Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.
Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.
Deia en una de les seves cançons més famoses:
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day
I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.
I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.
Què és allò? Un ocell? Un avió? No! És un hipopòtam volador.
O també podria anar així:
Què és allò? Un guitarrista? Una banda de country? No! És en Béla Fleck, el seu banjo i la seva banda de blu-bop (que no bluegrass, que no bebop).
Sortim de dubtes: Dóna -li al play, i segueix llegint.
Quin crac, aquest Béla Fleck! A principis dels noranta es treia de la màniga aquest tema, inclòs en un disc homònim que rebentaria les llistes d'èxits de jazz, fent convergir a amants del gènere i a neòfits o wannabes (com un servidor) en el mateix vol hipopotàmic. I quin vol!
Perquè l'hipopòtam del Béla Fleck vola pesadament, com si caminés per l'aire, com si fos un globus aerostàtic. Alhora pesant, alhora lleuger i gràcil. El seu balanceig es nota, es segueix, s'encomana.
Tot el disc del que s'enlaira és fantàstic, deliciós i fascinant. Si busques una aproximació al jazz que s'aparti dels cànons i, sobretot, dels instruments habituals, aquest disc et sorprendrà.
Al final no ha fet cas a la seva pròpia cançó. No s'ha quedat.
I, el més curiós de tot, és que ara és el moment de cantar-li la seva pròpia cançó, l'Stand by me. Perquè, en realitat (i en contra del que molts vam creure durant molt de temps), la cançó no li cantava a un amor perdut, sinó a un amic perdut, a un amic que se'n va.
I aquesta línia de baix... tan reconeixible...a la que tu ja li vas afegint aquest "rascar" que el contrapunteja. Qui es pot resistir a cantar-la?
Aquí va, un cop més (i no serà l'últim), el nostre desig últim: Quedat amb mi.
Era l'any 1987, i aquest anunci de Levi's va donar la volta al món. Explicava una història en 20 segons, la d'un jove nord-americà que se n'anava a la guerra i li deixava a la seva parella ja no només una foto seva sinó els seus texans, els seus Levi's 501. (Hi ha qui diu que va ser aquest anunci el que va despertar la moda de portar els texans del "novio"). I de fons... ah!, de fons una banda sonora que es convertiria, durant molt temps, en la meva favorita.
Era el 'When a man loves a woman' del Percy Sledge, que se'ns ha anat ara fa unes hores. Jo, tot i així, seguiré dient que és una de les meves cançons favorites.
Bé, 10 guitarristes no, només un! L'André Antunes és un crac de la guitarra i ho demostra aquí adaptant-se a 10 estils completament diferents per afegir-se a sobre de la base del tema de la banda francesa. Aquesta és la llista:
#1 Carlos Santana
#2 Steve Vai
#3 Kurt Cobain
#4 Angus Young
#5 Slash
#6 Brian May
#7 Mark Knopfler
#8 Tom Morello
#9 Joe Satriani
#10 Eddie Van Halen
El més impressionant de tot és que la seva imitació, a banda de ser perfecta, encaixa a la perfecció amb el 'Lucky', i li afegeix a les connotacions ballables del tema una potència guitarrera espectacular. Un no sap si moure els peus o fer un headbanging!
Tot això m'ho ha passat el bon amic Noel, que sap dels meus gustos i tenia clar no només que m'agradaria sinó que em deixaria absolutament bocabadat.
Fa molts anys que el Commoner's crown dels Steeleye span es compta entre els meus discs favorits. He trigat força temps a trobar el valor d'atansar-me a un altre dels seus àlbums, sempre atemorit de caure en la més absoluta decepció i desencís. Però aquest Rocket cottage és qualsevol cosa menys una decepció.
Si bé va ser un disc que es va gravar amb una certa celeritat i pressió —el punk ja havia irromput i el folk, per descomptat, en va pagar els plats trencats— hi ha peces precioses i que, per descomptat, encaixen perfectament amb aquella mena de revisió en clau rock del folk de llegendes, fades i gnoms entremaliats.
Si bé a Commoners crown les històries eren cruentes, sàdiques i fins i tot gore, aquí el to és més moderat en aquest sentit, i si bé hi seguim trobant revenges cruels ("ballaré sobre la teva tomba dotze mesos i un dia", li canta una amant despietada), éssers fantasiosos (com el Rei de les fades) o bruixes totpoderoses (enumerades a The twelve witches). Però també hi ha espai per la crítica a la noblesa i la gent rica, un himne pacifista i la història d'un jove que fuig després d'haver matat a un escuder i s'encomana a una monja per tal de que l'amagui dels seus perseguidors.
Arranjat de manera poderosa, amb un reforçament de la línia rítmica i de la guitarra (són un grup de folk que vol sonar rock, no a l'inrevés), el disc es completa amb l'interludi fantàstic que és The Bosnian hornpipes (amb els seus joc de veus), l'instrumental Sligo maid (només a mi em recorda als seus coetanis Yes?) i amb una versió de la patètica Camptown races gravada sense assajar i que, francament, millor hagués estat deixar fora del disc.
Segueixo preferint el Commoner's crown, definitivament, però seria absurd no reconèixer-li a aquest Rocket cottage el mèrit musical i l'habilitat en la barreja d'arrels folkie i rock de mitjan anys 70.
Me n'assabento a través de la revista La ruta del jazz de la mort del clarinetista Buddy De Franco, cinquanta per cent d'un dels meus discs de jazz favorits, el que dóna títol a aquest article. Un dia de Desembre del 1954, s'ajuntà amb el gran Oscar Peterson (l'altre cinquanta per cent) per retre homenatge a Gershwin, tot enarborant un setlist que beu dels clàssics del cançoner del mestre. Els acompanya l'orquestra del Russel Garcia al qual potser caldria donar-li un altre cinquanta per cent, encara que sumi més del què toca, que el resultat bé s'ho val.
I és que aquest disc, que m'ha acompanyat durant molts anys, és una delícia. I ho és perquè conjumina a la perfecció la dolçor d'ambdós solistes, fent servir l'orquestra del Garcia com a aglutinador. I així, mentre repassen 'S wonderful, They can't take that away from me, I got rhythm o It ain't necessarily so, l'èmfasi en la melodia es manté i la delicadesa es cuida i es valora. Que consti, però, que quan cal prémer l'accelerador, tant els solistes com l'orquestra si atansen amb rigor i fermesa, però un no ha deixat mai de tenir la sensació de que aquest és un disc més proper al sentimentalisme que la feresa i la garra, a pesar de la potent i alhora juganera Strike up the band o de la potent I got rhythm.
És, per dir-ho així, la música que un esperaria escoltar en alguna sala de festes elegant i refinada. Hi ha moments per a la disbauxa, però aquests són pocs i, en tot cas, molt controlats, que els vestits s'arruguen i no val a suar ni a perdre les maneres. Aquesta mena de distinció acompanya la major part de les peces i tan sols es perd lleugerament en atacar el It ain't necessarily so, tema que, per la seva procedència (el musical Porgy & Bess), sembla portar una mica de la cadència ravalera a un conjunt força mesurat.
Si de cas, aquesta pot ser l'únic retret que hom li podria engegar en aquest disc bell i elegant: la manca d'atreviment i de disbauxa. No tocava, no era el moment, en tot cas. Aquí del què estem parlant, senyores i senyors, és d'elegància. La del De Franco i la del Peterson. Reverència i minut de silenci.
La música electrònica dels setanta, la dels pioners, mai no m'ha arribat a tocar massa endins. La parafernàlia sintètica m'allunya, les bases rítmiques no m'atrapen, els acords que entren tan suaument com surten sempre m'han deixat fred. (I això que el meu amic i músic, Toni Segarra, es va esforçar molt en fer-me'n una mica de pedagogia). I és que un té la sensació que l'accessibilitat que els teclats i diversos aparells brinden als no-músics permet que molts puguin composar peces sense un gran esforç i, per descomptat, sense base musical sòlida al darrera.
Però, de tant en tant, un s'ha de menjar les paraules. I amb aquest (i altres) discs de la banda Tangerine Dream, toca fer-ho sovint. I toca fer-ho perquè la seva vessant tècnica deixa pas a la musical, a la compositiva. Ja no es tracta d'anar prement botonets a veure quan sona bé, ara té a veure amb la melodia, amb els arranjaments, amb la música, en definitiva.
El grup alemany, referència absoluta en el seu camp, arribava al seu Stratosfear havent ja entregat diversos discs de gran magnitud (Phaedra, Rubycon i Ricochet) i es trobava, probablement, en el cim de la seva creativitat, conjugant perfectament la tècnica amb la sensibilitat. Quan els seus seguidors encara buscaven com imitar la seva sonoritat, la banda de l'Edgar Froese (mort fa tan sols uns dies), seguia endavant i li regalava a la música electrònica l'estatus artístic que mereixia.
El disc ja arrenca amb delicadesa i precisió melòdica: una seqüència fluctuant serveix de llenç per una tonada que de sobte gira cap a la grandiositat, en un bonic crescendo que ja situa l'oient en un estat de suspensió. I sembla aquí com si, a diferència dels seus primers discs -i de bona part de la producció electrònica/new age de l'època-, fossin més importants les pinzellades que el pinzell. I, alhora, més important la pinzellada que el llenç. Les melodies manen, la música ha guanyat. La tecnologia accepta la seva submissió i acompanya, entrega, serveix, però no dicta ni dirigeix.
I així, el disc es desplega de manera natural i, sobretot, orgànica. Més enllà de l'exèrcit de sintetitzadors (moogs, mellotrons, etc.) la banda encerta en deixar espai per les guitarres i el baix, fent que allò sintètic abraci allò analògic. El tema homònim que obre el disc és meravellós, però no el desmereixen altres peces com la magnètica 3am at the border of the marsh from okefenokee, d'una sensibilitat exquisida, evitant els efectismes habituals i evocant i suggerint més que imposant metralla digital.
La fluctuant formació de la banda aquí estava integrada pel mateix Froese (l'únic membre present en totes les alineacions), el Christopher Franke i el Peter Baumann, tot conformant la més sòlida de les combinacions, la que, des de principis de dècada, havia de portar a Tangerine Dream a la categoria de mite. En Baumann abandonaria el grup un disc i un any més tard per emprendre una carrera en solitari, deixant al Franke i al Froese amb la batuta i, perquè no dir-ho, una mica coixos, doncs mai més la banda va ser capaç de repetir una dècada com la dels setanta.
És precisament per això que cal apreciar encara més aquest brillant Stratosfear, cim d'una carrera amb alts i baixos que, en tot cas, mai va deixar de ser referent i líder. Amb la desaparició de l'Edgar Froese se'n va un pilar indiscutible de la música moderna, que influencià de manera notòria molts gèneres que encara havien de néixer i el llegat del qual encara podem sentir avui en dia.
Per mi, els Steely Dan han estat sempre el grup de pop perfecte. La seva aproximació melòdica amb unes certes tendències al smooth jazz els ha col·locat sempre en els llocs més gastats de la meva estanteria. Mai no he acabat d'entendre de què parlaven, doncs les seves lletres sempre m'han semblat críptiques. Però, potser precisament per això, sempre m'han fascinat.
Ara faré de vell amargat, però si un compara el pop que es feia i es venia (aquesta gent, els Steely Dan, eren supervendes, amb diversos números u) als 70 amb el que ens ve torturant avui en dia (de bon pop se n'ha seguit fent, però ni de broma és supervendes i encara menys número u), fa com vertigen. Només un detall, per tal de que us en feu a la idea: els Steely Dan (format pel Donald Fagen i el Walter Becker) eren un grup d'estudi, pràcticament només d'estudi.
Què vol dir això? Que eren creadors, no intèrprets. Que mai els va interessar rodejar-se de masses cridaneres, posar les seves cares a les portades i, en general, vendre la seva imatge. Ells, si venien alguna cosa, era la seva música. La composaven a quatre mans i es ficaven a l'estudi, tot demanant a diversos músics amb molt de talent que interpretessin els seus temes (Mark Knopfler, Michael McDonald, Patti Austin, David Sanborn, Wayne Shorter, Lee Ritenour, etc.). Ells tan sols romanien darrera la taula de mescles i coordinaven el procés (bé, el Donald Fagen també hi acabà posant la veu, a pesar de les seves reticències). El resultat va ser una desena d'àlbums deliciosos, plens de melodies originalíssimes i arranjaments de primera, amb una barreja ben sòlida d'elements del funk, del rythm 'n blues i, com dèiem, del jazz.
En aquest Gaucho, l'últim dels seus discs abans de partir peres durant una dècada, hi trobem tots aquest elements (fins i tot el Knopfler hi és convidat, en el tema "Time out of mind"). I, tot i que havien de deixar orfes als seus seguidors durant tant de temps -fins al seu comeback al 1993-, la seva sòlida discografia demostraria estar a prova de modes i d'èpoques, donada la seva riquesa i obsessió pels detalls.
Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
En literatura es sol dir d'alguns autors que allò que els fa mítics no és el què escriuen sinó el què no escriuen, el que queda sense dir, els buits que el lector ha d'omplir. Doncs una cosa similar s'acostuma a dir del Jamal, un dels referents en quant a emprar els silencis, en allargar-los, en dosificar-los a gust i discreció. Alhora que baixava el tempo ràpid que el be-bop de la seva època semblava imposar, molts li atribueixen haver plantat les llavors del què després hauria de ser el cool jazz.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.
Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.
Enorme sorpresa musical, aquest Hozier, en uns temps en els què sembla que la música ja no pot arribar a sorprendre. Imagina't un irlandès que adora al Leonard Cohen i al John Lee Hooker però que, a més, s'ha criat entre gospel i corals de la seva comunitat. I no, no estem parlant del Van Morrison.
El resultat és un disc de debut absolutament apassionant, sobre unes estructures clàssiques però amb unes melodies que de sobte giren cap al gospel negre o cap al blues sense que tinguis temps per acomodar-t'hi. Una veu greu sòlida a la que li agrada escalar cap a octaves altes i amb un tempo capaç d'articular fraseigs sempre frescs canta lletres molt originals en el seu plantejament, lletres que parlen de parelles a les que adorar com a divinitats (en la espectacular i magnètica Take me to church que obre el disc), en les que refugiar-se del món, que s'intueixen noves cada dia.
La veu sovint es baralla amb unes guitarres punyents que l'acompanyen, amb ritmes que canvien de sobte, arrossegant-te primer cap endavant per després frenar-te tot estirant-te del braç quan tu ja portes inèrcia, en un un estira i arronsa que encongeix el cor.
Barreja enginyosa d'influències que quallen en un melting pot saturat de música de primera, sempre amb tocs de soul i música negra, en una alenada d'aire fresc que té pinta de ser l'inici d'una gran amistat musical.
Això és el MILLOR que he trobat a Internet en els darrers mesos, de debò. Bé, de fet no ho he trobat, sinó que el Deivid Bibiloni m'ho ha descobert. Es tracta d'una mena de videoclip improvisat del tema Common people dels Pulp aprofitant les il·lustracions que de la cançó va fer el gran dibuixant Jamie Hewlett, autor de còmics com Tank Girl o de la imatge del grup Gorillaz. Amb el seu traç absolutament distingible, el Hewlett dóna vida a la història que explica el tema i converteix un tema mític i absolutament brillant en tota la seva magnitud en un espectacle doblement impressionant.
Gaudiu-lo a fons.
Impressionant o no? :D Ja us ho deia.
El còmic en qüestió el va dibuixar per l'edició australiana d'un set box de la banda, en el que es va incloure, però mai es va vendre per separat. Ara bé, si el voleu llegir amb més calma, potser us interessarà passar-vos per aquí i llegir-lo en tot el seu esplendor.
Un dels vídeos musicals més fascinants que mai he vist és el que els Pearl Jam van encarregar al dibuixant de còmics Todd McFarlane (creador d'Spawn, per exemple) per il·lustrar el seu tema Do the evolution.
Ara que em trobo estudiant, justament, l'evolució dels primats en homínids, tornar a veure'l m'ha fet adonar-me'n de que, darrera de la potència visual hi ha una cronologia ben explícita de la creació de la vida a la terra i, en última instància, de l'ésser humà en la seva vessant més fosca i destructiva.
Hi ha tantes imatges potents en aquest vídeo que es fa difícil escollir-ne alguna per destacar-la. Amb quina us quedeu, vosaltres?
La bona amiga Raquel Ortega em passa aquest mapa conceptual en el que es veu la relació de l'Eric Clapton amb un munt d'altres bandes i artistes, venint a demostrar la seva influència.
Potser algunes relacions són una mica agosarades, però no hi ha dubte de que el Clapton és un dels més grans guitarristes de la història, un d'aquells que ha sabut fer de pont entre el blues i el rock.
Deia algú que el Clapton només era bo quan patia, deia que havia de passar penúries personals per signar els seus millors discs, ja fos la mort del seu amic Hendrix o del seu fill. Potser sí que, a diferència d'altres bluesmen blancs, l'Eric té alguna cosa a dir-hi quan canta blues.
Un bon amic meu deia que el pitjor que li havia passat a la vida, però, és conèixer al Phil Collins, al que va deixar produir els que aquest amic deia que eren els seus pitjors i menys bluesy àlbums de la seva carrera. Es referia a Behind the sun, August i Journeyman, tres discs en els que semblava decantar-se cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), com buscant una audiència més àmplia, segurament influenciat pel seu nou segell, Warner. Tot i així, el darrer disc de la triada, el Journeyman, sembla voler tornar a les seves arrels més de blues i ja prepara l'adveniment del nou Clapton, que arrencaria amb el senzill Tears in heaven i que definitivament recuperaria el seu crèdit amb l'Unplugged i el From the craddle, dos discs plenament bluesy.
Tot i així, el meu disc favorit del Clapton sempre serà Just one night, el directe que va gravar l'any 1980 i que em va acompanyar en molts trajectes a casa pensant en la primera noia de la que em vaig enamorar.
See, when a girl reach the age of eighteen she begins to think she's grown. That's the kind of little girl you can never find at home. Come and see me early in the morning just to find the break of day Do you wanna see hold my pillow where my baby use to lay
(Aquest vídeo no pertany al concert del disc, però el tema que interpreta, Early in the morning, sí que en formava part. I, en tot cas, el solo que es marca aquí el Clapton és absolutament memorable).
He trobat això en una pàgina de Facebook que, en realitat, conté moltes joies relacionades amb el plaer d'escoltar música.
I em fa rumiar. Últimament ens hem acostumat a escoltar música "de camí a", "on the run" que en dirien els angloparlants. I per descomptat que és fantàstic emportar-se la música amb tu arreu. Des de l'aparició dels walkmans de Sony que poder seguir posant-li banda sonora a la vida un cop surts de casa ens ha millorat la nostra experiència musical.
Però no me'n puc estar de reivindicar la comoditat i l'aïllament que suposa escoltar música a casa. I dic, amb totes les lletres, "escoltar", que no "sentir". Asseure't còmodament al sofà o a la butaca i seleccionar el proper disc que escoltaràs (mort al "random"!), revisar la portada amb detall, tornar a llegir les sleeve notes, prestar-li, en definitiva, més atenció al disc.
Perquè quan escoltes un disc passen coses. Pot ser que entenguis, per primer cop, el significat d'un vers que sempre se t'havia resistit. O pot ser que et vingui al cap aquella persona de la que et vas enamorar perdudament a ritme de rock. O pot ser que entris en trànsit, sentis una mena d'il·luminació i decideixis no sortir mai més de la teva habitació.
Tot això només passa, com deien els Beach Boys, in my room.
Mira que un ha tingut ocasió de veure molts guitarristes virtuosos. Guitarristes amb mans més ràpides que la vista, que llisquen per damunt dels trasts, que recargolen els dits fins a traure-li uns sons a la sis cordes que faria tremolar als seus luthiers.
I mira que ja fa uns mesos el bon amic Fernando Claros de Luna ens va descobrir el què era tocar la guitarra en mode "percussió". Però el què acabem de descobrir ens ha deixat, un cop més, amb la boca oberta. Fer servir una guitarra com a instrument de percussió ja és massa. Un intenta tocar modestament la seva guitarra, però quan veu demostracions així és quan se n'adona que igual faria millor guardant-la en una capseta protectora i regalar-la a algú que li pugui fer aquestes virgueries.
De petit recordo que ma mare posava molt un disc de les Andrew Sisters en què cantaven, de manera molt eixerida, un dels seus grans èxits: Rum and Coca-Cola. Ma mare les imitava, tot movent les mans d'aquella manera compassada que gastaven les "Sisters".
Com passa amb moltes cançons d'infància, aquesta m'ha acompanyat tota la vida, però és que ara he descobert que la lletra... bé, la lletra parlava de coses serioses (i potser no calia anar movent les mans en cercles, tot swingant).
Llegeixo en el llibre 1001 canciones que hay que escuchar antes de morir (Robert Dimery, 2012, Grijalbo) el seu origen i em quedo de pedra amb el significat ocult.
La cançó la va composar i fer famosa inicialment el Lord Invader (si, es deia així, el senyor, si més no, comercialment), un músic de Trinidad, illa a la que, durant la segona guerra mundial, van ser destinats prop de 20.000 soldats nord-americans. La famosa tornada feia referència a la beguda més popular entre els soldats, però també a la barreja sexual que es produïa entre ells i les locals. El cop definitiu, allò que m'ha fet trontollar els records d'infància és la frase que l'acompanya: "Both mother and daughter / Workin' for the Yankee dollar" ("Mares i filles, treballant pel dòlar Yankee"). Doncs resulta que es tractava de prostitució. Sí, ja veus.
Així doncs, encara té menys sentit veure a les Andrew Sisters (i a ma mare, pobra, innocent ella) cantant-la i ballant-la com qui li canta al sol com surt.
Servidor té la teoria de que el Prince, quan se li va començar a anar la castanya, no només va canviar de nom. També, de pas, va vendre's el talent en un mercadillo de segona mà. Des que gravar aquell magnífic àlbum que es deia Symbol (bé, de fet no es deia, es dibuixava el símbol i ja està) tan sols la va encertar amb el següent (Gold experience, el darrer gran disc del mestre). A partir d'aquell moment, moment "esclavatge" amb la Warner inclòs, moment "alliberament" de la Warner inclòs, moments "jo-m'ho-produeixo-tot-solet" inclosos, el Prince no ha acabat d'entregar un disc veritablement rodó en 20 anys.
I és una pena, perquè en sap, i un tou. En sap de música, d'arrels, de barreja, de rock, de tocar la guitarra (mare meva quan es posa a tocar la guitarra!), de fer l'ase, de fer-se el divo, de ser un geni. Però en els darrers 20 anys, en els darrers 20 discs, no hi ha hagut massa moments per pensar que el geni havia tornat. Discs normalets, discs decents, discs impecables en molts aspectes però absolutament oblidables, gens memorables.
Recentment i com per tancar una de les grans històries de la història de la música, la Warner i el Prince han arribat a un acord. Per descomptat, la Warner, ara que el Prince ja no és ningú a nivell de vendes no ha tingut problemes en cedir en tot allò que abans no volia. I, per descomptat, el propi Prince, conscient de que no ven un xurro, ha tornat a casa i s'ha menjat l'orgull. Ara, ja sota el paraigües de la Warner, ha tret dos discs seguits d'una tacada (ja ho té això el Prince). Anem a pams.
El primer és aquest Art official Cage, un d'aquells discs oblidables del Prince, quasi des de la primera escolta. No hi ha sorpreses, no hi ha res que cridi l'atenció. Ningú el titllaria de mal àlbum (hi ha més música aquí que en el 90% dels àlbums que es publiquen), però la música no sempre és una qüestió de tècnica i coneixement. De vegades és qüestió de cor, de rauxa, de budells i de cor. I aquest disc és pràcticament asèptic en aquests termes.
I el segon és aquest àlbum de nom impossible, Plectrumelectrum que, compte, de fet ve signat tant pel Prince com per la seva nova banda, 3rdEyeGirl. De fet, si hem de ser justos, el disc és més de les tres integrants de la banda que del Prince. Però, ja se sap, el Prince s'acosta al micròfon, a la taula de mescles, etc. Escolta, que si ell se'l vol atribuir com a propi, doncs endavant.
No és que sigui un disc meravellós, però sí que és veritat que la sonoritat és diferent i, per tant, més interessant d'escoltar que la muntanya de discs que el Prince ens ve regalant en els darrers temps. Les 3rdEyeGirl porten al Prince a un terreny més rock i això no deixa de suposar una certa novetat.
Lamentablement, el disc tampoc no té massa moments mítics i tot plegat fa pensar que el Prince potser faria bé en canviar-se de nom de nou, a veure si amb el canvi li torna la inspiració.
Hi ha cançons que tenen un no-sé-què hipnòtic. I Java Jive dels Ink Spots és una d'elles.
No prenc cafè, no prenc te, però crec que és una cançó perfecta per començar un matí de dilluns.
L'interpreten els Ink Spots, un grup de doo-woop dels 1930 i 40 que van ser molt influents en grups posteriors de prestigi com els Platters. Esquivant els excessos de l'estil que practicaven (en el què queien la major part de les vegades) i acotxant la melodia amb uns puntejats de guitarra molt dolços, Java jive sembla venir a despertar-te amb la dolçor de qui t'estima, de qui sap que et ca llevar-te però no cal fer-ho bruscament. A poc a poc, sense presses, agafant embranzida. Ja arriba el cafè.
I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, boy
I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup
Oh, slip me a slug from the wonderful mug
I'll cut a rug till I'm snug in a jug
A slice of onion and a raw one, draw one
Waiter, waiter, percolator
I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup
Ooh, Boston beans, soy beans
Green beans, cabbage and greens
I'm not keen of buying a bean
Unless it is a cheery, cheery bean boy
I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, yeah
I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, yeah
Oh, trow me that slug from the wonderful mug
And I'll cut a rug till I'm snug in a jug
Drop a nickel in my pot, Joe, a take 'em slow
Waiter, waiter, percolator
I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me, yeah
A cup, a cup, a cup, a cup, bong
És el seu 13è disc, i està a punt de sortir al mercat. Però a través de la web de The guardian, podem escoltar-lo sencer. I, tal com m'agrada fer, li he donat una primera escolta mentre escrivia allò que se'm venia al cap escoltant al vell Leonard. Pistes per escoltar-lo:
- El productor ha escrit totes les peces menys una.
- 'Born in chains', l'única peça composada pel Cohen, ja va poder ser escoltada en algun concert de la seva gira del 2010.
- Sortirà a la venda el 23 de Setembre.
- Tenir un altre disc del Cohen és quasi un miracle. No només té 80 anys, sinó que es va passar més de 15 anys apartat escenaris durant l'inici de segle i cada cop gravava discs més a poc a poc.
- Intenteu imaginar-vos com pot sonar aquest disc en concert.
1- Slow "No és perquè sigui vell / no és per la vida que he dut / sempre m'ha agradat anar a poc a poc / això deia ma mare."
Tot i que el tema es digui slow, la veritat és que és un uptempo bastant clar, però dolç, això sí. I així, com fa el Leonard habitualment, t'atrapa des del primer vers i ja no et deixa anar. Les aparicions del Hammond B3 acaben d'arrodonir un molt bon tema inicial.
2- Almost like the blues
Només amb dos temes el Leonard ja se m'ha embutxacat un altre cop. No li calen massa ingredients: tira de baix i de piano, esperant els cors femenins a fer-li la tornada. I la lletra, quina lletra.
3- Samson in New orleans
Preciós tema al voltant de la figura de Samsó, amb uns cors sobre els que el Cohen desencaixa el seu fraseig i que destil·la classicisme cohenià.
4- A street
Amb un punt de blues en la secció rítmica, el Cohen canta al temps que passa i els amics als que es troba a faltar. "Solia ser el teu borratxo favorit / per quan volies riure una mica / però llavors ambdós vam quedar-nos sense sort / i sort era l'únic que teníem."
5- Did I ever loved you
És aquesta una d'aquelles peces del Cohen en les quals les lletres es tornen obsessives, començant exactament igual tota l'estona però canviant-ne l'última paraula. Aquí el canvi arriba en la tornada, on el ritme s'accelera i, amb un curiós punteig de country, es torna lúdica. No té números per ser de les meves favorites, ja us ho dic ara.
6- My oh my
D'estructura molt simple, aquesta balada romàntica és tan bàsica que captiva. El record d'un abraçada, d'un amor sencer, sembla perdurar en aquesta cançó en la que la secció de vents ofereix un complement preciós a la tornada.
7- Never mind
Entrada molt sintètica i una mica de sobre-producció (a estones em semblava estar sentint a la Moloko!), amb una curiosa inserció d'uns cants àrabs, tot per parlar de guerra i de seqüeles.
8- Born in chains
Aquest és l'únic tema del disc que el Cohen signa. Diu que ha vingut escrivint-lo durant 40 anys, intentant resumir la seva fe i la seva aproximació a la religió. El resultat és una preciositat de tema, amb uns cors femenins omnipresents que puntegen el xiuxiueig del Cohen.
9- You got me singing
El violí, que ja ha aparegut abans en el disc per apuntalar la melodia, és el què arrenca aquí el tema final, tot vorejant el dibuix paisatgístic, en una peça optimista sobre el què la gent que ens estimem ens provoca: voler cantar, fins i tot després de la tempesta, fins i tot després de sentir males notícies. Encisadora i propera. Un tancament deliciós.
Important remarcar el paper protagonista que el productor i compositor, Patrick Leonard, ha tingut en aquest disc. Ja li havia produït i co-composat al Cohen el seu darrer "Old ideas", però aquí pren la batuta des del principi i composa tots els temes menys el Born in chains. I el resultat és bo. Al cap i a la fi, el Patrick Leonard porta molts anys treballant amb noms importants, des dels Pink Floyd fins a Madonna, passant per Bon Jovi, Elton John, Roger Waters, Bryan Ferry, Natalie Imbruglia, Jewel, etc.
El disc, en tot cas, s'escolta amb avidesa i la tendresa que habitualment destil·la el canadenc segueix present, parli d'amor o de guerra, de Déu o del passat. Pocs elements mai han estat més ben combinats que en mans del Leonard Cohen, un dels més grans compositors del darrer segle i que tan sols es recolza en aquests senzills elements per donar-li sortida a les seves inspiradores lletres.
Vaig descobrir al trio MM&W quan un DJ de Berlin me'ls va recomanar i jo, a cegues, vaig comprar-ne el seu darrer disc, l'absolutament fantàstic Uninvisible. El seu groove de teclats, baix i bateria em va encisar des del primer dia.
Poc després vaig saber que, de tant en tant, s'ajuntaven amb el guitarrista John Scofield per afegir-hi una altra dimensió a la seva música brillant.
I ara venen a Barcelona, el 18 de Novembre a la Sala Barts (que bé, però què bé que estan programant els de la recentment creada Sala Barts!!!). Si no els coneixeu, us assegur-ho que veient aquest concert fet a Lugano us entraran les ganes d'anar-hi.
Jazz del bo, modern, contemporani, creatiu, amb una passió equilibrada per les textures rítmiques i per les melodies solistes. Quatre cracks en perfecta consonància.
Aquests en són els temes que hi interpreten:
1. Little Walter Rides Again (00:00:07)
2. In Case the World Changes it's Mind (00:08:23)
3. Down the Tubes Improvisation #1 (00:18:39)
4. Down the Tubes Improvisation #2 (00:25:48)
5. Tootie Ma is a Big Fine Thing (00:30:25)
6. Tequila & Chocolate (00:40:00)
7. Julia (00:49:05)
8. Hottentot #1 (00:56:17)
9. Hottentot #2 (01:00:33)
10. A Go Go (01:08:46)
