Mory Kante - Awkaba beach (1987)

Si coneixes al Mory Kante segurament és perquè tens una edat i pel seu Yé ké yé ké, que va fer furor a les radiofórmules dels 80, junt amb una altra aposta "exòtica" i occidentalitzada com l'Ofra Haza. Però, superat l'orientalisme simplificador que ens hi va portar, escoltar el seu segon àlbum (que, efectivament, inclou el seu hit massiu i global), ens descobreix un creador guineà que des dels seus inicis s'ha distingit per alhora mirar de preservar la tradició musical local així com modernitzar-la i portar-la cap al segle XXI.

El resultat és un disc festiu, orientat al ball, molt tamisat per una producció eurodance francesa però que conserva l'autenticitat de quilòmetre zero, sobretot gràcies a una frescor sonora que es nota no només en la veu del Kante sinó igualment en la instrumentació (que inclou una secció rítmica molt recolzada en els bugarabús, djembés i congues).

I si bé, com dèiem, la seva difusió i l'èxit no deixava de ser deguda a una mirada paternalista, occidental i orientalista, la producció s'assegura que es preserven les essències guineanes i panafricanes, incloent —i no és un detall fútil— les lletres en els seus idiomes originals: el julà (propi de Mali —on el Mory Kante va estudiar—, Costa d'Ivori, Burkina Faso i Ghana), el bambara (propi dels mateixos llocs i, a més, de Senegal, Mauritània i Gàmbia) i el sango (que es parla a la República Centreafricana, al Txad i a la República del Congo), a més del francès. Hi ha voluntat de no trair els orígens, i alhora mostrar la diversitat musical i lingüística (i, per tant, cultural) de la contrada.

Però on altres propostes podrien buscar la vessant de la world music, el Mory Kante cerca la diversió, la festa i el ball. I el resultat és un àlbum vigorós, divertit i que encomana ganes de viure i de gaudir de la vida.