Bon Jovi - Bed of roses

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Sabeu allò dels guilty pleasures, oi? Plaers culpables... doncs mira, si aquest és un dels meus plaers culpables, a més haig d'admetre que és molt guilty i molt pleasure alhora.

Mai us podré explicar què és el que em transporta en escoltar Bon Jovi. Sempre he pensat que era la veu, que sembla vibrar d'una manera que em toca; però és ben probable que no sigui l'únic ingredient que ho provoca.
En qualsevol cas, Bed of roses és LA balada de EL grup de pop-rock. N'hi ha moltes més, per descomptat. Algunes tan precioses com Always, Thank you o I'll be there for you. Però aquesta és la combinació perfecta dels ingredients idonis. M'arriba molt endins aquesta història d'amor farcida, com és habitual en Bon Jovi, de metàfores forçades i bastant sobades.

Ja l'arrencada em posa en alerta: la guitarra allunyada del Sambora, trista, allargada, sense polir. Recito, a partir de llavors, tots els versos amb passió, com si fos jo mateix el que està assegut al piano donant-li voltes al cap. I en arribar a la tornada, se'm trenca la veu i haig de parar uns segons. Hi torno, és clar, però gaudeixo especialment el pont, on el tempo s'accelera i el John Bongiovi retorça cada sil·laba i acaba amb aquell "uuuh yeah" que presenta el solo del Sambora. "Gallina de piel" que deia aquell, "gallina de piel".

He imaginat, al llarg de la meva vida, a molts amors platònics amb aquesta cançó, prova indiscutible de la universalitat de la proposta musical (o de quan poc exigent sóc musicalment parlant).