Beat - King Crimson (1982)

Hi ha el rock. I després hi ha King Crimson. I dic "després" perquè, per descomptat, és una evolució. Alguns en diuen rock progressiu (que, de fet, ja conté la partícula "progrés", així que imagino que parlem del mateix). Tant me fa com se li en digui. El què m'importa és que quan el Robert Fripp es penja la guitarra no sembla haver-hi límits. I aquí, a més, hi ha l'Adrien Belew, que tampoc es queda curt amb les sis cordes i a més s'esgargamella que és un deliri. Ah!, però espera, que també hi ha l'absolutament genial Bill Brufford a la bateria i l'incommensurable Tony Levin al baix. Doncs que no sigui aquest el dream team del rock progressiu.

Pel què sembla, el disc és un homenatge a la Beat generation, en celebració dels 20 anys de publicació de l'On the road del Kerouac. Però això quasi que m'és igual, també. Perquè les sonoritats i, sobretot, les evolucions dels temes són tan impredictibles que el disc podria versar sobre la història del circ, la invenció de la cullera o els cucs de seda i us asseguro que seguiria sent igual d'al·lucinant.

Home, no és l'In the court of King Crimson —un d'aquells àlbums de debut tan enormes que la banda mai és capaç d'igualar— però els aromes de la new wave tan en boga en l'època del llançament de l'àlbum li casen tan bé a les marcianades del Fripp!

Un deliri, un desfici, un goig absolut per a qualsevol amant dels discos que sonen lliures i en els quals cada cantonada amaga un desviament inesperat i sorpresa.

Vinilos, de Mike Evans

Els que em coneixeu sabeu del meu deler per tres coses: la música, els vinils i les portades dels vinils. (Si no em coneixeu prou o en teniu dubtes, aquí teniu la comprovació). De manera que aquest magnífic llibre del Mike Evans, com us podeu imaginar, ha estat un delit de llegir, de mirar i d’escoltar (no porta pas cap vinil ni cap altre format o sistema per escoltar la música que en les seves pàgines es comenta, però és ABSOLUTAMENT impossible llegir-lo, fullejar-lo i no sentir una empenteta cap a la col·lecció de vinils i cap al giradiscs adjacent).

Evans, de manera molt enginyosa, no es limita a fer un repàs cronològic del vinil des dels seus inicis (que ho fa, parcialment, seguint sempre una pauta temporal creixent) i l’aparició dels diferents formats, sinó que busca introduir-nos en la història de la música a través de la importància d’un suport, el del vinil, que va marcar l’eclosió de la música en el segle XX, portant-la dels elitistes i poc accessibles salons de concerts fins a les llars de tota la humanitat.

Evans repassa els suports (les revolucions per minut, els materials, els fabricants), però també hi afegeix les històries dels segells discogràfics que van fer avançar la música contemporània a través de les seves edicions, es deté en discos mítics (Thriller, Never mind the bollocks, Dark side of the moon, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, etc.), revaloritza la cultura de clubs, les botigues especialitzades en vinils, els productors i, en general, qualsevol aspecte rellevant que anés lligat, d’una manera o d’una altra, al vinil i a les seves memorables portades.

Justament, és clar, el llibre va sobrat de fotografies de centenars de portades i interiors d’àlbums, posant en valor el disseny, el concepte i els artistes darrera d’obres d’art que embellien les fundes dels vinils, afegint-hi petites notes al peu de cadascuna per ressaltar-ne alguna curiositat o, majorment, fer venir ganes de sentir-lo, de comprar-lo, d’admirar-lo.

Vinilos és, per tant, un àpat ben llaminer per a qualsevol melòman actual, una obra que es llegeix d’una sentada i que —i això és el millor de tot— et fa venir ganes de sentir música. Perquè al final —i això ho té molt clar l’Evans— allò important és la música, tant se val com l’enregistris.

U2 en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (18-7-2017)

En la darrera i magnífica gira, els U2 ja van poder comprovar que, davant de la tova i flàccida recepció dels seus darrers treballs (el seu darrer gran disc, el 'How to dismantle an atomic bomb', ja data del 2004!), incorporar als seus setlists en viu temes del seu repertori clàssic afegits als seus himnes habituals donava bons resultats. Estem en una època de revival nostàlgic intens, i tot allò que voreja l'oblit pretenem rescatar-ho i remasteritzar-lo, no sigui cas que la nostra pròpia essència, allò que ens pensem que ens fa únics, es marceixi.
Així que els U2, quasi tan hàbils en el terreny del màrqueting com en el de la música, s'han tret de la màniga una gira que celebra el 30è aniversari del disc que els va llençar a l'estratosfera: 'The Joshua Tree'. (30è aniversari? No hagués estat més adequat celebrar el 25è?).

Aquests tipus de concerts tenen, fonamentalment, dues gràcies. Primera gràcia: escoltar l'àlbum sencer en el mateix ordre de les pistes de la seva primera edició, comprovant si el material encara funciona i si el públic és capaç de rememorar velles sensacions. Segona gràcia: trufar el setlist amb sorpreses, ja sigui a l'inici o al final, per acabar d'arrodonir la nit i, de pas, diversificar una mica l'oferiment musical. Així que el concert —molt engrescadorament escalfat per un Noel Gallagher gens reticents a tirar de repertori Oasis, tot embarcant al públic en un cor gegantí a lloms del 'Wonderwall' o del 'Champagne Supernova'— va començar amb la tríada dels pre-clàssics 'Sunday, Bloody Sunday', 'New Year's Day', 'Bad' i 'Pride'. Embogiment general, massa càmeres gravant sencers els temes i impedint la visibilitat del respectable i una arrencada en petit comité, amb la banda atansada al públic en la passarel·la i sense suport visual.

Arribava el moment d'encetar el disc i plantar-lo en el segle XXI, trenta anys més tard de que el Bono, tot recollint la munió de Grammys que es va endur, prometés que allò era "just the beginning". The Edge va començar a forjar els arpegis adornats amb delays que produeix amb el seu punteig i les peces del disc van anar caient, una darrere l'altra, des del 'Where the streets have no name' fins al 'Mothers of the disappeared', embolcallades amb una sonoritat intensa i un desplegament visual aclaparador mitjançant la pantalla de vídeo més gran i nítida que servidor ha tingut mai ocasió de veure en directe.
La primera cara del disc forma part del repertori d'himnes de la banda, i es repeteixen en les diferents gires sens falta; no calia demostrar res amb aquests temes. Però la segona cara havia de superar el repte. Ho va fer amb escreix, tot i que només una reduïda part del públic les corejava (mentre la resta semblava estar esperant ja els bisos). Aquesta segona cara va demostrar ser un repertori ben digne i consistent que arrodonia un àlbum que, per dir-ho així, començava massa bé i tot.

Acabat el disc, els bisos van començar tous, tan tous com 'Miss Sarajevo', una de les seves cançons més oblidables de no ser per l'aportació de Pavarotti, però es van anar engrescant amb tres peces de la seva darrera gran etapa ('Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo'). Va haver-hi temps, per descomptat, pel messianisme del Bono, aquest cop més moderat, amb el moment àlgid de l'Ultraviolet', amb les pantalles disparant dones poderoses sovint oblidades o menystingudes, de la Marie Curie fins la Lena Dunham, passant per un bon reguitzell de dones imponents. El concert es va rematar amb l'inevitable 'One' i un afegitó comercial marca de la casa, presentació d'un dels temes del que ha de ser la segona part del 'Songs of Innocence', previst per a les darreres estones de l'any.

L'espectacle, no en dubtàvem pas, va ser esplèndid, agraït en tots els sentits, complidor i intens. El material aguanta el pas del temps, el públic es deixa portar i el contracte es compleix per ambdues parts. No està clar que fes falta fer una gira d'aniversari (i menys encara de 30è aniversari) però un concert d'U2 és un molt bon concert, sempre. Per a un servidor ja poden anar pensant en celebrar el 29è del 'Rattle and Hum' o el 27è de l'Achtung Baby'.

Great Connection - Oscar Peterson Trio (1974)

No cal dir massa d'aquest disc. Tan sols diré que la naturalitat del piano del Peterson es percep aquí més clara que enlloc, fluida, líquida, rica en matisos. Primera de les col·laboracions de Peterson amb el baixista Niels-Henning Ørsted Pedersen, l'àlbum es recolza en sis estàndards (de Rodgers i Hammerstein a Ellington) per concloure amb un tema propi ('Wheatland').
No perdeu més el temps, premeu el 'play'.

'La revolució no serà televisada', ja avisava el Gil Scott-Heron

Molts el tenen per la baula definitiva que ens va portar el rap. Però el Gil Scott-Heron era molt més que això. Era, per posar tan sols un exemple, un visionari compromès. Ell li cantava als seus temps, però com tots els grans, els seus missatges contemporanis són tan encertats, tan curosos i precisos que, dècades més tard, encara els podríem cantar amb la veu en alt i el puny tancat. Fixeu-vos, si no, en el tall que obre un del seus discos de referència, el 'Pieces of a man' del 1971.

Títol: Revolution will not be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
Blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
Hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
Thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
Pushing that shopping cart down the block on the dead run,
Or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
Or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
Run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
Women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
Will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
News and no pictures of hairy armed women
Liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
After a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
Bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
Will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers,
The revolution will be live.

Doncs això, que la revolució te la perdràs si t'estàs a casa, empassant-te tota la ideologia que s'escola per entre les estroboscàpiques imatges que emet el teu televisor o -per ser més contemporanis- el teu ordinador. La revolució serà en directe.

A rainbow in curved air - Terry Riley (1979)

Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.

Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).

I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.

ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

Bon Jovi - This house is not for sale (2016)

Per al fan dels Bon Jovi, la marxa del Richie Sambora no deixa de ser un punt d'inflexió que s'ha de començar a mesurar des d'aquest nou disc (l'anterior, Burning bridges, tampoc comptava amb en Sambora, però era un disc fet de rescats que havia de servir per acabar de complir obligacions contractuals). La banda portava uns quants anys de declivi evident, adotzenats en el seu rock d'estadi predisenyat per a emprendre generoses gires en les que el públic pogués afegir-se fàcilment, sempre buscant una producció que els acostés al so del moment (que si ara una mica de country, que si ara volem sonar com U2).
I sembla que el declivi, els mal rotllos amb la discogràfica i amb el Sambora han donat una certa empenta a uns Bon Jovi que, si bé seguien sent capaços d'entregar discs amb un parell de senzills que poguessin enfilar-se a les llistes d'èxits durant algunes setmanes, mai no acabaven d'aconseguir un àlbum mínimament interessant que fugís de les seves col·leccions de clixés. I no és que a This house is not for sale se n'hagin sortit amb escreix, però sí que és, molt probablement, un dels discs més reeixits de la banda en la darrera dècada.

No ens féssim, però, il·lusions, el Bongiovi i els seus segueixen facturant cançons perfectament prefabricades, farcint-les de clixés força suats (la densitat de metàfores per vers deu haver trencat algun rècord: cases que signifiquen la vida a This house is not for sale, fantasmes que volen dir "records" a Living with the ghost, etc.) i insistint en convertir-se en una mena de Paulo Coelhos donant consells a dojo ("Who's going to live your life", "You don't have to look back", "Life ain't a merry-go-round, it's a rollercoaster"). Bon Jovi, en els darrers vint anys s'ha convertit en una mena de coach, de psicòleg de superfície que camina sobre el full de la navalla metafòrica, a una banda l'empenta, el vinga-som-hi, el tu-pots-si-ho-intentes, i a l'altra el baladisme dels vuitanta, el t'estimo-però-tu-no, el si-no-mestimes-menteix-me. És, però, una navalla poc afilada, doncs transita pel formulisme rock més adotzenat i de ràdiofòrmula. La insistència en portar les cançons al terreny de l'èpica coral (el nombre de "whoooa" i de "yeaaah" s'han multiplicat a cada àlbum dels més recents Bon Jovi) les desencisa, si més no fins al moment de poder corejar-les en directe.

Amb tot, com dèiem, aquest This house is not for sale té l'avantatge de jugar amb una certa imaginació melòdica en algunes tornades que permeten una escolta més sorprenent i, alhora, més duradora. Les guitarres sonen ara més de fons, més rocalloses, menys líders, però caldrà esperar a un segon disc dels nous Bon Jovi sense Sambora per acabar de calibrar si aquest canvi suposa un estímul o una irremissible condemna per a una de les bandes més populars dels darrers quaranta anys.

Se'ns ha mort el George Michael

Allò que realment importa i fa grans a les icones del pop no és pas la música que fan, sinó l'impacte en la cultura popular que generen. Perquè per això estan en la categoria de pop i no en la d'indie (quan l'indie era indie, no a partir del moment en que l'indie es va fer pop). Les icones del pop ho són més enllà de la seva música, tingui aquesta més o menys mèrit, ens agradi més o menys.

I el George Michael, justament, és una icona pop. I dic és perquè les icones del pop, veritablement, no moren mai, com a tal; romanen icones molt més enllà de la seva mort, precisament per això, perquè s'han convertit en la imatge d'un temps, d'una generació, d'una manera de viure i sentir la vida. Mai vaig ser un gran fan del George. Ni quan Wham, ni quan Faith, ni quan res. Tampoc no me'n faré ara, la veritat. Però no m'importa. Sempre l'he considerat un element incontestable de la cultura moderna, dels vuitanta fins l'actualitat. Sempre l'he respectat enormement perquè, com deia, allò que importa no és la seva música.

Allò que importa de les icones pop, allò que importa, doncs, del George, és el que nosaltres fem amb ell. La icona pop no neix ni es fa, sinó que la fem, tots i totes, la societat que l'ha viscut. I, tal com va passar amb el Michael Jackson (la icona pop de la història), quan es llegeix qualsevol dels articles que difonen la seva mort, la major part del contingut no és musical, és vivencial. Els articles sobre la mort de les icones pop parlen de nosaltres, no dels morts.

Perquè al voltant del George alguns van poder escandalitzar-se perquè clamava obertament allò que els mateixos escandalitzats també volien cridar i no podien ("I want your sex"); altres van poder fer-lo servir com a diana de les seves portades groguenques (perquè és impossible esdevenir icona del pop sense tenir la premsa groga a la contra, a la grenya, inventant-se totes les històries possibles per alimentar la massa, per convertir-te en el centre de les tertúlies informals); els lectors d'aquestes mateixes revistes el van poder criticar pels seus continuats escàndols (molts dels quals, per descomptat, eren inventats o exagerats); els més carques van poder certificar la seva homofòbia quan va anunciar que era gai; els més progres van poder dir que ja ho sabien, que ja es notava, que si era molt evident; molts el van convertir en referent, altres en anatema. En definitiva, que tothom en podia parlar, del Michael. Era en boca de tothom. I això és el que forja una icona pop.

Mentrestant, ell feia música. No molta, però en feia. I de bona, de força bona. La qüestió Wham, per descomptat, era un producte de temporada. Això sí, molt ben fet, amb aquell nosequè dels que, tot i fent música enllaunada comercial, tenen l'habilitat musical suficient com per fer-ne alguna cosa que es pugui seguir punxant trenta anys més tard (tu vas i punxes ara Wake me up before you go-go a qualsevol festa de casament del món mundial i ho petes, ja t'ho dic ara). Però és que el Michael volia molt més que Wham. Ell solet es va produir, sencer, el Faith. Sencer. I és un discàs. S'obre amb tres temes que, vulguis o no, forment part de la teva banda sonora musical: Faith, Father figure i I want your sex. Amb els anys, seguir escoltant més enllà d'aquests tres talls és descobrir que era capaç de molt més que no pas crear hits per les llistes d'èxits.Va adornar, a més, el seu àlbum, amb uns videoclips absolutament espaterrants visualment, creant un estil, convertint el seu so en una imatge global perfectament estudiada.

Però com que el noi no només era talentós sinó que també era artísticament ambiciós, va llençar un segon àlbum de títol molt explícit: Listen without prejudice, Vol. I. El George volia anar més enllà de la seva pròpia imatge, més enllà del producte audiovisual del moment. Era un artista i ho va demostrar en aquest segon disc, molt més introspectiu, menys hit-oriented, negant-se a aparèixer en els seus vídeos i defugint el que hauria d'haver estat una gira massiva i multitudinària. La seva companyia, Sony, no li perdonava, i el va sotmetre a una pressió que ell va voler esquivar amb una denúncia que encara el va apartar més de la música.
El seu retorn, amb Older, no va acabar de trobar el seu públic, amb un disc una mica tou, sobreproduït i sense pràcticament cap single destacable. I el Songs from the last century no deixa de ser una frivolitat d'aquelles que diverteixen més l'artista que l'oient (és un disc de versions, sense cap particularment encertada i alguna lleugerament enutjosa). Va recuperar el favor del seu públic, que havia crescut amb ell, amb Patience, un disc que trepitjava ja amb claredat el pop de pistes de ball, amb alguns temes francament decents, com Freeek, Flawless, Patience o Amazing.

No, no és una carrera musical per tirar coets. No és un Dylan, un Cohen, un Prince (però, val a dir, no m'imagino a cap d'aquests quatre essent capaços de substituir amb molta dignitat al Freddy Mercury al davant dels Queen). Però és tan icona o més que ells. Perquè la música no importa. La música no és més que l'excusa. El George Michael significa coses, per a tots els que hem viscut des dels 80. Significa coses diferents, a més, per cadascú. És una icona, dèiem. I no deu ser casualitat que la paraula "icona", justament" vingui del grec eikon: imatge.

I ara, un aclariment, per acabar. En aquest text que acabeu de llegir, la paraula icona està feta servir incorrectament. Una icona és una representació d'un objecte mitjançant un signe, una imatge. Però és que quan diem "icona del pop" en realitat ens estem referint a alguna cosa diferent. Ens estem referint a un símbol, que és, per contra, una representació d'una idea, no d'una imatge. Perquè el George Michael és molt més que una imatge. És un símbol que aglutina molts dels trets culturals que han caracteritzat les darreres tres dècades. Abraça valors, comportaments, revelacions, sentiments, repressions, tendències, gustos i maneres de viure. Veure'l, sentir-lo o, simplement, llegir o escoltar el seu nom, et remet a molts elements culturals inevitables i, sobretot, et remet a tu mateix i a com has reaccionat cada cop que el George Michael ha aparegut en la teva vida.
Se'ns ha mort el George Michael. El seu símbol, no.

Supersonic, un documental sobre l'ascens dels Oasis

Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.

Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.

Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.

'Spoiler' dels Airbag, referents del "pagafantas rock"

Hi ha temes que, ja des del primer vers, t'atrapen i captiven. Hi ha primers versos mítics. Com aquests

A candy-colored clown they call the sandman
Tiptoes to my room every night
—Roy Orbison, "In Dreams"

There must be some kind of way out of here,
Said the joker to the thief
—Jimi Hendrix, "All Along the Watchtower"

I was dreaming when I wrote this
So sue me if I go 2 fast
—Prince, "1999"

Hello, Darkness, my old friend
I've come to talk to you again
—Simon and Garfunkel, "The Sound of Silence"

I don’t believe in an interventionist god
But I know darling that you do
—Nick Cave, "Into my arms"

In France a skinny man died
Of a big disease with a little name
—Prince, "Sign o' the times"

Please allow me to introduce myself
I'm a man of wealth and taste
—Rolling stones, "Sympathy for the devil"

I moltes altres, és clar. Però n'hi ha una altra que em va seduir des del primer cop que la vaig sentir. És aquesta

De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.

Són els primers versos del tema "Spoiler" del grup malagueny Airbag. La resta de la lletra, però —no us penseu— tampoc no es queda curt. Escolteu el tema sencer i fixeu-vos quin fantàstic homenatge al pagafantes, a l'amic absolutament friendzoned, a l'amor menys correspost de la història de la música moderna.

De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.
Por entonces ya no me hacías ni caso,
no me quieres ver, no te caigo bien.

Y yo por mucho que lo intente
no hago nada bien, lo hago todo al revés.
Meto la pata, intento arreglarlo,
y es peor después, es peor.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Cuando suenan tus canciones favoritas,
estando en un bar, yo te empiezo a hablar.
Te molesto y no te dejo oírlas,
no puedes bailar, te sienta fatal.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final
con tal de quedar de listo,
de algo de cine que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Us recomano, si us ha atrapat tant com a mi, que seguiu investigant altres temes d'aquesta banda, perquè segueixen aquesta línia amb temes com "Cómics y pósters", "Golpe al sueño de verano", Tus recazos golpean dos veces" o "En el Primavera".

És Disco 100 la millor botiga de discs de Barcelona?

Doncs no ho sé, la veritat. Caldrà que hi vagi alguns cops més, doncs tot just avui l'he visitat per primer cop. Deixeu-me explicar-vos per què l'he visitat.

L'altre dia em trobava vagarejant pel centre de Barcelona i vaig recordar que feia dies que volia comprar-me un disc de la Decca en la que el pianista Pascal Rogé escomet les Gymnopédies de l'Erik Satie i altres peces similars. I llavors, el dubte: on me'l puc comprar, per aquí? Quines opcions tinc de poder comprar un disc de clàssica al centre de Barcelona? La FNAC? Ni de broma (és una qüestió de principis, ho sento, no m'agrada comprar música ni llibres en grans superfícies en les que, un cop i un altre, t'enganyen —"està descatalogat" és el seu motto—, ningú entén un borrall d'allò que li preguntes i tant se'ls hi en fot la cultura). El Corte Inglés? Anatema! A les molt apreciables i cada  cop més extintes botigues del carrer tallers (Impacto, Revólver) no hi tenen secció de clàssica. Desaparegudes Castelló (amb la seva versió Castelló Clàssica) i Overstocks, les opcions han desaparegut. El centre de Barcelona no escolta música clàssica.

Així que, tot buscant, he descobert que la mítica botiga Disco 100 del carrer Escorial nº33 sí que n'escolta (i en ven) de música clàssica. No hi havia anat mai fins ara per una simple qüestió de dificultat d'arribar-hi des dels diferents barris on he viscut a Barcelona i perquè, fins ara, sempre havia tingut alternatives properes, al centre. Així que avui he decidit fer una petita expedició i visitar-la.

La sensació, a l'entrar, no ha pogut ser més magnífica. Les primeres seccions que he vist, a tocar de porta, eren de música celta i vinils de clàssica. Deixem-ho clar, posar la música cèltica i derivats a l'entrada d'una botiga de discs és tota una declaració d'intencions. Si això és el que tenen a tocar de caixa (en les grans superfícies, reserven aquests espais per a les compres "per impuls", aquelles llaminadures innecessàries que no pots evitar comprar mentre fas cua per pagar; considerar la música celta com a possible compra "per impuls" m'ha semblat una imatge bellíssima), imagina't el que deu haver-hi al fons! I sí, el fons de la botiga està ple de música. Seccions perfectament endreçades i etiquetades (amb referències paral·leles, amb gomets en forma d'estrella per marcar els discs més reputats), amb cada disc guardat en fundes, desestimant les aparatoses carcasses, tot guanyant espai per encabir-hi un catàleg més ample i amb una ordenació cabal i assequible (jazz, blues, country, electrònica, clàssica, l'híbrid rock/pop/folk, i tan sols el localisme de música catalana, la separata de música negra/hip-hop/RnB/funk i la d'òpera).

Per acabar-ho d'adobar, llibres de referència i consulta escampats per damunt de les lleixes, revistes musicals i, en general, una flaire d'amor per la música i per la feina realment poc habitual. Em comenten els que hi treballen que la botiga roman oberta des del 1978, que els amos segueixen fent acte de presència i que els seus fills també hi són, potser augurant un llegat, una continuïtat molt desitjable en aquests temps difícils per a les botigues de discs que no ocupen edificis sencers.

I, encara més, preus molt decents. (Perdoneu, però el meu cor es va debatre entre la pena i la indiferència quan van tancar Castelló i Gong, ja que els seus preus habitualment prohibitius sempre m'havien impedit fer-me'n client.) Comproveu-ho vosaltres mateixos amb l'eclèctica compra que he acabat fent:

Les desitjades Gymnopédies de Satie per 6'50€

The cat del Jimmy Smith per 7'95€

Back at the chicken shack del Jimmy Smith per 9'95€

El Burning bridges, darrer disc dels Bon Jovi (primer sense el Richie Sambora) per 6'50€

Si bé la Jazz Messengers és la meva referent per comprar jazz i les supervivents del carrer Tallers ho són per rock i derivats, ja us puc advertir que tornaré aviat a Discos 100, probablement la millor botiga de música de Barcelona.

El theremin, l'instrument que NO es toca

Sabeu aquell so, aquell brunzit sinuós i lànguid, que sembla que produeixen tots els plats voladors alienígenes de les pel·lícules de ciència ficció dels 50? Doncs no és un "efecte de so", sinó un instrument: el theremin, un instrument que es toca sense tocar.

Inventat l'any 1919 pel rus Lev Termen, el theremin és un dispositiu que aixeca dues antenes, una pel volum i una pel to, que creen un camp electromagnètic que, en ser envaït per la mà de l'intèrpret, crea una pertorbació que, recollida en forma sonora, genera el clàssic so d'aquest instrument.
Fixeu-vos com funciona.

És clar, inicialment, se li va dir etereòfon. Però aviat se'l va conèixer pel nom del seu inventor.
Com que l'invent era rus i com que a Lenin li va semblar una meravella futurista (fins i tot va aprendre a tocar-lo), diversos compositors del país van incloure'l en les seves orquestres, com és el cas del gran Dmitri Xoshtakóvitx. Aquí un recull de l'ús per part de Xoshtakóvitx del theremin en les seves bandes sonores per a pel·lícules de l'època.

Hom podria pensar que un instrument amb aquesta sonoritat tan particular no dóna per gaire, musicalment parlant. La dificultat de la seva execució, per descomptat, tampoc no ajuda. Però llavors va arribar la Clara Rockmore.

La Rockmore era una nena prodigi del violí. Encara no havia superat l'adolescència i ja regalava recitals memorables plens de sensibilitat. Un encontre a Nova York amb el Lev Termen la va fer encuriosir per l'instrument. El Lev li va permetre provar-lo, allà mateix, i es diu que els assistents reconten com la nena, que llavors comptava 17 anys, va aconseguir, en pocs instants, fer sonar el theremin d'una manera dolça i melòdica, com si l'hagués tocat tota la vida. L'anècdota hagués quedat en un no res de no ser perquè poc després una malaltia ossea obligava a la Clara a abandonar el violí per sempre. Apartada de l'instrument amb el que havia compartit la seva vida fins a l'instant, va reprendre contacte amb Termen i el seu theremin, per omplir el buit.

El coneixement musical de la Rockmore la va permetre abordar l'instrument amb rigor. I, en absència de cap tipus de tècnica en l'ús de l'instrument, la Clara se'n va inventar un. Es tractava d'establir unes determinades posicions de la mà esquerra (la del to) per permetre fer escales (amb un instrument sense referències, sense trasts, sense tecles, sense delimitacions, fer escales era tasca impossible abans de la Rockmore). I, encara més, seguí treballant amb el Termen per ampliar i millorar l'instrument.

A partir d'aquell moment i com a referent absolut del nou instrument, la Clara Rockmore voltà el món sencer i actuà davant de les més selectes audiències demostrant la validesa musical de l'instrument, amb un repertori de peces clàssiques de primer ordre i algunes fins i tot compostes expressament per a theremin. El seu disc The art of theremin roman com un dels més bells homenatges a un instrument sovint cosificat, relegat a mera joguina en mans de músics de segona que, en canvi, sota l'actuació d'una intèrpret com la Rockmore esdevé sublim, evocador i indubtablement màgic.

Glenn Miller i la popularització del jazz

Van ser tan sols tres anys, del 39 al 42, que l'orquestra del Glenn Miller va gaudir d'un massiu èxit comercial. Ell va ser el primer en rebre un disc d'or, guardó recentment inventat per les discogràfiques per premiar als artistes que més venien (en aquella època es donaven per arribar al milió de còpies, no les cinquanta-mil d'avui en dia). En aquests tres anys, Miller va engreixar la seva banda a la perfecció, assaig rere assaig, per anar regalant-li al món temes com In the mood, American Patrol, Chattanooga Choo Choo, Tuxedo Junction, Moonlight serenade o  Pennsylvania 6-5000, que van copar els llocs més alts de les llistes de vendes i que eren taral·lejades per una Nord-amèrica que s'abocava a una segona guerra mundial.

Si bé als puristes del jazz la música del Glenn Miller els sona comercial i poc jazz (en Miller no permetia en la seva orquestra solos improvisats, com feien moltes altres orquestres —la del Louis Armstrong, la del Duke Ellington, etc.—, sinó que assajava, un cop i un altre, cada nota de cada solo) va ser justament el seu estil menys arriscat però perfectament empaquetat el que el va fer popular i, de pas, va portar al jazz a tota una franja de població que no s'hi hagués acostat d'altra manera.
La signatura del Miller era, en realitat, força senzilla: les melodies principals de cada tema eren portades per un clarinet i uns saxofons que el doblaven una octava per sota (segons explica la AMG). Ja fos l'inici de l'In the mood o el de l'American Patrol, la seva orquestra era reconeixible des del primer compàs. Miller hi va afegir també, per descomptat, algunes veus solistes però, sobretot, uns cors que acabaven de fer més digerible la fórmula (recordeu, si no, la tornada de Chattanooga Choo Choo o Pennsylvania 6-5000).

Van ser, doncs, tan sols tres anys, però en aquells tres anys el swing va copar les ràdios d'Amèrica primer i de la resta del món després, però també les sales de ball, deixant una marca d'aigua indeleble en la història de la música recent, a base d'una música enganxosa i elegant que va durar fins a la encara no esclarida desaparició de Miller al 1944.

Snarky Puppy en directe al Teatre Romà de Fiesole (Florència)

"What we got here, is a little miracle", deia el presentador de la vetllada, tot fent esment a les poques possibilitats que hi havia, tan sols unes hores abans, que el concert tingués lloc. La tarda va repartir ruixats i tempestes apocalíptiques que van caure sense clemència sobre un escenari ja preparat, amb tots els instruments coberts amb una fràgil lona que va fer el que va poder, però que va ser incapaç d'evitar que algun instrument s'espatllés. Però a menys d'una hora per l'inici del concert el cel va tenir el gust musical de deixar d'esmunyir els núvols i obrir alguna clariana que, a mode de musa, pogués inspirar als músics a fer el concert. Era, realment, un petit miracle; perquè el Teatre Romà del turó anomenat Fiesole que corona Florència era ple a vessar d'un públic que, com es va demostrar després, sabia que no s'ho podia perdre i que guardava un bri d'esperança. Després d'un intens treball dels roadies, els Snarky Puppy van pujar a l'escenari.

De les profunditats de les aules de la University of North Texas sorgeix, a l'equador de la primera dècada dels 2000 una banda de jazz que deixa que els influxos del funk més roent i el rock amb més groove penetrin de manera natural en les seves escletxes. Són, en realitat, una quarantena de músics (ells no es fan dir "banda", sinó "família") que es van alternant en els lineups donat que la majoria d'ells són constantment requerits per artistes de la talla de l'Erykah Badu, l'Snopp Dogg o el Justin Timberlake. Però sigui quina sigui l'alineació, el so que forgen és una amalgama poderosíssima i molt ben galvanitzada, sobre capes rítmiques denses i capes i més capes d'instruments, des de la guitarra fins al baix, dels teclats fins als metalls.

Aquest 2016, van rebre el Grammy a millor disc instrumental de l'any i la seva popularitat es va començar a disparar. I no deixa de ser estrany parlar de popularitat associant-la a un grup com els Snarky Puppy, amb un jazz intens i complex, gens complaent, instrumental, amb peces de set, vuit, nou, deu minuts o més. Doncs sí, són populars; entre un determinat grup de melòmans, és clar. Va sobtar molt, en aquest sentit, comprovar com la part més jove del públic (jove, realment molt jove), assistia al concert amb una actitud gens jazz i, en canvi, molt rock d'estadi, molt entregats, gesticulant, cridant, atansant-se, fins i tot, a l'escenari a la que la bogeria dels bisos es va desfermar. Però no se suposa que el jazz és una cosa seriosa, respectable, intel·lectual i, fins i tot, un xic freda i continguda? Doncs no, es veu que no; es veu que el jazz pot ser una festa, pot ser emocional, sentir-lo també a la pell i no tan sols al cap. Si un no sabés a quin concert havia anat podia haver pensat perfectament que es trobava davant d'un directe de qualsevol banda de rock indie o moderneta de tan físicament entregada com estava la gent.

El primer que salta a l'oïda amb els Snarky Puppy és que són uns músics del quinze, de traca, de primeríssima línia (a pesar de la seva ostensible joventut). Les seves interpretacions ens general i els seus solos en particular són una demostració fefaent del seu magisteri, domini i sensibilitat. Però el millor de tot, sens dubte, és la seva perfecta integració com a banda. El bateria i el percussionista, gaudint com nens petits, s'encavalcaven i abanderaven l'allau sonor que els set músics restants acabaven completant. Les onades funk no paraven de colpejar les grades amb un baix líder (un té la peregrina teoria que les bandes ordides per baixistes tenen un nosequè que les fa especials a nivell de composició i d'integració), uns teclats immensos, plens de girs i retrucs, uns metalls tremends que marcaven els vamps inicials i finals, però que també puntejaven fantàsticament el desenvolupament dels temes, i una guitarra —a voltes rítmica, a voltes solista—. El seu perfecte engreixament com a maquinària sonora que són quedava absolutament demostrat en el perfectíssim encaix dels solos enels temes; res d'"anem-tocant-i-quan-acabem-el-compàs-li-toca-al-trompeta-i-quan-acabi-reprenem", no, no: els solos es desenvolupaven lliurement fins que, en acostar-se el final del seu compàs, trobava el camí natural cap a la integració de la banda. L'efecte en el públic era catàrtic cada cop que es produïa, ovacions continuades i duradores.

Generosos, juganers, entremaliats, abocats al risc, vivint a l'instant, com si cada nota fos la darrera, els Snarky Puppy (que a alguns els recordarà als Medeski, Martin & Wood, a d'altres als Red Snapper i als locals als fantàstics Hitabaldaäs) confeccionaren un miracle musical que conjugà passió i tècnica davant d'un públic absolutament arrabassat i genúflex davant el talent d'aquesta banda polimòrfica i tremenda que ha de donar moltes nits de joia als fans d'un jazz menys formal, més modern i menys estricte amb l'etiqueta.

In C - Terry Riley (1968)

 "El cel és blau amb alguns núvols; mira-te'l durant cinc minuts i tindràs la impressió que res ha canviat, però, per contra, res és ja el mateix" —escriu Lukas Foss en la contraportada d'un altre vinil mític del Terry Ryley (el A rainbow in curved air). Terry Riley fundà, amb aquest disc, aquest particular gènere que ha arribat als nostres dies sota l'etiqueta de minimalista. I, si bé la major part dels que el van seguir immediatament després ho feren amb l'ajut de la tecnologia (seqüenciadors, loops, moduladors, etc.), Riley aquí no necessità de parafernàlia digital per bastir una massa sonora granítica però que, alhora, sembla dúctil i mal·leable. L'artista, doncs, utilitzà únicament instruments analògics, de sonoritats ben orgàniques: saxo, clarinet, flauta, trombó, vibràfon, fagot, tots ells a les mans del Center of the Creative and Perfoming Arts de la State University de Nova York. La seva influència, per tant, es nota de manera més directa en successors de l'estil del Wim Mertens, el Michael Nyman o, fins i tot, la Penguin Café Orchestra. La música minimalista de Riley es basa en la repetició de patrons molt curts que, poc a poc i de manera pràcticament imperceptible, van metamorfosant-se en variacions que, al seu torn, segueixen repetint-se insistentment. Riley ho explicava així (citat per Alburger, 2004: 3):

Cada figura ha de ser repetida de manera continuada per un llarg període de temps, per tal que es converteixi en un corrent de notes que es mou de manera estable sense cap accent. Quan una figura addicional és introduïda per l'altra mà, ha d'encaixar amb la primera en tempo i equilibri.

Les paraules clau, aquí, són dues: "corrent" —doncs és necessari que l'acumulació successiva de notes generi una sensació de massa corpòria— i "encaix" —doncs les fluctuacions han de ser prou subtils i imperceptibles com perquè sembli que res no ha canviat, si bé l'essència, l'ADN de la música, sí que està mutant—. I Riley els hi permet als seus instrumentistes jugar a la improvisació dins d'aquests paràmetres. Els deixa interactuar en la creació de la matèria sonora resultant. Cada execució és diferent, cada cop que es va interpretar en directe, fou diferent.

Comença amb una repetició percussiva amb tonalitats de cristall (el vibràfon, que no abandonarà l'entramat en tota la peça), per deixar que se li afegeixin un clarinet. I, poc a poc, els diferents patrons van mutant fins a convertir-se, al cap de pocs minuts, en uns patrons diferents, que s'encavalquen amb els següents i amb els anteriors. A partir d'aquell moment, ja no ets conscient d'estar escoltant música; el viatge ha començat. I, tal com escriu el Paul Williams a la contraportada de la reedició d'aquest vinil per CBS a França, es tracta de sentir, no d'analitzar res ("Je suis ici pour vous dire ce que je sens").

ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

Hypnos (2015) - El maestro y Margarita

Les aventures musicals humils però agosarades mereixen un respecte extra. Tal com està el panorama musical i artístic (o potser caldria dir "tal com està el panorama polític envers el sector musical i artístic), engegar un nou segell és un acte de fe, de passió i de risc. Això és el que ha fet el Luis Moner amb el seu Discos Belamarh, tot produint el primer EP d'El Maestro y Margarita, un duet madrileny (Margarita Tremblay a la veu, la programació i el piano, Jesús Fernández a la configuració i als cors) que lliga perfectament amb la intenció de reivindicar la música que no encaixa en els patrons indies habituals.
La proposta és saborosa i delicada. Arrenca amb Cuando duermes, una fràgil entrada, noctàmbula, somnàmbula, com si el Pascal Comelade estigués somniant o en un estat de trànsit. Parla de regeneració, de tornar a agafar embranzida, de recuperació anímica, i ho fa des de la veu de la Margarita, lleugerament lànguida sense caure en el pardalisme ferit de tantes vocalistes nacionals.

Li segueix l'elegant Si no fuera..., amb un piano que camina com a les palpentes i que acotxa una melodia que sembla defallir cap als greus però que reviscola, optimista, cap al final de les estrofes. És una cançó d'amor complexa; com l'amor mateix, que ens convida a entrar a En bucle, un dels millors talls de l'EP, amb un crescendo cavalcant de percussions i de cors, acompanyat d'uns arranjaments de piano subtils però molt ben inserits en un conjunt que avança irremissible i que t'arrossega.

La cara B funciona com a alternança, com a cantó més fosc del mirall. Sortilegio obre foc: Teclats molt orgànics, staccato precís i insistent, cors masculins fora de lloc, lleugerament desencisats que creen una tensió —si bé podrien enriquir, no acaben de d'ajustar-se al conjunt i el desencaix que provoca resta més del que aporta— i un cert mal cos. I tanca el disc l'ambiciosa La hechizada on s'intercalen les estrofes femenines sobre bases rítmiques de ressonàncies llatines amb les de l'home, més cavernàries.

El conjunt, doncs, és molt degustable per diversos motius. No només es tracta d'un esforç important en les lletres i la temàtica de les mateixes (recordem que el nom del duet beu d'una mítica novel·la russa que parla de la visita del dimoni, primer a la Rússia dels anys 30, després al Jerusalem de Pilatos, i que va servir d'inspiració, per exemple al Sympathy for the devil dels Stones), sinó que la seva sonoritat, que s'escolta analògica però és força sintètica, transporta, suggereix i convida a l'atenció i al paladeig minuciós, convidant al seguiment d'aquesta parella de fet musical, a l'espera d'un segon treball que reforci els vímets teixits en aquest primer.

(No és costum d'aquest blog enllaçar a cap producte en venda, però tractant-se d'un disc d'uns debutants i d'un segell igualment novell, he pensat que potser us vindria de gust no només sentir-lo sinó potser també comprar-lo. Ho podeu fer aquí).

Joy Denalane - Maureen (2012)

Perdoneu l'obvietat, però sembla indubtable que els gèneres musicals, sovint, tenen molt a veure amb les seves sonoritats. I bona part d'aquesta sonoritat ve donada pel llenguatge que s'empra per cantar-hi. Però donat que la majoria de la música pop i rock que ens arriba està cantada en l'idioma matern de Shakespeare, les altres llengües han quedat arraconades a gèneres locals (sovint a la Allmusic Guide els titllen de world music, de latin, o amb alguna categoria reduccionista semblant) de l'estil de la chanson francesa, la bossanova brasilera, la salsa cubana, el flamenc espanyol.
És per això que quan una artista com la Joy Denalane s'atreveix a arrabassar un gènere de parla anglesa —en aquest cas el R&B— i articular-lo al voltant d'un altre idioma —en aquest cas l'alemany—, la barreja, per si mateixa, ja és interessant.

La Denalane és nascuda a Berlin, criada al cantó Est, i sempre ha estat vinculada als moviments musicals d'arrels africanes de les seves contrades. Del reggae fins arribar al soul i al R&B, la Denalane s'ha adobat en bars i locals de poca llum. I aquesta màgia que porta a dins la pot treure en l'idioma que li vingui en gana, que per això és dona de món. El seu debut (Mamami, 2002), va ser en alemany, i ja va assentar les bases del que, de manera xovinista els crítics nord-americans titllen de german soul (és soul, i punt, deixa't estar de posar-hi banderetes simplement perquè no entenguis la lletra!). L'èxit local i la visió d'alguns productors espavilats la van fer aterrar a Filadèlfia, on va gravar el seu primer disc en anglès, (Born & raised, 2006), que va tenir la vista d'enregistrar sota un segell propi, controlant tot el procés creatiu i col·laborant amb gent de prestigi com el Lupe Fiasco o el Raekwon. La crítica va al·lucinar. El disc és una petita meravella en la que l'alemanya no pretén desorientar al personal amb focs d'artifici vocals sinó que li posa groove, mojo, o el que sigui que hi pugui posar algú d'arrels teutones (currywurst?).

Va caldre esperar fins al 2012 per escoltar el tercer treball de la Denalane, de nou en alemany, aquest Maureen, un disc personalíssim, gravat sota la influència d'una reconciliació amb el pare dels seus fills, i amb unes sonoritats enganxoses i delicioses a parts iguals. Arrenca el disc amb dubtes sobre aquesta parella retrobada (Kann Zeit aus Geld gemacht sein? / Und wir uns Zeit erkaufen?, Està el temps fet d'or? / Podem comprar-nos temps?) amb uns arranjaments de primera, metàl·lics i diversos. Però també dubta de si és realment lliure (Sag mir, bin ich jetzt frei / Bin ich denn frei / Von meiner Schuld dich zu lieben?, Diga'm, me n'he lliurat? / Me n'he, doncs, lliurat? / D'estimar-te des de la culpa?), amb un recargolat vocal que et traspassa l'ànima. I es pregunta (dubtes, sempre dubtes) després com ha pogut passar tot això, mentre es promet que no tornarà a succeir (a Wieder nie mehr, una dels singles més immediats, en duet amb el Julian Williams). (Algú hauria de fer un estudi a fons sobre l'enorme diferència temàtica i formal de les lletres de les compositores femenines en front de les masculines, les primeres molt més poblades de dubtes i matisos, les segones conjugades en imperatiu).

Afortunadament —per bé que encara amb signes d'interrogació— la Joy acaba assegurant que "és i segueix sent seva" i que han de provar de bastir un futur plegats (a Bin und bleib dein), contestant-se a si mateixa en el següent tall (Wo wollen wir hin von hier?, A on volem anar des d'aquí). I, poc a poc, la Denalane va agafant confiança i s'atreveix a interrogar a la parella sobre la seva fidelitat, el seu compromís (Siehst du mich mit dir?, Em veus amb tu?), es recolza en allò que li diuen els amics (a Happiness, l'única peça cantada en anglès, un downtempo clàssic), es convida a deixar que l'amor faci la seva feina (a Lass es Liebe sein) sabent que no serà fàcil (Was sind Rosen ohne Dornen / Què són les roses sense les espines, reflexiona a Rosen).
Així que no, que no és un disc assertiu. Però és un disc escrit per una persona madura, que les ha viscut de tots colors i que, precisament per això, no pot estar segura de res, ni tan sols d'ella mateixa i de com reaccionarà tornant als braços que va abandonar ara fa quatre anys. Caldrà esperar el seu quart disc d'estudi, potser, per saber-ne la resposta. Mentrestant,a la Denalane li tiren els ritmes clàssics (de vegades un creu estar escoltant ecos de l'Off the wall del Michael Jackson) si bé la seva veu a estones entra dins els rangs i inflexions de la Beyoncé, i ens entrega un àlbum molt generós en sonoritats, ple de ritmes inevitables i un fons d'armari de pors i dubtes que no permet una escolta lleugera ni sense compromís.

case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 

• K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
• Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
• Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).

I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.

En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.