Gerry Mulligan - Jazz Profile (1997)

Suau i arranjat amb suavitat, però amb un swing descomunal, el Gerry Mulligan roman com un nom distintiu del jazz perquè la seva empremta segueix sent indeleble amb el pas dels anys. Per una banda, deixà empremta en les seves composicions pròpies, per una altra amb el seus arranjaments, i per últim amb el seu saxo baríton granulós i distintiu.

Les tres empremtes troben el seu espai en aquesta recopilació que del novaiorquès feu el segell Blue Note, recollint nou peces, sis de les quals són del mateix Mulligan, i en què els arranjaments propis del jazz west coast (anomenat així perquè la major part dels seus practicants estaven arrelats a L.A.), dolços, llimant les arestes del bop, polint les cantonades per fer-lo particularment fàcil de digerir ja en una primera escolta, permet al Gerry desplegar la seva habilitat amb aquest saxo baríton de sonoritat tan tremenda i particular.

El disc arrenca amb un desplegament de vents de primer nivell: els Lee Konitz, Allen Eager, Zoot Sims i Al Cohn es reparteixen els saxos altos i tenors, mentre que a aquest darrer se li afegeix el Mulligan en el baríton, per desfermar una potència de so aclaparadora a Disc Jockey Jump. Li segueix, però, una delícia com és Venus de Milo. I a partir d'aquí el disc ja flueix amb nota la naturalitat del món entre mig temps molts swingats que entren suau i desperten la passió per la música que convida si no al ball sí a deixar-se portar pels ritmes cadenciosos.

A la festa s'hi afegeixen noms propis com el Chet Baker, el Chico Hamilton, o el Red Mitchell, i mira de fer un repàs per una discografia variada a més de per les diverses formacions (quartets, sextets i fins i tot —com ell mateix el va batejar— "ten-nettes"). I el trajecte acaba sent un molt bon catàleg del so Mulligan, però sobretot de la seva aproximació al jazz, una que farà les delícies de qualsevol neòfit.