El theremin, l'instrument que NO es toca

Sabeu aquell so, aquell brunzit sinuós i lànguid, que sembla que produeixen tots els plats voladors alienígenes de les pel·lícules de ciència ficció dels 50? Doncs no és un "efecte de so", sinó un instrument: el theremin, un instrument que es toca sense tocar.

Inventat l'any 1919 pel rus Lev Termen, el theremin és un dispositiu que aixeca dues antenes, una pel volum i una pel to, que creen un camp electromagnètic que, en ser envaït per la mà de l'intèrpret, crea una pertorbació que, recollida en forma sonora, genera el clàssic so d'aquest instrument.
Fixeu-vos com funciona.

És clar, inicialment, se li va dir etereòfon. Però aviat se'l va conèixer pel nom del seu inventor.
Com que l'invent era rus i com que a Lenin li va semblar una meravella futurista (fins i tot va aprendre a tocar-lo), diversos compositors del país van incloure'l en les seves orquestres, com és el cas del gran Dmitri Xoshtakóvitx. Aquí un recull de l'ús per part de Xoshtakóvitx del theremin en les seves bandes sonores per a pel·lícules de l'època.

Hom podria pensar que un instrument amb aquesta sonoritat tan particular no dóna per gaire, musicalment parlant. La dificultat de la seva execució, per descomptat, tampoc no ajuda. Però llavors va arribar la Clara Rockmore.

La Rockmore era una nena prodigi del violí. Encara no havia superat l'adolescència i ja regalava recitals memorables plens de sensibilitat. Un encontre a Nova York amb el Lev Termen la va fer encuriosir per l'instrument. El Lev li va permetre provar-lo, allà mateix, i es diu que els assistents reconten com la nena, que llavors comptava 17 anys, va aconseguir, en pocs instants, fer sonar el theremin d'una manera dolça i melòdica, com si l'hagués tocat tota la vida. L'anècdota hagués quedat en un no res de no ser perquè poc després una malaltia ossea obligava a la Clara a abandonar el violí per sempre. Apartada de l'instrument amb el que havia compartit la seva vida fins a l'instant, va reprendre contacte amb Termen i el seu theremin, per omplir el buit.

El coneixement musical de la Rockmore la va permetre abordar l'instrument amb rigor. I, en absència de cap tipus de tècnica en l'ús de l'instrument, la Clara se'n va inventar un. Es tractava d'establir unes determinades posicions de la mà esquerra (la del to) per permetre fer escales (amb un instrument sense referències, sense trasts, sense tecles, sense delimitacions, fer escales era tasca impossible abans de la Rockmore). I, encara més, seguí treballant amb el Termen per ampliar i millorar l'instrument.

A partir d'aquell moment i com a referent absolut del nou instrument, la Clara Rockmore voltà el món sencer i actuà davant de les més selectes audiències demostrant la validesa musical de l'instrument, amb un repertori de peces clàssiques de primer ordre i algunes fins i tot compostes expressament per a theremin. El seu disc The art of theremin roman com un dels més bells homenatges a un instrument sovint cosificat, relegat a mera joguina en mans de músics de segona que, en canvi, sota l'actuació d'una intèrpret com la Rockmore esdevé sublim, evocador i indubtablement màgic.