Per sort, el Mark Isham, un dels més prolífics compositors de bandes sonores (ha musicat més de 400 pel·lícules i sèries de TV, ha editat més de 200 àlbums, i acumula més de 50 premis per ells), faceta que combina amb la seva vessant de compositor i intèrpret de jazz, va voler recuperar part de la seva música en tres productes audiovisuals i els va encabir en aquest àlbum simplement titulat Film music.
El disc arrenca amb la partitura per a Mrs. Soffel, una pel·lícula força oblidada de la Gillian Armstrong amb la Diane Keaton i el Mel Gibson del 1984), on continua amb una línia que ja estava explorant en els seus àlbums de jazz: instruments electrònics combinats amb analògics. Aquí l'Isham deixa de banda la seva habitual trompeta per centrar-se en els sintetitzadors que fan de llenç al piano del Lyle Mays, al violí del Peter Maunu o als arranjaments de cordes del Mark Adler. I el resultant és tan bell que fa mal. L'amalgama sonora és preciosa, brillant i exuberant, desplegant alhora amplitud i intimitat.
Li segueix una mena de suite de la música per a The times of Harvey Milk, un documental del mateix any del Rob Epstein sobre el mític polític nord-americà. En aquesta peça formada per quatre trams curts (vora els 8 minuts en total, equilibradament repartits entre ells), Isham segueix pel mateix camí, però aquí els instruments han canviat i es condensen en els sintetitzadors i la trompeta (ara sí) de l'Isham que, sense necessitar de més músics, s'empesca una base sonora que fluctua entre l'època i la tensió, el possibilisme polític i l'amenaça constant.
I la segona galta s'omple, tota sencera, amb la música que va compondre per al film Never cry wolf de la Caroll Ballard de l'any 1983. Aquí la banda s'amplia i es diversifica, i l'Isham desplega les seves textures sintetitzades perquè hi entrin amb molta profusió fagots, flautes de bambú, arpes de cordes i de cristall, i fins i tot unes etèries i angelicals veus humanes. L'èpica de la natura salvatge (el film explica la croada contra uns caçadors de caribús a les latituds més nòrdiques del Canadà) es dibuixa amb serenor però també amb molta amplitud, abastant els paisatges gèlids i fent que allò més orgànics s'apoderi del disc en el seu tram final.
És un disc que té, certament, un punt d'eclèctic, donada la triple procedència del material, però l'elegància de l'Isham i la seva persistència en la barreja de música de síntesi i analògica li atorguen densitat i uniformitat, i fan que sigui un veritable regal per als amants de les bandes sonores, regal d'una música que, de no ser en aquest format, hagués desaparegut per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada