Primera visita dels Gorillaz a Barcelona i inauguració del Sònar Nit a l'espaiós recinte de la Fira de L'Hospitalet, on la virtualitat del grup de dibuixos animats va agafar forma, cos i instruments de debò per congregar un públic internacional i massiu que va adorar el Damon Albarn des del seu ja icònic sample "Hello, is anyone there?
Hi havia ganes i expectatives per veure aquesta desvirtualització: transportar un grup virtual —amb una música molt d'estudi, plena de samples, amb convidats especials a dojo— no ha de ser tasca fàcil, i el cert és que el treball d'Albarn per concentrar l'atenció en si mateix funciona. L'home se sap llegenda del rock modern, s'agrada i agrada. S'acompanyà d'una dotzena de músics (la meitat d'ells un cor molt present) que, en alguns casos, foren absolutament diluïts per un so bigarrat i eixordador, molt de festival, en el que importava era més la tralla que el matís. Una pena, perquè la desvirtualització passava també per comprovar quan de música orgànica i analògica tenia el projecte d'Albarn i del dibuixant Hewlett.
Alhora, quan les intervencions en clau de rap dels temes originals portaven signatura important (Snoop Dog, Cee Lo Green), es recorria a l'enllaunat: no es perd l'original però sí la immediatesa del directe. A canvi, Albarn no dubte en emportar-se a dos terços dels mítics De La Soul per atacar uns quants dels talls.
Tot això, per descomptat, amb projeccions constants de la parafernàlia visual de Jamie Hewlett i de les aventures dels personatges creats ara ja fa una bona colla d'anys. És impossible posar-li pegues grosses a un concepte com aquest, però limitar-se a projectar els vídeoclips amb quatre variacions per encaixar-les amb les versions en directe s'endevina una aposta de mínims i un xic complaent.
Amb tot, però, el carisma d'Albarn, un repertori sòlid i a mig camí de moltes sonoritats diferents, i un públic generós regalaren una molt notable nit de hip-hop barrejat amb tonalitats pop (aquelles melodies que l'Albarn sap treure's de la màniga i que sap cantar tan bé) en la que qui no va voler passar-s'ho bé és perquè la polsera del Sònar li devia estrènyer el gust musical.
Atansar-se a un concert interpretat per una orquestra simfònica sabent que, més que mai, aquesta performació en concret no serà mai repetida exactament igual ja és un al·licient. La partitura repartida en 53 fragments de el músic minimalista Terry Riley composà a finals dels anys seixanta indicant uns patrons que cada músic pot repetir tantes vegades com vulgui abans de passar al següent li dóna als intèrprets una llibertat de la qual, en el cas dels membres d'una orquestra simfònica, sovint no disposen, encotillats en la interpretació sonora que el conductor ha decidit per a cada ocasió. Però no aquí, aquí hi ha llibertat interpretativa.
No és, és clar, un concert de jazz, i per tant els fragments estan predissenyats (i, de fet, pensats perquè puguin generar tot un seguit de textures densíssimes que encaixin correcta i harmoniosament tant se val com s'encavalquin les unes sobre les altres), però aquest grau de lliure albir que se li atorga al intèrpret col·loca aquesta peça en una categoria ben diferent de qualsevol altra composició que pugui ser executada en un escenari com el de l'Auditori de Barcelona.
És veritat, en tot cas, que en Brad Lubman, conductor i al càrrec de la marimba (instrument que, en aquest cas, desencadena tot l'ensemble), ha decidit ficar-hi cullerada i proposar algunes pautes que els músics ja han assajat amb anterioritat, traint així una mica l'esperit de l'obra original. Però el concepte de Riley és tan poderós, la seva execució tan polimòrfica, encomanadissa i suggeridora, que fins i tot un finale excessivament ben lligat (en teoria la peça no s'acaba fins que cada músic decideix, per compta pròpia, cessar de tocar el darrer fragment) no deixa un mal sabor de boca.
Una esplèndida experiència emmarcada dins l'atreviment del Sònar 2018 que ens ha regalat una vetllada intensa i molt rica musicalment.
Per qüestions legals el Roger Waters no pot fer servir el nom de Pink Floyd, però no hi ha cap dubte que ahir —ja em perdonarà el David Gilmour— ahir vam assistir a un concert de —diguem-ho en veu ben alta— Pink Floyd. Perquè més enllà de que el Waters vulgui promocionar el seu darrer disc en solitari, ell és el primer conscient que ha "d'asseure culs a les cadires". Així, per bé que el generós setlist incloïa diversos temes propis, per a la gran majoria del públic aquests no eren més que interludis forçats o ocasions per anar a buscar-se una cervesa.
En tot cas, el concert que obre la gira europea anomenada Us and Them fou un espectacle de primera magnitud en diversos apartats. El primer, per descomptat —i afortunadament—, el musical, en el que una solidíssima banda d'una desena de músics era capaç de portar al Sant Jordi a l'èxtasi, tal com era requisit indispensable en una banda que, en el seu moment, va proveir els shows més poderosos de la terra. Roger Waters, just de veu però encara amb caràcter, segueix deixant que les parts que cantava el Gilmour les ataqui algú altre, i els inconfusibles solos del mític guitarrista són reproduïts amb precisió per un dels dos guitarristes que la banda du; tothom sap que hi ha quelcom d'impostat, però quan la impostura és completa i sincera, el resultat és el que importa.
Foto: Peter Hutchins
La banda arrencà amb Breathe i anà deambulant per les peces més icòniques, amb molt poques excepcions (on era Hey you?), Time, Wish you were here (impecable), Another brick in the wall (parts 2 i 3). Després de la pausa, Dogs, Pigs, Money, Us and them i, en general, un segon set molt polític, amb discurs i arenga inclosos. I en el tram de bisos automàtics, el deliri, amb una emocionant Mother i una definitiva Comfortably numb. Si amb un setlist com aquest no triomfes és que mereixes que els jutjats et treguin el dret d'usar el nom de Pink Floyd.
El segon apartat magnífic de la nit fou, sens dubte, el visual. El desplegament de mitjans no deixava de sorprendre el públic. El primer set de la nit era acompanyat per una pantalla de fons d'escenari realment impressionant, amb un joc gràfic tirant a retro, bevent de la iconografia del grup i molt suggeridora alhora que críptica i gens complaent. Però el millor estava per venir.
Foto: Peter Hutchins
Després de la pausa i amb l'arrencada del segon set, el més polititzat de la nit, en la perpendicular de l'escenari s'erigia una estructura tridimensional de pantalles que, a l'estil del que van fer els U2 per a la gira Innocence + Experience, reconfigurava l'espai i l'experiència. L'estructura de pantalles, a més, agafava inicialment la forma de la mítica central de Battersea de Londres (icona recorrent de la banda) amb el seu propi porquet volador, primer en versió digitalitzada i, posteriorment, en format globus aerostàtic. El muntatge era aclaparador. Waters —que se les sap totes— aprofita per colar en el setlist no només les seves composicions sinó aquelles dels Floyd que no han esdevingut himnes i així tothom resta content: els fans tenen les seves rareses fora de l'habitual, i els no-tan-fans eviten l'avorriment amb el joc visual.
Foto: Peter Hutchins
Aprofitant que el segon tram era el més polític, Waters va sorprendre a tothom per la seva descarada i gens amagada postura anti-Trump (els Floyd sempre han estat anti alguna cosa; en el seu moment eren els totalitarismes, avui en dia és tot allò que representa Trump), amb imatges de mofa del president nord-americà (rematades amb un molt explícit 'Trump, eres gilipollas' en espanyol), seguida d'un bon reguitzell de denúncies diverses contra els murs, la opressió, el consumisme i, en general, tot allò que tot bon burgés pot permetre's odiar tot i contribuir-hi de manera més o menys directa, de manera més o menys volguda.
L'apoteosi visual es rematà en el tram final, on una estructura de làsers perfectament bastida dibuixava la famosa piràmide refractària sobre la zona VIP i conjurava el temps i la música en un sol indret sobre la terra.
Foto: Doug Kovach
Per últim, i per bé que en la major part de concerts això no deixa de ser un detall de menys importància, el tercer aspecte en el que el concert d'ahir va ser espaterrant va ser el del so. Mai el Sant Jordi havia sonat tan bé. La precisió sònica embolcallava els presents i els transportava amb nitidesa, distingia els instruments i les veus, i recordava, ja de pas, que els Pink Floyd foren una de les bandes pioneres (encara que fos en els estudis de gravació) en cuidar el so, dominar-lo i fer-lo seu.
La nit fou absolutament rodona. L'espectacle, per mil·limetrat que fos, arribava al públic, connectava emocionalment i audiovisualment. El repertori, impecable. La banda, perfecta. El show... el show ha de continuar.
La demanda ha arribat, precisament, perquè un grup de cineastes que estava preparant un documental sobre la cançó va aprofitar l'avinentesa per anular d'un cop per sempre aquest abús. El que no tenim clar és que els efectes de la sentència siguin retroactius i la Warner hagi de retornar els diners a tots aquells que li van pagar religiosament.
És clar, potser a Catalunya ho hem tingut més fàcil, perquè des de fa uns anys que tenim l'alternativa Super 3, i podem cantar l'Anys i anys, per molts anys!
Em trobo, en el blog de la LadyMosca, amb un vídeo 100% fan made que homenatja al Michael Jackson. Es tracta d'una bona munió de fans de tot el món fent playback i ballant al ritme del Behind the mask, el tema del grup japonès Yellow Magic Orchestra (del qual n'és integrant el gran Ryuichi Sakamoto!) que el MJ va incloure en el seu àlbum Michael.
La veritat és que encara avui en dia, anys després de la seva mort, veure la passió indescriptible que el Michael Jackson va aixecar arreu del món posa els pèls de punta. Som-hi! Traiem-nos les màscares!
Com n'és, de fàcil, deixar-se seduir per Mertens. Quin joc més apassionant el que ens proposa, teixit amb múltiples capes amb les que l'oient pot barrejar-se i mirar de desteixir. El públic el va ovacionar, dempeus, diverses vegades. I s'ho mereixia, per tot el que és, per la seva trajectòria, però també per una nit francament rodona en la que ni tan sols la seva insistència recent a afegir-hi els seus propis càntics en falset al damunt de les composicions acaba d'espatllar unes composicions mil·limètriques i riquíssimes.
La música minimalista, com la de Mertens, és un sac de gemecs organitzat que és impossible sentir sense escoltar. Les seves estructures, que es recargolen, que muten, que juguen entre elles acaben per molestar si no les hi prestem atenció. Però quan ho fas... ah!, quan ho fas tot pren sentit, tot té un lloc i un moment. En les peces de Mertens resseguir els diversos fils que la basteixen és apassionant. Podem fixar-nos en com el piano repeteix uns compassos però sempre buscant aquella nota nova que li canvia momentània i fugisserament l'expressió; o en com el baix i el violí es persegueixen, es solapen, s'amunteguen; o en com un simple adorno, el vibrato de les cordes, apareix i desapareix, cadenciosament, passa d'un instrument a l'altre; o, en definitiva, podem no fixar-nos en res i deixar-nos portar, anar canviant el focus d'atenció i recordar que la música, en realitat, no és més que això: una cadència, un moviment.
Inaugurem una nova secció al blog, repassant aquelles cançons pensades per fer-te plorar, de tan tristes i melodramàtiques que són les seves lletres i de tan melangioses que són les seves melodies.
I voldria començar per una que em sembla, de fet, el cúlmen del melodrama musical: el Leah del Roy Orbison. Prepareu-vos que aquesta secció ve patrocinada per Kleenex.
Le-Leah, Leah, Le-Leah, Leah
La Leah que el Roy crida és la seva estimada. Anem a veure què està fent el Roy en aquest dia d'avui.
Here I go
From the hut to the boat to the sea
For Leah
I gotta go diving in the bay Gotta get a lot of oysters find some pearls today To make a pretty necklace for Leah Le-e-ah
Ah, mira què és mono! Va de la cabana a la barca i d'allà a la mar per recollir algunes ostres del fons marí per, amb les perles, fer-li un collaret a la Leah. I no us penseu que al Roy li val qualsevol perla, no. Fixeu-vos el que fa per anar-les a trobar.
I've gotta go deep and find the ones just rightI'll bet my Leah'll be surprised tonightI'll place the pearls around the only girl for meLe-e-ah
El xaval se'n va cap al fons de tot, a pulmó, per trobar les més adequades i així poder sorprendre la seva estimada aquesta nit, quan li posarà el collaret al voltant del coll. Però... espera... passa alguna cosa...
But something's wrong I cannot move around My leg is caught it's pulling me down But I'll keep my hand shut tight for if they find me They'll find the pearl for Leah
Ai, mare! Que se'ns mor el Roy!!! Alguna cosa l'impedeix moure's, enfonsat sota l'aigua! S'ha quedat atrapat en les roques o amb les algues! No se'n sortirà! Això sí —mira si n'està, d'enamorat— que l'últim en que pensa és en mantenir la mà ben tancada per tal que quan el trobin (mort, ofegadet, pobre) també trobin a dins una perla per a la Leah. Això és amor, això és sacrifici! Quina pena, però, que s'acabi així, no? Espera, que el Roy es reserva un as a la màniga!
And now it's over I'm awake at lastOld heartaches and memories from the pastIt was just another dream about my lost love'Bout Le-e-ah
Aaaaah, que noooooo! Que no estaba muerto, que estaba soñando ostras! Doncs res, que no s'ha mort. Això sí, tampoc té perles, no fotem, que si era un somni, era un somni. I no s'haurà mort, però a la Leah aquesta nit no li cau un collaret de perles a no ser que es passi per un Cash Converters a corre-cuita! Au, va, Roy, torna-t'hi a posar una estona, que encara es d'hora i llevar-te de matinada fa que se te'n vagi la pinça.
Em comentava fa molts anys el meu bon amic Joan Carles Fuentes que una de les pitjors experiències musicals de la seva vida va ser aquella que va viure en un concert dels Dire Straits a Barcelona on el públic taral·lejava tots els solos del Mark Knopfler.
Jo, això de taral·lejar solos només ho faig en la intimitat i, segurament, sota la dutxa. Però ho faig, ho confesso. I són els solos d'aquestes cançons els que taral·lejo més.
- Hotel California dels Eagles
- Stairway to heaven dels Led Zeppelin
- Sweet child o'mine dels Guns 'n roses
- Sultans of swing dels Dire Straits
I els vostres? Au, va, confesseu: Quins solos taral·legeu?
Encara recordo l'infame José Antonio Abellán dient alguna cosa així en antena, un dia que el meu radio-despertador va sonar de manera brusca: "Lo único que vale la pena de Internet es encontrarse estas joyas". Això devia ser al voltant del 2005, així que deixem clar que el J.A. Abellán no només és un tecnofòbic sinó que viu en una cova des que "el Internet" va arribar.
En tot cas, el que l'Abellán havia "descobert" era una versió que el Neil Finn, dels Crowded House, havia fet del Billie Jean del Michael Jackson, en ocasió d'un disc-repte d'un locutor australià que proposava a artistes locals coneguts a reversionar temes fora del seu espectre.
Aquí un servidor és molt fan de les versions. I per bé que reconec que em sedueix quasi bé qualsevol nova aproximació a un tema molt conegut, em sembla que no erro massa si dic que el Sr. Finn va estar força encertat en aquesta. I —mal que em pesi— imagino que hauré de reconèixer que també el Sr. Abellán tenia raó; al menys en una de les dues coses que deia.
Em segueix xocant veure com a molta gent el Nat King Cole no només no li agrada sinó que li fa venir basques. I em xoca perquè, en realitat, considero (i us asseguro que no estic sol) al Cole com un dels més grans músics del segle XX. El perquè (de les basques generalitzades i d'una hipèrbole com la que acabo de fer) intentaré explicar-lo a continuació, però ja us puc avançar que és degut a que, en realitat, el Nat King Cole va tenir tres carreres musicals diferents.
Comencem pel final: la carrera que fa venir basques
A partir dels 60 endavant, la popularitat del Nat King Cole als EUA era tan enorme que els seus agents van embarcar-se en l'empresa de convertir-lo en una icona internacional. Ell, com a producte, havia demostrat funcionar meravellosament bé. Ja no era tan sols un cantant, sinó un entertainer que seduïa les audiències, així que començaren a fer-lo rodar pel món, per platós de televisió i grans escenaris. L'èxit inicial va ser tal que se'ls hi va acudir de donar-li una altra volta al cargol i, per arribar encara a més públic internacional, fer-li cantar en els idiomes dels països en els que el volien promocionar. I aquí és on van forjar el Nat King Cole que ens fa basarda de sentir, avui en dia. La seva pronúncia absolutament exagerada cantant boleros o cançons populars és una de les coses més terribles que li pot passar a unes orelles. Així es van forjar peces tan terribles com aquesta (compte, escolteu amb prudència, pot produir danys irreparables):
A mi, quan canta allò de "Quissás, quissás, quissás" m'entren tots els mals, ho admeto.
Fem un pas enrere: la carrera que el va convertir en una de les millors veus de la història
Però, com dèiem, això succeí només com a últim intent d'esprémer fins l'última gota del filó en que el Cole s'havia convertit. Entre els 40 i els 60, Nat King Cole va ser una de les quatre o cinc veus més populars dels EUA, competint de tu a tu amb Sinatra, Martin i els seus acòlits. No només s'escoltaven els seus discs i es compraven, sinó que sortia a la televisió (va ser el primer afro-americà a tenir el seu propi show a televisió) i actuava en pel·lícules (com feien tots els que assolien categoria d'estrelles). Era una superstar absoluta. El seu repertori, fonamentalment, abraçava estàndards provinents de musicals o pel·lícules: For sentimental reasons, Embraceable you, It's only a paper moon, Smile, etc.
La seva veu avellutada (si a algú se li pot aplicar aquest gastat adjectiu, us ho asseguro, és al Cole), la seva bonhomia, el seu atansar-se a les cançons amb delicadesa, entraven molt suau, es deixaven sentir per tota mena de públics. I cal no oblidar que eren els temps del rock 'n roll, que bona part de la societat nordamericana considerava perniciós, impedint als seus fills sentir-la, mentre que la música del Nat King Cole, per dir-ho així, era per a tots els públics.
La delicadesa amb la que interpretava temes ja mítics com Monalisa (sí, ara està molt gastada, però escoltar-la amb oïdes fresques i fixant-se en el significat de la cançó segueix sent un delit) o Stardust era inigualable pels seus coetanis, sovint molt obcecats en donar una visió de fatxenda simpàtic, de seductor. Justament, aquesta Stardust, una peça molt exigent i difícil de cantar, roman com un dels cims interpretatius de la música popular del segle XX. Comproveu-ho.
Mira que s'ha versionat cops i per molt diferents i reputats intèrprets (de Sinatra a Sarah Vaughan, de James Moody a Katie Melua), però us repto a que en trobeu una més perfecta que aquesta del Cole.
En general, el Cole, en les balades, estava per damunt de la resta en molts sentits. La seva veu era prou greu com per guanyar-se les oïdes del respectable, però no tant com per impedir-li acostar-se a crooners més minoritaris com el Johnny Hartman, la seva presència era propera i amigable, gens amenaçadora, el seu somrís perenne entregava les balades sense cap mala intenció.
Cal recordar, a més, que estem parlant dels anys 40 i 50, on els conflictes racials als EUA eren ben palesos i portada cada dia als diaris. Com sovint passa amb els pioners, molts el van acusar de vendre's a l'imperi dels blancs, de no fer prou per la causa. Però el cert és que denunciava tots i cadascun dels hotels que no el volien admetre com a convidat per motius de raça i que se'n va anar a viure a un barri residencial absolutament blanc de Los Angeles.
Sigui com sigui, sembla que la seva figura càlida i plena de bonhomia convidava a la crítica doncs, musicalment, havia arribat a aquesta segona carrera seva, aquesta de l'èxit com a crooner nacional, no sense haver rebut enormes i dures crítiques dels puristes del jazz.
Els origens: la carrera de jazzman
El criticaven per haver-se venut, per haver-se passat del jazz més pur a la cançó popular. Perquè el Cole, de fet, inicià la seva carrera com a reputadíssim pianista. Amb el seu Trio aconseguí els favors de la Decca i de la Capitol Records, col·locant diversos temes en els llocs més lats dels rànquings de jazz. El seu trio el completava un baix i una guitarra, i amb ells va guanyar-se una magnífica reputació amb el seu fraseig clar i polit. Aviat va introduir-hi la veu, i d'aquesta època (principis dels 40) és d'on provenen els seus èxits més jazzy: Route 66, Straighten up and fly right, Ramblin' Rose, etc.
De fet, fins i tot quan li sobrevingué l'èxit popular i massiu amb la seva carrera de crooner, mai no va abandonar del tot la seva vessant jazzy, i encara edità alguns discs amb el seu trio, demostrant que no oblidava les seves arrels. Escolteu, si no, aquest tall en el que interpreta un tema propi, Better by yourself, en el que allò que sembla una cançoneta qualsevol desemboca en uns solos trepidants i torçadits al piano i a la guitarra.
En resum: tres carreres a escollir
Per tant, no ho oblidem, Nat King Cole va arribar a cometre el pecat de cantar Ansiedad, Las mañanitas, El bodeguero i Noche de ronda només perquè va tenir un èxit descomunal com a crooner i que, al seu torn, va poder esdevenir-ho perquè s'havia llaurat una sòlida reputació com a músic de jazz. El seu amplíssim repertori permet a qui se li acosta escoltar algunes de les peces musicals populars més magnífiques del segle XX, entregades amb una soltesa vocal impecable i amb un piano elegant i nítid com pocs. En definitiva, el Nat King Cole ha esdevingut un nom clau de la música moderna per mèrits propis, sobrats i diversos.
El Carles Petó em va deixar encisat quan em va descobrir el RokBlock, en un vídeo de demostració. És aquest que podeu veure a continuació:
Un tocadiscs portable que, en realitat, no és un tocadiscs! He estat ben a punt d'anar-me'n al seu web i deixar-m'hi els diners de tan fascinat com estava. Encara sort que no ho he fet, perquè el producte, pel que he descobert més tard, no funciona tan bé com es podria esperar. Aquest unboxing m'ha obert els ulls.
Pel que veig, serà millor seguir escoltant els vinils en els reproductors habituals...
L'àlbum Tubular Bells roman, hores d'ara, com un dels puntals del rock modern, un tour de force ambiciós i megalòman d'un talent musical imprescindible com el Mike Oldfield. La seva ampulositat amaga, en realitat, subtileses melòdiques i harmòniques realment delicioses que, molt probablement, es poden copsar millor si a més d'escoltar la música es veu als músics interpretar-la en directe.
Això és el que podrem fer en visionar aquesta gravació del 1973 en la que l'Oldfield i una plètora de músics s'atansen a la Part One del disc sense deixar-se una nota. La realització televisiva, a més, és prou enginyosa i setentera com per fer el visionat particularment entretingut.
Gaudiu, doncs, de les campanes tubulars del Mike Oldfield.
L'any 1984, el segell Windham Hill es trobava en el cimbell de la seva popularitat. En actiu des de 1976 i dedicat a publicar àlbums de música new age, folk o jazz, però sempre instrumental i sempre suau i melòdica, es trobava en aquell moment en el que la popularitat pot estar a punt de matar-te si no saps adaptar-te a la creixent demanda que no sembles capaç de cobrir amb el sistema de treball anterior.
Va ser justament per aquest motiu (com expliquen en aquesta pàgina) que l'Anne Robinson i el William Ackerman decidiren publicar àlbums temàtics que recopilessin temes solts de diverses dels seus artistes, per tal de facilitar-ne la difusió a les ràdios i als mitjans. D'aquí va sortir aquest projecte de música dedicada als darrers dies de l'any, a l'època de Nadal (no patiu, no són nadales), en el que diferents artistes molt reputats de la casa (el mateix Ackerman, però també Shadowfax i Mark Isham, entre d'altres) s'atansen a un repertori que barreja temes tradicionals relacionats amb l'època així com composicions ad hoc.
El resultat, per descomptat, és un disc serè, evocador, ric en matisos, completament instrumental en el que les guitarres i els pianos sovint formen la base al damunt de la qual s'acotxen melodies de cordes, en un conjunt molt new age, per bé que algunes peces trepitgen clarament el folk (la versió de la Bourrée de Bach a càrrec de Darol Anger i Mike Marshall fa equilibris entre el medievalisme i el folk més britànic) o algunes s'endinsen en l'èpica new age més carnal (com el Mark Isham i el seu A tale of two cities).
El disc, que va encetar una escandalosa consecució de fins a un total de 25 seqüeles, esdevingué un èxit de vendes regular que, temporada rere temporada, acabava figurant al capdamunt de les llistes dels èxits new age.
La Mónica Senín, també coneguda pel seu alter ego artístic Rosella Carmesí (si us plau, escolteu-la, aneu-la a veure en directe!), que sap que m'encanten les portades de discs horribles (ja siguin nadalenques, funkys, o, simplement, nocturnes) va pensar en mi quan va descobrir que uns pirats de la música i del Paint, el mític programet cutre de dibuix del Windows, havien intentat reproduir portades d'àlbums mítics amb l'aplicatiu.
El resultat fa esgarrifar. Tapeu-vos els ulls (o un dels dos, si més no).
I aquestes en són tan sols un tast. En trobareu moltes més en l'article original que em va passar la Rosella Carmesí. No us las perdeu. Un cop les mireu, recordeu anar a buscar el vostre vinil favorit i us el mireu tal com és, no sigui que tingueu retenció retiniana i ja mai més us podeu recuperar.
A prop de Montmartre però ja trepitjant Pigalle, al 53 del Boulevard de Rochechouart, es troba un petit museu dedicat a la història del fonògraf i que compta amb una exposició cronològica de diversos aparells mítics i de l'evolució de la gravació i, sobretot, de la reproducció de la música. És la col·lecció privada d'un fanàtic dels fonògrafs que, a més, compta amb una botiga de compra i venda d'aquests aparells en la botiga annexa al museu.
Per 10€, el visitant pot accedir a la col·lecció, que es desplega sobre l'espai de manera cronològica, amb no menys d'una cinquantena d'aparells fonogràfics. A l'inici del recorregut ens topem amb els aparells de cilindres d'estany, primerencs intents de capturar el so, als quals segueixen tot tipus de derivats, cadascun d'ells amb la seva respectiva trompa, a quina més enorme, a través de la qual el so, força enllaunat, retronava.
Superats els cilindres i arribada la tecnologia dels discs (de pedra, de cera, etc.), l'exposició mostra un bon seguit de fonògrafs decoratius, peces úniques fetes per encàrrec, en els que allò important no era tant la sonoritat i la tecnologia reproductora com el moble que els contenia. Així, trobem tocadiscs en forma de cotxe, de mesquita cordovesa (presentada a l'exposició universal de 1928 a Barcelona), casetes de muntanya suïsses i un bon etcètera de rareses.
Més enllà, s'arriba a un espai que, aparentment, està dedicat a les novetats reproductives. Dues en particular criden l'atenció. La primera és un intent d'estereofonia aconseguida amb dues agulles i dues enormes trompes que pretenien omplir de música un saló sencer. El sistema, prou matusser i imperfecte, presenta les dues agulles alhora sobre el plat, una a 180 graus de l'altra, llegint el mateix disc alhora encara que amb mitja volta de diferència, la qual cosa genera una lleugera asincronia en el so.
La segona novetat important en reproducció la presenta un fonògraf en el que el so es reprodueix ja no a través d'una trompa sinó d'una membrana de paper envernissat que inaugura la recerca de les tècniques van portar als altaveus moderns de membrana.
Ja en la secció final, estandarditzats els discs a 45 i 33 rpms (tot substituint els de 78), ens endinsem en la segona meitat de segle. Primer de tot, amb un impressionant moble propietat de Maurice Chevalier que conté un giradiscs, una gravadora de cinta magnètica i uns calaixets per encabir-hi els discs. Però després amb tot un seguit d'aparells suposadament portables (les clàssiques maletes per als guateques) molts d'ells amb dissenys ben estranys, estrafolaris i originals. L'exposició, finalment, es remata amb una Rock-ola de Wurlitzer realment espectacular.
Dues qüestions importants completen la visita a l'exposició. Per una banda, els aparells es poden provar, i això és un autèntic delit. Veure (i escoltar!) els antics models d'Edison o de qualsevol altre dels pioners és un privilegi. I per una altra banda, la visita és comentada pel personal, que us acompanya al llarg de l'exposició i que va activant els aparells a mesura que l'explicació ho requereix. Això sí, l'explicació és en francès.
En definitiva, un museu petit i succint, però fascinant en quant a que no només es pot gaudir visualment d'aparells fantàstics, sinó que també es poden veure en funcionament i, encara més, entendre l'evolució tecnològica i social dels sistemes d'enregistrament i reproducció de música, quelcom que avui en dia tenim molt assumit però que ha estat una lluita de l'enginy humà al llarg del segle XX per portar les orquestres i els artistes de les sales de ball a la intimitat de les nostres llars
És petita, molt petita, però no només esta situada en una zona en la que es troba rodejada d'altres botigues de música, sinó que, a més, la seva selecció musical de vinil és força excel·lent. Tenen una fal·lera molt particular per la Madonna, a la que li dediquen tota una secció que no només disposa dels seus àlbums sinó de diversos bootlegs, i que, fins i tot, l'acompanyen amb seccions complementàries per a la Lady Gaga i la Britney Spears, conformant una lleixa de "reines" del pop.
Però més enllà d'aquesta fal·lera, el seu catàleg també presenta novetats i discs de segona mà de la chanson française, en la que s'hi poden trobar des de Hallydays fins a Montands, passant pels Vartans o Clercs.
La botiga es completa amb un servei atent i molt conscient de les limitacions de la botiga, sempre disposats a enviar-te a alguna d'altra en la que puguis trobar el que busques.
Per bé que els discs comparteixen aquí espai amb els llibres, la seva selecció de segona mà és molt generosa, sobretot en quant a música francesa. Vinils i CDs s'escampen a preus molt interessants per tota la secció del fons, conformant una oferta força ampla.
No tenen, però, catalogada la seva oferta, amb la qual cosa esdevé impossible preguntar per cap peça en particular doncs el servei no farà altra cosa que referir-te a la secció on hauria d'estar i allà ja t'espaviles tu mateix.
Molt menys coneguda que la sobre-explotada Superfly Records, la Crocodiscs es reparteix en dues botigues annexes especialitzades en vinils però que també compten amb una bona oferta de CDs. Una de les botigues, la principal, acumula vinils —tots ells protegits amb fundes de plàstic— entaforats en lleixes atapeïdes sobre rock i derivats, incloent-hi una molt generosa secció de chanson française.
La segona de les botigues s'especialitza en músiques del món, jazz i blues; i quan dic que s'especialitza no vol dir que en tingui quatre de cada sinó que compta amb mobles sencers.
En ambdues, el personal es mostra molt disposat a ajudar-te a trobar allò que busques o a conversar sobre música.
****
N'hi ha, per descomptat, moltes més, de botigues de música a París. Si en voleu recomanar alguna... :D
Hi ha el rock. I després hi ha King Crimson. I dic "després" perquè, per descomptat, és una evolució. Alguns en diuen rock progressiu (que, de fet, ja conté la partícula "progrés", així que imagino que parlem del mateix). Tant me fa com se li en digui. El què m'importa és que quan el Robert Fripp es penja la guitarra no sembla haver-hi límits. I aquí, a més, hi ha l'Adrien Belew, que tampoc es queda curt amb les sis cordes i a més s'esgargamella que és un deliri. Ah!, però espera, que també hi ha l'absolutament genial Bill Brufford a la bateria i l'incommensurable Tony Levin al baix. Doncs que no sigui aquest el dream team del rock progressiu.
Pel què sembla, el disc és un homenatge a la Beat generation, en celebració dels 20 anys de publicació de l'On the road del Kerouac. Però això quasi que m'és igual, també. Perquè les sonoritats i, sobretot, les evolucions dels temes són tan impredictibles que el disc podria versar sobre la història del circ, la invenció de la cullera o els cucs de seda i us asseguro que seguiria sent igual d'al·lucinant.
Home, no és l'In the court of King Crimson —un d'aquells àlbums de debut tan enormes que la banda mai és capaç d'igualar— però els aromes de la new wave tan en boga en l'època del llançament de l'àlbum li casen tan bé a les marcianades del Fripp!
Un deliri, un desfici, un goig absolut per a qualsevol amant dels discos que sonen lliures i en els quals cada cantonada amaga un desviament inesperat i sorpresa.
Els que em coneixeu sabeu del meu deler per tres coses: la música, els vinils i les portades dels vinils. (Si no em coneixeu prou o en teniu dubtes, aquí teniu la comprovació). De manera que aquest magnífic llibre del Mike Evans, com us podeu imaginar, ha estat un delit de llegir, de mirar i d’escoltar (no porta pas cap vinil ni cap altre format o sistema per escoltar la música que en les seves pàgines es comenta, però és ABSOLUTAMENT impossible llegir-lo, fullejar-lo i no sentir una empenteta cap a la col·lecció de vinils i cap al giradiscs adjacent).
Evans, de manera molt enginyosa, no es limita a fer un repàs cronològic del vinil des dels seus inicis (que ho fa, parcialment, seguint sempre una pauta temporal creixent) i l’aparició dels diferents formats, sinó que busca introduir-nos en la història de la música a través de la importància d’un suport, el del vinil, que va marcar l’eclosió de la música en el segle XX, portant-la dels elitistes i poc accessibles salons de concerts fins a les llars de tota la humanitat.
Evans repassa els suports (les revolucions per minut, els materials, els fabricants), però també hi afegeix les històries dels segells discogràfics que van fer avançar la música contemporània a través de les seves edicions, es deté en discos mítics (Thriller, Never mind the bollocks, Dark side of the moon, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, etc.), revaloritza la cultura de clubs, les botigues especialitzades en vinils, els productors i, en general, qualsevol aspecte rellevant que anés lligat, d’una manera o d’una altra, al vinil i a les seves memorables portades.
Justament, és clar, el llibre va sobrat de fotografies de centenars de portades i interiors d’àlbums, posant en valor el disseny, el concepte i els artistes darrera d’obres d’art que embellien les fundes dels vinils, afegint-hi petites notes al peu de cadascuna per ressaltar-ne alguna curiositat o, majorment, fer venir ganes de sentir-lo, de comprar-lo, d’admirar-lo.
Vinilos és, per tant, un àpat ben llaminer per a qualsevol melòman actual, una obra que es llegeix d’una sentada i que —i això és el millor de tot— et fa venir ganes de sentir música. Perquè al final —i això ho té molt clar l’Evans— allò important és la música, tant se val com l’enregistris.
En la darrera i magnífica gira, els U2 ja van poder comprovar que, davant de la tova i flàccida recepció dels seus darrers treballs (el seu darrer gran disc, el 'How to dismantle an atomic bomb', ja data del 2004!), incorporar als seus setlists en viu temes del seu repertori clàssic afegits als seus himnes habituals donava bons resultats. Estem en una època de revival nostàlgic intens, i tot allò que voreja l'oblit pretenem rescatar-ho i remasteritzar-lo, no sigui cas que la nostra pròpia essència, allò que ens pensem que ens fa únics, es marceixi.
Així que els U2, quasi tan hàbils en el terreny del màrqueting com en el de la música, s'han tret de la màniga una gira que celebra el 30è aniversari del disc que els va llençar a l'estratosfera: 'The Joshua Tree'. (30è aniversari? No hagués estat més adequat celebrar el 25è?).
Aquests tipus de concerts tenen, fonamentalment, dues gràcies. Primera gràcia: escoltar l'àlbum sencer en el mateix ordre de les pistes de la seva primera edició, comprovant si el material encara funciona i si el públic és capaç de rememorar velles sensacions. Segona gràcia: trufar el setlist amb sorpreses, ja sigui a l'inici o al final, per acabar d'arrodonir la nit i, de pas, diversificar una mica l'oferiment musical. Així que el concert —molt engrescadorament escalfat per un Noel Gallagher gens reticents a tirar de repertori Oasis, tot embarcant al públic en un cor gegantí a lloms del 'Wonderwall' o del 'Champagne Supernova'— va començar amb la tríada dels pre-clàssics 'Sunday, Bloody Sunday', 'New Year's Day', 'Bad' i 'Pride'. Embogiment general, massa càmeres gravant sencers els temes i impedint la visibilitat del respectable i una arrencada en petit comité, amb la banda atansada al públic en la passarel·la i sense suport visual.
Arribava el moment d'encetar el disc i plantar-lo en el segle XXI, trenta anys més tard de que el Bono, tot recollint la munió de Grammys que es va endur, prometés que allò era "just the beginning". The Edge va començar a forjar els arpegis adornats amb delays que produeix amb el seu punteig i les peces del disc van anar caient, una darrere l'altra, des del 'Where the streets have no name' fins al 'Mothers of the disappeared', embolcallades amb una sonoritat intensa i un desplegament visual aclaparador mitjançant la pantalla de vídeo més gran i nítida que servidor ha tingut mai ocasió de veure en directe.
La primera cara del disc forma part del repertori d'himnes de la banda, i es repeteixen en les diferents gires sens falta; no calia demostrar res amb aquests temes. Però la segona cara havia de superar el repte. Ho va fer amb escreix, tot i que només una reduïda part del públic les corejava (mentre la resta semblava estar esperant ja els bisos). Aquesta segona cara va demostrar ser un repertori ben digne i consistent que arrodonia un àlbum que, per dir-ho així, començava massa bé i tot.
Acabat el disc, els bisos van començar tous, tan tous com 'Miss Sarajevo', una de les seves cançons més oblidables de no ser per l'aportació de Pavarotti, però es van anar engrescant amb tres peces de la seva darrera gran etapa ('Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo'). Va haver-hi temps, per descomptat, pel messianisme del Bono, aquest cop més moderat, amb el moment àlgid de l'Ultraviolet', amb les pantalles disparant dones poderoses sovint oblidades o menystingudes, de la Marie Curie fins la Lena Dunham, passant per un bon reguitzell de dones imponents. El concert es va rematar amb l'inevitable 'One' i un afegitó comercial marca de la casa, presentació d'un dels temes del que ha de ser la segona part del 'Songs of Innocence', previst per a les darreres estones de l'any.
L'espectacle, no en dubtàvem pas, va ser esplèndid, agraït en tots els sentits, complidor i intens. El material aguanta el pas del temps, el públic es deixa portar i el contracte es compleix per ambdues parts. No està clar que fes falta fer una gira d'aniversari (i menys encara de 30è aniversari) però un concert d'U2 és un molt bon concert, sempre. Per a un servidor ja poden anar pensant en celebrar el 29è del 'Rattle and Hum' o el 27è de l'Achtung Baby'.
No cal dir massa d'aquest disc. Tan sols diré que la naturalitat del piano del Peterson es percep aquí més clara que enlloc, fluida, líquida, rica en matisos. Primera de les col·laboracions de Peterson amb el baixista Niels-Henning Ørsted Pedersen, l'àlbum es recolza en sis estàndards (de Rodgers i Hammerstein a Ellington) per concloure amb un tema propi ('Wheatland').
No perdeu més el temps, premeu el 'play'.
Molts el tenen per la baula definitiva que ens va portar el rap. Però el Gil Scott-Heron era molt més que això. Era, per posar tan sols un exemple, un visionari compromès. Ell li cantava als seus temps, però com tots els grans, els seus missatges contemporanis són tan encertats, tan curosos i precisos que, dècades més tard, encara els podríem cantar amb la veu en alt i el puny tancat. Fixeu-vos, si no, en el tall que obre un del seus discos de referència, el 'Pieces of a man' del 1971.
Títol: Revolution will not be televised
You will not be able to stay home, brother. You will not be able to plug in, turn on and cop out. You will not be able to lose yourself on skag and Skip out for beer during commercials, Because the revolution will not be televised.
The revolution will not be televised. The revolution will not be brought to you by Xerox In 4 parts without commercial interruptions. The revolution will not show you pictures of Nixon Blowing a bugle and leading a charge by John Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat Hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.
The revolution will not be televised. The revolution will not be brought to you by the Schaefer Award Theatre and will not star Natalie Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia. The revolution will not give your mouth sex appeal. The revolution will not get rid of the nubs. The revolution will not make you look five pounds Thinner, because the revolution will not be televised, Brother.
There will be no pictures of you and Willie May Pushing that shopping cart down the block on the dead run, Or trying to slide that color television into a stolen ambulance. NBC will not be able predict the winner at 8:32 Or report from 29 districts. The revolution will not be televised.
There will be no pictures of pigs shooting down Brothers in the instant replay. There will be no pictures of pigs shooting down Brothers in the instant replay. There will be no pictures of Whitney Young being Run out of Harlem on a rail with a brand new process. There will be no slow motion or still life of Roy Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and Green liberation jumpsuit that he had been saving For just the proper occasion.
Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville Junction will no longer be so damned relevant, and Women will not care if Dick finally gets down with Jane on Search for Tomorrow because Black people Will be in the street looking for a brighter day. The revolution will not be televised.
There will be no highlights on the eleven o'clock News and no pictures of hairy armed women Liberationists and Jackie Onassis blowing her nose. The theme song will not be written by Jim Webb, Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth. The revolution will not be televised.
The revolution will not be right back After a message about a white tornado, white lightning, or white people. You will not have to worry about a dove in your Bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl. The revolution will not go better with Coke. The revolution will not fight the germs that may cause bad breath. The revolution will put you in the driver's seat.
The revolution will not be televised, will not be televised, Will not be televised, will not be televised. The revolution will be no re-run brothers, The revolution will be live.
Doncs això, que la revolució te la perdràs si t'estàs a casa, empassant-te tota la ideologia que s'escola per entre les estroboscàpiques imatges que emet el teu televisor o -per ser més contemporanis- el teu ordinador. La revolució serà en directe.
Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.
Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).
I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.
ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.
