Acompanyant sonorament les imatges de la mítica sèrie documental La ruta de la seda que la televisió catalana emeté en els seus primers anys, les evocadores i espurnejants melodies tradicionals que Kitaro enfila i teixeix, com si de matèria gasosa es tractés, s'adapten als escenaris on se'n gaudeixen, com bromera etèria provinent de cremadors d'encens.La sensibilitat del conjunt de talls ininterromputs d'aquest meravellós àlbum s'esten parsimoniosament, sense entrebancs, per la senda de la música ètnica però executada aquí sobre un rerefons electrònic i new age. I heus aquí la paradoxa d'haver encara de demostrar, més de quaranta anys després de la seva creació, que la etiqueta de new age ni és freda ni és mecànica, com tampoc és exempta de sensitivitat i emoció.
Sobre capes de seqüències electròniques a l'ús, el japonès hi trasllada les melodies tradicionals -i tal vegada ancestrals- descrites per sonoritats més orgàniques com instruments de vent i cordes, això sí, tots ells tan sintètics com les bases sobre les que cavalquen. I tot i que pogués semblar que la suma dels elements sintètics que integren la totalitat de la instrumentació haguessin de derivar en un tot inorgànic i distant, la sinergia que provoquen, particularment esperonats per les bellíssimes melodies que beuen de les fonts d'inspiració més remotes, provoquen estremiments profunds, de la dolçor i delicadesa amb que son intuïts.
Dibuixant denses estructures musicals on s'amunteguen en harmonia delicats puntejos arpegiats, espurnes brillants, cordes cadencioses y brises en crescendo, el de Toyohashi regala quaranta minuts de dolçor espiritual, mentre notem com els batecs del cor semblen oblidar els seus ritmes trepidants i sincopats de la vida moderna per endormiscar-se com qui és acaronat en els prolegòmens d'un son reparador i ple de somnis de terres llunyanes y de travessies indòmites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada