I així, els músics que interpreten les cançons del Charlie Smalls (que és el compositor del musical de Broadway en què es basa) formen una alineació estelar: Michael i Randy Brecker, Ron Carter, Paulinho daCosta, Roberta Flack, Toots Thielemans, Steve Gadd, Eric Gale, Anthony Jackson, Richard Tee, Dave Grusni, Ashford & Simpson, Bruce Swedien, Lena Horne, Patti Austin, Luther Vandross, Mabel King. I, esclar, el Michael Jackson acompanyant a la Diana Ross. Millora-ho si pots. I afegeix-hi un centenar llarg d'altres músics.
L'opulència, si està en bones mans, funciona, sobretot quan es tracta de construir la fantasia d'un món irreal com el d'Oz. I en aquest doble LP, les quatre galtes segueixen de manera cronològica el viatge de la Dorothy en clau afroamericana, proposant a l'oient, de la mateixa manera, resseguir el camí de llambordes grogues.
La primera galta arrenca amb una obertura que ja cobreix bona part dels motius musicals que després es desplegaran. I es remata amb un grapat de peces majorment curtes amb què la Dorothy emprèn el viatge. Segurament és la segona galta la que entrega un catàleg més sucós de cançons, doncs és el tram en què la Dorothy, en el seu resseguir del camí, es va trobant amb els seus acompanyants, primer l'espantaocells (el vigorós i juganer Michael Jackson, ben a punt del seu Off the wall amb el que va començar a conquerir el món), després l'home de llautó (l'humorista Nipsey Russell), i finalment el lleó (que ja l'encarnava sobre les fustes dels escenaris de Broadway). I cada personatge té el seu tema en solitari, tots ells sucosos, però particularment ben resolt el de l'espantaocells amb el seu You can't win i, a més, entre ells, reprenent el trajecte amb cada cop un membre més, el tema més famós i reconeixible del musical, l'enganxós Ease on down the road.
En contraposició, la tercera galta és potser la més fluixa. Arrenca molt bé, repetint alguns motius previs i endinsant-se en la Emerald ciy sequence, on els protagonistes arriben a la fascinant i hipercoreografiada capital d'Oz. Però la inclusió dels diàlegs entre el mag d'Oz (un exageradíssim Richard Prior) i la Dorothy (una Diana Rossa passadíssima de voltes) li arrenca la màgia (literalment) al tram.
Per sort, la quarta i darrera galta del disc retorna la música al seu lloc prominent, sobretot perquè arrenca en el que és, probablement, el millor tall de tota la banda sonora: el Don't nobody bring me no bad news interpretat per la força de la natura que és la Mabel King, un número esplèndid de tall molt clàssic (i de ressonàncies molt clares al Aint' that good news del Sam Cooke) que actua de carta de presentació per el que ha d'acabar sent la cloenda de l'aventura i també de la banda sonora.
La suite A brand new day sona tan esperançadora i alegre com se suposa que ha de sonar, amb tots els personatges festejant el retorn a casa, i una Diana Ross esplèndida com no ho ha estat en tot el film. Li segueix el bonic (i molt à la Disney) Believe in yourself, que es reprendrà més endavant, i que funciona com a leit motiv de la clausura de l'aventura.
En definitiva, un autèntic viatge per la música d'arrels negres, amb un planter de músics de primeríssim nivell, i un joc de cançons que, sense estar totes a la mateixa alçada, sí entreguen totes elles una factura magnífica i una alternativa a la música d'una aventura mítica per a la cultura nord-americana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada