27 de gener 2018

Les tres carreres de Nat King Cole


Em segueix xocant veure com a molta gent el Nat King Cole no només no li agrada sinó que li fa venir basques. I em xoca perquè, en realitat, considero (i us asseguro que no estic sol) al Cole com un dels més grans músics del segle XX. El perquè (de les basques generalitzades i d'una hipèrbole com la que acabo de fer) intentaré explicar-lo a continuació, però ja us puc avançar que és degut a que, en realitat, el Nat King Cole va tenir tres carreres musicals diferents.

Comencem pel final: la carrera que fa venir basques


A partir dels 60 endavant, la popularitat del Nat King Cole als EUA era tan enorme que els seus agents van embarcar-se en l'empresa de convertir-lo en una icona internacional. Ell, com a producte, havia demostrat funcionar meravellosament bé. Ja no era tan sols un cantant, sinó un entertainer que seduïa les audiències, així que començaren a fer-lo rodar pel món, per platós de televisió i grans escenaris. L'èxit inicial va ser tal que se'ls hi va acudir de donar-li una altra volta al cargol i, per arribar encara a més públic internacional, fer-li cantar en els idiomes dels països en els que el volien promocionar. I aquí és on van forjar el Nat King Cole que ens fa basarda de sentir, avui en dia. La seva pronúncia absolutament exagerada cantant boleros o cançons populars és una de les coses més terribles que li pot passar a unes orelles. Així es van forjar peces tan terribles com aquesta (compte, escolteu amb prudència, pot produir danys irreparables):


A mi, quan canta allò de "Quissás, quissás, quissás" m'entren tots els mals, ho admeto.

Fem un pas enrere: la carrera que el va convertir en una de les millors veus de la història


Però, com dèiem, això succeí només com a últim intent d'esprémer fins l'última gota del filó en que el Cole s'havia convertit. Entre els 40 i els 60, Nat King Cole va ser una de les quatre o cinc veus més populars dels EUA, competint de tu a tu amb Sinatra, Martin i els seus acòlits. No només s'escoltaven els seus discs i es compraven, sinó que sortia a la televisió (va ser el primer afro-americà a tenir el seu propi show a televisió) i actuava en pel·lícules (com feien tots els que assolien categoria d'estrelles). Era una superstar absoluta. El seu repertori, fonamentalment, abraçava estàndards provinents de musicals o pel·lícules: For sentimental reasons, Embraceable you,  It's only a paper moon, Smile, etc.

La seva veu avellutada (si a algú se li pot aplicar aquest gastat adjectiu, us ho asseguro, és al Cole), la seva bonhomia, el seu atansar-se a les cançons amb delicadesa, entraven molt suau, es deixaven sentir per tota mena de públics. I cal no oblidar que eren els temps del rock 'n roll, que bona part de la societat nordamericana considerava perniciós, impedint als seus fills sentir-la, mentre que la música del Nat King Cole, per dir-ho així, era per a tots els públics.

La delicadesa amb la que interpretava temes ja mítics com Monalisa (sí, ara està molt gastada, però escoltar-la amb oïdes fresques i fixant-se en el significat de la cançó segueix sent un delit) o Stardust era inigualable pels seus coetanis, sovint molt obcecats en donar una visió de fatxenda simpàtic, de seductor. Justament, aquesta Stardust, una peça molt exigent i difícil de cantar, roman com un dels cims interpretatius de la música popular del segle XX. Comproveu-ho.



Mira que s'ha versionat cops i per molt diferents i reputats intèrprets (de Sinatra a Sarah Vaughan, de James Moody a Katie Melua), però us repto a que en trobeu una més perfecta que aquesta del Cole.

En general, el Cole, en les balades, estava per damunt de la resta en molts sentits. La seva veu era prou greu com per guanyar-se les oïdes del respectable, però no tant com per impedir-li acostar-se a crooners més minoritaris com el Johnny Hartman, la seva presència era propera i amigable, gens amenaçadora, el seu somrís perenne entregava les balades sense cap mala intenció.

Cal recordar, a més, que estem parlant dels anys 40 i 50, on els conflictes racials als EUA eren ben palesos i portada cada dia als diaris. Com sovint passa amb els pioners, molts el van acusar de vendre's a l'imperi dels blancs, de no fer prou per la causa. Però el cert és que denunciava tots i cadascun dels hotels que no el volien admetre com a convidat per motius de raça i que se'n va anar a viure a un barri residencial absolutament blanc de Los Angeles.

Sigui com sigui, sembla que la seva figura càlida i plena de bonhomia convidava a la crítica doncs, musicalment, havia arribat a aquesta segona carrera seva, aquesta de l'èxit com a crooner nacional, no sense haver rebut enormes i dures crítiques dels puristes del jazz.


Els origens: la carrera de jazzman


El criticaven per haver-se venut, per haver-se passat del jazz més pur a la cançó popular. Perquè el Cole, de fet, inicià la seva carrera com a reputadíssim pianista. Amb el seu Trio aconseguí els favors de la Decca i de la Capitol Records, col·locant diversos temes en els llocs més lats dels rànquings de jazz. El seu trio el completava un baix i una guitarra, i amb ells va guanyar-se una magnífica reputació amb el seu fraseig clar i polit. Aviat va introduir-hi la veu, i d'aquesta època (principis dels 40) és d'on provenen els seus èxits més jazzy: Route 66, Straighten up and fly right, Ramblin' Rose, etc.


De fet, fins i tot quan li sobrevingué l'èxit popular i massiu amb la seva carrera de crooner, mai no va abandonar del tot la seva vessant jazzy, i encara edità alguns discs amb el seu trio, demostrant que no oblidava les seves arrels. Escolteu, si no, aquest tall en el que interpreta un tema propi, Better by yourself, en el que allò que sembla una cançoneta qualsevol desemboca en uns solos trepidants i torçadits al piano i a la guitarra.


En resum: tres carreres a escollir


Per tant, no ho oblidem, Nat King Cole va arribar a cometre el pecat de cantar Ansiedad, Las mañanitas, El bodeguero i Noche de ronda només perquè va tenir un èxit descomunal com a crooner i que, al seu torn, va poder esdevenir-ho perquè s'havia llaurat una sòlida reputació com a músic de jazz. El seu amplíssim repertori permet a qui se li acosta escoltar algunes de les peces musicals populars més magnífiques del segle XX, entregades amb una soltesa vocal impecable i amb un piano elegant i nítid com pocs. En definitiva, el Nat King Cole ha esdevingut un nom clau de la música moderna per mèrits propis, sobrats i diversos.