui Frith va composar aquesta peça amb la intenció d'honorar-lo. Rubatos sobtats, sons distil·lats del violoncel de'n Cora o de la guitarra de'n Frith, amb la orquestra al darrera, comandada per alguns solistes en la primera línia de foc contrapuntejant hàbilment els atrevits rampells d'ambdós, tota una barreja, en definitiva, d'elements aparentment dissonants que van agafant volada a mesura que la oïda va deixant entreobertes les portes, desembocant en la fastuosa One Never Knows Do One / Adage Coda / Long Fade que en la seva generosa llargària condensa la bellesa dels passatges anteriors.

I així, en poc més duna hora, en Frith i el seu exèrcit sonor esculpeixen a batzegades sonores un territori accidentat i poderós que emet un estrany i captivador influx, recorrent un camí fragós i poc transitat, conscient de que la por a recórrer-lo és també la màxima incitació a fer-ho.

Kitaro - Kojiki (1990)

En una bona part dels àlbums del Kitaro, la seva bellíssima musicalitat es veu de vegades deteriorada per una certa tendència a dil·luïr-se melòdicament. Diríem que dibuixa escenaris preciosistes, paisatges oberts i eteris que es gaudeixen amb tots els porus de la pell en ser envoltat per ells però que en la distància pateixen un cert esvaïment que en resta mèrits.

No és el cas però d'aquest espectacular Kojiki, més dens, més musical, més ben lligat que cap altre vinil del japonès. Cercant la grandiloqüència per la via més directa, apropant-se a la versatilitat pictòrica de Vangelis, el japonès musica el Kojiki, la antiga crònica de la creació del Japó. Cada episodi permet a en Kitaro afrontar l'evocació d'un estadi diferent d'aquesta creació, brindant-li la oportunitat de tornar la seva música més pictòrica, més descriptiva i, per contra, menys planejadora, menys etèria.

En Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món.

Aquesta concreció li dona l'excusa perfecta per acudir a una instrumentació mixta entre les seves textures electròniques i immaterials i les sonoritats analògiques i orgàniques d'una orquestra. Ja va quedar prou palès en la interpretació que la London Symphony Orchestra el·laborà de la seva famosa quatrilogia de la ruta de la seda que la musicalitat de'n Kitaro emprenia vols captivadors en bescanviar la confecció sintètica de les seves màquines per les palpables textures d'una orquestra solvent. Aquí, a Kojiki, la mixtura resultant d'unir ambdós mons musicals desemboca en un ventall inabastable de matisos, una paleta acolorida i creativament inesgotable.
Des de la primera peça, Hajimari, on s'explica la separació de la terra i del cel per donar forma al món, Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món. Les aventures i desventures dels déus nipons recorren paratges catàrtics com en la pròpia Hajimari, endeguen travessies infestades de perills a Orochi (emprant aquí una mena de combo pop-rock, amb baix, guitarra i bateria en el tall més decididament diferent, quasi proper als termes habituals d'un Mike Oldfield instrumental) o clímaxs finals de joia i unificació per concloure la odissea.

Subtilesa, detall, matisos enfrontats a la grandeur èpica, al retrat impressionista d'esdeveniments màgics i d'horitzons amples i inabastables, tota una exquisida banda sonora sota una paleta rica, pirotècnica i al·legòrica per a la creació d'un llenç anomenat Japó.

Yello - Stella (1985)

De baula perduda entre la electrònica fundacional i la contemporània es podria considerar aquest grup suís que tan sols amb un petit grapat d'àlbums aconseguí portar l'electrònica, via synth-pop, a les radiofòrmules i a la seva popularització definitiva gràcies a un parell d'afortunadíssims senzills i a un gust decididament exquisit.
Més a prop del concepte artístic que d'un simple grup de pop -més a prop, finalment, dels Residents que dels Depeche Mode o dels Pet Shop Boys-, tan pendents de la musicalitat com de la imatge, els vídeos (autoproduits i dirigits) i una mena de sensitivitat propera a la performance, els Yello, aquí convertits en el duet format per Boris Blank i Dieter Meier, assoliren amb aquest treball la galvanització definitiva del seu so, potent, sòlid, eixordidor, una mena de caos ordenat en suspensió.

Son aquests onze talls d'una èpica devastadora, sustentada sobre una secció rítmica que retruny impassiblement, aprofitant cada racó de l'estança per expandir-se. Una èpica sobrealimentada amb descàrregues de guitarra que espeteguen amb amplitud d'ona i amb cordes inorgàniques esfereïdores. I entre el llampegar d'aquestes sonoritats emprades com a armes de destrucció massiva hi apareixen els samples vocals, veritable marca de fàbrica del duet.
Cap d'aquests samples, en contra del que és habitual, és una reutilització de sonoritats o gravacions antigues. Ans al contrari, el banc de sons utilitzat és absolutament propi, creat i enregistrat un per un pels Yello. I és possiblement degut al coneixement fil per randa de cadascun d'aquests samples que aquest procediment casolà els brinda que els Yello poden jugar la millor basa en cada ocasió, escollint-ne l'idoni, el més adequat, per a cada moment, per a cada patró musical. A diferència dels grans samplejadors, fins i tot dels més avesats, els Yello no troben un sample i li busquen un espai per encabir-lo; els Yello saben quin és el millor per a cada silenci, per a cada paisatge. I encara una diferència més amb els procediments clàssics del sampleig: el resultat no és evocador, caduc o nostàlgic; és radicalment modern, quasi futurista.

I damunt de l'atuïdora sonoritat, aquella visió del que veritablement és artista, tant se val quina disciplina esculli. Una visió preclara de la realitat, un punt de vista irònic i viu. En la espaterrant Domingo, crònica de la lloança cap a un guru espiritual, una mena de (semi) déu reencarnat que ha vingut a il·luminar-nos, en Meier canta "Domingo, m'has ensenyat no res / com ningú ho havia fet abans".

Llençats a la fama a través de la inclusió del tall Oh Yeah en un parell de pel·lícules molt populars, els Yello obriren camí per a gent com els Future Sound Of London, concatenant l'electrònica més dura amb la proximitat del pop sense cedir en la seva ambició i la seva visió artística, convertint-se en un arsenal pirotècnic en combustió que retrona salvatge i despietadament.

Balkan Beat Box - Nu Med (2007)

Darrerament, els esdeveniments polítics i socials succeïts en determinades zones del món, particularment al voltant del mediterrani, que han passat a engruixir les pàgines -de paper i de bits- de les enciclopèdies més actualitzades han permès un desenvolupament veritablement sucós d'allò que se'n diu World Music. Aquesta etiqueta, tan aferrada sempre a místiques, a gurus i a instrumentacions tribals, sovint emmagatzemada a la mateixa prestatgeria que la New Age, sembla haver volgut assolir uns nivells de mescla, barreja i poti-poti apoteòsics, acompanyada de l'èxit i el reconeixement.
Primer van haver de venir les bandes sonores dels films de Kusturica per tal de que molts/es mostressin la seva admiració, potser més de paraula que de passió veritable, per una música nova i plena d'esperit. Després van arribar la fusió total i dislocada de la MIA amb el seu revolucionari Arular. La seguiren, ja amb les portes obertes de bat a bat, els Gogol Bordello, gran revelació del 2007. I per si no n'hi hagués prou -que potser no n'hi ha- ara tornen els Balkan Beat Box, que ja aparegueren ara fa un parell d'anys i que aturen la seva caravana multi-culti per arrossegar-nos, indefensos, cap a les pistes de ball.

Aquest parell d'israelians assentats a NY aprofiten el millor de les rítmiques del hip-hop i l'electrònica de ball per afegir-hi al damunt ja sigui seccions de vent reminiscents de les profunditats balcàniques, ja sigui cors jueus o melodies refinades tal vegada provinents de deserts o remotes localitats frontereres, atrevint-se amb el rap jamaicà, les ravates més gypsies, o qualsevol enginyós sample que se'ls hi passi pels plats.

La contundència encomanadissa resultant és una amalgama d'impossibles, una conjuminació de pols magnètics oposats que s'atrauen en un magma indissoluble, producte indiscutible de la modernitat i de la globalització musical més llaminera i juganera. Escoltant -gaudint diríem- els Balkan Beat Box un/a no sap ben bé a quina part del món està, i ni falta que fa.

The Triffids - Born Sandy Devotional (1986)

Avui no és un dia qualsevol. Avui és el dia en que he escoltat el Born Sandy Devotional dels Triffids. Tots els dies son iguals, excepte els que tenen als Triffids com a banda sonora. La llum del dia varia rabiüdament, la visió s'amplia abastant territoris i dimensions mai percebudes, els porus s'obren, les pupil·les es dil·laten. Benvinguts al teatre dels sentiments.

Oscil·lant entre el dramatisme del pop més treballat del darrer Orbison i l'underground de Nick Cave, els australians retraten una panoràmica amplíssima d'històries petites però dramàticament inabastables, com si d'un Cinemascope musical es tractés, amb personatges abandonats, sobtadament il·luminats, nostàlgics o, simplement, tristos.

Sobre un llenç de ritmes pop, s'hi acumulen concretes guitarres que, polsant la senzillesa abans que el virtuosisme, assoleixen devastadores conseqüències -particularment en la inaugural The Seabirds, un conte preciós d'abandó emocional- i s'hi bolquen amb precisió teclats d'esgarrifances contagioses, retrunys rítmics que emfasitzen el dramatisme de la poètica i fins i tot cordes pels crescendos finals que acaben de desmuntar l'equilibri emocional de l'oient de peces com Tarrilup Bridge o Estuary Bed.

La omnipresent i dil·latada veu de David McComb s'atansa, des de les profunditats d'algun abism insondable, per contar petits trajectes humans que tots els que hem estat més o menys vius algun cop hem recorregut. A Lonely Stretch, una mena de penediment en forma de road song -si hi han road movies no poden haver-hi road songs?-, canta "quan la nit s'arrapà al voltant del meu coll / els meus fars excavaren profundament en la fosca" i s'endinsa en una conducció nocturna aparentment sense destí en la que els remordiments l'il·luminen per retornar als braços de la seva amant. I a Life Of Crime retorna insistentment al motto "crec que em duràs a una vida de crim", i ho canta com si en Jim Morrisson l'hagués posseït.

Tan sols en dues peces en McComb cedeix la narrativa a la Jill Birt, teclista de vocació, per encarar punts de vista més càlids, més tendres, tot i que mai exempts d'un cert regust amarg, com a la bellíssima Tarrilup Bridge, crònica d'una fugida -"vaig fer la meva bossa / vaig deixar una nota a la nevera / i vaig conduir fins al final del pont de Tarrilup" cosida a consciència damunt un bafarada sonora enigmàtica amb arranjaments reverberants i ecos d'instruments fantasmagòrics. Aquest, precisament, és un magnífic exemple de quan interessants i polièdriques son les lletres dels Triffids. La protagonista de la història ha fugit, amb somnis de grandesa, d'una relació que la ofuscava, però no ens ho explica des de la seva nova vida, sinó tot just des del pont que l'ha de separar definitivament d'aquesta vida passada. Es a sobre del pont, però encara no l'ha creuat. Les històries dels Triffids s'expliquen sempre des del lloc més adequat, aquell que li dona, per si mateix, el dramatisme suficient per endegar una història més important del que podria semblar en un principi, revelant tot allò que s'amaga sobre una superfície de despit, enyorança o esperança. Literatura cantada, i punt.

Caminant sinuosament per un pop poderós i grandiloqüent o per un rock pausat i fosc, els de Perth furguen en ferides que algun cop ens hem hagut de guarir sols, en la foscor d'una habitació massa buida, darrera un volant sense rumb o en una escullera castigada pel vent. I aquestes ferides potser és millor no guarir-les, el mal que fa gratar-les ens recorda que encara estem vius.

David Bowie - Let's Dance (1983)

Els més indiscutibles fans de'n Bowie l'acusen de flonjo, de pop, de comercial en la seva etapa més moderna, la que deixa enrera les pompositats glam, els amaneraments, les encarnacions de personatges mítics i al·lenígenes. Diuen els seus fans més descarnats que Scary Monsters va ser el darrer àlbum realment "Bowie" i que el següent, aquest Let's Dance que ara ens ocupa, va ser el principi d'un adotzenament i d'una deixadesa creativa important.

Com que jo no comparteixo el delit desesperat ni genúflex davant la seva etapa primera, em puc permetre el luxe de vantar-me de gaudir sense miraments d'aquesta darrera etapa que ja dura quasi 30 anys i una desena d'àlbums. I m'atrapa, particularment, per aquella sensació de "sobrat" que es percep en el duc blanc. Aquella posat de jo estic molt per sobre del pop dels 80, i ja t'hi pots posar fulles, perquè si em dones una peça composada pel Giorgio Moroder sabré fer-la semblar una joia sobrada de quirats.

Produït per Nile Rodgers, la ment creativa darrera els mítics Chic, és el disc més treballat a la taula de mescles de tota la carrera de Bowie, embolcallant les melodies amb una sonoritat molt dels vuitanta però allunyant-se de la simplicitat imperant en aquella dècada. En Rodgers prepara una enigmàtica selva fosca, provinent de les arrels negres del funk i del soul, farcida de sons, efectes, ecos, percussions insistents i baixos armats fins les dents. I de l'espessa malesa n'apareixen dues bèsties.

D'una banda, un Bowie que s'allunya de les cridaneres interpretacions i falsets de les seves caracteritzacions prèvies per donar sortida a una veu senyora, de tall clàssic i greu, que vesteix per si sola cadascuna de les peces. El britànic prepara el terreny amb subtilesa, avançant de puntetes i abaixant la veu per, a cau d'orella, anar apartant la fosca i així, tal com ve, sobtadament eixamplar el pit i desbocar unes cordes vocals aclaparadores i imponents, tremendes i colpidores.

Però d'una altra banda, acompanyant les cavalcades a gola descoberta d'en Bowie, apareix la virtuosa i fonedissa guitarra de Stevie Ray Vaughan, rei del blues elèctric que converteix en rock les peces que arrenquen amb flaires pop.

Es ben cert que el disc pateix alguna de les mancances i defectes propis de l'època, com el lleuger encarcarament de les estructures dels temes, la simplicitat excessiva -i impròpia de'n Bowie- de les lletres d'alguns talls o la -a hores d'ara- excessiva presència de teclats à la Moroder. Però tot i amb això, les habilitats de Bowie ressalten per sobre de possibles debilitats per entregar un grapat de solcs memorables, amb una de les millors arrencades d'un disc dels vuitanta: des de l'enganxosa Modern Love, un tema molt influenciat pel pop brillant de l'Elton John, seguida del superhit China Girl, tema del qual sovint se n'ha mal interpretat la lletra, i el no menys afortunat tema homònim Let's Dance que, òbviament, arrasà a les pistes de ball del moment.

Impossible escoltar aquest treball de Bowie sense deixar anar els peus -i al darrera les cames, els malucs i la resta del cos-, no podent escapar a l'influx, a la presència descomunal d'un artista que llueix i sedueix fins i tot quan entrega obres menors que no canviaran el curs de l'historia. Ballem doncs, al so d'en Bowie, un cop més.

Barbra Streisand - One Voice (1987)

Els cants dels grills (probablement procedents de l'estudi de gravació, és a dir falsos) donen la benvinguda a l'oient en aquest disc gravat en directe en l'actuació que la Streisand va dur a terme en el jardí de la seva mansió de Malibú, el primer en més de 20 anys -quan va decidir baixar-se de les fustes de Broadway-, en front d'una entregada i nodrida representació d'amics i coneguts que havien pagat 5.000 dòlars per assistir-hi donant suport a la recollida de fons per a la campanya demòcrata.

En aquest concert, la diva aprofita per repassar alguns dels puntals de la seva carrera, ja sigui l'Evergreen de A Star Is Born o el Papa, Can You Hear Me de Yentl i així fins a completar mitja dotzena de peces clàssiques -sobretot el Somewhere i el Something's Coming de Bernstein, ambdues de West Side Story-, aplicant-se sempre amb el seu exquisit gust, la seva interpretació expressiva i el seu vibratto potent i colpidor.

La gravació del disc, polida i càlida, s'amaneix entre les diferents peces amb les intervencions més o menys reivindicatives de la Barbra Streisand que, veladament, aprofita per carregar contra l'administració Reagan, comptant amb un públic replet d'amics i coneguts de marcada i sovint reconeguda tendència demòcrata. La Streisand filtra curosament missatges antibel·licistes, pro-natura, humanitaris, de reconeixement a figures mítiques de la lluita pels drets humans, per seduir una audiència absolutament plegada a les habilitats escèniques i vocals d'un mite, d'una de les poques dives autèntiques de finals de segle.

Es una pena que el conjunt pateixi la pesada càrrega d'haver d'intercalar amb calçador un parell de temes del seu darrer àlbum, el Guilty, gravat a duet amb el Bee Gees, Barry Gibb, una barreja de pop -AOR en dirien alguns- ensucrat que oscil·la entre les notes altíssimes de la Streisand i la nasalitat marca de la casa del germà gran dels Gibb. Per si no fos poc, en detriment del disc també hi figura una colla d'arranjaments molt a l'ús a mitjans dels 80, totalment basats en sintetitzadors i que refreden inconscientment algunes de les peces, desvirtuant les vibrants i entregades interpretacions de la novaiorquesa.

La segona galta del disc, lleugerament inferior a la aclaparadora primera, es remata amb un fi de festa decididament polític, cantant com a penúltim número el Happy Days Are Here Again, que es convertiria en el tema oficial de la campanya demòcrata, i com a darrera peça el America, The Beautiful per arrossegar les passions nacionalistes dels assistents -amb indubtable èxit, cal dir-.

Amb tot, el conjunt és extremadament exquisit, i les errades i mancances es dilueixen en un conjunt d'altíssima qualitat, amb un repertori envejable -rematat amb la primera interpretació de l'Over The Rainbow de la Streisand- que farà les delícies dels nouvinguts a l'univers d'aquesta cantant mítica i irrepetible, segurament la veu blanca més representativa de la segona meitat del segle, amb el permís d'en Sinatra.

Stevie Wonder - Hotter Than July (1980)

L'Stevie Wonder tancà amb aquest magnífic disc la seva dècada més encertada i magistral. Havia encadenat set àlbums absolutament meravellosos, des del Where I'm Coming From fins al Journey Through the Secret Life of Plants -àlbum instrumental quasi bé desconegut per a la majoria i que representava la banda sonora d'un documental sobre naturalesa absolutament minoritari- passant per autèntiques joies de la música negra com el Talking Book, l'Innervisions o l'inesborrable Songs In The Key of Life.

Com per tancar la dècada, Stevie Wonder, sempre positiu, sempre disposat a regalar alegria, regalà al món aquest àlbum carregat del seu habitual gresol d'estils d'arrel negra, del soul al funk passant fins i tot pel reggae, per acabar-ne fent una barreja final amb el pop que triomfava a les llistes d'aquells temps. Arramblant en bona part dels talls amb la majoria de la instrumentació, des dels teclats fins a la bateria en una mena d'home orquestra, en Wonder s'atansa a musics d'altes prestacions als estudis de gravació per escalfar els arranjaments amb metalls i cors encertadissims -fins i tot en Michael Jackson hi participà- així com aparicions puntuals de guitarres d'acompanyament que assoleixen, com en tots els seus treballs, una amalgama perfecta de sonoritats negres, particularment accentuades pel seu fraseig d'octaves altes i els seus vibrattos exquisits.

En destaquen del conjunt els lluminosos mig temps d'All I do o Rocket Love, sempre apuntalades per les seves ja habituals balades "de llibre" -hi ha algun altre especialista més hàbil que l'Stevie Wonder en resumir l'amor vorejant perillosament la cursileria però oferint sempre perles baladístiques de gran intensitat?- com la visionària Lately. Però on l'Stevie Wonder es llueix realment, on mostra el seu potencial com a artista, és en els temes més accelerats que li permeten treure l'artilleria pesant i donar llibertat a la densitat sonora dels acompanyaments més soul i funk. Es el cas de l'engrescadora I Ain't Gonna Stand For It o la juganera Do Like You; no és pur soul, ni pur funk, ni tan sols és pur pop: és pura música negra, la de la fusió, la de les mixtures, la de la passió i l'alegria.

Temàticament (massa) encasellat en les peripècies de l'amor més translúcid, sense experiments ni excessos- el de "t'estimo, perquè ets fantàstica, preciosa, etc"-, s'atreveix tímidament a afegir-hi, com és habitual en alguns dels seus àlbums, un parell de temes de "protesta", ja sigui racial (com a Cash In Your Face) o bé, simplement, de reconeixement (per exemple a Happy Birthday). No deixa de ser curiós que aquests temes estiguin en minoria en un repertori que s'enfunda en un cartró interior presidit per una enorme fotografia de Martin Luther King amb un text al seu peu que reclama la instauració de la data de la seva mort, el 15 de gener, com a festa nacional. I és que, per bé o per mal, a l'Stevie l'interessa més la lleugeresa temàtica que no pas la denúncia. Bona prova d'això és el tema d'homenatge que dedica a en Bob Marley, el Master Blaster (Jammin') un reggae amb totes les de la llei que no aprofita la seva lletra per altra cosa que per celebrar el ball i la munió de la comunitat negra, per contres d'abocar-se a la veritable problemàtica de l'escenari.

Potser és aquest la veritable causa de la caiguda en picat de la seva carrera, tot just uns anys després d'aquest excel·lent àlbum. La seva fama, tant musical com per la seva constant presència en els mitjans i la seva immensa popularitat li permeteren encarar la dècada dels 80 amb la seguretat de l'èxit comercial, però va desaprofitar l'ocasió per convertir-se en el més gran músic negre de la història de la música popular enfonsant-se en una inexplicable manca de risc que dil·luiria la seva expertesa en productes de segona fila com la banda sonora de The Woman In Red, l'irregular In Square Circle o una altra banda sonora, la del film de l'Spike Lee Jungle Fever, productes sempre molt per sota del nivell de les seves obres dels 70.

Encara avui en dia, l'Steveland Hardaway Judkins (el seu veritable nom) segueix editant discs cada pocs anys, sense presses, i segueix entregant discs extremadament delicats, fins, amb grans dosis d'estil i elegància, però que no varien ni un centímetre el seu plantejament musical. L'Stevie Wonder segueix fent els mateixos discs que feia ara fa 30 anys, amb la diferència de que sembla haver perdut la força, la rauxa, i s'embadaleix amb facilitat amb el seu tema recurrent, l'amor perdurable i correspost.

Que tenia -i té- fusta de creador incansable, de mestre de les harmonies i les melodies, de geni de la música moderna és, però, indubtable, i aquest disc, Hotter Than July, n'és una magnífica prova. Sense ell, probablement, no existirien ni el Ryhtm n' Blues, ni Michael Jackson, ni, tal vegada, moltes parelles. Val la pena doncs reviure la seva època daurada i gaudir-la amb la intensitat i el respecte que mereix una música que s'arrela en moltes tradicions diferents, des de l'africana a l'americana, per estendre els seus braços cap a un futur musical més ric i aglutinador de cultures.

Steely Dan - Aja (1977)

De vegades, cal desbrossar el jardí per poder-ne admirar més fermament les seves belleses. Es el cas dels Steely Dan, que després d'un lustre de batallar amb una formació desigual i poc homogènia -tot i que dotada d'un indubtable talent- reeixí a una poda despiatada de la que només en van quedar en Donald Fagen i en Walter Becker, dos enamorats de les melodies i, sobretot de les textures, que havien crescut escoltant música negra a l'hora que l'omnipresent rock 'n roll blanc.

La parella creativa fugí doncs de qualsevol formació estable i volgué rodejar-se d'un planter de musics d'estudi de primer ordre per confeccionar el que havia de ser la seva peça mestra i un dels pinacles de la composició pop de la era moderna. Obsessionats per trobar un so a mig camí entre la radiofòrmula pop i el jazz que havien mamat en les seves joventuts, s'embarcaren en un ambiciós procés creatiu, compositiu i de gravació que entallaria partitures d'una sofisticació mai vistes fins a aquell moment.

Balancejant-se còmodament entre el pop més relaxat, les textures jazzy i els puntejos funky -com a Peg, la peça que obre la segona galta- que no acaben d'arrencar-te al ball però que es perceben soterradament en les impressionants i virtuoses línies de baix, el vinil et gronxa sobre territoris coneguts però no trillats, sobre paisatges sonors amb vocació de dolç embolcall.
Escoltar minuciosament els solcs d'aquesta obra es torna un autèntic delit en poder apreciar la laboriositat de les composicions, els entreteixits, les capes, les onades de funk tebi i les carícies dels solos de Wayne Shorter o de'n Larry Carlton, sempre recolzats per un baix calorós, entremaliat i enginyós encès amb tot el groove de que un "músic de sessió" de primera línia com en Chuck Rainey pot posar a cremar. Menció apart per les veus de suport, que sinuosament t'atrapen en les tornades, endolcint-les i oferint-les com si fossin invitacions a la vida -particularment en el magnífic cor del tall homònim-. Totes les peces encaixen, tal com ho havien fet prèviament en les ments privilegiades dels dos comandants de l'expedició, com si cada nota, cada arranjament, per original i sorprenent que fos, pogués tenir un lloc en aquest món musical que havien creat.

Quan els vents de la fusió bufaven cap a territoris més inhòspits com la barreja entre el jazz i el rock de Miles Davis o els Weather Report, els Dan encararen el gènere menys reputat, el pop, per concebre un mescla perfecta que ni avorria als amants del jazz més pur ni feia fugir les orelles menys preparades per les sonoritats més negres.

Confeccionant un retaule de New York, el lloc on ambdós músics van créixer, en Fagen i en Becker, arrenquen imatges bellíssimes de vides al·lienes, de joves sense destí, de cantonades poc transitades i de barres de bar atapeïdes de perdedors i homes de carrer. Vibrant, harmoniós, pulcre i refinat sense perdre la rugositat pròpia del jazz, certament atrevit i, fins i tot, precursor, l'Aja dels Dan queda com un far en la meitat d'una era d'excessos i progressos, un espai al que retornar quan la música pop contemporània fuig d'aventures i experiments i et decep, havent confós, definitivament, la lleugeresa sonora amb la lleugeresa artística, i confinant tot atreviment a reductes fora-pistes que es veuen arraulits per l'allau d'inconsistència i de vulgaritat prevalents.