Janis Joplin - Pearl (1971)

Ràbia, rauxa, mala llet, rancúnia, melangia desfermada, colpidora angoixa. Son tan sols alguns dels sentiments que trasbalsen aquell/a que es deixa traspassar l'ànima per aquesta onada que tot s'ho empassa, aquest terrabastall infecciós de proporcions desmesurades, aquesta huracà descarat i colpidor que prenen forma de cantant blanca enterbolida per els excessos alcohòlics i per les passions de ferida profunda.
Janis Joplin és sinònim d'excessos, sovint la seva memòria és soscavada per mites i llegendes de la santa bevedora que veritablement, això no es pot pas negar, era, però el que ha de romandre no pot ser altra cosa que un parell de discs en solitari absolutament aclaparadors i dotats d'una contundència difícilment superable.

Després del seu debut en solitari a Cheap Thrills, aquesta texana rebel i de gola prodigiosa presentava el que havia de ser el seu treball pòstum. Recol·lectant un magnífic grapat de cançons de diferents compositors de la talla de Bobby Womack o Kris Kristofferson, l'àlbum deambula per les balades bluesy, el rock i el soul amb instrumentacions d'alt octanatge que reforcen i en cap cas cedeixen a l'ímpetu de la Joplin, que s'esgargamella desaforadament, ara cantant-li a l'amor, ara maltractant mals ex-amants o contant-nos històries d'amor en llibertat de saviesa per la via directa.
Des de l'impacte inicial del Move over, fins a la balada Get it while you can que tanca el vinil, els sentiments afloren darrera cada nota, cada crit, cada estrip. Es veritat però, que l'excés de balades aflueixen pistonada massa sovint i és en els temes més ràpids on la potència de la veu de la Janis Joplin s'encavalca amb els atacs de la banda, assolint clímax memorables i irrepetibles. Encara i amb això, el balanç decibèlic de l'àlbum és altíssim doncs na Joplin s'escarrassa a cada revol del vinil per no deixar passar ni una sola nota sense sentiment, sense passió i intensitat.

Trufat de tres o quatre temes que romanen ja en la història del rock -l'inicial Move over, la intensíssima balada Cry baby, l'amorosa My Baby o la cançó riu que és Me and Bobby McGee- aquest Pearl abraça el rock i l'estreny per extreure'n tot el suc que sempre hauria de treure, fent-lo supurar notes de blues i de soul que enriqueixen una mixtura que et penetra i t'estreny les entranyes fins a l'extenuació.
I ara, la metàfora final que la vida ens brinda, com succeeix de tant en tant: el dics inclou un tema de títol premonitori, Buried alive in the blues. Aquest és un tema no conclòs, doncs la Joplin morí tot just abans d'afegir-hi la seva veu, quedant-ne així per la posteritat una desaforada cançó instrumental en la que, fins i tot en absència, la seva aura hi és present. Cada cop que escolto aquest tema, tot just en el crescendo previ al que havia de ser la tornada del tema, tinc la sensació de que un d'aquests dies, la veu de la Janis apareixerà de sobte, des del més enllà, per dir-hi la seva i tancar una obra mestra que ella va parir deixant-s'hi, literalment, la vida.
Descansi en pau, reina del blues.

Flash And The Pan - Pan-Orama (1983)

Harry Vanda i George Young, una parella de productors australians, decidiren, cap a finals dels 70, traspassar el llindar de la cabina d'enregistrament per formar un grup heterogeni i una mica marcià que havia de llegar-nos una bona colla de temes de pop pre-new wave.
Essent aquest un projecte paral·lel a les seva veritable "professió", la de productors, és possible que estigués predestinat a no canviar ni trasbalsar el món de la música moderna, però en els pocs anys que estigueren actius i amb els cinc elapés que lliuraren deixaren una empremta inesborrable en les arrels del pop que havia de quallar en la dècada dels 80.
I és en aquest Pan-Orama, un recopilatori de temes presents en els seus tres primeres treballs on, d'una sola tacada, podem copsar l'enginy pop d'aquests Flash and the pan.
A Pan-Orama, com en tots els seus àlbums, s'hi agrupen una colla de números memorables al voltant d'estructures extraordinàriament simples, sobretot recolzades en una secció rítmica molt ben trobada per a cada tall i, confeccionats a partir d'uns elements tant bàsics com aquestes pròpies bases rítmiques però també amb l'ajut d'uns arranjaments perfectes, d'aquells que semblen dissenyats exclusivament per encaixar amb una melodia concreta i amb cap altra al món, així com unes tornades indescriptiblement enganxoses i plenes d'energia.

I cal afegir-hi un dels seus elements més distintius, unes lletres parlades més que cantades, amb una mena de deixadesa memorable (que a més arriba distorsionada com si se'ns parlés per un auricular telefònic) que contrasta amb els cors que arriben sempre puntuals en les tornades per donar unes embranzides extraordinàries a uns temes que semblen tenir vida pròpia. Aquestes lletres aborden temàtiques ben variades -fins i tot excèntriques i capricioses-: des de la incontestable radiografia de la deixadesa i del vagarejar que componen a Lights in the night molt abans que els Green day parlessin del seu "seient de velcro" (Tinc diners a la butxaca / però em sento arruïnat o Si la ràdio no m'enganxa, la televisió ho farà), fins a les aventures quasi sci-fi de Atlantis Calling o de Down among the dead men (una crònica freda i distant de la tragèdia del Titànic) passant per la divertida Hey, St Peter on diversos pinxos s'atansen a Sant Pere després de la seva mort tot argumentant He estat a New York / i de debò que semblava l'infern o, fins i tot, la pre-apocaliptica California ( Va apretar el botò erroni / i aviat no hi haurà cap lloc anomenat Califòrnia).

El disc en qüestió es troba, hores d'ara, absolutament descatalogat. En el seu lloc es poden trobar diferents recopilatoris que venen a incloure pràcticament els mateixos temes, sempre pertanyent a la primera etapa del grup. Però personalment recomanaria la recerca, tal vegada infructuosa, de tots i cadascun dels àlbums de la banda, molt en particular els tres primers, l'homònim de rigor ple de senzills instantanis, el fantàstic Lights in the night i el potser menys encertat però altament degustable Headlines. Tots ells faran delir a tot/a aquell/a que s'hi atansi, en trobar un grup fresquíssim, de melodies enganxoses i amb allò que en podríem dir mestratge compositiu pop.

Harry Connick, Jr. - Blue Light, Red Light (1991)

Que en Harry Connick, Jr. és el successor d'en Sinatra ens ho venen dient/venent des que va començar la seva carrera. Que mai l'ha igualat i que mai no ha quallat en el panorama musical com va fer la veu, no cal que ens ho expliquin, ja es veu. Però el que no se li pot pas retreure al bo de'n Connick és aquell savoir faire d'algú que porta 30 anys de carrera i que ha tocat força pals diferents, sempre amb el jazz vocal com a punt de referència (i de retorn quan els seus experiments han fet fallida).
Amb el seu estil sempre descarat, prepotent però elegant i sedós, en Connick sempre ha sabut aportar una lleugera sensibilitat pop al seu jazz vocal per, sense arribar mai a ser més pop que jazz, brindar-nos uns números brillants, curats i amb aquella enganxosa qualitat que les melodies pop comporten i impregnen arreu.

Entregat just després del seu exitós We are in love que el va portar a conèixer l'èxit massiu (tot lo massiu que pot ser l'èxit d'un artista de jazz, per molt que el seu instrument sigui la veu) i a encetar una gira mundial que va elevar el seu caché fins a límits insospitats de popularitat i de reverència, el de Nova Orleans ens presenta aquí un àlbum més orientat a orquestra -amb una banda de més de 20 músics, alguns de la talla de Russell Malone- on signa tots i cadascun dels talls per confeccionar un bellíssim disc de sensitivitat standard però amb un carismàtic toc New Orleans. Es veritat que, com alguns han fet notar, potser no calia tenir una banda multitudinària per gravar un disc on els solos es redueixen a la seva mínima expressió i on, de cada dues notes que se senten una la toca el Connick. Potser sí que és un disc que neix de la manca absoluta de modèstia però, no ens enganyem, per cantar a la Sinatra cal ser una mica descarat, no?

La veu de Connick, com sempre, ratlla a un molt adequat nivell -lo seu no son els lluïments, la seva veu no dona per tant, sinó el to, la entonació i el posat de perdonavides- i va desgranant històries variades, humorístiques i sardòniques, dramàtiques i esbojarrades o, simplement, curioses. Però el ventall és prou ampli com per fer l'escolta d'aquest àlbum un autèntic delit. I és que les habilitats compositives del crooner es desfermen aquí donant cabuda no només a una temàtica amplia i variadíssima sinó també a una habilitat per les melodies que encaixen perfectament amb el context jazzy. Perles com el mig-temps A blessing and a curse, la jocosa You didn't know me when en la que desvetlla a la seva amant un passat més convuls del que les aparences donen a entendre, la preciosa balada Jill (una de les més boniques de tota la discografia de Connick) o l'esbojarrada uptempo Just kiss me, bé mereixerien per si soles l'escolta atenta de l'àlbum, però és que la resta del plàstic no les desmereix en absolut.

Compacte en el seu format i el seu so, aquest àlbum s'enquadra en seva primera etapa crooner, tot just a punt de publicar un disc de nadales (ja se sap que quan un publica un disc de nadales, encara que sigui amb molt de swing, la seva carrera comença a davallar) i explorar territoris més funk amb She, un disc fora de to que no va rebre més que crítiques negatives i que junt amb el seu successor en la mateixa línia, l'Star Turtle, va posar fora de circulació a Connick durant una temporada, mentre aprenia a baixar els esglaons de la fama i l'egocentrisme que l'havien portat a pensar que no hi havia ningú més interessant que ell al món musical. Al final va haver de descobrir que, per molt que li ho haguessin dit, ell no s'assembla a en Frank Sinatra -tota elegància i tècnica- sinó que té molts més punts en comú amb un petit pelacanyes com el Dean Martin, tot posat i intenció.

Però el que mai ningú no li traurà a en Connick és el saber-se hereu i digne successor d'una tradició musical encisadora, i que mitjançant unes dosis d'habilitat compositiva va saber mantenir i revifar fins al punt d'haver aconseguit que molts ens interesséssim per en Sinatra després de sentir-lo a ell.
Per molts Michael Bublés i molts Jamie Cullums que ens intentin colar, la darrera pàgina del jazz vocal d'standards la està escrivint encara avui en dia en Harry Connick, Jr. . I ja s'hi poden posar fulles.

Queens Of The Stone Age - Songs For The Deaf (2002)

Titular un disc "Cançons per als sords" no deixa de ser tota una declaració de principis. Aquestes reines de la era de pedra, després d'un impactant segon llarga durada de títol "R" (en referència a la qualificació per a audiències), lliuren ara aquest impecable compendi de rock dur, explícit, contundent i espaterrant.

Cimentat sobre les cendres d'un mític grup de rock nord-americà dels 90, els Kyuss, els QOTSA acumulaven en aquesta nova entrega multitud de col·laboracions il·lustres que, a diferència del que sol passar, en aquest cas no s'acontenten en aparèixer en algun que altre tema per donar caché al disc sinó que passen a ser membres de dret en la banda i, per tant, no només col·laborar-hi esporàdicament sinó deixar-hi la seva empremta al llarg de tots els talls. Ja sigui Mark Lanegan dels Screaming Trees, ja sigui el mític ex-Nirvana i líder dels Foo Fighters Dave Grohl, ambdós deixen empremta, el primer aportant una solvència natural com a vocalista i el segon empenyent amb la seva potent bateria els decibels escandalosos de la banda.

El so dels QOTSA és, fonamentalment, musculós, despullat de finors i d'embelliments de cap tipus. Pretén una cruesa sonora que aconsegueix a base de bateria insistent, baixos emfasitzats i, sobretot, unes guitarres desproveïdes de la gama alta del seu equalitzador -el que en diríem treble-, bastint els seus fonaments d'una densitat sonora low-fi que acomoda perfectament -i destaca- les veus de Lanegan i Josh Homme.

Riffs de batalla, cavalcades conjuntes dels instruments i una clara actitud de mascle Alfa forgen una textura de hard rock digerible en la seva vessant melòdica però pesant en la sonora.
Hi ha, en aquests quinze talls, espai per els hits immediats -No one knows en seria un bon exemple-, per les cridòries esbojarrades -difícil anar més enllà de Six Shooter en una tarda de diumenge-, i fins i tot per les cabrioles de gravació, enllaçant molts dels talls del disc mitjançant la intervenció de suposats programadors radiofònics que els donen pas.
De fet, aquest darrer detall no és casual ni banal, n'és l'essència, potser. Després de sentir el habitual soroll de dessintonització que es produeix en donar-li voltes a la rodeta de freqüència de la radio, el primer DJ que introdueix el disc ja ens indica que es tracta de que l'escolta de l'àlbum ens reporti a la conducció d'algun cotxe per polsoses carreteres secundàries de la Amèrica profunda, tal vegada fugint d'algun crim o d'alguna mala nit a un bar infestat d'alcohol i barres on es gronxen els paparres. I per si hi havia algun dubte, el disseny del llibret del cd ens ho aclareix definitivament amb una foto-pòster del tablier d'un automòbil en la que hi destaca, a més d'un canvi de marxes tunejat amb el logotip de la banda, un aparell de radio on el volum només té dues posicions: sorollós i molt sorollós.
I per si la teoria del mascle Alfa no fos prou evident, rematen el disseny del llibret amb un enorme logotip en forma de Q en la que la seva cua la forma un espermatozoide de caça. I després es pregunten perquè no hi ha més dones a les que els hi agradi el rock dur.

Això sí, no cal ni cotxe ni passat recent del que fugir ni tenir desbocades les neurones virils per delectar-se amb un disc que sembla forjat en ferro colat, sense fissures, dens i pesant com un cop de puny mal donat a la boca de l'estomac. O potser només és rock 'n roll. I m'agrada.

La Vela Puerca - En directe a la Sala Razzmatazz (6-6-07)

La sala 2 del Razzmatazz de Barcelona es convertir per una nit en la petita Uruguai. Banderes assolellades, samarretes futboleres i accents riuplatencs s'agermanaren en una vesprada rockera i corprenedora en la que molts/es venien a regar ses arrels i d'altres, els que estàvem en clara minoria, simplement a gaudir d'un dels grups sud-americans més interessants de la darrera dècada.
Amb l'excusa de la presentació del seu quart llarga durada -El impulso- el grup liderat per Sebastián Teysera aterraren a Barcelona amb la intenció de fondre els ploms, de suar la samarreta -les pròpies i les alienes- i de difondre la disbauxa del seu ska-pop amarat d'himnes corejables i tonades d'incrustació perenne.

El públic, com resa el tòpic, s'abocà a l'escenari absolutament entregat des dels primers bots, tot just quan semblaven haver convençut als músics de què comencessin el concert al sò dels seus himnes chauvinistes ("vamos, vamos la Vela, vamos la Vela de mi corazón" o "Uruguay!, Uruguay!"). La descàrrega adrenalínica comença amb contundència i, durant el primer quart d'hora, s'anaren succeint èxits recents i passats (ara ja convertits en oracions místiques) caracteritzats per la contundència i la pertinent sonoritat explosiva de l'ska.
I es que un grup com la Vela en concert no pot defraudar mai de la vida. I no pot per a) la seva actitud damunt l'escenari -propera, entregada, contundent-, així com per b) la pròpia química elemental de la seva música -himnes de protesta juvenil contra res en concret i contra tot alhora, percussió saltimbanqui, guitarres rockeres sense estridències i una curiosa i original secció de vents abrasiva i engrescadora.
Aprofitant, com és habitual, l'avinentesa per introduir temes del seu darrer àlbum -aquests menys corejats i col·lectivament menys emocionants- la Vela anà oferint voluptuosament èxit darrera èxit, permetent una entrega total del públic, embogit pels decibels reconeguts i pels mars de cervesa cara que solen córrer en una sala com la Razzmattazz, ben proveïda de dues barres ben llargues i repletes de promeses de somnis.

Dues hores més tard, amb les samarretes xopes, les goles seques i irritades i els timpans esquerdats, els fans de la Vela, els uruguaians emigrats i els melòmans, desallotjaven una sala on encara ressonaven els ecos d'una banda inspiradíssima, ben acoblada, i dotada d'un repertori solvent i engrescador que mereixeria molts més seguidors i sales més folgades.

Eels - Daisies of the Galaxy (1999)

Ja fa temps que en Mark Oliver Everett, sota el pseudònim d'E, ve donant forma a una molt particular visió de la música i del món que l'envolta, mitjançant el seu projecte Eels. I es justament en aquest tercer disc de la banda on la banda deixa de ser-ho per ser, ara si, definitivament, ell mateix, és a dir, E. Ell composa, ell canta, ell toca la major part dels instruments i, en definitiva, transforma els Eels en el seu camp d'experimentació i difusió de la seva música juganera però sempre amb un punt de tristor.

I és que el Sr. E és, fonamentalment, un observador humil d'uns entorns que li son familiars però aliens alhora. Es passeja per les voreres de ciutats secundàries nord-americanes tot observant el comportament dels veïns, d'aquells a qui, en teoria, coneixem bé. I només per descobrir les absurditats d'una vida que no vivim sinó que ens viu ella a nosaltres.

No cal oblidar però que aquest passa per ser un dels seus discs més divertits i optimistes -que ho sigui més que els altres no vol pas dir, això sí, que ho sigui d'optimista-, particularment venint de lliurar el seu segon àlbum, Electro-schock blues, que va realitzar tot just després de la mort d'un bon amic. Ja us podeu imaginar el panorama: un pessimista desgranant una realitat trista i punyent. En aquest tercer àlbum que el segueix, si més no, arrenca l'àlbum amb Grace Kelly Blues, una mena de desfilada de somnis trencats en la que acaba donant un contrapunt optimista en destacar que, tot i així, ell segueix els seus somnis fins a les últimes conseqüències.

Es ben cert però que ens trobem en un dels discs dels Eels amb menys presència de singles destacables o d'èxits immediats com acostuma a passar en les seves altres entregues. Tan sols la preciosa I like birds s'hi acosta. El que tenim a les mans és, en qualsevol cas, un altre fantàstic i homogeni disc de pop lluminós i naïf d'aquells que, a partir de l'observació dels petits detalls et permet entendre com -i perquè- gira el món.

Musicalment el Sr. E és un veritable avantatjat, combinant instrumentació clàssica del pop com les guitarres d'acompanyament i les bateries usuals amb altres sonoritats més esquerpes i originals que ajuden a embolcallar el conjunt i dotar-lo d'una mena de mística infantil i juganera.
I com entren els arranjaments!, amb quina suavitat, amb quina delicadesa; amb els arranjaments dels Eels un sempre té la sensació, un cop acaba de sentir-ne un, de que no hi n'hi havia cap altre en el món que s'hi avingués més; així de fàcil.

Però si la instrumentació sorprèn per la seva originalitat, la seva temàtica i la seva poesia, totalment exempta de metàfores, es presenta directa, explícita i sempre des de la barrera, observant i contant allò que veu, sense estirabots ni excessos. I la sensació que l'oient rep és la d'una plàcida fotografia de la vida, a través de les ulleres del Sr. E, un paio d'inspiració constant que lliura, un darrera l'altre, joies musicals de molts quirats que perduraran per sempre.

Pablo Cruise - Part Of The Game (1979)

Si els Eagles no haguessin desaparegut durant uns anys fins que l'infern es congelés, haguessin sonat com els Pablo Cruise. Cap als finals dels 70, l'aclaparador èxit dels creadors de l'Hotel California havia ja esdevingut una mena de gènere en si mateix, el country-rock. La fórmula semblava evolucionar cap a un territori més proper al pop i a la radiofórmula que no pas cap a àlbums conceptuals i va ser aquí on una multitud de bandes s'apuntaren a un estil que omplia les ones radiofòniques de la costa oest a la recerca d'aquell senzill que trasbalsés les llistes d'èxits de rigor. 

Amb els 80 a tocar, el darrer disc dels Eagles d'aquella època, el The Long Run, tenia poc de country, menys de rock i molt d'un pop agradable i de digestió lleugera que va decebre a molts dels seus fans tot i que, amb el passar dels anys i jutjat independentment de la producció dels californians es revela com un disc de pop molt ben treballat i perfectament representatiu d'una època. 

El cas és que, calçant perfectament amb aquest nou gènere, digues-li soft-rock o com vulguis, els Pablo Cruise, un quartet de l'assolellada Califòrnia, reprengué el llegat de les àguiles per dur-lo directament a la simplificació top-fifty de les ràdios del canvi de decenni. Els ingredients son palpables i poc originals: bateria encara prou solta com per no semblar tan repetitiva com ho arribaria a ser als 80, guitarrades controlades —prou contundents com per seguir mereixent l'etiqueta rock però no prou com per anar sola, sense afegitons—, teclats de suport però amb la prominència suficient com per dotar de querats qualitatius al conjunt i unes lletres planes, d'aquelles de si t'estimo més o menys, o que si tu ja no m'estimes o que necessito aprendre a estimar-te de nou. 

Si bé els ingredients del cocktail no semblen massa llaminers hores d'ara, la veritat és que si li afegim aquell polsim de màgia que tenen les melodies ben trobades, aquell vell sentit melòdic que ja tant trobem a faltar en el pop actual, el resultat sorprèn per la seva lluentor pop, i el seu enginy sonor. 

Probablement, i que em perdonin els que s'ofenguin, la gran diferència entre aquell pop de radiofórmula i el que patim avui en dia no està en altra cosa que en la destresa musical dels seus autors. Tot i estar parlant d'una fórmula absolutament convencional per la època, els teclats es desfermen habitualment al llarg del disc per donar frescor, la bateria s'arreplega al voltant de la musicalitat per desplegar-se a continuació amb fermesa i amb grapa de rock, les guitarres, encara que siguin en l'acompanyament, despunten virtuosisme i desencadenen el groove, allò intangible que et fa moure el cap o els peus o tots dos alhora, i el baix no es limita a puntejar sinó que crea camins per seguir i ser seguit per la resta. Aquesta és la diferència, encara que també parlessin d'amor insuls, encara que tot estigués força premeditat, la diferència la marca la musicalitat, allò que sembla haver desaparegut de l'escenari pop regular d'avui en dia. 

Fa ben poc, em vaig trobar gaudint enormement amb una versió instrumental d'un tema de soft-rock dels Zachary Thaks -la preciosa Mirror of Yesterday- inclosa en un dels seus àlbums més memorables, i se'm va acudir rumiar per què avui en dia no hi ha cap grup de pop que s'atreveixi a incloure una versió instrumental dels seus temes en els seus àlbums. I la resposta és evident, perquè la monotonia del pop actual faria que l'escolta d'aquesta versió sense veu fos avorrida i desencisada. El pop d'ara fa quaranta anys era confeccionat musicalment des de les seves arrels, des d'una bateria amb vida pròpia fins a les interpretacions vocals, resultant-ne un tot hermètic i compacte, d'una riquesa i d'una sonoritat incomparable. 

Doncs així sona també aquest fantàstic Part of the game, una perla pop que s'amaga dins una closca de rock —o és a l'inrevés?—, trobant un mig camí que satisfarà a fans d'ambdós extrems i demostrarà que la concepció de la música pop no equivalia en cap cas en els seus inicis amb la vulgaritat, la repetició i la pobresa, sinó en la manufactura artesanal de música digerible traient el millor de cada pista de so. 

Després d'un hiat de quasi bé trenta anys, els integrants originals de Pablo Cruise es reuniren de nou en una barbacoa (què típic, no?) per celebrar l'aniversari d'un amic comú. Com a regal van decidir reunir-se uns dies abans per assajar alguns dels seus vells temes per tal de tocar-los a la festa en honor de l'homenatjat. En descobrir que s'ho estaven passant tant bé com quan estaven en actiu —i aquesta és l'essència de les bandes, el gaudi que senten en crear i interpretar—, van decidir reprendre la banda i, prèvia publicació d'un recopilatori, iniciar una gira que, si les seves promeses es compleixen, revertirà en la gravació d'un àlbum d'estudi nou. 

No els aniran a veure més que quatre calbs amb samarretes gastades i cerveses mig buides, però seran els únics que podran gaudir d'una música ben teixida que ja no es fa i que, desenganyem-nos, no es farà mai més, ni que l'infern es congelés.

Mojave 3 - Spoon And Rafter (2003)

Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.

Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.

És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.

I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.

Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.

The Future Sound Of London - Dead Cities (1996)

Parapetats darrera d'un concepte artístic proper a la imaginaria de Blade Runner, els Future Sound of London fusionen bases properes al Drum n' Bass (percussions que van com a rauxes, repicant quan menys t'ho esperes i on la absència de beats és tan important com la seva presència un segon més tard) amb apunts jazzy així com amb un bon ventall de textures obscures.
Es justament aquesta foscor, aquesta contundència ja no tan sols en les línies percussives sinó en els contraatacs dels teclats roents, els acosta a la violència ballable dels Prodigy.

Dotats d'una abrasiva sonoritat que no deixa mai de repicar, els londinencs que van abanderar l'Ambient House en els seus inicis (quan la etiqueta en qüestió no havia encara passat de moda) troben una línia a mig camí entre els son més industrials i la evidència ballable que permet que el disc evolucioni sempre sobre un salvatgisme sònic que no s'estova al llarg dels solcs.

Sorprenen, en qualsevol cas, les incursions en terrenys més melòdics com la introducció d'un tema com Everyone In The World Is Doing Something Without Me, en el que uns bellíssim cor femení encadena línies vocals per donar contrapunt a un inici d'àlbum roent i una continuació apocalíptica que defineix a la perfecció el motiu temàtic del disc: una metròpoli decadent i emmetzinada pel seu propi progrés i per la seva grandària excessiva i impersonal.

A estones, aquest disc dels FSOL pot donar la sensació de que ens trobem davant d'una banda sonora d'alguna pel·lícula de filiació cyberpunk. I és que la expressivitat i les evocadores capes de so que vesteixen aquest conjunt més aviat contundent dibuixen paisatges de negror en combustió, de cels tapats per densos llençols de contaminació, però també de raigs d'esperança -i potser de llum solar que s'obre pas per entre les escletxes de tant sinistre panorama-.

Destres com n'hi ha pocs en la confecció de turbulències rítmiques, amb repicons constants, brunzits inesperats i aclaparadores semi-explosions percussives, els londinencs fan vessar un compacte plè fins dalt d'experiències sonores trepidants i sorpressives, per bè que la seva escolta requereix d'una certa protecció que cal aplicar sobre la pell per tal de no sortir-ne escaldat. Serà per la manca d'ozó que hi ha en aquest Londres futur i esfereïdor.

Michael Mayer - Immer (2004)

Perdut entre la espatarrant quantitat d'etiquetes que venen encunyant-se per definir les músiques electròniques he decidit aturar-me en un que, segons sembla, compta cada cop amb més adeptes arreu del món: el microhouse.
Es aquesta una més de les moltes (tal vegada excessives) mnemotècnies amb que s'han anat batejant els diferents matisos de la música sintètica, particularment la que es desenvolupa al voltant de les pistes de ball -ja sigui per proximitat, és a dir, música ballable, o bé per allunyament, com l'IDM, també conegut per música de ball intel·ligent (això és una etiqueta sense complexes i el demés son punyetes).

Es aquest estil microhouse una derivació del house provinent de centreeuropa -concretament de l'escena de Colònia- que aposta, en contraposició al house més habitual que acostuma a sobreposar samples diversos (sobretot cantats) a bases cent per cent sintètiques, per la subtilesa i la sonoritat més ambiental. Així, els temes encadenats a l'etiqueta microhouse es desenvolupen de manera impertèrrita, afegint-hi a cada solc una subtil diferència amb l'anterior, però sempre dins d'un conjunt sonor estable que va evolucionant amb calmosa serenitat cap a paisatges similars però mai iguals.
Tal com s'explicava en la contraportada d'un dels discs del mestre del minimalisme musical, en Terry Riley, escoltar aquests tipus de música és com mirar els núvols: el que veus sembla el mateix que fa cinc segons, però no ho és.

Aquest Immer del Dj Michael Mayer (res a veure, en principi amb l'assassí de les pel·lícules de la saga Halloween) encara més d'una hora de sessió microhouse amb tota la parafernàlia habitual, afegint-hi unes bases programades en repetició -alguns en dirien seqüències- que adornen el conjunt i li atorguen una mena de mística evolutiva, com si, en el fons, aquests 70 minuts de música fossin un engranatge maquinal preconcebut que es desenvolupa metamòrficament a mesura que degoten el talls.

I és un veritable plaer trobar-se amb un disc d'aquestes característiques en un moment en el que la gran majoria de la producció discogràfica s'entesta en predigerir-nos els temes per tal de que no haguem ni de mastegar -la deglució de la música contemporània, per dir-ho d'alguna manera, la fem com menjant farinetes xuclant d'una palleta de plàstic colorida-, doncs aquest treball del Dj de la Selva Negra demana atenció al detall, als petits canvis, a les noves puntuacions dels teclats o de les percussions sobtades.
Alternant talls enrevessats amb altres de més orientats al ball, incloent-hi algunes escenes planejadores (és a dir amb aquells sons embolcalladors semblant a cordes sintètiques que dulcifiquen les percussions dotant-les d'un rerefons eteri, somniador) i altres properes a la síncope de teclats premeditats, aquest Immer és com un caramel que es desembolcalla sol, això sí, poc a poc.
Amb un discurs sonor que s'encamina amb serenor cap a un crescendo més orientat al ball -el tercer quart de la cera s'aboca als ritmes més evidents i és on hi fa les majors concessions als samples vocals (això sí, majoritàriament en una sèrie de loops percussors)- en Mayer s'aboca al darrer quart envalentit per la preciosa mescla del lirisme dels Phantom/Ghost amb les seves bases punyents i cavalcant em decisió cap a estampes quasi visuals i palpables de gran densitat atmosfèrica, amb embelliments electrònics al voltant d'estructures de ball més clàssiques (i més contundents) de baixos atronadors i aixordidores percussions que, com si d'un exèrcit de broques d'alta precisió es tractés, perforen tímpans sense miraments.

Convertit ja en un clàssic de referència del panorama electrònic (tot i haver estat parit fa ben poc), Michael Mayer segueix delectant els seus fidels amb noves ceres (tot i que amb comptagotes) sabent-se en una posició envejable de cara a poder seguir sent punt de llança d'una generació de Djs destinats a canviar el món tal com l'entenem, si més no dins les fronteres que les pistes de ball dibuixen cada nit en l'escena nocturna.

The Thrills - So Much For The City (2003)

Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.

Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).

Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.

Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.

Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.

Tom Waits - Blue Valentine (1978)

En Tom Waits no és un músic, és un personatge. Una mena de personae que ell mateix s'ha anat confeccionant a mida al llarg d'una dilatada carrera. Parlar de Tom Waits és parlar de carrerons humits amb llambordes esqueixades o asfalt recremat; és parlar de cantonades profundes, de rètols lluminosos que fan pampallugues i de barres de bar llefiscoses. Però sobretot, és parlar dels habitants d'aquests escenaris decadents. I és que els paratges que descriu en Waits son tan habitables que si en les seves cançons no parlés de ningú, la nostra mateixa imaginació els ompliria de xulos, borratxos i meuques.

Però en Waits si que parla de persones —potser hauríem de dir personatges, com ell mateix—, i en parla de tal manera que a ningú se li passa pel cap la idea de que podrien ser inventats. Les històries que el de Pomona els fa viure els atorguen una mena d'aura, siguin sants o dimonis, i els fan, no tan sols creïbles, sinó convincents. Sembla com si te'ls poguessis trobar voltant pel Raval, recolzats en cantonades o apurant el fons del gots que els emmetzinen.

Sempre sustentat sobre el blues tradicional però embolcallant-lo de d'una mena d'urbanisme musical que n'embruteix els acords i les melodies, Waits relata en aquest preciós Blue Valentines un bon grapat d'històries de perdedors, bandits de segona i prostitutes barates a les que la societat esborra del mapa. Waits els porta a la superfície i els reivindica com a veritables representants del somni americà.

Des del desencís de la noia que veu com el seu company, que li ha promès fugir amb ella, no apareix (l'han enxampat en robar un anell per regalar-li, això és romanticisme i la resta, punyetes) fins a la ex convicte que demana ajut en una carta en la que es reinventa tal com voldria ser, passant per les aclucades d'ull al West Side Story (deliciosa arrencada de l'àlbum amb una versió à la Waits del Somewhere), l'àlbum es revela com una postal en moviment d'un espai i d'un temps que semblen desenvolupar-se en un altre planeta, de tan desencisador i desesperat com és.

La veu de Waits, que en aquest disc ja havia assumit perfectament que mai més no tornaria a cantar líricament com en els seus inicis, es desboca per entre els versos, interpretant en el veritable i genuí sentit del terme, sense malabars vocals més enllà de fer tremolar la veu i tornar-la més rogallosa.

I d'entre un conjunt hermètic i viu en extrem, sorgeixen els solos desencaixats tant de guitarra com de saxo per acabar de treure tot el que aquestes històries tenen a dins. Hi ha qui pensa que quan les lletres tenen alguna cosa a dir, la música molesta. Doncs que escriguin llibres i els venguin per Sant Jordi. En Waits té molt a dir —poesia pura diria jo— i el seu complement musical no és en cap cas embolcall substituïble. Es un tot amarat d'alcohol amb una espurna a punt de calar-li foc.

I, al cap i a la fi, tal com retrata en un dels temes d'aquest àlbum sublim, anirem a 100 mph / consumint la droga d'algú altre / i anirem fins a Reno / pel carril contrari de la carretera. I ho farem perquè en Tom Waits ha fet que, a la fi, ens vingui de gust imitar als seus antiherois, més humans que molts de nosaltres.

The Fixx - Reach The Beach (1982)

Vint anys més tard, els vuitanta, una dècada de la que tan sols en va quedar una mena de sensació de temps perdut -una mena d'edat mitjana de la modernor- amb una colla de tòpics que avui en dia ens provoquen riure i repulsió a parts iguales (ja siguin els tupés encarcarats, les vestimentes estrafolàries i, en general, les ganes de cridar l'atenció, fossis qui fossis, tinguessis o no talent) ens permeten un curiós exercici d'arqueologia musical per tal de desbrossar el gra de la palla i poder així confeccionar una nova col·lecció musical que va quedar totalment ofuscada per l'arribada de la MTV i el consum massiu de les radiofórmules.

Així, d'entre els gallets dels A-ha, les ballarugues del Michael Jackson, o les "provocacions" de la Madonna, podem fins i tot trobar algunes perles amagades darrera de l'allau de pop insubstancial i prefabricat.

De tots aquells vinils que la era MTV ens va amagar en podem trobar de molt atrevits, però no és el cas que ens ocupa. El Reach The Beach no és, en cap cas, un atreviment, un experiment agosarat o una joia que hagués canviat el món en cas d'haver rebut més atenció. Es tan sols un signe dels seus temps, un disc de pop polit i lluminós que sense saltar-se ni una de les normes musicals de la seva època, sense transcendir compositivament ni interpretativament, recull el bo i millor d'una època que bé mereix una revisió amb més respecte, ara que, ni que volguéssim, el poc pèl que ens queda no ens permetria reptar la llei de la gravetat amb ones impossibles i tupés engominats.

Basant-se sobretot en una senzillesa compositiva quasi mecànica, mantenint aquella buïdor d'arranjaments tant típica dels 80 (i dels productors amb poca habilitat), aquest mecanicisme deixar les portes obertes a una veu i sobretot a una interpretació extremadament expressiva (molt poc corrent en la època dels cantant robots a la Kraftwerk, però també Pet Shop Boys o els Hombres G) a càrrec de Cy Curning.
Perfectament acotxat per la guitarra esquiva de Jamie West-Oram que el punteja, el contesta i li dona la rèplica, la musicalitat dels Fixx s'encaixa dins dels teixits que els teclats habituals del pop vuitanter li confeccionen, encomanant-lo al synthpop més usual.

El disc està plagat de singles fantàstics (la obertura del disc amb la genial One Thing Leads To Another seguida de Sign Of Fire i el Running ja fa que t'enganxis a les dues cares sense remissió) que revifen amb els anys i que demostren, en definitiva, que encara ens en sentirem orgullosos dels nostres enyorats vuitanta.

Tot i que han desaparegut definitivament de l'escena musical, els Fixx segueixen gravant i fent gires, fent allò que saben fer, bon pop de regust eightie i bones dosis de revivalisme pels nostàlgics sense ganes d'arribar als quaranta.

Rick Wakeman - Criminal Record (1978)

En Rick Wakeman, aquell que va portar als Yes a un estadi superior afegint a la formació de rock progressiu el barroquisme dels seus teclats polimorfs, és, indubtablement, un dels més grans teclistes de la història del rock. Dotat d'una prodigiosa i prolífica discografia d'altíssima qualitat, aquest anglès de melena llarga i dits ferotges ha farcit des de fa més de 40 anys els solcs de nombrosos discs de recargolaments enginyosos, d'amanerament seventy, d'excessos polifònics i també, en la major part de les ocasions, d'una bellesa esplendorosa i refulgent que l'ha portat a l'olimp dels teclistes rock.

En el seu disc criminal (mala traducció que figura en la portada de la meva versió espanyola en vinil, quan hauria de ser Registre criminal), Wakeman aposta per allunyar-se de les temàtiques de ficció i llegenda en què havia centrat la primera part de la seva carrera, aquella on va plantar les llavors que el conduirien a ser reputat alhora que reclamat per a la posteritat. Així, en aquest cas, el de Perivale (Middlesex) s'allunya de viatges al centre de la terra o de les peripècies de la cort del rei Artús, per endinsar-se en l'estudi (musical) detallat de la culpa, la justícia i el crim. Es doncs aquest un viatge a les diferents cares del mal, amb estacions com la càmera dels horrors, el crim passional o, fins i tot, la figura de Judas Iscariot.

Suportat per uns músics ben propers com el baixista Chris Squire o el bateria Alan White, ambdós amics de la banda Yes, els sis talls de l'àlbum, contundents i vitalistes, s'aboquen al virtuosisme controlat, encadenant melodies enfilades amb agulla fina i que llueixen particularment en els solos més llargs, on en Wakeman es desferma i presenta les seves credencials de músic inspirat i emocionant.

No és en cap cas casualitat que la gran majoria dels àlbums d'en Wakeman siguin dedicats temàticament a algun aspecte concret, ja sigui un viatge, una llegenda o, simplement a un aspecte concret de la vida o la història de la humanitat. I no ho és perquè les seves composicions denoten interès per la evocació quasi visual de la temàtica tractada. Amb la seva confecció descriptiva, Wakeman aconsegueix paratges humans tan reconeixibles com en la esplèndida Crime of passion on, partint d'unes belles melodies de piano "pur" i orgànic, presenta un amor incondicional que, sobtadament, pateix una caiguda las inferns de la passió i la violència, per concloure el passatge de follia amb una tornada als orígens del tema, refermant la idea de bogeria temporal i d'alienació mental. I és amb aquesta claredat descriptiva que tot el disc recorre els passadissos més foscos de la imatgeria criminal de la història.

Apostat en les trinxeres del prog-rock i sempre viu per escollir aquell precís sample que el seu exèrcit de teclats li proporciona per encertar la pulsió emocional, en Rick Wakeman deixa pel final el més impressionant tall del disc, aquell en que revisita el personatge de Judas Iscariot. Enrobat per la coral Ars Laeta de Lausanne i brandant, a més dels seus habituals pianos i moogs, un corprenedor orgue d'església que fa tremolar les entranyes i sacsejar les creences, les batzegades harmòniques desvetllen una partitura polièdrica, complexa i treballadíssima.

I és així com, amb un crescendo eixordador dels que fa posar els pels de punta, en Wakeman acomiada un àlbum colpidor on la audiència casual descobrirà un gran talent i l'oient experimentat revisarà un dels mites de la parafernàlia rock del setanta.

Kitaro - Silk Road Vol.1 (1981)

Acompanyant sonorament les imatges de la mítica sèrie documental La ruta de la seda que la televisió catalana emeté en els seus primers anys, les evocadores i espurnejants melodies tradicionals que Kitaro enfila i teixeix, com si de matèria gasosa es tractés, s'adapten als escenaris on se'n gaudeixen, com bromera etèria provinent de cremadors d'encens.

La sensibilitat del conjunt de talls ininterromputs d'aquest meravellós àlbum s'esten parsimoniosament, sense entrebancs, per la senda de la música ètnica però executada aquí sobre un rerefons electrònic i new age. I heus aquí la paradoxa d'haver encara de demostrar, més de quaranta anys després de la seva creació, que la etiqueta de new age ni és freda ni és mecànica, com tampoc és exempta de sensitivitat i emoció.

Sobre capes de seqüències electròniques a l'ús, el japonès hi trasllada les melodies tradicionals -i tal vegada ancestrals- descrites per sonoritats més orgàniques com instruments de vent i cordes, això sí, tots ells tan sintètics com les bases sobre les que cavalquen. I tot i que pogués semblar que la suma dels elements sintètics que integren la totalitat de la instrumentació haguessin de derivar en un tot inorgànic i distant, la sinergia que provoquen, particularment esperonats per les bellíssimes melodies que beuen de les fonts d'inspiració més remotes, provoquen estremiments profunds, de la dolçor i delicadesa amb que son intuïts.

Dibuixant denses estructures musicals on s'amunteguen en harmonia delicats puntejos arpegiats, espurnes brillants, cordes cadencioses y brises en crescendo, el de Toyohashi regala quaranta minuts de dolçor espiritual, mentre notem com els batecs del cor semblen oblidar els seus ritmes trepidants i sincopats de la vida moderna per endormiscar-se com qui és acaronat en els prolegòmens d'un son reparador i ple de somnis de terres llunyanes y de travessies indòmites.

Yes - Fragile (1972)

Des dels primers segons d'aquest incommensurable disc de la banda més positivista de la història (en contraposició amb els No means no) la capsa de noves sensacions i de tensió resolta que s'obre dins les nostres oïdes retrona aclaparadora i polifònica com mai.

Hi ha qui diu que el rock progressiu és aquell que, a mesura que l'escoltes, et va posant progressivament més nerviós. Si d'alguna cosa no es pot acusar a aquesta meravella dels Yes és d'acumulació de tensió sense evacuació posterior. Les capes de so dels cinc virtuosos s'intueix primer, s'acumula després i es resol sempre finalment en una eclosió de perfums simfònics.

I dic virtuosos amb totes les de la llei, no és una fórmula metafòrica d’embelliment literari. Des d'una bateria prominent i super-sincopada a càrrec de Bill Brufford fins a la guitarra entremaliada i a estones barroca d'Steve Howe (com es retorça per tot arreu sense sobrepassar mai la frontera de la bellesa cap a terrenys de la mera especulació virtuosa) sense oblidar la omnipresent figura del nouvingut Rick Wakeman, teclista supervirtuós que aportà a la banda els arranjaments més complexes i bells imaginables. Però també amb en Jon Anderson i la seva veu d'alt registre que mai necessita trencar per arribar als clímaxs roquers. I, per últim, però no per això menystingut, en Chris Squire, baixista d'altíssim nivell que representa aquella cohort de baixistes que no es conforma amb un segon pla apuntalant la secció rítmica, sinó que pren part activa en les melodies i l'embelliment depurant les sonoritats i amplificant-les cap a zenits estel·lars i inabastables.

I per demostrar-ho, cadascun dels membres introdueix en el disc un tema propi on la presència del seu instrument es destaca per damunt dels altres o, fins i tot, hi actua en solitari. El Jon Anderson es tanca en l'estudi de gravació per amuntegar pistes vocals i regalar-nos una polifonia vocal tan complexa com embruixant a We have heaven. En Rick Wakeman, amb una enorme carrera en solitari a les seves esquenes, fa ostentació de perfecció interpretativa en un homenatge lliure a Brahms en la hiperbarroca Cans and Brahms. La bateria compulsiva de Bill Brufford colpeja timbals astronòmics i alliberats de ritmes clàssics a Five per cent for nothing. I en Chris Squire, baixista de professió, encadena una bella peça de composició exquisita.
Son aquestes actuacions individuals més curtes que la resta però que acaben convertint-se en petites perles que actuen a mode de prolegòmens de la peça de conjunt a la que precedeixen.

I és en aquestes peces conjuntes, en les que tot el grup puja a la gropa del mateix cavall, on les essències del prog-rock es poden ensumar amb plaer; son temes extensos, complexos en estructura i execució, canviants i polimòrfics, que tant t'acaronen com t'esbatussen, i que conformen bells passatges inhòspits i solitaris, com si d'una pre-terra es tractés, quasi bé desproveïda d'éssers vivents més enllà de la natura que tot ho envolta i ho protegeix.

Fa quasi bé vint anys que escolto aquest àlbum i un mai no deixa de sorprendre's en trobar nous racons inexplorats, nous allaus sonors que havien passat primer per simples melodies clàssiques de rock i que ara es revelen com a pedres precioses que cal analitzar amb fruïció i delit.
Un disc com aquest Fragile és absolutament impensable avui en dia. Cap dels autoanomenats músics alternatius de l'escena rock d'avui s'atreviria a incloure un tema basat exclusivament en capes de veu que s'amunteguen en un poti-poti suprem; pocs tindrien el valor de trencar l'estructura pop que domina el rock contemporani (què és peu de lletra i què és tornada en un tema dels Yes?, s'accepten apostes a fons perdut). I, tot i així, si algú s'hi atreveix, de ben segur que no té les habilitats necessàries per fer-ho. Les ments creatives han desaparegut del mapa, les guitarres ja no campen alegrement per sobre d'estructures desfermades de bateries sincopades i baixos solts i sense regnes, els vocalistes confonen expressivitat amb afectació. Tot està apamat en el rock actual, tot està enllaunat, tot es ferm, sec i rígid, tal vegada per no fer trontollar els fonaments de la indústria.

El Fragile és humit, intangible, voluble; si l'intentes atrapar se t'esmunyeix per entre els dits. I tot i així, les habilitats compositives dels cinc membres aconsegueixen, damunt d'aquesta fragilitat, acumular himnes distintius, cantables i taral·lejables, tal com manen les escriptures sagrades del rock. Però aquí és com si aquests himnes i moments enganxosos naixessin d'un caldo de cultiu vibrant i ric com n'hi ha pocs, d'un planter orgànic que far brotar plantes de tall prim i que fan flors delicades i precioses que no es marceixen sinó que es fonen en un tot lluminós i selvàtic, perfectament representat pel seu habitual Roger Dean en aquestes magnífiques il·lustracions que decoren i enalteixen els vinils dels britànics.

El rock, avui en dia, ha mort; visca els Yes!

Carmen Cavallaro - Poet Of The Piano

De la miriada de conductors d'orquestra i animadors de festes de la High Society nordamericana dels 30, 40 i principis dels 50, Carmen Cavallaro roman com un dels més elegants i amb més talent. D'entre els Cugat, Conniff, Riddle i companyia, aquest novaïorkès ben plantat va assolir gran èxit i va aconseguir una particular revisió en clau popular dels èxits i estàndards més sonats.

Mentre que els grans conductors d'orquestra del món del jazz com els Ellington, Basie, etc., no es "rebaixaven" a fer més digeribles les seves interpretacions, les anomenades Society Dance Bands buscaven la despreocupació i la complicitat immediata dels assistents a les festes, coktails i recepcions en les que tocaven. 

El que diferencia Cavallaro de la resta és, sens dubte, la seva digitació entremaliada i barroca; basada en arpegiar les seves melodies per enriquir-les de matisos i retrucs sonors, la seva tècnica fou admirada fins i tot pels seus col·legues contemporanis, batejant-lo finalment com el poeta del piano. El seu repertori, és clar, com el de tots els seus coetanis, està basat en temes populars, estàndards nord-americans (molts provinents de pel·lícules i musicals) i sons llatins. Així, en qualsevol de les dotzenes de recopil·latoris que sobre aquests màgic de les bicolors podem trobar a les botigues especialitzades, s'hi recullen des de peces memorables del jazz com el Body and Soul a perles de Broadway a l'estil de Love is a Many Splendored Thing, passant per tonades llatines clàssiques d'aquelles que farceixen les nits de festa major com Acércate Más o Frenesí. 

 I tot i que aquest estil quasi lounge de la música per a festes sovint ratlla l'acaramelament llefiscós, Cavallaro se'n surt amb el seu virtuosisme i amb la seva predilecció per les melodies riques i harmonioses a més no poder. I quan prem l'accelerador, com en la interpretació que fa del clàssic de Cole Porter, Beguine the Beguine, barrejant jazz, blues i les cadències més ballables, el conjunt esdevé irresistible i evocador. Tot un plaer pels sentits, les audicions de Cavallaro fan empal·lidir aquells vinils polsosos que encara corren per casa -tal vegada heretats de col·leccions familiars- que amb les seves portades llampants i ensucrades ens presenten "La gran orquesta de..." (i aquí cal omplir amb els showmen preferits a) Xavier Cugat, b) Franc Pourcel, c) Ray Conniff, d) etc.). A diferència d'aquells, la música de Cavallaro es pot escoltar, no només ballar.

 

Synergy - Electronic Realizations For Rock Orchestra (1975)

"Synergy is the Essence of it all... and nobody played guitar." Així conclou en Larry Fast —amagat darrera el pseudònim Synergy— el seu primer llarga durada. I és una frase ben encertada si tenim en compte que en Fast, amb el seu projecte Synergy va ser un dels pioners en el món de la música electrònica i va ser gràcies a ell, juntament amb altres experimentadors nats com els Tangerine Dream, que el gènere musical basat en díodes, vàlvules, uns i zeros, va vestir-se de llarg i va rebre, per mèrits propis, l'etiqueta de música seriosa.

Allà pels voltants de 1975, els discs que de música electrònica es publicaven s'emmarcaven en l'estela marcada pel Switched on Bach de la Wendy Carlos. Es tractava d'aprofitar el ganxo comercial de la tecnologia sintètica sobre un repertori clàssic —Bach, posem per cas— per oferir interpretacions absolutament lineals que farien enrojolar al geni d'Eisenach. Esgotat el repertori clàssic, li va tocar el torn a temes pop tamisats electrònicament —no podria definir la sensació de fàstic que produeix escoltar una cosa tan orgànica com l'Scarborough fair de Simon & Garfunkel en versió electro-festiva—, però la música enllaunada no deixava de ser, exclusivament, un territori per a la reinterpretació anecdòtica.

Visionaris com en Fast van permetre donar un ferm pas endavant reivindicant els instruments de síntesi com a veritables fonts d'art musical i, mentre que els alemanys Tangerine Dream optaven per definir un estil totalment nou de música que no fos interpretable més que gràcies a la tecnologia, en Fast preferí abordar una mena de rock progressiu sempre tendent a la ornamentació extensa i rica.

Els cinc temes que s'escampen al llarg del disc mantenen sempre un to èpic, magnificent, puntejat ocasionalment per passatges més juganers on les melodies prenen cos i demanen protagonisme per damunt dels habitualment aclaparadors entreteixits orquestrals —però sense orquestra, és clar—. Tot i així, els escenaris més bells els dibuixa en Fast quan opta per la grandiloqüència i la hipèrbole sonora, encadenant línies inorgàniques de composició sòlida i estructura voluble.

Particularment remarcable resulta el tema que tanca l'àlbum, Warriors, on, en el seu moviment central, les línies melòdiques neixen, es desenvolupen, s'entrecreuen enjogassadament amb altres, s'estabilitzen, moren i deixen espai per a noves hordes simfòniques que arrassaran amb tot el que abans hi creixia.

Amb el seu exèrcit electrònic (Mini Moogs, Expanders, Mellotrons, etc.), en Larry Fast sotmet a un procés de galvanització guitarres, violins, percussions de tota mena, instruments orgànics en definitiva, per insuflar-los nova vida, una vida diferent —mai no busca la imitació tímbrica—, una vida alternativa en la que sonar nou i reverberar en l'espai com si existissin de debò i no fossin només una tecla polsada, una partitura programada o una simple reacció elèctrica transportada per entre un insondable garbuix de cables.

En la portada del disc, obra de Charles Magistro, observem com damunt d'una fotografia d'un món orgànic real en forma de ciutat derruïda i apareixen dibuixades, com sorgides de la terra, unes estructures de forma sintètica que, suggereixen l'adveniment d'una nova era en la que allò que no és real, allò inorgànic, sembla tenir una posició preponderant i exercir un influx dominant envers allò que l'ha precedit. Tota una declaració de principis.

Synergy publicaria més endavant àlbums probablement més aconseguits i més rodons que aquest debut, però l'impacte que en la seva època va tenir i la influència que en generacions posteriors a vingut exercint bé mereix una escolta detallada i una degustació minuciosa de la miríada de detalls sonors que aquesta joia clàssica ens regala.

The Platters (50's i 60's)

Submergits (voluntàriament) en l'allau de novetats sota la qual les discogràfiques tenen a bé enterrar-nos, cal, més que mai, deixar que les orelles reprenguin audicions pretèrites; allò que s'anomenen, els clàssics.

I un dels grups clàssics de pop que més va marcar els dos lustres dels 50 i 60 arreu del món va ser aquest quintet de l'assolellada California: els Platters. Probablement arraconats després de patir una mena d'intoxicació per la sobreexposició a la que tots/es vam ser obligats i de ser un dels "imprescindibles" dels guateques espanyols dels 60 i 70 (aquí, ja se sap, sempre fem 10 anys tard) els Platters segueixen revelant-se com un conjunt perfectament harmonitzat i de frescor perenne.

Els Platters, això si, no haguessin estat ningú de no ser per la ma de Buck Ram, un espavilat productor que va veure en aquest quintet negre unes possibilitats comercials espaordidores que ningú més va ensumar. En Ram se'ls emportà a la omnipotent Mercury Records, va canviar-los l'estil musical, la posa i fins i tot la seva vestimenta per tal de convertir-los en un producte musical de primera línia que havia de convertir-se en el primer grup format únicament per integrants de raça negra en tastar els cims de les llistes d'èxits. Entre els canvis musicals, en Buck Ram va decidir deixar el pes de les interpretacions majoritàriament al tenor Tony Williams, va afegir-hi una veu femenina, la Zola Taylor, com a contrapunt i els va enquadrar definitivament en el que s'anomenà el doo-wop -un gènere musical que es caracteritzava per l'ús vocal dels arranjaments, sovint emprats en forma onomatopeica-, però interpretant peces provinents al 50% del rock 'n roll i del R&B. El còctel funcionà a les mil maravelles, permetent-los accedir a un status d'estrelles que pocs afroamericans havien aconseguit en aquells temps.

Encara avui en dia, cinquanta anys més tard, es poden gaudir amb intensitat les peripècies vocals de l'Smoke gets in your eyes, la suavitat envellutada del Remember when o la vena més negra del Temptation o del mític Only you.

En aquesta ressenya he optat per no decidir-me per cap àlbum en concret dels Platters. I això és així perquè, de fet, cap dels seus àlbums mereix veritablement la pena. Aquest és una d'aquelles formacions musicals que no requereixen de res més que un bon recopilatori per tal de gaudir fins defallir dels temes que han passat a la història, deixant per als fans i mitòmans els àlbums d'estudi que contenen, en comptagotes, aquests mateixos èxits escampats entre tones de palla musical dels 50's totalment obviables i que el passar del temps s'ha encarregat amb mestratge d'esborrar de la memòria col·lectiva.
Això si, un avís: compte amb les recopilacions de preus reduïts. L'explicació requereix temps però no per això deixa de tenir sentit explicar-la. Passats els anys de glòria, el grup va ser desmantellat. Els seus integrants, amb l'autoestima ben alimentada, decidiren, tots cinc, encetar, com si d'una franquícia es tractés, diferents còpies del grup que els havia aportat la fama i el respecte (i si, els diners). Amb el pas del temps, aquest sistema de franquícia sembla haver funcionat doncs, avui en dia, es comptabilitzen més de 100 (si, si, cent) grups amb noms tan esplèndids com The Original Platters, Platters The Original Ones, The Unforgettable Platters i així fins a un llarg etcètera de combinacions diferents de noms per poder continuar fent gires arreu del món (no fa pas massa un d'ells va aterrar a Barcelona). I tots aquests grups, que practiquen una mena de modernització del repertori original, destaquen per un nivell de perícia vocal francament inferior las originals i per un so absolutament encartronat i demodé -quasi tan com la pròpia paraula demodé i com qui la fa servir- que proporciona desencisos profunds a qui s'atreveix a comprar, encara que sigui per error, un dels seus discs.

Per tant, i tornant a l'avís, compte amb els recopilatoris dels Platters que, tot anunciant que es tracta dels originals, et col.loquen un cd mal gravat, de pèssima qualitat, darrera de portades confeccionades en deu minuts i l'ofereixen a uns preus irrenunciables. La única manera que tenim de distingir les veritables joies dels Platters és cercant aquells recopilatoris produïts per la seva discogràfica d'aquell moment, la Mercury -després gestionada per Universal- o aquells que especifiquin clarament que contenen el material gravat en aquella època als mítics estudis de la mateixa Mercury.
Qualsevol venedor/a especialitzat/da us podrà recomanar el millor recull en catàleg i, tot i que obligats a desembutxacar alguns euros de més, l'adquisició proporcionarà veritable plaer i moltes hores de bons i glamourosos records sonors.

Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.

John Mayer - Continuum (2006)

Grata, molt grata la sorpresa que m'ha donat en John Mayer amb aquest bellíssim treball enquadrat en les fronteres de l'R&B però que beu de fonts bluesy i soul amb resultats dolcíssims.
De bones a primeres, cal matisar que en Mayer és de raça blanca. I cal fer-ho perquè la seva música sona tan negra, la seva veu recorda tan a mites de la talla de Marvin Gaye que un no diria mai que aquest jove de Connecticut tingués la pell pàlida. Potser és l'ànima la que té negra.

Solcant les rítmiques habituals de l'R&B més comercial, ben embolcallat per una producció clarament AOR (la mateixa etiqueta que pot englobar el pop enllaunat d'en Michael Bolton o els àlbums de l'Eric Clapton que en Phil Collins va perpetrar-li des de la cabina de producció), en John Mayer s'atreveix a decorar aquest vestit orientat a les radiofòrmules nord-americanes amb tot un seguit de pedres precioses que, sense allunyar-lo d'aquest destí ineludible, l'eleven a una categoria superior, la que ocupen aquells/es que saben convertir les vulgaritats més anodines en obres d'art enlluernadores i eternes. Sigui amb una guitarra rítmica rica, juganera i enginyosa, sigui amb unes melodies arrambades al soul, o amb un rampell de blues elèctric, la riquesa sonora d'aquest Continuum deixa embadalit qualsevol parell d'orelles que es prestin a regals suggerents. A mesura que avança el solc, en Mayer sona dolç, directe, enrauxat -sobretot quan ataca una digníssima versió del Bold as love d'en Hendrix-, càlid, proper i/o entremaliat en un ventall divers i ric com pocs.

Molt per sobre d'altres productes similars i que, probablement, acabin enduent-se la fama -com l'infumable John Legend-, John Mayer ens ensenya unes cartes que ja coneixem però jugades de tal manera que un apostaria fort i a cegues pel talent innat d'aquest dignificador de l'etiqueta anomenada comercial.