Robben Ford and the blue line - Handful of blues (1995)

El guitarrista Robben Ford sempre ha viscut a la cantonada de blues amb jazz, en una barriada pleníssima d'influències molt diverses que li confereixen una veu tota particular en el panorama dels solistes de les sis cordes. Ha tocat amb el Miles Davis, el Dave Grusin, el Bill Evans i els Yellowjackets en clau de jazz, la Mavis Staples en clau de soul, o el Charlie Musselwhite i el Jimmy Witherspoon en clau de blues. I en tots aquests gèneres la seva guitarra ha aportat una naturalitat impròpia d'un rodamón a qui es podria acusar de no pertànyer enlloc.

I el que són les coses, després de vint anys de carrera, un tema concret, el Rugged road que obre aquest magnífic disc, aconsegueix escolar-se en les radiofórmules i arriba a un públic habitualment allunyat de bona part dels gèneres musicals abans esmentats. El riff que arrenca la peça i la qual retorna un cop i un altre com si fos la tornada d'una peça de pop o rock comercial, enganxa per la seva senzillesa potent, amb aquelles mínimes variacions sobre si mateix que fa que l'oient trobi un lloc confortable i alhora retador.

Però és que el disc avança ràpidament cap a altres peces de blues-rock farcides de solos impetuosos i originals que mai es comporten com un espera, ja sigui recargolant-se en direccions inesperades, ja sigui distorsionant allà on sembla impossible. I sent un guitar hero com és, certament el Robben Ford xala molt entortolligant-se amb les sis cordes, però el seu fraseig distint fa que l'oient no es cansi d'escoltar-lo amb atenció.

Hi ha blues lents com When I leave here (un dels grans temes del disc, on la subtilesa guanya al virtuosisme), versions de clàssics com l'I just want to make love to you del Willie Dixon o el Don't let me be misunderstood originari de la Nina Simone i popularitzat pels Animals de l'Eric Burdon (aquí acompanyat pel pianista Russell Ferrante), o aproximacions en què el rock pesa més que el blues i que borda amb una banda reduïda a un virtual trio.

I, certament, tal com li passa a la majoria dels àlbums del Ford, li falta un cert arrodoniment, alguna cosa que faci que tot el material encaixi del tot (potser és la veu, que essent summament digna no té la textura memorable o que trasbalsi tant com fa la seva guitarra), però tot i així el resultat és extremadament estimulant i farà les delícies de qualsevol amant de la guitarra i del blues-rock.