Avui fa dos anys

Ha mort Clarence Clemons

Era un huracà al damunt de l'escenari, peça clau dels mítics directes del Bruce Springsteen. El seu saxo marcà una època, fins i tot estant limitat als confins de la E Street Band.

Durant els 80 encetà una carrera en solitari que el portà a fer col·laboracions tan particulars com aquesta amb en Jackson Browne.


Ha mort després d'unes complicacions arran d'un atac de cor que tingué ara fa just uns dies.
Avui, hi ha una mica menys de música en el món.

Ja és divendres! I la Katy Perry fa una festa!

Pareu força atenció als convidats especials!

Bon Jovi - Bed of roses

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Sabeu allò dels guilty pleasures, oi? Plaers culpables... doncs mira, si aquest és un dels meus plaers culpables, a més haig d'admetre que és molt guilty i molt pleasure alhora.

Mai us podré explicar què és el que em transporta en escoltar Bon Jovi. Sempre he pensat que era la veu, que sembla vibrar d'una manera que em toca; però és ben probable que no sigui l'únic ingredient que ho provoca.
En qualsevol cas, Bed of roses és LA balada de EL grup de pop-rock. N'hi ha moltes més, per descomptat. Algunes tan precioses com Always, Thank you o I'll be there for you. Però aquesta és la combinació perfecta dels ingredients idonis. M'arriba molt endins aquesta història d'amor farcida, com és habitual en Bon Jovi, de metàfores forçades i bastant sobades.

Ja l'arrencada em posa en alerta: la guitarra allunyada del Sambora, trista, allargada, sense polir. Recito, a partir de llavors, tots els versos amb passió, com si fos jo mateix el que està assegut al piano donant-li voltes al cap. I en arribar a la tornada, se'm trenca la veu i haig de parar uns segons. Hi torno, és clar, però gaudeixo especialment el pont, on el tempo s'accelera i el John Bongiovi retorça cada sil·laba i acaba amb aquell "uuuh yeah" que presenta el solo del Sambora. "Gallina de piel" que deia aquell, "gallina de piel".

He imaginat, al llarg de la meva vida, a molts amors platònics amb aquesta cançó, prova indiscutible de la universalitat de la proposta musical (o de quan poc exigent sóc musicalment parlant).

La música caduca?

Versions: Welcome to the Jungle amb violoncels

Sempre he estat molt fan de les versions alternatives de les cançons que m'agraden. M'agrada veure que hi poden aportar aproximacions des d'angles diferents. No totes, per descomptat, mereixen aplaudiments, però aquesta que he descobert al Tumblr del @MLKtoSCL potser sí.

Com sonaria el Welcome to the jungle dels Guns 'n Roses amb un duet de violoncels? A mi, del vídeo, em sobra la seva xul·leria, però més enllà d'això, la versió m'encanta. I a vosaltres?

Gino Paoli - Milestones (2008)

Li vaig preguntar al Marco della Torre i a la Sara Capocetti, uns amics romans què els semblava aquest disc que m'acabava de comprar com a record musical de la ciutat, el dia just abans d'abandonar Roma. Ell -melòman consumat- me'l prengué de les mans i li va regirar la caràtula per poder-ne veure els detalls. Me'l va tornar amb els ulls ben oberts pronunciant només una paraula: "Discone!"
Mentre degustàvem el sopar que ambdós ens havien preparat, vam escoltar-lo. I d'aquella nit no puc oblidar la imatge d'ells dos cantant "La Gatta" amb delit, com revivint un passat llunyà que tornaven durant una estona a sentir present.

He anat descobrint aquest disc poc a poc, escolta a escolta, i cada cop m'agrada més. El mític Gino Paoli, el de Sapore di Sale, s'embranca en un directe gravat en una sola presa acompanyat d'una formació jazzera que ataca tant els seus grans èxits com alguns estàndards del gènere americà per excel·lència.

No vull comentar res més, prefereixo que l'escoltis, que et deixis portar per un dels grans de la canzone italiana, en un estil diferent i amb la garantia del segell Blue Note al darrera.

Artista: Gino Paole Àlbum: Milestones

Banda Sonora: _Dràcula (1971) - John Williams

Sóc molt fan de totes les bandes sonores de pelis de Dràcula. La meva favorita és, sens dubte, la del Wojciech Kilar per a la versió del Coppola, però n'hi ha una altra que cada cop que l'escolto m'agrada més.
És la partitura que el gran John Williams va orquestrar per a la versió que el John Badham escometé l'any 1979 amb el Frank Langella com a seductor vampir i el mític Lawrence Olivier com a Van Helsing.

Escolteu-la i tremoleu, que el senyor de la nit ja és aquí!

Bangles - Walk Like an Egiptian

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Com deien els Bon Jovi en un dels seus discs en directe. 100.000 fans no poden equivocar-se. Al menys no alhora. I quan un tema com aquest s'escolta a mig món i, després, 20 anys més tard, un DJ el posa en una discoteca de tirada roquera i tothom -insisteixo TOTHOM- perd el control, taral·leja la tornada com si li anés la vida, toca la air guitar amb fervor i se'ls hi arrissen els pels de tot el cos quan la Susanna Hoffs repren la peça cap al final amb aquella llengua solta i provocativa, quan això passa... tenim un hit atemporal.

El tema, que consti, no té ni solta ni volta. Però es veu que en el món del rock, quan combines la solta amb la volta de manera correcta, surt un superhit que t'hi cagues.

Quan vaig sentir aquesta cançó per primer cop, vaig córrer a comprar-me el disc sencer, com tantes altres vegades de manera inevitable he hagut de fer. El disc es va convertir en un dels meus favorits d'aquella època i l'agulla del meu tocadisc li va crear nou solcs al vinil de tants cops com el vaig punxar.

Per si fos poc, vaig anar a fer-me una fotocòpia en color de la portada, on hi sortien setze fotos de les quatre integrants del grup, amb les que em vaig confeccionar la meva primera carpeta personalitzada!

Per descomptat, em desfeia cada cop que sentia a la Susanna Hoffs, i li vaig agafar molt tírria al Prince en saber que al produir-les-hi el primer senzill del disc -que, curiosament, no va ser aquest tema sinó Manic Monday- l'havia afegit a la seva col·lecció de dones de bandera que s'havia passat per la pedra. Em va costar molt de temps i molts discs perdonar-li tal afrenta al de Minneapolis.

A mi, que voleu que us digui, m'encanta aquest tema. No puc deixar de taral·lejar-lo un cop el sento, no puc deixar de moure els peus. Deu ser allò que en diuen un guilty pleasure, no? Doncs mira, que voleu que us digui... massa culpable no em sento, no :D

Aerosmith - I don't wanna miss a thing

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Els Aerosmith, després del seu ressorgiment a finals dels 90 amb el fantàstic Get a grip -un ressorgiment que, curiosament, superava ampliament la major part de la seva discografia prèvia- van perdre lleugerament la seva solidesa a l'hora de composar. S'han convertit, des de llavors, en un grup d'un sol senzill per disc -amb sort-, molts cops balades apreciades pels que vam quedar absolutament estabornits amb la triada espectacular que eren Crazy, Amazing i Cryin'.
Precisament d'un dels seus oblidables discs posteriors prové aquesta power ballad inspiradíssima (tot i que figurar en la banda sonora de la peli Armaggedon va ser el que la va fer famosa), recolzada sobre un tòpic de base (no voler perdre's ni un segon amb la seva estimada), encadena imatges vàries sobre el tema, com el no voler aclucar els ulls, no voler dormir per, en definitiva, gaudir al màxim de la joia de l'amor.
M'encanta aquesta peça dels Aerosmith, és una petita debilitat que tinc. Sempre m'ha semblat realment irresistible l'acostament que l'Steven Tyler efectua sobre les balades, barreja d'intimitat i bogeria desfermada a crits.

Com la major part de balades rock, ni la lletra és delicada ni subtil, ni els arranjaments són particularment originals. Hi ha una pauta, un patró, un motlle -custodiat a mort per les discogràfiques- que funciona sempre, a poc que els ingredients els barregis amb gràcia. La fórmula la poden interpretar els Bon Jovi, el Kid Rock o els mateixos Aerosmith, i funcionarà.
La diferència doncs, rau en l'atac que els músics li posin, en si s'ho creuen, si ho viuen. I, amics, a l'Steven Tyler se li podran tirar moltes coses en cara, però no que no ho visqui. Si totes les balades que ha interpretat aquest home en la seva carrera estan basades en fets reals, l'home ho deu passar molt malament, de tants amors que ha "patit".

Fantàstica, en definitiva, balada roquera de primera magnitud, segurament repenjant-se sobre una melodia en la tornada realment ben trobada i, com sempre, les guitarrades del Joe Perry i companyia, reforçant cada beat, com si fossin cops de martell que ajuden a la balada a arribar ben endins, tan endins com enamorat estiguis (ho hagis estat).
Discuteixi'm el que vulgui, senyor, però no que els Aerosmith saben fer balades rock.

40 anys - 40 cançons

El passat 3 de juny vaig complir 40 anys. Un dels regals que vaig rebre -i que em va arribar al cor- va ser una selecció musical de 40 temes escollits per la meva cosina Laia. Ella coneix molt bé els meus gustos musicals, però aquesta selecció no era per acontentar-me, sinó per compartir amb mi 40 temes que li encanten o que han marcat la seva vida. Les estic tot just començant a escoltar aquests primers dies després de l'aniversari i de rebre el regal, però he volgut dedicar-les-hi el temps que requereixen, escoltar-les un cop i un altre, gaudir de les que ja conec i m'agraden, aprendre a apreciar les que conec i no m'agraden i ser pacient amb les que no conec gens.

I com que escoltar cançons amb més calma de la normal sempre fa que la teva ment divagui i s'enriqueixi, he pensat compartir amb vosaltres una sèrie de posts, 40 per a ser exactes, cobrint les meves reaccions a les escoltes d'aquests temes triats amb tant de cor.

Així doncs, el proper post inaugura aquesta secció, dedicada molt especialment a la meva cosina Laia.

Ja es pot escoltar, sencer, l'últim disc dels Arctic Monkeys

Gràcies a la web del diari britànic The Guardian, ja es pot escoltar, de cap a peus, el nou disc dels Arctic Monkeys, el quart en la seva estratosfèrica carrera iniciada al Myspace. De moment, els tres primers discs han estat absolutament espaterrants, plens de temes enganxosos, hits rebenta-pistes i un so personal i instantàniament reconeixible.

Pots doncs escoltar en primícia aquest disc acudint a aquest enllaç.

Efemèrides: el neixament de Miles Davis

Tal dia com avui de l'any 1926, naixia Miles Davis, el trompetista que havia de revolucionar la música moderna amb la seva aproximació al jazz fusió.
Figura controvertida, de biografia abrupta i cinematogràfica, Miles Davis resta per la història de la música moderna com un dels noms clau, un dels salts de fe més importants que feren avançar el seu art molt més enllà del que els corsés de la època permetien.
Hi ha qui fuig només en sentir parlar de jazz, de trompetistes o de Miles Davis. Potser és que mai s'han atrevit a escoltar el seu So What, que obria una de les obres mestres de l'art del segle XX, l'àlbum Kind of blue.

Les diferències entre Maslow i Lennon

Cadascú agafarà el model que vulgui, però jo crec que, si més no, el del Lennon és més clar. Què necessites? El que necessites és...

Ha mort Ronnie James Dio

Va ser el flamant vocalista dels Black Sabbath, però emprengué posteriorment una interessant carrera en solitari de la que s'extreu aquest tros de tema amb el que s'obria l'àlbum Holy Diver.

Avui ha mort, d'un càncer d'estomac, als 67 anys, una de les icones del metal dels 80, un d'aquells als que els anys no semblaven afectar, mantenint la puresa de les seves propostes musicals intactes.

Ella Fitzgerald, diva de dives

No transmetia, segurament, la decadència i la pena de la Billie Holiday, però la seva elegància, la seva dicció i la seva clara i portentosa veu col·locaren l'Ella Fitzgerald en el podi de les grans dives del jazz.
És una d'aquelles estrelles tan enlluernadores que no cal recomanar cap disc en concret per començar a gaudir-ne. Ja siguin les seves gravacions per la Decca en la primera etapa de la seva carrera, ja siguin les de la Verve, que la catapultaren a la fama, cada peça en boca de la Lady Ella es converteix en un caramel deliciós.

Capaç d'estirar la seva veu fins a tres octaves, la Fitzgerald ha abordat la immensa majoria dels estàndards vocals americans, marcant sempre un abans i un després en la interpretació de cadascun d'ells.
Sentir-la cantar rejuveneix, t'obliga a ser feliç, a ballar, a moure el cap, els peus, a espetegar els dits; la joia amb la que cantava cada peça es transmetia nota a nota. Hi ha qui, fins i tot, li retreia aquesta joia natural amb la que interpretava fins i tot les peces més tristes i malenconioses.

Referent dels referents, brúixola del jazz vocal, diva de dives, Ella Fitzgerald t'alegrarà el dia si la deixes cantar.

Si t'ha agradat, no deixis d'escoltar-la més i millor, repassant la seva inacabable discografia.

Artista: Ella Fitzgeral Àlbum: Diversos

Les mancances de l'educació d'avui en dia

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

El naixement de la música

Tom Waits al vol

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca

Com podem utlitzar la música per...

Diuen que la música pot canviar el comportament de qui l'escolta, encetar revolucions fins i tot. Portat a un terreny més profà, potser també podem fer servir la música per...

Vaig a provar-ho ara mateix... ja us explicaré si m'ha funcionat :-D

And I swear that I don't have a gun

Trivial - Qui és aquest músic?

El making-off d'una portada mítica dels Pink Floyd

És una de les portades més famoses de les moltes (igualment famoses) que tenen els Pink Floyd. Aquest n'és el seu making-off.
No deixa de ser irònic, si més no, el títol del disc, no? :-D

Cançons favorites - Power of love - Huey Lewis and the News

Quedeu avisats, en totes les festes que jo organitzi, en TOTES, sonarà aquesta cançó, una de les meves favorites de tots els temps. Sí, potser queda una mica American Psycho dir que m'agrada un tema dels Huey Lewis and the News, ho sé, però és així i no ho puc evitar.

Va arribar en un moment de la meva vida en que començava a apreciar la música, tot i que no en coneixia pas massa més del que posaven als 40 Sobornables. Però veure la peli Regreso al futuro, sentir la conversa telefònica del Marty McFly dient-li:

"Doc, ¡Doc!. ¿Me estás diciendo que son las ocho y veinticinco? Maldita sea, Doc, ¡llego tarde a la escuela!"

I llavors arrenca el tema i el Marty McFly es puja a l'skate, i s'enganxa als cotxes per anar més ràpid, jugant-se el físic, i... bé, la resta, com diuen, és història.

En definitiva, que quan sento aquesta cançó, no puc evitar posar-me dret, saltar, cantar i fer com si les tímides guitarrades del Huey lewis fossin  la que el propi Marty McFly arrenca de la seva en començar la peli (tot just abans de la trucada) davant d'un altaveu gegant que el Doc Brown ha construït.

Bé, ja ho sabeu doncs...

"Power of love is a curious thing, makes one man rich, makes another man sing"

Talls de cabell mítics de la història del rock

El número musical de Young Frankenstein

Últimament, aquesta melodia em persegueix. Investigant una mica he descobert que, originàriament, va ser escrita pel gran Irving Berlin, amb el nom de "Put it on the Ritz". En Mel Brooks en va fer una curiosa adaptació per la seva comèdia Young Frankenstein.

Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.

	Four Lads o/Norman Leyden - Istanbul (Not Constantinople)
	Found at Istanbul (Not Constantinople) on KOhit.net

Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.

Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

David Lynch dirigirà una gravació dels Duran Duran

Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.

"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions de'n Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

Neil Young - Harvest (1972)

Aquest és, indubtablement, un dels discs que més se m'enganxen les seves melodies. Haig de vigilar, doncs escoltar un matí aquest tros de disc del gran rocker que és Neil Young significa passar-se la resta de la jornada taral·lejant-ne les estrofes de manera interminable.

És, per sort, un disc bellíssim, amb unes melodies precioses que s'arrapen a l'oient, però recolzades sobre unes paraules plenes d'imatges potents i evocadores.
Com sempre, amb en Young no saps mai si el proper tall seguirà la vena acústica, amb un rascar de guitarra tènue i una harmònica o si bé s'endollarà a la corrent i rascarà les cordes amb distorsionada precisió.
Conté, a més, una de les meves peces favorites de'n Young que, a més, va ser de les que me'l va fer descobrir: The needle and the damage done, una tristíssima cançó sobre l'addicció a la droga i el buit que deixa al seu pas.

Intens des de la primera nota fins la darrera, aquesta "collita" del Neil Young passa per ser una de les peces clau del rock americà, aquell que veu tant del rock n' roll com del country, en una fusió perfecta.

Et recomano molt, moltíssim, que punxis en aquest enllaç que segueix per poder escoltar aquesta obra d'art musical.

Artista: Neil Young
Àlbum: Harvest

Radiohead - The King Of Limbs (2011)

Sento a molta gent reaccionar negativament davant les primeres escoltes del darrer disc dels Radiohead, The king of limbs.
És ben cert que és un d'aquells discs de Radiohead que comença amb un tema poc accessible, basat en una síncopa irreductible que sembla desconnectar la base rítmica de la veu del Thom Yorke. Però als fans de Radiohead no els han pas de sorprendre els temes "difícils". Al cap i a la fi, Radiohead no és Britney Spears, no? :-)
No és l'únic disc de la banda però, que s'inicia amb un tema poc accessible. Així que, ei, posem-ho fàcil, si el primer tema no entra, busquem més enllà. Anem, per exemple al segon. Escolta aquesta preciositat de peça, sobre un loop de guitarra apagada, al damunt del qual en Yorke desplega l'estil inconfusbile que l'ha fet famós.

You got some nerve, coming here
You got some nerve, coming here
You stole it all, give it back
You stole it all, give it back

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my memories

You know you should, but you don't
You know you should, but you don't

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my melody

No em diràs que no és un tema fantàstic. I, espera, que no s'acaba aquí. El següent tall té una tornada d'aquelles que només els Radiohead saben recitar. Una tornada, d'altra banda, que em recorda a les melodies que feien servir en els seus OK Computer i demés àlbums dels 90. Es diu Little by little, i sona així.

Quina tornada, eh?

Little by little by hook or by crook
Never get nervous
Never get judged
I’m no idiot
I should look

Una altra de les perles d'aquest disc s'amaga sota el títol de Lotus flower, que va ser el primer senzill i del que, probablement, ja hagis vist el vídeo, amb un Thom York donant classes de dansa contemporània.

És veritat que al voltant del vídeo i de la curiosa coreografia de'n Yorke, s'han generat diversos acudits. Com, per exemple, un manual per ballar com ell:

O una petita reinterpretació molt particular dels seus moviments:


Però compte, fora conyes, perquè el director del vídeo és el fantàstic Garth jennings, director d'alguns dels vídeos musicals més fantàstics i espaterrants dels darrers 10 anys, com el de Imitation of life que va fer pels R.E.M.

Ep! No marxis encara, que encara queda la perla definitiva, aquella peça que, definitivament, et farà estimar aquest àlbum i escoltar-lo un cop i un altre esperant que arribi aquest tall concret. Es diu Codex. I te'l deixo escoltar amb calma.

Sleight of hand,
Jump off the end.
Into a clear lake,
No one around.

Just dragonflies,
Flying to the side.
No one gets hurt,
You're doing nothing wrong.

Slide your hand,
Jump off the end.
The water's clear and innocent.
The water's clear and innocent.

I, escolta, si amb això no n'has tingut prou, potser és que, simplement, no t'agrada el disc; que tampoc passaria res :-)

Els disc que obligava a la gent a suïcidar-se

A través de Comically Vintage, descobreixo una il·lustració d'un còmic que fa referència a un vinil de propietats màgiques i malignes. Escoltar-lo semblava obligar als melòmans a suïcidar-se! El millor de tot és comprovar que la cançó que hi sonava, semblava, si més no, fer referència al Blue Monday dels New Order.

Aquí us la deixo per si us atreviu a escoltar-la.

Kenny Loggins i els hits "peliculeros" dels 80

Als 80, va acaparar els "Theme from", és a dir, els temes principals de les bandes sonores de les pelis. Pensa en una peli taquillera als 80 i en Kenny Loggins hi apareix en la banda sonora.
Durant els 80, les majors van descobrir que la millor peça de merxandatge d'una peli comercial era la seva banda sonora. El concepte que en Dennis Hopper s'inventà a Easy Rider, no fer servir una partitura composada expressament pel film sinó temes pre-existents, treia fum durant aquesta dècada, des de An officer and a gentleman, fins a Flashdance, de Streets of fire fins a Cocktail, les bandes sonores es pensaven com a producte i els films les encabien com podien, ara sonant a una ràdio al costat de la que passa el protagonista, ara intercalant forçadament una mena de videoclip al bell mig de la peli (creant els fascinants "Love theme from", que triomfaven a les emisores d'arreu del món, sobretot a l'estiu).

Doncs, justament, el Kenny Loggins semblava ser la primera aposta per a moltes d'elles i el seu nom figurarà per sempre entre les icones dels 80 per aquest motiu, juntament amb altres "grans" del soft-rock pel·liculero com Giorgio Moroder, Cheap Trick o Harold Faltermeyer.
Aquí us deixo amb dos dels seus temes més populars. En primer lloc el Danger zone que apareixia a la banda sonora de Top Gun. I no us perdeu la lletra (just a sota del vídeo) perquè no té desperdici.

Revvin' up your engine
Listen to her howlin' roar
Metal under tension
Beggin' you to touch and go

Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone

Headin' into twilight
Spreadin' out her wings tonight
She got you jumpin' off the deck
And shovin' into overdrive

Highway to the Danger Zone
I'll take you right into the Danger Zone

You'll never say hello to you
Until you get it on the red line overload
You'll never know what you can do
Until you get it up as high as you can go

Out along the edges
Always where I burn to be
The further on the edge
The hotter the intensity

Highway to the Danger Zone
Gonna take it right into the Danger Zone
Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone
...

I, en segon lloc, el tema principal de la peli Footloose, un dels clàssics juvenils dels 80 que comptava, amb l'ajut de'n Loggins, amb una de les arrencades més mítiques del cinema d'aquella època. I, que no sigui dit, també teniu la lletra, que no sigui que us perdeu el missatge ;-)

I been working so hard
Keep punching my card
Eight hours, for what?
Oh, tell me what I got
I get this feeling
That time's just holding me down
I'll hit the ceiling
Or else I'll tear up this town
Tonight I gotta cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Please, Louise
Pull me offa my knees
Jack, get back
C'mon before we crack
Lose your blues
Everybody cut footloose
You're playing so cool
Obeying every rule
Dig way down in your heart
You're yearning, burning for some
Somebody to tell you
That life ain't passing you by
I'm trying to tell you
It will if you don't even try
You can fly if you'd only cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Oowhee, Marie
Shake it, shake it for me
Whoa, Milo
C'mon, c'mon let go
Lose your blues
Everybody cut footloose
FIRST - we got to turn you around
SECOND - You put your feet on the ground
THIRD - Now take a hold of your soul
FOUR - Whooooooooa, I'm turning it
Loose, FOOTLOOSE

Portades estranyes: Johnny 'Guitar' Watson

Els setanta van fer molt mal. I, curiosament, la música d'arrel negra, que va donar en aquesta època una embranzida brutal al rock contemporani, també va ser la "culpable" d'algunes de les portades més lamentables i de vergonya al·liena. Ja en vam revisar unes poques (en que la nit els confonia), però aquí en tenim unes quantes més, aquest cop a càrrec d'un guitarrista de primera fila, que va aprofitar les corrents més funk per atacar-les amb les seves sis cordes.
Ningú posarà en dubte la qualitat musical dels treballs de Mr. Watson. Però se li pot fàcilment recomanar:
a) que canvii d'assessor pels títols dels discs
b) que canvii d'assessor per les portades

En el tema dels títols ja hi entrarem un altre dia, però amb les portades comencem ja mateix amb aquesta primera.


O sigui... primer de tot, què fa aquest home a l'exèrcit? I, ja que hi va... què hi fot vestit així? o__O Ah, espera, que no està sol, que per acabar d'arrodonir la visita cultural a l'exercit s'ha portat una amiga vestida adequadament per l'ocasió.
I, és clar, com passa habitualment amb discs amb portades tan suggerents... al darrera la història continua:


Sense comentaris...

Però espereu, que n'hi ha més. Què us sembla aquesta altra portada del senyor Watson?


A veure... què coi hi fot dins d'un carret per a bebés tunejat? Qui és el paio del darrere? Sa mare? La del títol? La "real"? No ho entenc, de debò.

Apa, aquí en va una altra, a veure que li trobeu:


En aquesta, la veritat, millor no preguntar. Aquestes dues mosses... pel terra... i el gos... bé, deixem-ho.

Au va, vinga, un bonus track de regal:


Aquí sí que a l'home ja se li va anar la pinça. Posar una model nua en una portada és molt seventies, però posar-li la guitarra així... no sé... mal gust, no?

Sort que al cap d'uns anys van arribar els vuitanta... i es va acabar d'espatllar... però això ja donaria per un altre post. Serà un altre dia.

Comença la Fira del Disc d'Ocasió a Cotxeres!

Puntual com cada any, aquest primer cap de setmana de Febrer torna a les Cotxeres de Sants la fira del disc d'ocasió.
Per a mi és una ocasió única de fer-me amb aquells vinils que es resisteixen, que costen de trobar. Val a dir, això sí, que com a bon garrepa que sóc, vaig a buscar, fonamentalment i quasi sense excepcions, vinils d'oferta. Bé, més que d'oferta, de saldo. Tot el que valgui més d'un euro em sembla car :-)

Cada cop torno més carregat de joies amagades, però també de vinils una mica lamentables que van formar part de la meva educació musical i que, més enllà de la seva qualitat, vull tenir-los a casa.
La meva discografia particular beu molt del que trobo en aquesta fira, doncs no són menys de 20 o 30 els vinils que cada any m'enduc.
El millor però, és regirar totes les polsoses caixes, algunes arraconades o abandonades per terra -i que t'obliguen a adoptar postures més pròpies d'una classe de ioga que una altra cosa-, anar embrutant-te els dits -que se't van quedant negres- i, després de passar per centenars de discos oblidats o oblidables, després d'empènyer portades de discos tan "memorables" com el Heartbreak Hotel de la C.C. Catch, la discografia sencera del Rick Astley, o els omnipresents Phil Collins, Communards, Pet Shop Boys, etc., després de tot això, just al darrera, apareix aquella joia que feia temps que buscava: que si un dels discs de Vangelis, que si la Janis Joplin, que si Queen, que si Pink Floyd...

La fira comença el divendres al migdia i s'allarga fins al diumenge. Jo siempre hi vaig el primer dia però després, un cop a casa, decideixo tornar un segon dia per veure si m'he oblidat d'alguna cosa :-)

Joy Division - Unknown Pleasures (1979)

Monument a la desesperació més profunda, al desencís, a la manca de respostes ("When will it end? / When will it end?"), al futur ja no incert sinó clarament catastròfic, això és l'Unknown Pleasures dels Joy Division, un dels discs mítics dels 80. El seu llançament no generà massa repercussió, però el senzill Love will tear us apart que la banda tragué al mercat un mes abans del suïcidi del seu vocalista va fer girar la vista enrera i recuperar aquesta joia fosca i contundent de finals dels 70.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Enquadrat dins del moviment post-punk, el disc sona obsessiu -amb les bateries insistents, el baix repetitiu, els solos de guitarra lineals i lànguids i les tornades estripades de l'Ian Curtis-, però també suggerent, molt particularment gràcies -diuen els experts- a la labor en la producció del Martin Hannett, que accentuà les textures més espacials per donar-li a l'àlbum un to màgic i dens.

El disc esdevingué mític en el mateix moment del suïcidi del seu vocalista, Ian Curtis. La seva portada, que reflecteix les ones transmeses per una estrella que es converteix en nova es convertí en una icona del rock modern i encara avui en dia es lluïda pels fans de grups revisionistes del post-punk com Interpol en els seus concerts.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.