Steely Dan - Aja (1977)

De vegades, cal desbrossar el jardí per poder-ne admirar més fermament les seves belleses. Es el cas dels Steely Dan, que després d'un lustre de batallar amb una formació desigual i poc homogènia -tot i que dotada d'un indubtable talent- reeixí a una poda despiatada de la que només en van quedar en Donald Fagen i en Walter Becker, dos enamorats de les melodies i, sobretot de les textures, que havien crescut escoltant música negra a l'hora que l'omnipresent rock 'n roll blanc.

La parella creativa fugí doncs de qualsevol formació estable i volgué rodejar-se d'un planter de musics d'estudi de primer ordre per confeccionar el que havia de ser la seva peça mestra i un dels pinacles de la composició pop de la era moderna. Obsessionats per trobar un so a mig camí entre la radiofòrmula pop i el jazz que havien mamat en les seves joventuts, s'embarcaren en un ambiciós procés creatiu, compositiu i de gravació que entallaria partitures d'una sofisticació mai vistes fins a aquell moment.

Balancejant-se còmodament entre el pop més relaxat, les textures jazzy i els puntejos funky -com a Peg, la peça que obre la segona galta- que no acaben d'arrencar-te al ball però que es perceben soterradament en les impressionants i virtuoses línies de baix, el vinil et gronxa sobre territoris coneguts però no trillats, sobre paisatges sonors amb vocació de dolç embolcall.
Escoltar minuciosament els solcs d'aquesta obra es torna un autèntic delit en poder apreciar la laboriositat de les composicions, els entreteixits, les capes, les onades de funk tebi i les carícies dels solos de Wayne Shorter o de'n Larry Carlton, sempre recolzats per un baix calorós, entremaliat i enginyós encès amb tot el groove de que un "músic de sessió" de primera línia com en Chuck Rainey pot posar a cremar. Menció apart per les veus de suport, que sinuosament t'atrapen en les tornades, endolcint-les i oferint-les com si fossin invitacions a la vida -particularment en el magnífic cor del tall homònim-. Totes les peces encaixen, tal com ho havien fet prèviament en les ments privilegiades dels dos comandants de l'expedició, com si cada nota, cada arranjament, per original i sorprenent que fos, pogués tenir un lloc en aquest món musical que havien creat.

Quan els vents de la fusió bufaven cap a territoris més inhòspits com la barreja entre el jazz i el rock de Miles Davis o els Weather Report, els Dan encararen el gènere menys reputat, el pop, per concebre un mescla perfecta que ni avorria als amants del jazz més pur ni feia fugir les orelles menys preparades per les sonoritats més negres.

Confeccionant un retaule de New York, el lloc on ambdós músics van créixer, en Fagen i en Becker, arrenquen imatges bellíssimes de vides al·lienes, de joves sense destí, de cantonades poc transitades i de barres de bar atapeïdes de perdedors i homes de carrer. Vibrant, harmoniós, pulcre i refinat sense perdre la rugositat pròpia del jazz, certament atrevit i, fins i tot, precursor, l'Aja dels Dan queda com un far en la meitat d'una era d'excessos i progressos, un espai al que retornar quan la música pop contemporània fuig d'aventures i experiments i et decep, havent confós, definitivament, la lleugeresa sonora amb la lleugeresa artística, i confinant tot atreviment a reductes fora-pistes que es veuen arraulits per l'allau d'inconsistència i de vulgaritat prevalents.