Stevie Wonder - Hotter Than July (1980)

L'Stevie Wonder tancà amb aquest magnífic disc la seva dècada més encertada i magistral. Havia encadenat set àlbums absolutament meravellosos, des del Where I'm Coming From fins al Journey Through the Secret Life of Plants -àlbum instrumental quasi bé desconegut per a la majoria i que representava la banda sonora d'un documental sobre naturalesa absolutament minoritari- passant per autèntiques joies de la música negra com el Talking Book, l'Innervisions o l'inesborrable Songs In The Key of Life.

Com per tancar la dècada, Stevie Wonder, sempre positiu, sempre disposat a regalar alegria, regalà al món aquest àlbum carregat del seu habitual gresol d'estils d'arrel negra, del soul al funk passant fins i tot pel reggae, per acabar-ne fent una barreja final amb el pop que triomfava a les llistes d'aquells temps. Arramblant en bona part dels talls amb la majoria de la instrumentació, des dels teclats fins a la bateria en una mena d'home orquestra, en Wonder s'atansa a musics d'altes prestacions als estudis de gravació per escalfar els arranjaments amb metalls i cors encertadissims -fins i tot en Michael Jackson hi participà- així com aparicions puntuals de guitarres d'acompanyament que assoleixen, com en tots els seus treballs, una amalgama perfecta de sonoritats negres, particularment accentuades pel seu fraseig d'octaves altes i els seus vibrattos exquisits.

En destaquen del conjunt els lluminosos mig temps d'All I do o Rocket Love, sempre apuntalades per les seves ja habituals balades "de llibre" -hi ha algun altre especialista més hàbil que l'Stevie Wonder en resumir l'amor vorejant perillosament la cursileria però oferint sempre perles baladístiques de gran intensitat?- com la visionària Lately. Però on l'Stevie Wonder es llueix realment, on mostra el seu potencial com a artista, és en els temes més accelerats que li permeten treure l'artilleria pesant i donar llibertat a la densitat sonora dels acompanyaments més soul i funk. Es el cas de l'engrescadora I Ain't Gonna Stand For It o la juganera Do Like You; no és pur soul, ni pur funk, ni tan sols és pur pop: és pura música negra, la de la fusió, la de les mixtures, la de la passió i l'alegria.

Temàticament (massa) encasellat en les peripècies de l'amor més translúcid, sense experiments ni excessos- el de "t'estimo, perquè ets fantàstica, preciosa, etc"-, s'atreveix tímidament a afegir-hi, com és habitual en alguns dels seus àlbums, un parell de temes de "protesta", ja sigui racial (com a Cash In Your Face) o bé, simplement, de reconeixement (per exemple a Happy Birthday). No deixa de ser curiós que aquests temes estiguin en minoria en un repertori que s'enfunda en un cartró interior presidit per una enorme fotografia de Martin Luther King amb un text al seu peu que reclama la instauració de la data de la seva mort, el 15 de gener, com a festa nacional. I és que, per bé o per mal, a l'Stevie l'interessa més la lleugeresa temàtica que no pas la denúncia. Bona prova d'això és el tema d'homenatge que dedica a en Bob Marley, el Master Blaster (Jammin') un reggae amb totes les de la llei que no aprofita la seva lletra per altra cosa que per celebrar el ball i la munió de la comunitat negra, per contres d'abocar-se a la veritable problemàtica de l'escenari.

Potser és aquest la veritable causa de la caiguda en picat de la seva carrera, tot just uns anys després d'aquest excel·lent àlbum. La seva fama, tant musical com per la seva constant presència en els mitjans i la seva immensa popularitat li permeteren encarar la dècada dels 80 amb la seguretat de l'èxit comercial, però va desaprofitar l'ocasió per convertir-se en el més gran músic negre de la història de la música popular enfonsant-se en una inexplicable manca de risc que dil·luiria la seva expertesa en productes de segona fila com la banda sonora de The Woman In Red, l'irregular In Square Circle o una altra banda sonora, la del film de l'Spike Lee Jungle Fever, productes sempre molt per sota del nivell de les seves obres dels 70.
Encara avui en dia, l'Steveland Hardaway Judkins (el seu veritable nom) segueix editant discs cada pocs anys, sense presses, i segueix entregant discs extremadament delicats, fins, amb grans dosis d'estil i elegància, però que no varien ni un centímetre el seu plantejament musical. L'Stevie Wonder segueix fent els mateixos discs que feia ara fa 30 anys, amb la diferència de que sembla haver perdut la força, la rauxa, i s'embadaleix amb facilitat amb el seu tema recurrent, l'amor perdurable i correspost.

Que tenia -i té- fusta de creador incansable, de mestre de les harmonies i les melodies, de geni de la música moderna és, però, indubtable, i aquest disc, Hotter Than July, n'és una magnífica prova. Sense ell, probablement, no existirien ni el Ryhtm n' Blues, ni Michael Jackson, ni, tal vegada, moltes parelles. Val la pena doncs reviure la seva època daurada i gaudir-la amb la intensitat i el respecte que mereix una música que s'arrela en moltes tradicions diferents, des de l'africana a l'americana, per estendre els seus braços cap a un futur musical més ric i aglutinador de cultures.