La bona amiga Raquel Ortega em passa aquest mapa conceptual en el que es veu la relació de l'Eric Clapton amb un munt d'altres bandes i artistes, venint a demostrar la seva influència.
Deia algú que el Clapton només era bo quan patia, deia que havia de passar penúries personals per signar els seus millors discs, ja fos la mort del seu amic Hendrix o del seu fill. Potser sí que, a diferència d'altres bluesmen blancs, l'Eric té alguna cosa a dir-hi quan canta blues.
Un bon amic meu deia que el pitjor que li havia passat a la vida, però, és conèixer al Phil Collins, al que va deixar produir els que aquest amic deia que eren els seus pitjors i menys bluesy àlbums de la seva carrera. Es referia a Behind the sun, August i Journeyman, tres discs en els que semblava decantar-se cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), com buscant una audiència més àmplia, segurament influenciat pel seu nou segell, Warner. Tot i així, el darrer disc de la triada, el Journeyman, sembla voler tornar a les seves arrels més de blues i ja prepara l'adveniment del nou Clapton, que arrencaria amb el senzill Tears in heaven i que definitivament recuperaria el seu crèdit amb l'Unplugged i el From the craddle, dos discs plenament bluesy.
Tot i així, el meu disc favorit del Clapton sempre serà Just one night, el directe que va gravar l'any 1980 i que em va acompanyar en molts trajectes a casa pensant en la primera noia de la que em vaig enamorar.
See, when a girl reach the age of eighteen
she begins to think she's grown.
That's the kind of little girl
you can never find at home.
Come and see me
early in the morning
just to find the break of day
Do you wanna see hold my pillow
where my baby use to lay
(Aquest vídeo no pertany al concert del disc, però el tema que interpreta, Early in the morning, sí que en formava part. I, en tot cas, el solo que es marca aquí el Clapton és absolutament memorable).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada