Aquí s'ajunta amb un vell amic, l'Art Lande, pianista, amb una sòlida per bé que majorment desconeguda carrera. I entre els dos (i amb la complicitat del segell ECM) conjuren un seguit d'imatges, d'instantànies fugisseres, en què la barreja entre allò delicat i allò potent i contundent esdevé natural.
L'arrencada de l'àlbum és magnífica, amb un The melancholy of departure (referència a un quadre d Giorgio de Chirico) en què una sòlida i repetitiva base rítmica sintètica llaura el terreny per a l'entrada de la trompeta de l'Isham que, amb un atac molt gradual i un timbre sòlid trenca el patró rítmic i mescla la inevitabilitat (amb el patró rítmic) i la melangia (amb la trompeta) de l'adéu, un adéu qualsevol —que tots són, al cap i a la fi, iguals, els adéus.
I la resta del disc s'obre a una varietat exploratòria molt notable on trobem peces que, clarament, semblen buscar el nord per camins ben diferents. Hi ha la vibració cristal·lina i fràgil de Ceremony in starlight, l'evocativa —i potser la més assequible de tot l'àlbum— We begin, l'errant Lord Ananea amb una percussió d'arrels indígenes peruanes, sobre la qual els vents de l'Isham mai acaben d'aterrar, Surface and symbol, composada a quatre mans, que busca els mecanismes propis del minimalisme i que deixa que en primera instància siguin els vents de l'Isham els que marquin el pols rítmic, i les textures i el piano de Lande els que treballen melòdicament la peça, el solo de piano de Lande a Sweet circle, o la més continguda Fanfare amb què es clou el disc.
Es tracta, doncs, d'un treball d'avantguarda jazzística sota l'empara del segell ECM (amb la característica foto paisatgística de la porta, aquí a càrrec del Christian Vogt), un que, per bé que mai sembla arribar a passatges veritablement memorables, sí transmet tot un seguit d'emocions a través de les seves fotografies musicals i que deixarà bon gust de boca a qui gaudeixi d'aproximacions al jazz menys canòniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada