A més, les peces que el Moore ofereix de la seva pròpia ploma són ja no només un molt bon complement sinó alguns dels temes més memorables d'aquest àlbum: l'elèctrica Moving on (basant-se en el típic vamp del blues però portant-lo a una disbauxa rock magnífica), la contundent Texas Strut (que s'emporta el boogie al rock), l'homenatge dins l'homenatge que és King of the blues (en homenatge al B.B. King) o —per descomptat— el tema que dóna títol a l'àlbum i que es convertí, per si sol, en un autèntic himne crossover que agradava tant als amants del blues (sense ser-ho), com als del rock o fins i tot el pop, i gaudint d'una amplíssima difusió comercial i radiofònica.
El desplegament de producció és gran, però el que més destaca aquí és la guitarra del Moore, que sovint arrenca els temes de manera controlada, molt canònica, per desbocar-se al poc que et despistes i convertir cada solo de cada tema en una pirotècnica controlada que demostra que aquest homenatge està molt lluny de ser complaent o un mer passatemps.
Divertit, variat, humil i procliu a la (necessària) reverència a aquells noms i sons que s'han imbricat indestriablement en la banda sonora de la nostra història recent, Still got the blues és la millor versió d'un Moore a qui sovint el material no feia justícia a les seves habilitats interpretatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada