15 de març 2018

Wim Mertens en directe a la Sala Barts (14/3/2018)


Com n'és, de fàcil, deixar-se seduir per Mertens. Quin joc més apassionant el que ens proposa, teixit amb múltiples capes amb les que l'oient pot barrejar-se i mirar de desteixir. El públic el va ovacionar, dempeus, diverses vegades. I s'ho mereixia, per tot el que és, per la seva trajectòria, però també per una nit francament rodona en la que ni tan sols la seva insistència recent a afegir-hi els seus propis càntics en falset al damunt de les composicions acaba d'espatllar unes composicions mil·limètriques i riquíssimes.

La música minimalista, com la de Mertens, és un sac de gemecs organitzat que és impossible sentir sense escoltar. Les seves estructures, que es recargolen, que muten, que juguen entre elles acaben per molestar si no les hi prestem atenció. Però quan ho fas... ah!, quan ho fas tot pren sentit, tot té un lloc i un moment. En les peces de Mertens resseguir els diversos fils que la basteixen és apassionant. Podem fixar-nos en com el piano repeteix uns compassos però sempre buscant aquella nota nova que li canvia momentània i fugisserament l'expressió; o en com el baix i el violí es persegueixen, es solapen, s'amunteguen; o en com un simple adorno, el vibrato de les cordes, apareix i desapareix, cadenciosament, passa d'un instrument a l'altre; o, en definitiva, podem no fixar-nos en res i deixar-nos portar, anar canviant el focus d'atenció i recordar que la música, en realitat, no és més que això: una cadència, un moviment.