Eagles - The long run (1979)

Aquest es podria considerar l'últim àlbum dels Eagles de no ser pel seu retorn complet amb el Long road out of eden de 28 anys després (sense comptar, esclar, els seus múltiples directes i retorns en fals i quasi sense material nou). I és la prova palpable de dues qüestions.

Primera, que la música, a punt de girar cap als 80, estava canviant. Els corrents del punk i la música electrònica eren els que pujaven, i la resta els que baixaven. Ni tan sols l'intent dels Eagles d'adaptar-se als temps moderns (parlant, per exemple, de discoteques a Disco strangler) funciona.

I segona, que els Eagles feia temps que ja no funcionaven, que l'espurna no produïa la inspiració necessària per bastir un àlbum ple fins dalt de bones cançons.

Aquí, per descomptat, n'hi ha unes poques, que els Eagles no són pas uns pocapenes. Hi ha The long run, un molt decent single, però també la preciosa I can't tell you why, o fins i tot hi podríem afegir la joewalshada que és In the city, tres peces amb què obren el disc.

Però a partir d'aquest moment el disc va caient en picat. No funcionen els experiments radio friendly com Heartache tonight, ni coses com These shoes o Teenage jail, i encara menys la horrorosa The greeks don't want no freaks (que només amb el títol un ja pot endevinar que no funcionarà).

I el pitjor de tot és que es comença a fer evident que cadascú tira per la seva banda, i que les peces sonen massa inevitablement a qui les va compondre, ja fos el Henley, el Frey o el Walsh.

No és un mal disc. Tan sols és el pitjor disc dels Eagles.