Cliff Eidelman - Christopher Columbus: The discovery (1992)

Èpica i aventurera, la banda sonora que el Cliff Eidelman composà per a una de les dues pel·lícules que, completament al mateix temps, competiren per fer diners a costa del 500è aniversari (l'altra comptava amb el Vangelis per compondre la banda sonora).

Plena de passatges engrescadors que capturen la passió per l'aventura i per allò desconegut, Eidelman captura a la perfecció el periple de Colom farcint-la d'èpica però posant-hi més èmfasi en dibuixar melodies memorables que no pas en una orquestració grandiloqüent que podria apagar-ne el resultat sonor final.

John Williams - Stanley & Iris (1990)

L'arrencada és prometedora, on Williams hi desplega els leit motivs principals (un amb piano, l'altra amb flauta i oboè) i, sobretot, proposa un to melangiós però que insinua la descoberta (el protagonista aprèn a llegir) que no abandonarà fins al final del disc.

El problema, però, és que, tal com li ha succeït al Williams la major part dels cops que ha provat de ser intimista, els leit motivs no només no són prou engrescadors i memorables (Always, El turista accidental, Nascut el 4 de Juliol) sinó que la seva repetició fins l'extenuació en cada peça els torna reiteratius. Williams no sembla sentir-se tan còmode sense la grandiloqüència de les orquestracions imperials i de fanfàrria.

Chicago - Greatest hits (1975)

Una banda de rock amb una secció de vents? Doncs sí, els Chicago, banda de llarg recorregut i alineació àmplia i canviant que va anar col·locant singles al llarg de més de vint anys. Aquest "grans èxits" en recull alguns de la seva primera etapa (del I al VI, que ells sempre titulaven els seus àlbums amb numeració romana i res més). 

Algunes peces són imprescindibles (Saturday in the park, per exemple), però el conjunt, per ser un "greatest hits" no acaba de sentir-se rodó, i potser deixa clar que va ser una banda més de senzills solts que no pas d'àlbums, a pesar de la seva indubtable perícia instrumental.

ABC - How to be a... zillionaire! (1985)

Segurament és un dels discs més inspirats del duet ABC, però tot i així, el resultat està massa encaixat en un instant del temps (els 80 del pop ballable) que durà poc perquè, justament, la seva proposta era efímera i poc ambiciosa. Res del que se sent aquí mereix més que un parell d'escoltes atentes.

Això sí, si ho poses en una festa retro vuitantera igual rebentes el local.

Absolute elsewhere - In search of ancient gods (1976)

Aquest seria, sens dubte, el disc favorit de l'Íker Jiménez i de tots els seus seguidors conspiranoics i delerosos d'altres realitats alternatives i paracientífiques. Perquè la banda, capitanejada pel Paul Fishman (amb col·laboració amb diversos músics d'estudi, entre ells el baterista Bill Brufford) intenta posar banda sonora a l'obra de l'Erich von Däniken, un escriptor de temàtica OVNI i derivats, una mena de JJ Benítez suís.

A estones (quan els músics miren de treballar plegats) el conjunt cavalca. Però d'altres cops sembla un àlbum composat per nens de primària aprenent a fer servir les joguines musicals que els hi han portat els reis.

Peter Baumann - Trans-Harmonic nights (1979)

Membre força estable de les primeres formacions dels Tangerine Dream, el Peter Baumann perseguí una irregular carrera en solitari de la qual aquest probablement en sigui el seu treball més popular.

Hi ha molt bones idees, en aquest disc, per bé que els arranjaments simplistes desllueixen el conjunt, però es nota que el Baumann té tables, i que està treballant l'electrònica des d'una privilegiada posició de compositor amb molta experiència.

The Blow monkeys - She was only a grocer's daughter (1987)

Un pot entendre (i recordar) la fascinació que va generar escoltar (i veure!) els Blow Monkeys en la seva època, amb la seva elegant i sofisticada barreja de pop i soul, la seva estètica cuidada, i una actitud de menjar-se el món (cosa que van aconseguir si més no durant alguns minuts). Però el llegat és més aviat tou i poc memorable. Ni tant sols peces tan afortunades com el It doesn't have to be this way empal·lideixen amb el pas del temps i ens recorden que el seu èxit va ser un dels molts èxits efímers d'una dècada de la que tan sols uns pocs espavilats van saber sortir-ne triomfants i duradors.

Arcade fire - Neon Bible (2007)

Creatius a més no poder, els Arcade Fire reafirmaven amb aquesta bíblia de neó la seva carrera després d'escolar-se en les llistes dels millors discs del 2004 amb el seu Funeral. I ho feien amb precisió en la composició en l'execució, amb un punt molt "bowie" però més florit, més divers, molt recolzat en unes harmonies i arranjament vocals enginyosos i molt presents.

Un bon disc que demana i regala múltiples escoltes.

Joan Manuel Serrat - Dedicado a Antonio Machado, poeta (1969)

El Serrat arribava aquí al que podria ser el punt més àlgid del seu art. Un parell d'anys abans del seu Mediterráneo Serrat es recolzava en un poeta com Machado per musicar els seus poemes (ajudat en dos temes per l'Alberto Cortez) i entregar el seu segon disc en castellà. 

Hàbil en l'aproximació a les diferents peces del poeta, el disc és divers i variat, a estones melancòlic, a estones divertit, sempre ric en matisos. "Cantares" ha esdevingut, esclar, una de les cançons més mítiques de la història de la música popular en castellà.

Synergy - The Jupiter menace (1982)

L'any 1974, el John Gribbin i l'Stephen Plagemann publiquen _The Jupiter effect_, un d'aquells llibres suposadament científics tan de moda als 70 sobre OVNIs, fenòmens paranormals i qüestions pseudocientífiques diverses (al més pur estil Iker Jiménez o Jiménez del Oso). A diferència dels demés, però, aquest llibre es converteix en un èxit de vendes i tothom se'l llegeix o sent a parlar de la teoria catastrofista que prediu: l'alineació dels planetes del sistema solar provocarà un cataclisme global a partir del moviment tectònic de la falla de Sant Andreas. 

L'èxit fa que se'n derivi un documental televisiu. I cal una banda sonora. Inicialment els productors intenten aconseguir els drets per fer servir _Els planetes_ del Gustav Holst, però els hereus del compositor declinen. I és llavors quan recorren al Larry Fast que, amb el seu projecte Synergy, venia marcant el ritme de l'evolució de la música electrònica des dels 70, quan va publicar el seu primer disc: Electronic Realizations for Rock Orchestra.

El Fast s'havia fet un nom en la indústria perquè estava al darrera de tot l'aparell electrònic d'artistes de renom com els Yes, Barbra Streisand, Peter Gabriel, Hall and Oates, i un llarg etcètera. La seva aportació principal era fer que els teclats no fossin considerats joguines sinó instruments seriosos i reputats. Tant era així que en tots els seus àlbums hi escrivia una nota que deia "This album was recorded using only electronic devices".

I per a aquesta banda sonora, Fast, inspirant-se en la sonoritat de Holst, desplega tot el seu potencial sonor, aclaparador i desbocat. Si la fi del món arriba, segur que sonarà així.

Bryan Adams en directe al Palau Sant Jordi (2/2/2022)

(Foto: Lluïsa Baltrons)

Era indubtable que un concert del Bryan Adams en ple 2022 no podia estar orientat a altra cosa que no fos la nostàlgia i els good ol' times. Ho era, d'indubtable, no només pel temps que ha passat des que el Bryan copava, any rere any, les llistes d'èxits, sinó perquè, de fet, aquest ha estat sempre un dels seus temes preferits (recordem, si no, el seu màxim hit, 'Summer of 69, exercici de nostàlgia hipermitificada). Era previsible i va complir.

El que ja no es podia esperar tant, potser, és la capacitat del Bryan per entomar de nou els seus himnes senzillots, les seves tornades cridaneres, els seus riffs de primer de rocanrol i les seves balades ensucrades, i convertir-ho tot plegat en una catarsi col·lectiva d'un públic sobrat d'anys que aprofità l'ocasió per tornar a ser feliç després de dos anys molt durs. El millor de la nit no va ser la música del Bryan, sinó el fet de veure a tanta gent tan feliç de cop, cantant-les totes, ballant-ne moltes, i no només recordant els vells temps sinó recordant com ser feliç de nou.

El millor no va ser la música, cert; però la música i, sobretot, l'actitud del Bryan, van ser catalitzadores. El canadenc sempre ha anat sobrat d'actitud, de ganes i d'empenta, amb les quals supleix la seva evident manca d'ambició musical, i ahir, en un Sant Jordi que ja no havia de respectar els seients de distància, no només va reclamar una llarga vida al rock 'n roll sinó que es va mostrar proper, generós i molt disposat a fer-ne una festa col·lectiva. La seva actitud voluntariosa en voler parlar en català ("aquesta cançó que ve ara és per ballar!") i els tres cops en què va acceptar peticions del públic (això, un servidor no ho havia vist MAI) van fer que el públic, sense massa esforç, el deixés repassar, un rere l'altre, els seus hits més destacats.

Per descomptat, ell i la seva banda van respondre. Arrencant amb el Kick ass que avança el seu proper àlbum, va encadenar temes populars que el públic cantava, esgargamellant-se, vers per vers. No en va, el Bryan va copar les llistes d'èxits des de finals dels 70 fins acabats els 80, i el seu repertori no només és generós sinó que oscil·la amb naturalitat entre el tema pop disfressat de rock a base de guitarrades i les balades més globals dels últims 50 anys.

Cap al final del concert va entonar el seu 18 'til I die, i va arrodonir-ho interpretant, ell sol a la guitarra acústica, un tema que, com ens va explicar, va composar quan tenia 18 anys (Straight from the heart). Just abans, un dels temes del seu proper àlbum venia acompanyat amb el clip musical en la pantalla gegant del fons de l'escenari, i en ell s'hi veia al Bryan assegut al volant d'un cotxe i al seu costat la seva octogenària mare. El temps passa. I ens fem grans. Però el rock sempre ens retorna les sensacions de vitalitat que sovint, pel camí, anem perdent.

Gràcies, Bryan, per recordar-nos-ho. 

Edit this setlist | More Bryan Adams setlists

Supervivents - Qui em donarà rock 'n roll (2021)

El rock és universal, omnipresent, global. Són ben lícites (i interessants, sovint) les transposicions a sensibilitats més locals, però el llenguatge del rock, vingui d'on vingui, ens pertany a tots i a totes, i segueix sent pertinent reivindicar-lo, sobretot quan la guitarra ha perdut protagonisme davant dels sons més sintètics i el rock més clàssic ha estat relegat a revisionismes i a retrobaments de dinosaures que voregen l'extinció.

I això és el que fan els Supervivents, amb el Jordi Comerma com a mestre de cerimònies (composició, veu i guitarra rítmica) acompanyat d'una banda ferma i sòlida que s'acosta al llegat d'un so i d'uns trops amb respecte reverencial disposada a construir himnes ara que la gent ja ha marxat de l'estadi, ara que les llums del rock ja s'apaguen. I en el camí, aquest disc dels Supervivents sembla aquell bis inesperat que agafa a mig estadi fugint atropelladament pels accessos i que els obliga a girar cua a gaudir d'un regal amb què ja no comptaven, una extensió del concert, de la festa, que acaba sent allò que més recordaran en el futur.

I és un bis generós, perquè no escatima en recursos clàssics, entregant un ventall ampli de ritmes i guitarrades diverses, sempre relligats amb uns arranjaments magnífics, en un conjunt que és un tresor per al fanàtic del gènere. I li canten al rock, al camí, a la pols que s'aixeca quan ja hem passat un encreuament decisiu, però sobretot a l'empenta que cal per continuar, per seguir endavant, a pesar de tot, a pesar del nostre propi passat, missatge particularment idoni per a l'era d'incertesa que vivim: perquè després diguin que el rock no és atemporal.

El resultat és un disc magnífic, de tall clàssic però sense insistir en els clixés més rústics i oxidats, un regal per a l'amant del rock que es resisteix a admetre que el seu temps ha passat (el del rock, però també el d'ell/a mateix/a, que ja tenim una edat, si ens acostem a un àlbum com aquest). El mateix àlbum ja es pregunta, en el seu títol, "qui em donarà rock 'n roll?": doncs seran els Supervivents, és clar. El rock ha mort. Visca el rock!

Rodrigo Cuevas en directe al Palau de la Música (20/3/2021)

Ahir vaig ser molt feliç de poder tornar, un any més tard, a una sala de concerts. I, posats a fer-ho, amb un dels millors concerts que he estat en la meva vida, el del Rodrigo Cuevas i el seu Trópico de Covadonga, un dels millors discs que he sentit en molts anys.

El Rodrigo, musicalment, barreja tradició i recuperació de músiques molt locals (tant asturianes com gallegues: muñeiras, coples i xiringüelos) amb sonoritats més modernes (cortesia del Raül Refree). Espiritualment, està connectat amb la terra però, sobretot, amb les persones. 

I després... després és un showman. Un capaç de convertir un disc de 50 minuts en un concert de 90 gràcies a les seves intervencions entre temes, contagiosament alegres, divertides, engrescadores, dirigint-se al públic en català (va estudiar a Barcelona, a pesar de ser nascut a Oviedo) i arrencant somriures i complicitats a dojo.

L'aparició de Rozalén per ajudar-lo a cantar un parell de temes va ser un fet anecdòtic menor, perquè ni tan sols la mítica Rozalén pot eclipsar el cabdal creatiu i artístic del Rodrigo, algú que, ja ho tenim ben clar tothom que el coneixem, esdevindrà un nom capital en el panorama musical espanyol del segle XXI.

John Coltrane and Johnny Hartman - John Coltrane and Johnny Hartman (1963)

Un dels duets més reeixits de la història (del jazz i de la música), al meu gust, és el que quedà enregistrat en aquesta sessió d'Impulse produïda pel Bob Thiele el 7 de Març de 1963. S'hi disolen, de manera natural, el saxo tenor del Coltrane i la veu de baríton del Hartman, al llarg de sis balades clàssiques que deixen espai perquè tots dos puguin desplegar els seus talents. 

El fraseig net i sinuós del Coltrane mai ha sonat tan melangiós, tan romàntic, tan entregat a l'amor i al desamor. I la veu profunda del Hartman omple cada racó de l'àlbum, explicant els seus patiments amorosos amb aquella mena de deixadesa del crooner a qui sembla no importar-li estar-ho passant malament però que necessita cantar-ho perquè no li afecti.

A tot això, la banda la completa ni més ni menys que el gran McCoy Tyner al piano, el jimmy Garrison al baix i l'Elvin Jones a la bateria, deixant sempre el protagonisme als que signen el disc, però mai deixant de contribuir a la preciosa calidesa del disc.

Un regal per a les oïdes, un d'aquells àlbums que tant li pots posar a qui més t'estimes per amanir musicalment un sopar romàntic com pots voler-te'l escoltar tot/a sol/a per furgar una mica més en les ferides d'amor. 

 

Gino Vanelli - Pauper in paradise (1977)

El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.

I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu. 

Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.

Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.

Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.

The Jacksons - Triumph (1980)

A la contraportada d'aquest vinil del 1980 i figura un dibuix d'un paó en tota la seva bellesa, desplegant les seves formoses plomes multicolors. Encara més, un petit text convida a una analogia entre la barreja esplendorosa de colors i la de races i ètnies, sempre a través de la música. Perquè el que feien els Jackson en aquest canvi de dècada era, tot seguint el que el Michael ja havia fet un any abans amb l'Off the wall, mesclar les arrels de la música negra (hi ha, realment, "música negra"?) amb les de la música blanca (aquesta sí, segur, que existeix: és la que els blancs li van robar als negres) i oferir una amalgama poderososíssima de funk, soul, R n' B i pop que esdevingué irresistible i marca de la casa, resultant en el que, al meu gust, és el millor disc dels germans Jackson, amb una producció magnífica i molt d'encert per fabricar hits comercials que entren molt fàcil i sovint conviden a ballar.

'Can you feel it', 'Heartbreak hotel', 'Walk right now' però sobretot 'Lovely one' poden sonar a una extensió de l'esmentat Off the wall, però tenir això per dolent seria absurd i incoherent. Una extensió d'un disc enorme (el millor del Michael en solitari?) és un regal que cal escoltar amb totes les orelles ben parades (i amb els peus disposats a moure's). 

The Jacksons - Victory (1984)

Quan fas un disc grupal en què hi participa el Michael Jackson en el cim de la seva carrera i de la seva popularitat corres el risc que et surti un disc del Michael Jackson amb "alguns acompanyants", per molt que aquests siguin els seus germans. No és així a Victory. Però potser hagués sigut millor que ho hagués estat.

Més que res perquè el disc patina quan el Michael desapareix i, per contra, té moments de brillantor quan agafa el micròfon. Ja sigui en el primer senzill, l'State of shock cantat a duet amb el Mick Jagger, ja sigui en el segon, Torture, cantat amb el Jermaine, sengles arrencades d'ambdues galtes del vinil, la cosa rutlla. Ja sigui perquè el Michael actua com a tractor de tota la resta, ja sigui perquè el seu fraseig inconfusible, sempre a mig camí del pop i del soul, fa cavalcar els temes, el pop radiofònic grandiloqüent funciona molt bé.

Però quan s'aparta, quan els Tito, Randy, Jackie, Marlon i Jermaine s'amorren al micròfon, la cosa decau. I molt. Inconsistents i perfectament oblidables, tots els temes que no tenen al Michael al capdavant resulten vulgars, tant musicalment com en les seves lletres (Girl, I want your body / You know I love your body / Girl, I need your body / Why don't you come home with me now?... molt bé, Marlon... de traca).

I ara, permeteu-me parlar un segon del videoclip del tema Torture. Perquè encara puc recordar quan la Lulú Martorell, en aquell programa de TV espectacular que es deia Pleitaguensam, va proposar un concurs als espectadors en què els demanava ajut per intentar entendre què carall hi passava, en el vídeo! Veure'l avui en dia sembla un catàleg dels trops visuals dels 80: càmera lenta, efectes visuals suposadament al·lucinants, explosions, raigs de colorins pintats, difuminats, ballarines de fons, decorats de cartró-pedra...

Per acabar-ho de flipar amb el clip, m'acabo d'assabentar gràcies a la bona amiga Susana Marquina (amb qui compartia passió pel Michael Jackson) que en el vídeo... no hi apareix ni el Michael ni el Jermaine, els dos cantants del tema!!! I espera, que encara hi ha més, al Michael el van substituir per... (atenció, redoblament de tambors)... un maniquí! (Whaaaat!??!?) Sí, sí; un maniquí. Mireu el vídeo i passeu pel minut 6:03.

Què? Canta, oi? Doncs aquí un fan del Michael que no se n'havia adonat mai (el que fa la ceguesa del fan... un creu veure'l fins i tot quan no hi és).

En tot cas, el disc em porta molt bons records. Per què? Us explico.

Devia tenir jo 13 o 14 anys i mentre la meva àvia em preparava el dinar jo posava aquest disc a tota castanya i feia playback i una coreo que em semblava que era de "lo más". Mentre ho repetia, un cop i un altre, m'imaginava fent-ho en públic, potser en alguna festa de final de curs. Com veieu, aquí un estava, ja llavors, molt necessitat d'un públic, encara que fos imaginari.

Perquè per tal que el públic fos real i no imaginari calia una cosa més: valor. I no... d'això no n'anava pas sobrat, no... 

Diana Ross - Eaten Alive (1985)

Diana Ross produïda pels Bee Gees i amb un tema produït pel Michael Jackson. I no cal dir massa més. Bé, va... sí, diem alguna cosa més.

Hi ha discs que corres a comprar-te perquè has sentit un dels seus singles i no pots esperar més a posseir-lo, a tenir-lo entre les mans. Això és el que em va passar amb aquest Eaten Alive just després de veure el videoclip (que hi sortís el Michael Jackson, de qui jo era fan indiscutible, hi va tenir, sospito, alguna cosa a veure). Sigui pel motiu que sigui, aquella tarda no vaig acabar a la meva botiga de discs de referència (Discos Balada, al carrer Pelai de Barcelona), sinó a Werner, la botiga de HI-FI que encara aguanta al carrer Fontanella i que, en el seu temps, venia també vinils.

I és clar, sempre hi ha la por d'haver-te comprat un àlbum sencer per una sola cançó i que després sigui una decepció. Doncs no, amiguets i amiguetes! Resulta que aquest cop el disc és una autèntica passada, de cap a peus. Ja sabem de l'habilitat dels germans Gibb produint-li coses a cantants amb solera (Kenny Rogers, Dionne Warkwick, Barbra Streisand), sempre amb molt bons resultats, posant-li tots els tics i tots els trucs que els australians sempre han fet servir per encadenar-nos als seus incomptables èxits, propis i aliens. 

La sobreproducció és marca de la casa, amb cors dels mateixos Bee Gees (no s'estan mai de cobrar algun cèntim de més posant-hi veus), ecos i reverberacions estrafolàries i exagerades, o les bateries força sintètiques que ells mateixos farien servir en el seu E.S.P. uns anys més tard. La cosa és que aquesta sobreproducció no es menja l'elegància de la Diana Ross sinó que, al contrari, sembla destacar-la, com elevant-la per sobre de la producció. La Ross sona més digna i segura que en cap altra dels seus discs anteriors, i la seva veu serena i característica es fa seus tots els talls. 

La seva actitud en els temes ràpids (Eaten Alive, el superhit Chain Reaction) és de diva, no deixant-se portar pels ritmes marcats i accelerats i deixant que la llangor habitual en ella s'hi emmotlli. I en els mig temps o, fins i tot, en les balades (More and more, que bonica!), la Ross sona tan magnífica, tan senyora com sempre, amb el seu vibrato característic i aquell punt d'aire que des dels seus inicis la convertí en una cantant de veu seductora.

El disc, perfectament equilibrat en les seves dues galtes, és una delícia d'escoltar, fins i tot avui, quaranta anys després, fins i tot malgrat la producció vuitantera lleugerament kitsch que el caracteritza.

El mandarí meravellós - Béla Bartók (1982)

Aquesta suite per al ballet 'El mandarí meravellós' és fascinant a més no poder. La música de Bartók, molt expressiva, acompanya la fantàstica història de tres pinxos que convencen a una prostituta perquè sedueixi homes des de la seva finestra, els atregui i, un cop al pis, l'atraquin. Però un dels homes que atrau és un mandarí misteriós que s'abraona sobre la noia lascivament, i ella se li resisteix. 

Els pinxos se li tiren a sobre i li claven diverses ganivetades, però el mandarí misteriós ni s'immuta. El mandarí torna a assaltar la noia, i els pinxos tornen a agafar-lo, i aquest cop el pengen del sostre. Llavors, el cos del mandarí comença a emetre una llum increïble.

La noia decideix acabar amb ell, però per comptes d'usar la violència, el deixa que se li acosta i l'abraça. En quan ho fa, les ferides del mandarí comencen a sagnar i, apaivagat el seu desig, mor. 

Així de pertorbador és aquest ballet de Bartók basat en un llibret Menyhért Lengyel. La música del compositor hongarès, per descomptat, recull aquest desig soterrat que s'escampa i s'expandeix incontroladament, amb un estira i arronsa extremat i explosiu. El ballet, en la seva estrena, va causar tal commoció que es va prohibir, i a no es va tornar a representar en vida de Bartók. 

Manual de cortejo - Rodrigo Cuevas (ronda a Raül Refree) (2020)

Ha costat, però la reivindicació d'allò local, de la tradició musical, ha acabat trobant un espai en el microcosmos cultural contemporani. Superada l'obsessió per allò forà, sobretot anglosaxó, aparcat el cosmopolitisme pop que ens feia creure que tot allò global era millor perquè ens feia moderns, ens incloïa en la contemporaneïtat, la prudència i la calma ens ha permès mirar cap endins o, si més no, més a prop, rescabalant el maltractament de totes aquelles particularitats sonores enganxades a la terra, als pobles, i no als despatxos de les grans productores musicals.

Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, els Hermanos Cubero, el Niño de Elche i tants altres han reivindicat allò local i tradicional, les arrels, unes vegades mantenint-los purs en un exercici de conservació molt lloable, altres fusionant-los amb una producció enginyosa i moderna. En aquesta segona direcció busca el Rodrigo Cuevas reflotar la tradició musical asturiana i galega, deixant que el Refree faci allò que sap fer tan bé: trobar-li unes sonoritats impossibles a quelcom aparentment immutable.

Cuevas tira de muñeiras, coples i xiringüelos per dibuixar una topografia que sona propera, que sona natural i quotidiana, entre textures electròniques i percussions sintètiques que fan que el disc remeti tant al passat com al present. I ho canta amb els habituals melismes dels pals que toca, amb una veu clara i directa que sense fer-te tremolar per dins sí compleix amb escreix la seva feina.

Hi ha històries d'amor i de desamor, però també de crims innombrables comesos sota la cobertura d'un garrulisme de poble i d'una Espanya franquista i retrògrada. I hi ha testimonis de persones de carn i ossos, habitants de contrades menys remotes del que semblen, que ens recorden històries, personatges i tradicions que el temps sembla voler empassar-se.

Cuevas està decidit a seguir aquesta senda d'investigació, recerca i experimentació amb la tradició, i se li pot augurar un futur immens a poc que tingui la precisió i l'encert de seguir fent discs com aquest magnífic Manual de cortejo.

Halsey - Manic (2020)

En un context musical prefabricat, l'única esperança és la individualitat, la personalització, l'obertura en canal: la veritat. Perquè els embolcalls ja estan fets, i uns es copien dels altres esperant encaixar, no desentonar. Però mai no hem de jutjar un llibre per la portada, ni un caramel per l'embolcall.

Perquè la Halsey necessita parlar d'ella mateixa, i no de tòpics universals. I en la seva confessió autodestructiva, aquest Manic és un mirall que ella mateixa ha construït ("Standing now, in the mirror that I built myself", canta al tema batejat amb el seu propi nom i que obre el disc) en què pot explicar-nos que el seu cel no és blau ("my sky's not blue, it's violent rain", a Clementine) o que està constantment tenint depressions i desmais ("Because in my world, I'm constantly, constantly havin' a breakthrough (Hmm) / or a breakdown, or a blackout", també a Clementine).

I ho canta amb aquella veu constantment reclosa en una gola ofegada, que sembla incapaç d'obrir-se i alliberar-se, que té tendència a apagar-se cap al finals dels versos. Fraseja hàbilment, enllaçant versos incomplets amb els següents o, fins i tot, amb les tornades, generant micro-tensions que es resolen immediatament després, mentre construeix rimes directes en apariats, reforçant aquesta qualitat de tensió i resolució ràpida.

I canta al despit d'amants inútils i aprofitats, a una indústria musical opressora, a homes desagraïts. Però sempre, sempre, carregant contra ella mateixa, orientant el despit en la mateixa direcció, odiant-se a sí mateixa i a la seva incapacitat de superar-se i d'anar més enllà del que les seves limitacions li permeten.

El disc avança pels seus generosos 16 talls amb temes de curta durada però molt directes, amb tornades que no es repeteixen mai en excés, i buscant una certa amplitud sonora que és, alhora, una gran basa i una limitació. Perquè en la seva ambició, la Halsey busca acostar-se a un públic ampli i aficionat als hits radiofònics a través d'una notable riquesa musical —que si arpegis de guitarra, que si flirteigs amb el cabaret-pop, que si ara semblo la Pink, que si ara la Rihanna— i això genera, al mateix temps, un disc ric i entretingut, però també una certa sensació de difusió, de dilució en terrenys massa trillats. Com de bonica seria una edició d'aquest Manic sense concessions.

A pesar de tot, la Halsey surt triomfant gràcies a la seva sinceritat, a fer d'aquest disc un confessionari honest i frontal, sense pèls a la llengua en el qual no té cap recança a cantar que "your pussy is wonderland" o bastir una metàfora tan deliciosa com dolorosa al voltant dels seus problemes de fertilitat ("They told me once, nothing grows / When a house ain't a home", a More).

La simfonia fantàstica de Berlioz

El primer cop que vaig sentir aquesta simfonia va ser quan el personatge del Patrick Bergin a 'Durmiendo con su enemigo' l'escoltava obsessivament, mentre enclaustrava, oprimia i assetjava a la pobra Julia Roberts. Em va costar desenganxar-la d'aquest record, però hores d'ara aquest origen cinematogràfic ja no és més que una anècdota molt diluida en el passat.

Perquè aquesta obra de Berlioz és una meravella. Ja em perdonareu però és... fantàstica. Plenament romàntica en quant a la seva intenció descriptiva, intentant evocar una situació o una història únicament des de la música, va ser l'última per a la qual Berlioz va escriure un programa que ajudés als espectadors a escoltar-la i a "entendre-la". En aquest programa en explica la història d'un home que cau bojament enamorat i que, en el desesper de ser rebutjar, s'enverina. El verí, però, no és prou fort i tan sols el sumeix en una mena d'estat semi-inconscient, com oníric, en què s'imagina a la seva estimada en un ball, passejant pels camps.

Però el deliri el porta a imaginar que li és infidel i, encara en somnis, decideix assassinar-la (i aquí tornen els ecos de la pel·lícula, oi?). És jutjat i condemnat a mort, i portat al cadafal. La seva darrera visió, al fil de la mort per guillotina, és la d'un conciliàbul de bruixes i monstres que el torturen,

Així de fantàstica és la història i, per descomptat, la música d'aquesta Symphonie Fantastique, una de les seves obres mestres més reconegudes. Escoltar la música tenint aquesta trama al cap és esfereïdor i, alhora, fascinant, de tant evocadora com és la música, de tant reconeixibles com són els diferents elements i leit motiv que l'omplen.

Gaudiu d'aquesta meravella en aquesta versió en directe de l'Orquestra Filharmònica de Radio France dirigida per Myung-Whun Chung el 13 de Setembre de 2013.

Wynton Marsalis i la Jazz at Lincoln Center Orchestra, en directe al Palau de la Música (28/2/2020)

Foto: Robert Ferreres: @robert9ferreres

"La veritat de la música s'ha de preservar", reclamava el Wynton Marsalis davant d'un Palau de la Música absolutament a vessar. "I per això cal donar veu als joves", insistia, després d'haver-li donat l'oportunitat al Lluc Casares de participar com a convidat amb la banda, i d'haver convidat personalment a la Sant Andreu Jazz Band del Joan Chamorro a fer de teloners.

Perquè Marsalis ha dedicat tota la seva carrera a estudiar i preservar el jazz, si més no el que es feia abans que la fusió dels 70 i 80 li canviés la cara. Des dels seus inicis amb el moviment dels Young Lions, on intentava retornar el jazz acústic a la prominència i als caps de cartell, fins a la seva gestió al davant del Lincoln Center des d'on promou l'estudi del jazz, la seva difusió a les escoles i, en definitiva, la cura per les arrels jazzístiques, Marsalis sempre ha estat lligat a un cert neoclassicisme reivindicatiu.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Anit el va desplegar sobradament al Palau de la Música, recuperant clàssics com Duke Ellington, Jerry Roll Morton, Buddy Bolden però també peces més modernes dels "nous clàssics" com Thelonious Monk o Wayne Shorter. Wynton descarregà tota la precisió mil·limètrica d'una banda sòlida com poques, amb una fogositat metàl·lica tremenda que feu retrunyir les estructures d'un Palau atapeït com mai, delerós de veure una de les icones de la història del jazz.

La icona, però, no és una diva. Al contrari, Marsalis s'integra en la banda com a un més de la seva secció (al darrera de tot, última fila, enquadrant-se dins la secció de les trompetes, com qualsevol altre), fugint de ser el solista principal (de fet hi ha companys seus que tingueren més oportunitats solistes que ell) i actuant, això sí, de mestre de cerimònies, micròfon en mà, presentant els temes i incidint en la seva manera d'entendre el jazz.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Quan ell era el solista, en tot cas, la claredat de la seva trompeta, amb aquell vibrato elegant i punyent, removia les entranyes i et transportava a altres èpoques on el jazz era més juganer, menys cerebral, més festiu. Però aquest no era el seu paper. Marsalis cedí el protagonisme als talentosos músics de la seva banda perquè es lluïssin tant en el seu paper d'intèrprets com en el d'arranjadors de peces mítiques adaptades per a la banda.

De regal, en el primer comiat de la vetllada, piano, baix, bateria i la trompeta del Marsalis, quedant-se endarrerits de la resta de músics, improvisaren un quartet efímer però intens que deixà amb ganes de més. Podrem mai més tornar a veure un Marsalis excels i solista en format de quartet o quintet?

Foto: @TheOutlaw76

Sigui com sigui, les dues ovacions eixordadores amb el públic completament dempeus ratificaven una nit intensa farcida de bon jazz executada per una banda excelsa, compacta i brillant. Si el llegat del jazz estava, a principis dels 80, en mans del Wynton Marsalis, aquest ha sabut fer camí i preparar a aquells/es que han de continuar la seva feina.

El ser humano - Casa (2019)

A Casa és a on el Gonzalo Fuster (emmascarat rere el seu nom de guerra, El ser humano) ha gravat, majoritàriament, aquest disc, que ha tallat en 11 bocins que sonen sincers, oberts, personals. Creant textures poderoses, potents i fosques (com a la inicial Mira ahora, amb un violoncel aclaparador que conjura passats farcits de falses promeses), batuts de guitarra molt pop (sobretot en el tram final), o acompanyaments al piano (en els temes més propers a la balada), aquest ésser humà ens convida entrar a aquesta, la seva llar.

A Casa és a on ens convida a passar, a veure l'interior, les entranyes d'una llar més o menys endreçada (no fem música, precisament, per endreçar la nostra casa, el nostre interior?), i cadascun dels 11 bocins, de les 11 estances, s'endevina quelcom de molt tangible, palpable, allunyat de idees vagues, metàfores forçades o clichés pop. Al contrari, semblen 11 fotografies sortides d'una capsa de records molt personals, aquelles que desencadenen un grapat de sentiments confosos i barrejats.

I dins d'aquesta Casa, el Gonzalo sembla traçar una topografia en miniatura d'indrets que ha trepitjat: de Corbera a la falda del Montgó de Dènia, passant però també per la nació que funden i declaren dos amants, amb himne i bandera inclosa, a Somos nación (inesperadament trepidant), o per la mar, que potser és l'única veritable llar que tenim tots els que olorem des de casa el Mediterrani (com ens diu adéu, al final del disc, amb Mi patria es el mar) o ens sembla sentir les gavines a totes hores, també en els darrers segons del disc.

És una Casa en la que hi ressona l'esprimatxada veu del Gonzalo, una que sembla innòcua fins que es llença al buit i en algun determinat registre (el que es presenta, sobretot a Por hábito —reinterpretació de L'abitudine de la Mina— i a Mi patria es el mar) sembla que estiguem sentint a un Camilo Sesto en calma, aquell que es preparava el camí cap a l'èxtasi de la tornada amb veu fràgil i fremint per descarregar després el seu torrent desbocat. El fraseig intens i sovint atapeït ens arrossega cap a les seves intimitats i secrets, confessions que arriben com en una conversa lleugera que agafa confiança.

I aquesta Casa és acollidora, perquè la nostàlgia —present, palpable— no és un lloc sinó un record d'un lloc, i no fa mal. I perquè el que s'hi canta són coses vives, no mortes, de batec recent i poderós, no esmorteït ni moribund o ancorat en l'autocompasió. El Gonzalo canta perquè li cal, i això es nota en cada racó d'aquesta Casa sonora que ha bastit a base d'una sinceritat que reconforta i convida a tornar-hi, un cop i un altre; tornar a Casa.

Jens Lekman & Annika Norlin - Correspondence (2019)

Un disc músico-epistolar en el qual el Jens Lekman i l'Annika Norlin es proposen el repte de compondre i enviar-se una cançó-carta cadascun dels mesos de l'any 2018, de Gener a Desembre, com si d'una correspondència musicada es tractés. 12 talls, per tant, en una conversa gravada sempre contra el rellotge i reduint els instruments a veu, guitarra i cordes.

El Jens comença recordant quan es van conèixer, tot rememorant la seva manera d'establir relacions amb estranys ("qui, realment, necessitava a qui?") i li acaba proposant oficialment d'iniciar la correspondència mensual. L'Annika li respon exposant-se, recordant les incòmodes experiències de joventut als vestuaris femenins assetjats per adolescents desbocats i professors de gimnàstica pervertits.

I així, entre costumbrisme ("espero que et compressis una jaqueta a Göteborg", "m'aixeco d'hora, és el dia de les eleccions") i referències al zeitgeist (comentant la mort de l'Avicii o l'estrena del documental sobre la secta dels Rajneeshpuram) aquesta mena de folk meditatiu encadena converses més o menys travades en les que descobrim a una Annika fràgil i sovint al límit de la depressió ("llavors va ser quan vaig considerar seriosament hibernar com un ós", o "aquesta la dedico al sentiment de fracàs"), mentre el Jens, més centrat i en pau, sembla voler recolzar-la en la distància (oferint-se, fins i tot, rellevar-la en la següent entrega per tal que pugui esvair l'estrès que l'aclapara) per bé que també somia amb clonar-se i poder repartir la feina entre tots els seus altres "jo".

Hi ha, entremig, perles delicioses, com la que menciona una visita del Jens a la botiga de cosmètics (Cosmetic store, que sona molt Nick Drake) per acabar vessant una llàgrima quan la dependenta li frega la mà amb una loció, o la pretensió de l'Annika d'apuntar-se a una secta per poder deixar-se guiar i no haver de pensar més.

Es nota, certament, que hi ha hagut pressa: les instrumentacions són senzilles i algunes lletres no acaben d'encaixar amb el ritme o hi entren molt forçades, però la sinceritat sura en aquest experiment i compensa sobradament les palpables i previsibles limitacions tècniques. (Al web del disc es poden escoltar les versions primeres, aquelles que es van enviar originàriament i que després han passat per un xic de poliment d'estudi per poder publicar-se amb dignitat).

El disc es tanca de manera memorable. Al Novembre arriba el Jens per acomiadar-se amb On the edge of time, probablement la millor del disc, sobretot perquè representa un canvi important (jugant profusament amb les veus que es van afegint per capes) i perquè la melodia és tan reexida com les altres o més, però aquí no depèn de la guitarra per bastir-se.

I, per últim, l'Annika tanca el disc recordant com es va compondre la nadala 'Santa nit' i com es va cantar alhora per dos bàndols en guerra enfrontats, en una treva nadalenca que, molt adequadament, segella un disc encisador i íntim on, en les juntures de les cançons s'hi entreveu una amistat que sorgeix, un vincle que es forja a base de confessions i sinceritat musicada.

Atención Tsunami - Vltra (2019)

Qui diu que no es fan discs compromesos, en ple segle XXI? I qui diu que no es pot fer política combinada amb la festa i el ball? (Al cap i a la fi, tal com NO va dir l'Emma Goldman, "si no puc ballar-la, la teva revolució no m'interessa"). Doncs sí, i tant que es pot.

Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".

Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.

Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.

Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".

La millor botiga de discs a Múnic?

Per respondre a aquesta pregunta caldria, primer de tot, haver vist totes les altres, cosa que no he fet. Però en tot cas sí que us puc garantir que Dock's CD-Börse és un tros de botiga absolutament espectacular amb una selecció quasi infinita de CDs i vinils de tot tipus i gènere.

Es troba a l'Aventinstrasse nº 8, a 5 minuts de la Marienplatz, i en un barri ple de bars fantàstics, molts d'ells amb actuacions en directe. Obren de Dilluns  Dissabte de 12:00 a 20:00 i qui s'hi atansi trobarà un paradís de música en diferents formats. L'entrada ja és força llaminera, doncs ja acull una bona pila de vinils de rock, pop, jazz i electrònica.

Però el veritable tresor de la botiga la trobem en travessar una petita porta amagada al final del primer pis, en un racó, que ens du a unes escales.

Unes escales que ens duen a un soterrani en el que s'hi troba la secció de CDs. I l'espai és enorme i molt ben arranjat, amb seccions diverses que inclouen la molt necessària de "música alemanya".

Amb preus que van des dels 2,5€ fins als 10'5€, s'hi pot trobar de tot i firar-te a gust amb les seves gangues d'ocasió. Difícil no marxar d'allà carregat.

King Crimson en directe al Coliseum (12/7/2019)

Foto: Pedro Plaza Salvati

Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.

Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè Lark's Tongues in Aspic, i perquè Red, i perquè Discipline. I perquè —és clar— In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el setlist que pocs van trobar a faltar el 21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.

Foto: Albert Cuesta

Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.

Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.

Edit this setlist | More King Crimson setlists

Kronos Quartet en directe al Teatre Grec (26-6-2019)

Foto: Consuelo Bautista

La inauguració del Festival Grec del 2019 va venir a càrrec dels ja mítics Kronos Quartet, un grup de cordes que, a base de treball intens i tenacitat ha aconseguit escolar-se entre els intèrprets de música d'avantguarda amb millor resposta popular. Són un referent entre el respectable, però també entre els músics contemporanis, que no dubten en composar per a ells o acceptar encàrrecs agosarats que el quartet acabarà interpretant pels escenaris del món.

Així, els Kronos igual poden atacar composicions de noms mítics de l'avantguarda musical com Terry Riley o Philip Glass, reinterpretar a un clàssic contemporani com Henryk Gorecki o a un de noucentista com Alban Berg, mentre col·laboren en diverses bandes sonores. La força del quartet ha estat sempre, precisament, un cert eclecticisme sempre orientat a trencar les barreres entre alta i baixa cultura, difuminar les fronteres dels gèneres alhora que, irònicament, deixen al seu públic amb la sensació d'haver assistit a un acte d'elevació cultural.

Per a aquest concert inaugural, el setlist que van escollir presentava dues particularitats. En primer lloc, rebaixava l'atreviment i l'heterodòxia musical, polia les arestes més inharmòniques d'algunes de les seves peces més habituals, potser per adequar-se a un públic que, en certa mesura, era neòfit i no havia pagat l'entrada sinó que havia estat convidat (autoritats incloses). I en segon lloc, presentava una unitat temàtica evident i molt suggeridora, la música americana del segle XX i inicis del XXI, tot amarat d'un gens velat missatge d'unió i protesta d'esquerres, i amb l'acompanyament visual de la imagineria enginyosa i evocadora de l'Alba G. Corral.

Val a dir que el seu inici, si més no, va ser tan atrevit com una banda reputada es pot permetre ser: una reinterpretació de la versió que Hendrix va fer de l'himne nord-americà va acabar amb un missatge del David Harrington, líder de la banda, esperant "que aquesta música arribi a les oïdes d'un molt concret inquilí de la Casa Blanca". Estridències, esgarips, cordes estripades i una amplificació extremada van recordar-li al respectable davant de qui estava. El públic va tremolar per dins, només per dins, mentre per fora aplaudia l'atreviment. Va ser, en tot cas, l'única gosadia important de la nit.

A partir d'aquí, seguí el repàs a la música americana de capçalera: versions de temes tradicionals com The house of the rising sun, Summertime o el God shall wipe all tears away. El públic encantat d'identificar, encara que fos algun passatge dels temes que reinterpretaven amb molt de gust musical. Li seguí la inclusió d'un parell de temes del projecte 50 for the future en el que la banda ha encarregat 50 composicions noves a músics contemporanis per generar un corpus musical per a les noves generacions: l'excessivament naturalista Clouded Yellow i la molt interessant per bé que farcida de clichés Little Black Book.

I en aquest punt va ser on el temps es va aturar. A l'escenari aparegué la Maria Arnal per afegir-hi veu al quartet i atacar tres temes reivindicatius, dos sobre la guerra civil espanyola (en una d'elles va ser prou hàbil com per barrejar-la amb La vall del riu vermell) i una del Pete Seeger en el centenari del seu naixement. L'auditori dempeus, fent-la tornar a l'escenari. La Maria Arnal mai no decep, el què fa toca fibres molt sensibles de tothom que para l'orella.

El tram final del concert potser va decaure una mica a partir d'aquí, fonamentalment perquè el One Earth, One People, One Love del Terry Riley és excessivament eteri i llarg i perquè el Quartet Satzt del Philip Glass, interpretat amb la col·laboració de tres quartets joves de l'ESMUC no va passar de l'anècdota benintencionada.

En tot cas, el públic volia més, una mica més. I el bis obligat ens va retornar al Jimi Hendrix, amb un Purple Haze que, de nou, va sonar estrident i farcit de distorsió cordal. Va ser com si el primer i últim tema de la nit fossin uns parèntesis que vinguessin de l'espai exterior per acomodar un repertori totalment contrari a la seva essència.

Part del públic volia més, però massa tímidament com per atiar a la banda a tornar-hi. Ja n'hi havia prou, tot plegat ja tenia prou sentit tal com estava. Tampoc no estava la nit per a massa floritures.

Edit this setlist | More Kronos Quartet setlists

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent

Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano

En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.

Edit this setlist | More Mark Knopfler setlists

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán

"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.