L'alineació és impressionant: Van Morrison, Tracy Chapman, Eric Clapton, Mick Hucknall, Bonnie Raitt, D'Angelo, Dr. John, Dionne Warwick, els Rolling Stones, Joe Cocker, David Gilmour, Willie Nelson... La llista és interminable i sucosa com poques. La producció, per descomptat, està a l'alçada, amb una munió de músics d'estudi d'aquells que els noms et sonen de tan haver-los llegit en els llibrets i notes dels discs.
Però no funciona.
I no ho fa perquè, per una banda, la guitarra del rei del blues no funciona, no treu fum com sempre ho havia fet. En molt poques ocasions la Lucille destapa el seu potencial expressiu. La major part dels seus solos sonen tous i desangelats, com si la inspiració hagués decidit, per una nit, abandonar al seu protegit durant tants anys i tants concerts.
I per una altra perquè pocs dels convidats troben el seu espai i se'l fan seu. Sí, les seves veus o instruments són reconeixibles i tenen el seu lloc en les peces a què estan convidats. Però en comptades ocasions el convidat s'atreveix a estar per sobre del mestre de cerimònies, i el conjunt acaba sonant pobre i sense ganes.
El repertori —ple de clàssics— també hauria d'ajudar, però ja arriba tard, ja no hi té res a fer. Ni Rock me babe, ni The thrill is gone, ni Ain't nobody home, ni res de res toca la fibra. Aquí no hi ha ni blus, ni ànima ni res que valgui massa la pena escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada