Ara faré de vell amargat, però si un compara el pop que es feia i es venia (aquesta gent, els Steely Dan, eren supervendes, amb diversos números u) als 70 amb el que ens ve torturant avui en dia (de bon pop se n'ha seguit fent, però ni de broma és supervendes i encara menys número u), fa com vertigen. Només un detall, per tal de que us en feu a la idea: els Steely Dan (format pel Donald Fagen i el Walter Becker) eren un grup d'estudi, pràcticament només d'estudi.
Què vol dir això? Que eren creadors, no intèrprets. Que mai els va interessar rodejar-se de masses cridaneres, posar les seves cares a les portades i, en general, vendre la seva imatge. Ells, si venien alguna cosa, era la seva música. La composaven a quatre mans i es ficaven a l'estudi, tot demanant a diversos músics amb molt de talent que interpretessin els seus temes (Mark Knopfler, Michael McDonald, Patti Austin, David Sanborn, Wayne Shorter, Lee Ritenour, etc.). Ells tan sols romanien darrera la taula de mescles i coordinaven el procés (bé, el Donald Fagen també hi acabà posant la veu, a pesar de les seves reticències). El resultat va ser una desena d'àlbums deliciosos, plens de melodies originalíssimes i arranjaments de primera, amb una barreja ben sòlida d'elements del funk, del rythm 'n blues i, com dèiem, del jazz.
En aquest Gaucho, l'últim dels seus discs abans de partir peres durant una dècada, hi trobem tots aquest elements (fins i tot el Knopfler hi és convidat, en el tema "Time out of mind"). I, tot i que havien de deixar orfes als seus seguidors durant tant de temps -fins al seu comeback al 1993-, la seva sòlida discografia demostraria estar a prova de modes i d'èpoques, donada la seva riquesa i obsessió pels detalls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada