I em fa rumiar. Últimament ens hem acostumat a escoltar música "de camí a", "on the run" que en dirien els angloparlants. I per descomptat que és fantàstic emportar-se la música amb tu arreu. Des de l'aparició dels walkmans de Sony que poder seguir posant-li banda sonora a la vida un cop surts de casa ens ha millorat la nostra experiència musical.
Però no me'n puc estar de reivindicar la comoditat i l'aïllament que suposa escoltar música a casa. I dic, amb totes les lletres, "escoltar", que no "sentir". Asseure't còmodament al sofà o a la butaca i seleccionar el proper disc que escoltaràs (mort al "random"!), revisar la portada amb detall, tornar a llegir les sleeve notes, prestar-li, en definitiva, més atenció al disc.
Perquè quan escoltes un disc passen coses. Pot ser que entenguis, per primer cop, el significat d'un vers que sempre se t'havia resistit. O pot ser que et vingui al cap aquella persona de la que et vas enamorar perdudament a ritme de rock. O pot ser que entris en trànsit, sentis una mena d'il·luminació i decideixis no sortir mai més de la teva habitació.
Tot això només passa, com deien els Beach Boys, in my room.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada