Ja es pot escoltar, sencer, l'últim disc dels Arctic Monkeys

Gràcies a la web del diari britànic The Guardian, ja es pot escoltar, de cap a peus, el nou disc dels Arctic Monkeys, el quart en la seva estratosfèrica carrera iniciada al Myspace. De moment, els tres primers discs han estat absolutament espaterrants, plens de temes enganxosos, hits rebenta-pistes i un so personal i instantàniament reconeixible.

Pots doncs escoltar en primícia aquest disc acudint a aquest enllaç.

Efemèrides: el neixament de Miles Davis

Tal dia com avui de l'any 1926, naixia Miles Davis, el trompetista que havia de revolucionar la música moderna amb la seva aproximació al jazz fusió.
Figura controvertida, de biografia abrupta i cinematogràfica, Miles Davis resta per la història de la música moderna com un dels noms clau, un dels salts de fe més importants que feren avançar el seu art molt més enllà del que els corsés de la època permetien.
Hi ha qui fuig només en sentir parlar de jazz, de trompetistes o de Miles Davis. Potser és que mai s'han atrevit a escoltar el seu So What, que obria una de les obres mestres de l'art del segle XX, l'àlbum Kind of blue.

Les diferències entre Maslow i Lennon

Cadascú agafarà el model que vulgui, però jo crec que, si més no, el del Lennon és més clar. Què necessites? El que necessites és...

Ha mort Ronnie James Dio

Va ser el flamant vocalista dels Black Sabbath, però emprengué posteriorment una interessant carrera en solitari de la que s'extreu aquest tros de tema amb el que s'obria l'àlbum Holy Diver.

Avui ha mort, d'un càncer d'estomac, als 67 anys, una de les icones del metal dels 80, un d'aquells als que els anys no semblaven afectar, mantenint la puresa de les seves propostes musicals intactes.

Ella Fitzgerald, diva de dives

No transmetia, segurament, la decadència i la pena de la Billie Holiday, però la seva elegància, la seva dicció i la seva clara i portentosa veu col·locaren l'Ella Fitzgerald en el podi de les grans dives del jazz.
És una d'aquelles estrelles tan enlluernadores que no cal recomanar cap disc en concret per començar a gaudir-ne. Ja siguin les seves gravacions per la Decca en la primera etapa de la seva carrera, ja siguin les de la Verve, que la catapultaren a la fama, cada peça en boca de la Lady Ella es converteix en un caramel deliciós.

Capaç d'estirar la seva veu fins a tres octaves, la Fitzgerald ha abordat la immensa majoria dels estàndards vocals americans, marcant sempre un abans i un després en la interpretació de cadascun d'ells.
Sentir-la cantar rejuveneix, t'obliga a ser feliç, a ballar, a moure el cap, els peus, a espetegar els dits; la joia amb la que cantava cada peça es transmetia nota a nota. Hi ha qui, fins i tot, li retreia aquesta joia natural amb la que interpretava fins i tot les peces més tristes i malenconioses.

Referent dels referents, brúixola del jazz vocal, diva de dives, Ella Fitzgerald t'alegrarà el dia si la deixes cantar.

Si t'ha agradat, no deixis d'escoltar-la més i millor, repassant la seva inacabable discografia.

Artista: Ella Fitzgeral Àlbum: Diversos

Les mancances de l'educació d'avui en dia

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

El naixement de la música

Tom Waits al vol

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca

Com podem utlitzar la música per...

Diuen que la música pot canviar el comportament de qui l'escolta, encetar revolucions fins i tot. Portat a un terreny més profà, potser també podem fer servir la música per...

Vaig a provar-ho ara mateix... ja us explicaré si m'ha funcionat :-D

And I swear that I don't have a gun

Trivial - Qui és aquest músic?

El making-off d'una portada mítica dels Pink Floyd

És una de les portades més famoses de les moltes (igualment famoses) que tenen els Pink Floyd. Aquest n'és el seu making-off.
No deixa de ser irònic, si més no, el títol del disc, no? :-D

Cançons favorites - Power of love - Huey Lewis and the News

Quedeu avisats, en totes les festes que jo organitzi, en TOTES, sonarà aquesta cançó, una de les meves favorites de tots els temps. Sí, potser queda una mica American Psycho dir que m'agrada un tema dels Huey Lewis and the News, ho sé, però és així i no ho puc evitar.

Va arribar en un moment de la meva vida en que començava a apreciar la música, tot i que no en coneixia pas massa més del que posaven als 40 Sobornables. Però veure la peli Regreso al futuro, sentir la conversa telefònica del Marty McFly dient-li:

"Doc, ¡Doc!. ¿Me estás diciendo que son las ocho y veinticinco? Maldita sea, Doc, ¡llego tarde a la escuela!"

I llavors arrenca el tema i el Marty McFly es puja a l'skate, i s'enganxa als cotxes per anar més ràpid, jugant-se el físic, i... bé, la resta, com diuen, és història.

En definitiva, que quan sento aquesta cançó, no puc evitar posar-me dret, saltar, cantar i fer com si les tímides guitarrades del Huey lewis fossin  la que el propi Marty McFly arrenca de la seva en començar la peli (tot just abans de la trucada) davant d'un altaveu gegant que el Doc Brown ha construït.

Bé, ja ho sabeu doncs...

"Power of love is a curious thing, makes one man rich, makes another man sing"

Talls de cabell mítics de la història del rock

El número musical de Young Frankenstein

Últimament, aquesta melodia em persegueix. Investigant una mica he descobert que, originàriament, va ser escrita pel gran Irving Berlin, amb el nom de "Put it on the Ritz". En Mel Brooks en va fer una curiosa adaptació per la seva comèdia Young Frankenstein.

Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.

	Four Lads o/Norman Leyden - Istanbul (Not Constantinople)
	Found at Istanbul (Not Constantinople) on KOhit.net

Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.

Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

David Lynch dirigirà una gravació dels Duran Duran

Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.

"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions de'n Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

Neil Young - Harvest (1972)

Aquest és, indubtablement, un dels discs que més se m'enganxen les seves melodies. Haig de vigilar, doncs escoltar un matí aquest tros de disc del gran rocker que és Neil Young significa passar-se la resta de la jornada taral·lejant-ne les estrofes de manera interminable.

És, per sort, un disc bellíssim, amb unes melodies precioses que s'arrapen a l'oient, però recolzades sobre unes paraules plenes d'imatges potents i evocadores.
Com sempre, amb en Young no saps mai si el proper tall seguirà la vena acústica, amb un rascar de guitarra tènue i una harmònica o si bé s'endollarà a la corrent i rascarà les cordes amb distorsionada precisió.
Conté, a més, una de les meves peces favorites de'n Young que, a més, va ser de les que me'l va fer descobrir: The needle and the damage done, una tristíssima cançó sobre l'addicció a la droga i el buit que deixa al seu pas.

Intens des de la primera nota fins la darrera, aquesta "collita" del Neil Young passa per ser una de les peces clau del rock americà, aquell que veu tant del rock n' roll com del country, en una fusió perfecta.

Et recomano molt, moltíssim, que punxis en aquest enllaç que segueix per poder escoltar aquesta obra d'art musical.

Artista: Neil Young
Àlbum: Harvest

Radiohead - The King Of Limbs (2011)

Sento a molta gent reaccionar negativament davant les primeres escoltes del darrer disc dels Radiohead, The king of limbs.
És ben cert que és un d'aquells discs de Radiohead que comença amb un tema poc accessible, basat en una síncopa irreductible que sembla desconnectar la base rítmica de la veu del Thom Yorke. Però als fans de Radiohead no els han pas de sorprendre els temes "difícils". Al cap i a la fi, Radiohead no és Britney Spears, no? :-)
No és l'únic disc de la banda però, que s'inicia amb un tema poc accessible. Així que, ei, posem-ho fàcil, si el primer tema no entra, busquem més enllà. Anem, per exemple al segon. Escolta aquesta preciositat de peça, sobre un loop de guitarra apagada, al damunt del qual en Yorke desplega l'estil inconfusbile que l'ha fet famós.

You got some nerve, coming here
You got some nerve, coming here
You stole it all, give it back
You stole it all, give it back

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my memories

You know you should, but you don't
You know you should, but you don't

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my melody

No em diràs que no és un tema fantàstic. I, espera, que no s'acaba aquí. El següent tall té una tornada d'aquelles que només els Radiohead saben recitar. Una tornada, d'altra banda, que em recorda a les melodies que feien servir en els seus OK Computer i demés àlbums dels 90. Es diu Little by little, i sona així.

Quina tornada, eh?

Little by little by hook or by crook
Never get nervous
Never get judged
I’m no idiot
I should look

Una altra de les perles d'aquest disc s'amaga sota el títol de Lotus flower, que va ser el primer senzill i del que, probablement, ja hagis vist el vídeo, amb un Thom York donant classes de dansa contemporània.

És veritat que al voltant del vídeo i de la curiosa coreografia de'n Yorke, s'han generat diversos acudits. Com, per exemple, un manual per ballar com ell:

O una petita reinterpretació molt particular dels seus moviments:


Però compte, fora conyes, perquè el director del vídeo és el fantàstic Garth jennings, director d'alguns dels vídeos musicals més fantàstics i espaterrants dels darrers 10 anys, com el de Imitation of life que va fer pels R.E.M.

Ep! No marxis encara, que encara queda la perla definitiva, aquella peça que, definitivament, et farà estimar aquest àlbum i escoltar-lo un cop i un altre esperant que arribi aquest tall concret. Es diu Codex. I te'l deixo escoltar amb calma.

Sleight of hand,
Jump off the end.
Into a clear lake,
No one around.

Just dragonflies,
Flying to the side.
No one gets hurt,
You're doing nothing wrong.

Slide your hand,
Jump off the end.
The water's clear and innocent.
The water's clear and innocent.

I, escolta, si amb això no n'has tingut prou, potser és que, simplement, no t'agrada el disc; que tampoc passaria res :-)

Els disc que obligava a la gent a suïcidar-se

A través de Comically Vintage, descobreixo una il·lustració d'un còmic que fa referència a un vinil de propietats màgiques i malignes. Escoltar-lo semblava obligar als melòmans a suïcidar-se! El millor de tot és comprovar que la cançó que hi sonava, semblava, si més no, fer referència al Blue Monday dels New Order.

Aquí us la deixo per si us atreviu a escoltar-la.

Kenny Loggins i els hits "peliculeros" dels 80

Als 80, va acaparar els "Theme from", és a dir, els temes principals de les bandes sonores de les pelis. Pensa en una peli taquillera als 80 i en Kenny Loggins hi apareix en la banda sonora.
Durant els 80, les majors van descobrir que la millor peça de merxandatge d'una peli comercial era la seva banda sonora. El concepte que en Dennis Hopper s'inventà a Easy Rider, no fer servir una partitura composada expressament pel film sinó temes pre-existents, treia fum durant aquesta dècada, des de An officer and a gentleman, fins a Flashdance, de Streets of fire fins a Cocktail, les bandes sonores es pensaven com a producte i els films les encabien com podien, ara sonant a una ràdio al costat de la que passa el protagonista, ara intercalant forçadament una mena de videoclip al bell mig de la peli (creant els fascinants "Love theme from", que triomfaven a les emisores d'arreu del món, sobretot a l'estiu).

Doncs, justament, el Kenny Loggins semblava ser la primera aposta per a moltes d'elles i el seu nom figurarà per sempre entre les icones dels 80 per aquest motiu, juntament amb altres "grans" del soft-rock pel·liculero com Giorgio Moroder, Cheap Trick o Harold Faltermeyer.
Aquí us deixo amb dos dels seus temes més populars. En primer lloc el Danger zone que apareixia a la banda sonora de Top Gun. I no us perdeu la lletra (just a sota del vídeo) perquè no té desperdici.

Revvin' up your engine
Listen to her howlin' roar
Metal under tension
Beggin' you to touch and go

Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone

Headin' into twilight
Spreadin' out her wings tonight
She got you jumpin' off the deck
And shovin' into overdrive

Highway to the Danger Zone
I'll take you right into the Danger Zone

You'll never say hello to you
Until you get it on the red line overload
You'll never know what you can do
Until you get it up as high as you can go

Out along the edges
Always where I burn to be
The further on the edge
The hotter the intensity

Highway to the Danger Zone
Gonna take it right into the Danger Zone
Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone
...

I, en segon lloc, el tema principal de la peli Footloose, un dels clàssics juvenils dels 80 que comptava, amb l'ajut de'n Loggins, amb una de les arrencades més mítiques del cinema d'aquella època. I, que no sigui dit, també teniu la lletra, que no sigui que us perdeu el missatge ;-)

I been working so hard
Keep punching my card
Eight hours, for what?
Oh, tell me what I got
I get this feeling
That time's just holding me down
I'll hit the ceiling
Or else I'll tear up this town
Tonight I gotta cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Please, Louise
Pull me offa my knees
Jack, get back
C'mon before we crack
Lose your blues
Everybody cut footloose
You're playing so cool
Obeying every rule
Dig way down in your heart
You're yearning, burning for some
Somebody to tell you
That life ain't passing you by
I'm trying to tell you
It will if you don't even try
You can fly if you'd only cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Oowhee, Marie
Shake it, shake it for me
Whoa, Milo
C'mon, c'mon let go
Lose your blues
Everybody cut footloose
FIRST - we got to turn you around
SECOND - You put your feet on the ground
THIRD - Now take a hold of your soul
FOUR - Whooooooooa, I'm turning it
Loose, FOOTLOOSE

Portades estranyes: Johnny 'Guitar' Watson

Els setanta van fer molt mal. I, curiosament, la música d'arrel negra, que va donar en aquesta època una embranzida brutal al rock contemporani, també va ser la "culpable" d'algunes de les portades més lamentables i de vergonya al·liena. Ja en vam revisar unes poques (en que la nit els confonia), però aquí en tenim unes quantes més, aquest cop a càrrec d'un guitarrista de primera fila, que va aprofitar les corrents més funk per atacar-les amb les seves sis cordes.
Ningú posarà en dubte la qualitat musical dels treballs de Mr. Watson. Però se li pot fàcilment recomanar:
a) que canvii d'assessor pels títols dels discs
b) que canvii d'assessor per les portades

En el tema dels títols ja hi entrarem un altre dia, però amb les portades comencem ja mateix amb aquesta primera.


O sigui... primer de tot, què fa aquest home a l'exèrcit? I, ja que hi va... què hi fot vestit així? o__O Ah, espera, que no està sol, que per acabar d'arrodonir la visita cultural a l'exercit s'ha portat una amiga vestida adequadament per l'ocasió.
I, és clar, com passa habitualment amb discs amb portades tan suggerents... al darrera la història continua:


Sense comentaris...

Però espereu, que n'hi ha més. Què us sembla aquesta altra portada del senyor Watson?


A veure... què coi hi fot dins d'un carret per a bebés tunejat? Qui és el paio del darrere? Sa mare? La del títol? La "real"? No ho entenc, de debò.

Apa, aquí en va una altra, a veure que li trobeu:


En aquesta, la veritat, millor no preguntar. Aquestes dues mosses... pel terra... i el gos... bé, deixem-ho.

Au va, vinga, un bonus track de regal:


Aquí sí que a l'home ja se li va anar la pinça. Posar una model nua en una portada és molt seventies, però posar-li la guitarra així... no sé... mal gust, no?

Sort que al cap d'uns anys van arribar els vuitanta... i es va acabar d'espatllar... però això ja donaria per un altre post. Serà un altre dia.

Comença la Fira del Disc d'Ocasió a Cotxeres!

Puntual com cada any, aquest primer cap de setmana de Febrer torna a les Cotxeres de Sants la fira del disc d'ocasió.
Per a mi és una ocasió única de fer-me amb aquells vinils que es resisteixen, que costen de trobar. Val a dir, això sí, que com a bon garrepa que sóc, vaig a buscar, fonamentalment i quasi sense excepcions, vinils d'oferta. Bé, més que d'oferta, de saldo. Tot el que valgui més d'un euro em sembla car :-)

Cada cop torno més carregat de joies amagades, però també de vinils una mica lamentables que van formar part de la meva educació musical i que, més enllà de la seva qualitat, vull tenir-los a casa.
La meva discografia particular beu molt del que trobo en aquesta fira, doncs no són menys de 20 o 30 els vinils que cada any m'enduc.
El millor però, és regirar totes les polsoses caixes, algunes arraconades o abandonades per terra -i que t'obliguen a adoptar postures més pròpies d'una classe de ioga que una altra cosa-, anar embrutant-te els dits -que se't van quedant negres- i, després de passar per centenars de discos oblidats o oblidables, després d'empènyer portades de discos tan "memorables" com el Heartbreak Hotel de la C.C. Catch, la discografia sencera del Rick Astley, o els omnipresents Phil Collins, Communards, Pet Shop Boys, etc., després de tot això, just al darrera, apareix aquella joia que feia temps que buscava: que si un dels discs de Vangelis, que si la Janis Joplin, que si Queen, que si Pink Floyd...

La fira comença el divendres al migdia i s'allarga fins al diumenge. Jo siempre hi vaig el primer dia però després, un cop a casa, decideixo tornar un segon dia per veure si m'he oblidat d'alguna cosa :-)

Joy Division - Unknown Pleasures (1979)

Monument a la desesperació més profunda, al desencís, a la manca de respostes ("When will it end? / When will it end?"), al futur ja no incert sinó clarament catastròfic, això és l'Unknown Pleasures dels Joy Division, un dels discs mítics dels 80. El seu llançament no generà massa repercussió, però el senzill Love will tear us apart que la banda tragué al mercat un mes abans del suïcidi del seu vocalista va fer girar la vista enrera i recuperar aquesta joia fosca i contundent de finals dels 70.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Enquadrat dins del moviment post-punk, el disc sona obsessiu -amb les bateries insistents, el baix repetitiu, els solos de guitarra lineals i lànguids i les tornades estripades de l'Ian Curtis-, però també suggerent, molt particularment gràcies -diuen els experts- a la labor en la producció del Martin Hannett, que accentuà les textures més espacials per donar-li a l'àlbum un to màgic i dens.

El disc esdevingué mític en el mateix moment del suïcidi del seu vocalista, Ian Curtis. La seva portada, que reflecteix les ones transmeses per una estrella que es converteix en nova es convertí en una icona del rock modern i encara avui en dia es lluïda pels fans de grups revisionistes del post-punk com Interpol en els seus concerts.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Peter Fox - Alles neu

I encara un tema més d'aquest fantàstic Peter Fox, Alles neu, amb un vídeo que fins i tot s'ha escolat per la graella de la MTV (poc donada a artistes no angloparlants).

Ich verbrenn mein Studio, schnupfe die Asche wie Koks
Ich erschlag meinen Goldfisch, vergrab ihn I'm Hof
Ich jag meine Bude hoch, alles was ich hab lass ich los
Mmmh, mein altes Leben schmeckt wie'n labriger Toast
Brat mir'n Prachtsteak, Peter kocht jetzt feinstes Fleisch
Bin das Update Peter Fox 1.1
Ich will abshaken, feiern doch mein Teich is zu klein
Wir wechseln
Gewachst, gedopt, poliert, nagelneue Zähne
Ich bin euphorisiert und habe teure Pläne
Kaufe mir Baumaschinen, Bagger und Walzen und Kräne
Ich stürze mich auf Berlin, drück auf die Sirene
Ich baue schöne Boxentürme, Basse massieren eure Seele
Ich bin die Abrissbirne für die d-d-d-deutsche Seele

Refrain:

Hey alles glänzt, so schön neu
Hey wenns dir nich gefällt, mach neu
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will sehn wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Ich hab meine alten Sachen satt und lass sie in nem Sack verrotten
Motte die Klamotten ein und dann geh ich nackt shoppen
Ich bin komplett renoviert, Bräute haben was zu glotzen
Kerngesund, durchtrainiert, Weltmeister I'm Schach und Boxen
Nur noch konkret reden, gib mir ein Ja oder Nein
Schluss mit Larifari, ich lass all die alten Faxen sein
Sollt ich je wieder kiffen, hau ich mir ne Axt in's Bein
Ich will nie mehr lügen, ich will jeden Satz auch so meinen
Mir platzt der Kopf, alles muss sich verändern
Ich such den Knopf, treffe die mächtigen Männer
Sing das Land zum Glück, kaufe Banken und Sender
Alles spielt verrückt, zitternde Schafe und Lämmer
Ich seh besser aus als Bono und bin'n Mann des Volkes
Bereit die Welt zu retten, auch wenn das vielleicht zu viel gewollt is

Refrain:

Hey alles glanzt, so schön neu
Hey wenn's dir nich gefällt, mach neu
Hier ist die Luft verbraucht, das Atmen fällt mir schwer
Bye bye ich muss hier raus, die Wände kommen näher
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will seh'n wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Hey... hey... hey

Peter Fox - Das zweite Gesicht

Especialment dedicat als meus companys d'Alemany, aquí us deixo un tema fantàstic d'un rapero de Berlin que abandonà temporalment la seva banda Seeed per fer un disc que barreja influències diverses i que té com a peça més destacada aquesta Das zweite Gesicht, que compta amb unes lletres realment inspirades.

Die Stimme bebt und der Blick ist Eis
gleich geht jemand hier zu weit
die Zunge ist geladen und bereit
die Wörter von der Leine zu lassen, sich Feinde zu machen.

Die Pfeilspitzen voller Gift
der Feind wackelt, wenn du triffst
Du triumphierst, wenn er kippt
doch Morgen um diese Zeit, tut es dir Leid

Hahnenkampf um einen Haufen Mist
Jemanden opfern für einen lauen Witz
Eine Spinne tot, duschen, wenn du in der Wanne sitzt
Einem Dummen zeigen, dass du schlauer bist

Denn es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt, es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
Das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Du willst nach vorn, die anderen wollen zurück
Du hast Visionen, doch sie kommen nicht mit
Jemand steht zwischen Dir und deinem Glück
Und es macht dich rasend, du kannst es nicht ertragen

Du guckst Dir zu und du hörst Dich reden
Du bist grad sensationell daneben
Versuchst vom Gas zu gehen, dein Fuß ist grad gelähmt
Du siehst die Wand und fährst dagegen

Du spielst falsch, um nicht zu verlieren
Dann feiern, als wär nichts passiert
Dein Gewissen ist betrunken
Die Frau deines Freundes kommt mit zu dir

Es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus.

Interpol en directe @ Club St Jordi 15-11-2010

Poc han canviat les coses en els darrers tres anys, des que els de New York vingueren a Razzmatazz a presentar el seu tercer llarg, Our Love To Admire. Per descomptat, el recinte ha hagut de ser més gran -quasi el doble d'aforament, el Club Sant Jordi-, per posar de llarg el seu darrer disc, batejat amb el nom de la banda, però la resta segueix igual. I això no és bona notícia.

No és bona notícia que una banda amb dos excel·lents primers discs, acumuli dues continuacions que no han arribat a quallar en els fans; discos interessants, segurament per damunt de la gran majoria de la producció discogràfica contemporània, però que pal·lideixen davant dels previs. I la demostració és que ni les tres úniques peces de l'Our Love To Admire, ni les cinc del darrer que van sonar al Club St Jordi feren vibrar al personal com les dels dos primers.
I tampoc és bona notícia que, amb el passar dels anys, la seva estàtica actitud damunt les fustes s'hagi convertit en una mena de marca de la casa. Van d'elegants, de seriosos, de profunds... però en un concert cal arribar sempre un pas més enllà de la pose i desfermar la bogeria dels fans no només pel repertori sinó també per l'electricitat que els intèrprets han de saber alliberar.

Val a dir que alguns dels temes del seu darrer àlbum, tot i no tenir aquella qualitat d'instant hit, mereixen una escolta més atenta, molt en particular la exuberant Lights (que acumula octanatge a mesura que avança) i que el disc en general, havent rebaixat la velocitat rítmica, s'escora cap a passatges més tèrbols, més foscos i, per tant, més inaccessibles.

En definitiva, els Interpol segueixen sent un gran grup, amb un so molt distintiu i una solvència indubtable, però ni els seus directes els faran guanyar fans, ni tampoc els seus nous discs si segueixen entregant-los sense arriscar i buscar nous camins.

(Fotografia cortesia de la Gris Cortés)

Edit this setlist | More Interpol setlists

Concert dels Radiohead en descàrrega gratuïta

Els Radiohead ja van convulsionar el mon de la indústria contemporània en permetre inicialment la descàrrega del seu In Rainbows al preu que cadascú volgués pagar. Ara, seguint amb la seva política de difondre el seu art i guanyar-se les garrofes per altres bandes, fan accessible la descàrrega gratuïta del seu concert a Praga des del seu web (tal com m'ha fet saber el @suranpu).

El vídeo es pot descarregar en diferents formats (no només en quant a qualitat sinó per a Ipod, Iphone, etc.) en aquesta web: http://radiohead-prague.nataly.fr/Download.html

Com sempre, els Radiohead van un pas més endavant que els demés, musicalment però també en quant al concepte de la distribució musical.

Gracias por la música (Editat per Belleza Infinita Ediciones)

Imperdible! Aquesta espectacular recopil·lació de més de 700 caràtules de casettes i CDs fets a mà per fans incondicionals de la música i/o del disseny és un petit tresor per a qualsevol amant de la música, molt en particular si ha viscut durant els 80 i 90 i la febre de les gravacions en cinta de casette el/la va afectar.


Era la època en que les cintes verges costaven unes 100 pessetes i gravar-hi al damunt les emissions radiofòniques era la única manera realment assequible de donar sortida a la passió que per la música sentíem.

En quant la tecnologia ho va permetre i van aparèixer els casettes de dues platines (tota una revolució, encara que ara no ho sembli), les cintes van començar a deixar de ser un cúmul d'entretallades cançons de les principals emissores de ràdio del moment. Ara la gent es podia gravar, senceret, el darrer disc del seu artista favorit. I aquest fou un moment important en quant al disseny de les portades, doncs fins aquell moment, la majoria de les caràtules de les cintes gravades de la ràdio s'empraven fonamentalment per contenir la llista de cançons que contenien, per tal de permetre'n una cerca més adequada (per no esmentar el minutatge de cadascuna d'elles que molts perepunyetes i altres freaks de la pulcritud també afegien). Però ara, amb una cinta que no era més que una gravació pirata d'un àlbum sencer, la portada cobrava molta importància. I va ser aquí on sorgiren artistes en la fosca que, tancats en les seves habitacions, s'esmerçaven en dissenyar una caràtula adient al disc en qüestió, ja fos per imitació, ja fos per inspiració. El cas era no deixar que la cinta de casette que tot just s'havia gravat passés a engruixir una capsa o un armari sense més, calia que fos especial, diferent de les demés.

I quan l'aparició del CD va semblar venir a enterrar les cintes, hi hagué un cert impasse en quant a la creació de portades alternatives artístiques. No fou fins l'arribada de les gravadores de CD i els CDs verges que la bogeria tornà a revifar.


I aquest compendi en forma de llibre que és Gracias por la música conté una molt bona mostra, ordenada temàticament, de tot aquest art underground i retro, casolà i lleugerament freak que és el disseny de portades alternatives.

S'hi poden trobar en aquest fantàstic llibre tant portades molt treballades -fetes a base de molt d'art, de molta habilitat i talent o, simplement, de molt de temps lliure- com d'altres més conceptuals, dissenyades a pols o fent un collage de fotos. Els resultats de moltes, fins i tot, superen els originals, amb idees conceptuals atrevides o amb la simplificació com a millor arma. Altres en fan homenatges, algunes busquen provocar, altres fer riure, jugar amb tipografies, amb tòpics, etc.


Un llibre que, com a rerefons, recorda als que sempre han estat crítics al respecte de la liberalització de la còpia de música (ja sigui en casette, en CD o en els formats que hagin de venir) que no hi ha res en la història de la música que hagi fet més per a ella i per a la seva evolució que les cintes de casette i els CDs verges, democratitzant la música, fent-la arribar a molts més racons i, finalment, deixant que la febre musical s'expandís en els cors dels que són els grans fans de la música d'avui en dia, mil·lions i mil·lions de persones en tot el mon que no conceben la seva vida sense música.

En definitiva, una homenatge no a la música sinó als fanàtics de la música, a aquells/es que quasi es van haver de canviar de casa per encabir totes les cintes gravades clandestinament, totes les recopilacions que les seves parelles les hi havien regalat. Un llibre amb un magnífic punt "retro" que retrata la passió per la música de la millor manera possible.

Vangelis - Blade Runner OST (1992)

El ventall de temes que en Vangelis composà per a la banda sonora de Blade Runner no fou publicada en el moment de l'estrena del film, tot i que els títols de crédit finals així ho prometien. Aquesta no va sortir a la llum fins al cap de més de 10 anys i, entremig, la publicació d'una revisió orquestrada d'alguns dels temes de la pel·lícula per la New American Orchestra va fer creure a molts que la banda sonora del film era, en realitat, orquestrada. Res més lluny de la realitat. En Vangelis, en el que probablement fou el cim de la seva carrera, tot just a principis dels 80, confeccionà un tapís completament electrònic que fusionava però, amb molt d'encert, elements analògics que li atorguen a la banda sonora aquella textura atemporal que el film de Scott també té, jugant sempre entre el futurisme més postmodern i els sòrdids ambients del cinema negre de Hollywood.

S'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear.

Afegint-hi alguns diàlegs memorables de la pel·lícula sobre les seves composicions, el grec sembla trobar un equilibri extraordinari entre la candidesa i la fragilitat de composicions com Wait For Me, la extremadament popular Love Theme -amb un preciós solo de saxo i un sorprenent interludi tenebrós al bell mig de la peça d'amor- o la meravellosa Rachel's Song -amb una preciosa melodia vocal a càrrec de la Mary Hopkins, un perla, una joia entre les més belles composicions de Vangelis- i les més contundents com la famosa peça que acompanya els crèdits finals, amb la encavalcada percussió i els teclats dibuixant-hi a sobre la instantàniament reconeixible melodia (copiada fins a la extenuació, emprada i malgastada en caretes de programes televisius, cunyes radiofòniques, etc.).

A l'igual que en la primera banda sonora de la New American Orchestra, la versió orquestrada, s'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear, cantada per Don Percival o Tales Of The Future, amb els místics cants del gran amic i company de Vangelis, el popular cantant de música lleugera Demis Roussos.

Emocionant i tendra, fràgil i encantadora, aquesta banda sonora (veritablement) original suggereix una Blade Runner diferent però que sembla conservar perfectament la seva pertinença a unes imatges inesborrables en gran part gràcies al talent compositiu del gran Vangelis.

Albert King - Born Under A Bad Sign (1967)

Si haguéssim de triar tres àlbums de la història de la música moderna que hagin influenciat més evidentment les generacions futures i, per tant, la seva música, un d'ells, molt probablement, seria aquest.
No només alguns dels seus temes han estat posteriorment revisitats un cop i un altre per grans figures de dècades posteriors (Robben Ford, Etta James, Van Halen, Al Green, Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Gary Moore, i un llarg etcètera), sinó que la seva manera de tocar la guitarra ha estat imitada i els seus tics i riffs més representatius del seu estil també han estat absorbits per guitarristes de renom.

La gestació d'aquest disc memorable e irrepetible ja intuïa l'èxit de la gravació. L'Albert King, fart de gravar discs que no arribaven a la gent, decidí signar per la incipient (i ara mítica) Stax Records, on un jove Otis Redding estava canviant el futur insuflant-li música negra a dojo. El segell Stax disposava, a més, d'una banda extremadament solvent, els Booker T and the MG's, que ja havien assolit alguns èxits amb els seus propis discs, però que també participava en les gravacions de la casa com a banda d'estudi (se'ls pot sentir en diversos discos del Redding, la Carla Thomas o el Wilson Pickett). De la conjunció amb la banda, King en sortí reforçat, donant-li més sonoritat a la seva música i convertint-la en quelcom de més vibrant i rodó.

El resultat, un disc replet de temes mítics. Començant pel Born Under A Bad Sign on King canta uns dels versos més brillants de la història del blues: Born under a bad sign / I've been down since I began to crawl / if it wasn't for bad luck / I wouldn't have no luck at all (nascut sota malastrugança / he estat fumut des que vaig començar a gatejar / Si no fos per la mala sort / no tindria cap tipus de sort). Però també Crosscut Saw amb la seva sincopa impossible, o l'Oh, Pretty Woman (res a veure amb l'èxit del Roy Orbison), la reversió de clàssics com Kansas City del duet de compositors Leiber/Stoller o l'I Almost Lost My Mind que havia fet popular el Pat Boone uns anys abans.
Sorprèn, com a tancament del disc, la inclusió d'una peça robada del repertori de estàndards de jazz vocal, com és The Very Though Of You, un clàssic de Ray Noble popularitzat per Billie Holiday, Sinatra, Crosby i molts altres. Al mig desentonaria, però arraconat al final del disc sembla un dolç comiat per un disc de lletres tristes i de ferides sense tancar.

La nítida guitarra de King desgrana solos impecables, amb fraseigs fluids on cada nota s'escolta per si sola, perfectament encaixada en els riffs, mentre la secció rítmica, repicada per una sòlida secció de vents, porta la cadència del blues cap a territoris més soul, esculpint un sòlida roca de blues fundacional que ajudà a revifar el decadent blues dels 60 per influenciar als rockers més intrèpids dels 70, des de Eric Clapton fins a Jimi Hendrix, passant pel Jimmy Page dels Led Zeppelin o tants altres.