Neil Finn s'atreveix amb el Billie Jean del Michael Jackson en acústic

Encara recordo l'infame José Antonio Abellán dient alguna cosa així en antena, un dia que el meu radio-despertador va sonar de manera brusca: "Lo único que vale la pena de Internet es encontrarse estas joyas". Això devia ser al voltant del 2005, així que deixem clar que el J.A. Abellán no només és un tecnofòbic sinó que viu en una cova des que "el Internet" va arribar.

En tot cas, el que l'Abellán havia "descobert" era una versió que el Neil Finn, dels Crowded House, havia fet del Billie Jean del Michael Jackson, en ocasió d'un disc-repte d'un locutor australià que proposava a artistes locals coneguts a reversionar temes fora del seu espectre.

Aquí un servidor és molt fan de les versions. I per bé que reconec que em sedueix quasi bé qualsevol nova aproximació a un tema molt conegut, em sembla que no erro massa si dic que el Sr. Finn va estar força encertat en aquesta. I —mal que em pesi— imagino que hauré de reconèixer que també el Sr. Abellán tenia raó; al menys en una de les dues coses que deia.

Les tres carreres de Nat King Cole

Em segueix xocant veure com a molta gent el Nat King Cole no només no li agrada sinó que li fa venir basques. I em xoca perquè, en realitat, considero (i us asseguro que no estic sol) al Cole com un dels més grans músics del segle XX. El perquè (de les basques generalitzades i d'una hipèrbole com la que acabo de fer) intentaré explicar-lo a continuació, però ja us puc avançar que és degut a que, en realitat, el Nat King Cole va tenir tres carreres musicals diferents.

Comencem pel final: la carrera que fa venir basques

A partir dels 60 endavant, la popularitat del Nat King Cole als EUA era tan enorme que els seus agents van embarcar-se en l'empresa de convertir-lo en una icona internacional. Ell, com a producte, havia demostrat funcionar meravellosament bé. Ja no era tan sols un cantant, sinó un entertainer que seduïa les audiències, així que començaren a fer-lo rodar pel món, per platós de televisió i grans escenaris. L'èxit inicial va ser tal que se'ls hi va acudir de donar-li una altra volta al cargol i, per arribar encara a més públic internacional, fer-li cantar en els idiomes dels països en els que el volien promocionar. I aquí és on van forjar el Nat King Cole que ens fa basarda de sentir, avui en dia. La seva pronúncia absolutament exagerada cantant boleros o cançons populars és una de les coses més terribles que li pot passar a unes orelles. Així es van forjar peces tan terribles com aquesta (compte, escolteu amb prudència, pot produir danys irreparables):

A mi, quan canta allò de "Quissás, quissás, quissás" m'entren tots els mals, ho admeto.

Fem un pas enrere: la carrera que el va convertir en una de les millors veus de la història

Però, com dèiem, això succeí només com a últim intent d'esprémer fins l'última gota del filó en que el Cole s'havia convertit. Entre els 40 i els 60, Nat King Cole va ser una de les quatre o cinc veus més populars dels EUA, competint de tu a tu amb Sinatra, Martin i els seus acòlits. No només s'escoltaven els seus discs i es compraven, sinó que sortia a la televisió (va ser el primer afro-americà a tenir el seu propi show a televisió) i actuava en pel·lícules (com feien tots els que assolien categoria d'estrelles). Era una superstar absoluta. El seu repertori, fonamentalment, abraçava estàndards provinents de musicals o pel·lícules: For sentimental reasons, Embraceable you,  It's only a paper moon, Smile, etc.

La seva veu avellutada (si a algú se li pot aplicar aquest gastat adjectiu, us ho asseguro, és al Cole), la seva bonhomia, el seu atansar-se a les cançons amb delicadesa, entraven molt suau, es deixaven sentir per tota mena de públics. I cal no oblidar que eren els temps del rock 'n roll, que bona part de la societat nordamericana considerava perniciós, impedint als seus fills sentir-la, mentre que la música del Nat King Cole, per dir-ho així, era per a tots els públics.

La delicadesa amb la que interpretava temes ja mítics com Monalisa (sí, ara està molt gastada, però escoltar-la amb oïdes fresques i fixant-se en el significat de la cançó segueix sent un delit) o Stardust era inigualable pels seus coetanis, sovint molt obcecats en donar una visió de fatxenda simpàtic, de seductor. Justament, aquesta Stardust, una peça molt exigent i difícil de cantar, roman com un dels cims interpretatius de la música popular del segle XX. Comproveu-ho.

Mira que s'ha versionat cops i per molt diferents i reputats intèrprets (de Sinatra a Sarah Vaughan, de James Moody a Katie Melua), però us repto a que en trobeu una més perfecta que aquesta del Cole.

En general, el Cole, en les balades, estava per damunt de la resta en molts sentits. La seva veu era prou greu com per guanyar-se les oïdes del respectable, però no tant com per impedir-li acostar-se a crooners més minoritaris com el Johnny Hartman, la seva presència era propera i amigable, gens amenaçadora, el seu somrís perenne entregava les balades sense cap mala intenció.

Cal recordar, a més, que estem parlant dels anys 40 i 50, on els conflictes racials als EUA eren ben palesos i portada cada dia als diaris. Com sovint passa amb els pioners, molts el van acusar de vendre's a l'imperi dels blancs, de no fer prou per la causa. Però el cert és que denunciava tots i cadascun dels hotels que no el volien admetre com a convidat per motius de raça i que se'n va anar a viure a un barri residencial absolutament blanc de Los Angeles.

Sigui com sigui, sembla que la seva figura càlida i plena de bonhomia convidava a la crítica doncs, musicalment, havia arribat a aquesta segona carrera seva, aquesta de l'èxit com a crooner nacional, no sense haver rebut enormes i dures crítiques dels puristes del jazz.

Els origens: la carrera de jazzman

El criticaven per haver-se venut, per haver-se passat del jazz més pur a la cançó popular. Perquè el Cole, de fet, inicià la seva carrera com a reputadíssim pianista. Amb el seu Trio aconseguí els favors de la Decca i de la Capitol Records, col·locant diversos temes en els llocs més lats dels rànquings de jazz. El seu trio el completava un baix i una guitarra, i amb ells va guanyar-se una magnífica reputació amb el seu fraseig clar i polit. Aviat va introduir-hi la veu, i d'aquesta època (principis dels 40) és d'on provenen els seus èxits més jazzy: Route 66, Straighten up and fly right, Ramblin' Rose, etc.

De fet, fins i tot quan li sobrevingué l'èxit popular i massiu amb la seva carrera de crooner, mai no va abandonar del tot la seva vessant jazzy, i encara edità alguns discs amb el seu trio, demostrant que no oblidava les seves arrels. Escolteu, si no, aquest tall en el que interpreta un tema propi, Better by yourself, en el que allò que sembla una cançoneta qualsevol desemboca en uns solos trepidants i torçadits al piano i a la guitarra.

En resum: tres carreres a escollir

Per tant, no ho oblidem, Nat King Cole va arribar a cometre el pecat de cantar Ansiedad, Las mañanitas, El bodeguero i Noche de ronda només perquè va tenir un èxit descomunal com a crooner i que, al seu torn, va poder esdevenir-ho perquè s'havia llaurat una sòlida reputació com a músic de jazz. El seu amplíssim repertori permet a qui se li acosta escoltar algunes de les peces musicals populars més magnífiques del segle XX, entregades amb una soltesa vocal impecable i amb un piano elegant i nítid com pocs. En definitiva, el Nat King Cole ha esdevingut un nom clau de la música moderna per mèrits propis, sobrats i diversos.

El RokBlock, per sentir els teus vinils sense tocadisc

El Carles Petó em va deixar encisat quan em va descobrir el RokBlock, en un vídeo de demostració. És aquest que podeu veure a continuació:

Un tocadiscs portable que, en realitat, no és un tocadiscs! He estat ben a punt d'anar-me'n al seu web i deixar-m'hi els diners de tan fascinat com estava. Encara sort que no ho he fet, perquè el producte, pel que he descobert més tard, no funciona tan bé com es podria esperar. Aquest unboxing m'ha obert els ulls.

Pel que veig, serà millor seguir escoltant els vinils en els reproductors habituals...

El 'Tubular Bells' del Mike Oldfield en directe a la BBC (1973)

L'àlbum Tubular Bells roman, hores d'ara, com un dels puntals del rock modern, un tour de force ambiciós i megalòman d'un talent musical imprescindible com el Mike Oldfield. La seva ampulositat amaga, en realitat, subtileses melòdiques i harmòniques realment delicioses que, molt probablement, es poden copsar millor si a més d'escoltar la música es veu als músics interpretar-la en directe.

Això és el que podrem fer en visionar aquesta gravació del 1973 en la que l'Oldfield i una plètora de músics s'atansen a la Part One del disc sense deixar-se una nota. La realització televisiva, a més, és prou enginyosa i setentera com per fer el visionat particularment entretingut.

Gaudiu, doncs, de les campanes tubulars del Mike Oldfield.

A winter's solstice - Windham Hill Artists (1985)

L'any 1984, el segell Windham Hill es trobava en el cimbell de la seva popularitat. En actiu des de 1976 i dedicat a publicar àlbums de música new age, folk o jazz, però sempre instrumental i sempre suau i melòdica, es trobava en aquell moment en el que la popularitat pot estar a punt de matar-te si no saps adaptar-te a la creixent demanda que no sembles capaç de cobrir amb el sistema de treball anterior.

Va ser justament per aquest motiu (com expliquen en aquesta pàgina) que l'Anne Robinson i el William Ackerman decidiren publicar àlbums temàtics que recopilessin temes solts de diverses dels seus artistes, per tal de facilitar-ne la difusió a les ràdios i als mitjans. D'aquí va sortir aquest projecte de música dedicada als darrers dies de l'any, a l'època de Nadal (no patiu, no són nadales), en el que diferents artistes molt reputats de la casa (el mateix Ackerman, però també Shadowfax i Mark Isham, entre d'altres) s'atansen a un repertori que barreja temes tradicionals relacionats amb l'època així com composicions ad hoc.

El resultat, per descomptat, és un disc serè, evocador, ric en matisos, completament instrumental en el que les guitarres i els pianos sovint formen la base al damunt de la qual s'acotxen melodies de cordes, en un conjunt molt new age, per bé que algunes peces trepitgen clarament el folk (la versió de la Bourrée de Bach a càrrec de Darol Anger i Mike Marshall fa equilibris entre el medievalisme i el folk més britànic) o algunes s'endinsen en l'èpica new age més carnal (com el Mark Isham i el seu A tale of two cities).

El disc, que va encetar una escandalosa consecució de fins a un total de 25 seqüeles, esdevingué un èxit de vendes regular que, temporada rere temporada, acabava figurant al capdamunt de les llistes dels èxits new age.

Portades mítiques dibuixades amb el Paint de Windows

La Mónica Senín, també coneguda pel seu alter ego artístic Rosella Carmesí (si us plau, escolteu-la, aneu-la a veure en directe!), que sap que m'encanten les portades de discs horribles (ja siguin nadalenques, funkys, o, simplement, nocturnes) va pensar en mi quan va descobrir que uns pirats de la música i del Paint, el mític programet cutre de dibuix del Windows, havien intentat reproduir portades d'àlbums mítics amb l'aplicatiu.

El resultat fa esgarrifar. Tapeu-vos els ulls (o un dels dos, si més no).

I aquestes en són tan sols un tast. En trobareu moltes més en l'article original que em va passar la Rosella Carmesí. No us las perdeu. Un cop les mireu, recordeu anar a buscar el vostre vinil favorit i us el mireu tal com és, no sigui que tingueu retenció retiniana i ja mai més us podeu recuperar.

Un museu del fonògraf a París

A prop de Montmartre però ja trepitjant Pigalle, al 53 del Boulevard de Rochechouart, es troba un petit museu dedicat a la història del fonògraf i que compta amb una exposició cronològica de diversos aparells mítics i de l'evolució de la gravació i, sobretot, de la reproducció de la música. És la col·lecció privada d'un fanàtic dels fonògrafs que, a més, compta amb una botiga de compra i venda d'aquests aparells en la botiga annexa al museu.

Per 10€, el visitant pot accedir a la col·lecció, que es desplega sobre l'espai de manera cronològica, amb no menys d'una cinquantena d'aparells fonogràfics. A l'inici del recorregut ens topem amb els aparells de cilindres d'estany, primerencs intents de capturar el so, als quals segueixen tot tipus de derivats, cadascun d'ells amb la seva respectiva trompa, a quina més enorme, a través de la qual el so, força enllaunat, retronava.

Superats els cilindres i arribada la tecnologia dels discs (de pedra, de cera, etc.), l'exposició mostra un bon seguit de fonògrafs decoratius, peces úniques fetes per encàrrec, en els que allò important no era tant la sonoritat i la tecnologia reproductora com el moble que els contenia. Així, trobem tocadiscs en forma de cotxe, de mesquita cordovesa (presentada a l'exposició universal de 1928 a Barcelona), casetes de muntanya suïsses i un bon etcètera de rareses.

Més enllà, s'arriba a un espai que, aparentment, està dedicat a les novetats reproductives. Dues en particular criden l'atenció. La primera és un intent d'estereofonia aconseguida amb dues agulles i dues enormes trompes que pretenien omplir de música un saló sencer. El sistema, prou matusser i imperfecte, presenta les dues agulles alhora sobre el plat, una a 180 graus de l'altra, llegint el mateix disc alhora encara que amb mitja volta de diferència, la qual cosa genera una lleugera asincronia en el so.

La segona novetat important en reproducció la presenta un fonògraf en el que el so es reprodueix ja no a través d'una trompa sinó d'una membrana de paper envernissat que inaugura la recerca de les tècniques van portar als altaveus moderns de membrana.

Ja en la secció final, estandarditzats els discs a 45 i 33 rpms (tot substituint els de 78), ens endinsem en la segona meitat de segle. Primer de tot, amb un impressionant moble propietat de Maurice Chevalier que conté un giradiscs, una gravadora de cinta magnètica i uns calaixets per encabir-hi els discs. Però després amb tot un seguit d'aparells suposadament portables (les clàssiques maletes per als guateques) molts d'ells amb dissenys ben estranys, estrafolaris i originals. L'exposició, finalment, es remata amb una Rock-ola de Wurlitzer realment espectacular.

Dues qüestions importants completen la visita a l'exposició. Per una banda, els aparells es poden provar, i això és un autèntic delit. Veure (i escoltar!) els antics models d'Edison o de qualsevol altre dels pioners és un privilegi. I per una altra banda, la visita és comentada pel personal, que us acompanya al llarg de l'exposició i que va activant els aparells a mesura que l'explicació ho requereix. Això sí, l'explicació és en francès.


En definitiva, un museu petit i succint, però fascinant en quant a que no només es pot gaudir visualment d'aparells fantàstics, sinó que també es poden veure en funcionament i, encara més, entendre l'evolució tecnològica i social dels sistemes d'enregistrament i reproducció de música, quelcom que avui en dia tenim molt assumit però que ha estat una lluita de l'enginy humà al llarg del segle XX per portar les orquestres i els artistes de les sales de ball a la intimitat de les nostres llars

Tres botigues de discs a París

I no, no hi és la mítica (i omnipresent en totes les guies) Superfly Records. Són tres botigues apreciables i concorregudes pels locals.

Lucky Records 
66, rue de la Verrerie

És petita, molt petita, però no només esta situada en una zona en la que es troba rodejada d'altres botigues de música, sinó que, a més, la seva selecció musical de vinil és força excel·lent. Tenen una fal·lera molt particular per la Madonna, a la que li dediquen tota una secció que no només disposa dels seus àlbums sinó de diversos bootlegs, i que, fins i tot, l'acompanyen amb seccions complementàries per a la Lady Gaga i la Britney Spears, conformant una lleixa de "reines" del pop.

Però més enllà d'aquesta fal·lera, el seu catàleg també presenta novetats i discs de segona mà de la chanson française, en la que s'hi poden trobar des de Hallydays fins a Montands, passant pels Vartans o Clercs. La botiga es completa amb un servei atent i molt conscient de les limitacions de la botiga, sempre disposats a enviar-te a alguna d'altra en la que puguis trobar el que busques.

Parallèles 
47, rue Saint-Honoré

Per bé que els discs comparteixen aquí espai amb els llibres, la seva selecció de segona mà és molt generosa, sobretot en quant a música francesa. Vinils i CDs s'escampen a preus molt interessants per tota la secció del fons, conformant una oferta força ampla.

 No tenen, però, catalogada la seva oferta, amb la qual cosa esdevé impossible preguntar per cap peça en particular doncs el servei no farà altra cosa que referir-te a la secció on hauria d'estar i allà ja t'espaviles tu mateix.

Crocodisc 

40-42, rue des Ecoles 

Molt menys coneguda que la sobre-explotada Superfly Records, la Crocodiscs es reparteix en dues botigues annexes especialitzades en vinils però que també compten amb una bona oferta de CDs. Una de les botigues, la principal, acumula vinils —tots ells protegits amb fundes de plàstic— entaforats en lleixes atapeïdes sobre rock i derivats, incloent-hi una molt generosa secció de chanson française.

La segona de les botigues s'especialitza en músiques del món, jazz i blues; i quan dic que s'especialitza no vol dir que en tingui quatre de cada sinó que compta amb mobles sencers. En ambdues, el personal es mostra molt disposat a ajudar-te a trobar allò que busques o a conversar sobre música. 

****

 N'hi ha, per descomptat, moltes més, de botigues de música a París. Si en voleu recomanar alguna... :D

Beat - King Crimson (1982)

Hi ha el rock. I després hi ha King Crimson. I dic "després" perquè, per descomptat, és una evolució. Alguns en diuen rock progressiu (que, de fet, ja conté la partícula "progrés", així que imagino que parlem del mateix). Tant me fa com se li en digui. El què m'importa és que quan el Robert Fripp es penja la guitarra no sembla haver-hi límits. I aquí, a més, hi ha l'Adrien Belew, que tampoc es queda curt amb les sis cordes i a més s'esgargamella que és un deliri. Ah!, però espera, que també hi ha l'absolutament genial Bill Brufford a la bateria i l'incommensurable Tony Levin al baix. Doncs que no sigui aquest el dream team del rock progressiu.

Pel què sembla, el disc és un homenatge a la Beat generation, en celebració dels 20 anys de publicació de l'On the road del Kerouac. Però això quasi que m'és igual, també. Perquè les sonoritats i, sobretot, les evolucions dels temes són tan impredictibles que el disc podria versar sobre la història del circ, la invenció de la cullera o els cucs de seda i us asseguro que seguiria sent igual d'al·lucinant.

Home, no és l'In the court of King Crimson —un d'aquells àlbums de debut tan enormes que la banda mai és capaç d'igualar— però els aromes de la new wave tan en boga en l'època del llançament de l'àlbum li casen tan bé a les marcianades del Fripp!

Un deliri, un desfici, un goig absolut per a qualsevol amant dels discos que sonen lliures i en els quals cada cantonada amaga un desviament inesperat i sorpresa.

Vinilos, de Mike Evans

Els que em coneixeu sabeu del meu deler per tres coses: la música, els vinils i les portades dels vinils. (Si no em coneixeu prou o en teniu dubtes, aquí teniu la comprovació). De manera que aquest magnífic llibre del Mike Evans, com us podeu imaginar, ha estat un delit de llegir, de mirar i d’escoltar (no porta pas cap vinil ni cap altre format o sistema per escoltar la música que en les seves pàgines es comenta, però és ABSOLUTAMENT impossible llegir-lo, fullejar-lo i no sentir una empenteta cap a la col·lecció de vinils i cap al giradiscs adjacent).

Evans, de manera molt enginyosa, no es limita a fer un repàs cronològic del vinil des dels seus inicis (que ho fa, parcialment, seguint sempre una pauta temporal creixent) i l’aparició dels diferents formats, sinó que busca introduir-nos en la història de la música a través de la importància d’un suport, el del vinil, que va marcar l’eclosió de la música en el segle XX, portant-la dels elitistes i poc accessibles salons de concerts fins a les llars de tota la humanitat.

Evans repassa els suports (les revolucions per minut, els materials, els fabricants), però també hi afegeix les històries dels segells discogràfics que van fer avançar la música contemporània a través de les seves edicions, es deté en discos mítics (Thriller, Never mind the bollocks, Dark side of the moon, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, etc.), revaloritza la cultura de clubs, les botigues especialitzades en vinils, els productors i, en general, qualsevol aspecte rellevant que anés lligat, d’una manera o d’una altra, al vinil i a les seves memorables portades.

Justament, és clar, el llibre va sobrat de fotografies de centenars de portades i interiors d’àlbums, posant en valor el disseny, el concepte i els artistes darrera d’obres d’art que embellien les fundes dels vinils, afegint-hi petites notes al peu de cadascuna per ressaltar-ne alguna curiositat o, majorment, fer venir ganes de sentir-lo, de comprar-lo, d’admirar-lo.

Vinilos és, per tant, un àpat ben llaminer per a qualsevol melòman actual, una obra que es llegeix d’una sentada i que —i això és el millor de tot— et fa venir ganes de sentir música. Perquè al final —i això ho té molt clar l’Evans— allò important és la música, tant se val com l’enregistris.

U2 en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (18-7-2017)

En la darrera i magnífica gira, els U2 ja van poder comprovar que, davant de la tova i flàccida recepció dels seus darrers treballs (el seu darrer gran disc, el 'How to dismantle an atomic bomb', ja data del 2004!), incorporar als seus setlists en viu temes del seu repertori clàssic afegits als seus himnes habituals donava bons resultats. Estem en una època de revival nostàlgic intens, i tot allò que voreja l'oblit pretenem rescatar-ho i remasteritzar-lo, no sigui cas que la nostra pròpia essència, allò que ens pensem que ens fa únics, es marceixi.
Així que els U2, quasi tan hàbils en el terreny del màrqueting com en el de la música, s'han tret de la màniga una gira que celebra el 30è aniversari del disc que els va llençar a l'estratosfera: 'The Joshua Tree'. (30è aniversari? No hagués estat més adequat celebrar el 25è?).

Aquests tipus de concerts tenen, fonamentalment, dues gràcies. Primera gràcia: escoltar l'àlbum sencer en el mateix ordre de les pistes de la seva primera edició, comprovant si el material encara funciona i si el públic és capaç de rememorar velles sensacions. Segona gràcia: trufar el setlist amb sorpreses, ja sigui a l'inici o al final, per acabar d'arrodonir la nit i, de pas, diversificar una mica l'oferiment musical. Així que el concert —molt engrescadorament escalfat per un Noel Gallagher gens reticents a tirar de repertori Oasis, tot embarcant al públic en un cor gegantí a lloms del 'Wonderwall' o del 'Champagne Supernova'— va començar amb la tríada dels pre-clàssics 'Sunday, Bloody Sunday', 'New Year's Day', 'Bad' i 'Pride'. Embogiment general, massa càmeres gravant sencers els temes i impedint la visibilitat del respectable i una arrencada en petit comité, amb la banda atansada al públic en la passarel·la i sense suport visual.

Arribava el moment d'encetar el disc i plantar-lo en el segle XXI, trenta anys més tard de que el Bono, tot recollint la munió de Grammys que es va endur, prometés que allò era "just the beginning". The Edge va començar a forjar els arpegis adornats amb delays que produeix amb el seu punteig i les peces del disc van anar caient, una darrere l'altra, des del 'Where the streets have no name' fins al 'Mothers of the disappeared', embolcallades amb una sonoritat intensa i un desplegament visual aclaparador mitjançant la pantalla de vídeo més gran i nítida que servidor ha tingut mai ocasió de veure en directe.
La primera cara del disc forma part del repertori d'himnes de la banda, i es repeteixen en les diferents gires sens falta; no calia demostrar res amb aquests temes. Però la segona cara havia de superar el repte. Ho va fer amb escreix, tot i que només una reduïda part del públic les corejava (mentre la resta semblava estar esperant ja els bisos). Aquesta segona cara va demostrar ser un repertori ben digne i consistent que arrodonia un àlbum que, per dir-ho així, començava massa bé i tot.

Acabat el disc, els bisos van començar tous, tan tous com 'Miss Sarajevo', una de les seves cançons més oblidables de no ser per l'aportació de Pavarotti, però es van anar engrescant amb tres peces de la seva darrera gran etapa ('Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo'). Va haver-hi temps, per descomptat, pel messianisme del Bono, aquest cop més moderat, amb el moment àlgid de l'Ultraviolet', amb les pantalles disparant dones poderoses sovint oblidades o menystingudes, de la Marie Curie fins la Lena Dunham, passant per un bon reguitzell de dones imponents. El concert es va rematar amb l'inevitable 'One' i un afegitó comercial marca de la casa, presentació d'un dels temes del que ha de ser la segona part del 'Songs of Innocence', previst per a les darreres estones de l'any.

L'espectacle, no en dubtàvem pas, va ser esplèndid, agraït en tots els sentits, complidor i intens. El material aguanta el pas del temps, el públic es deixa portar i el contracte es compleix per ambdues parts. No està clar que fes falta fer una gira d'aniversari (i menys encara de 30è aniversari) però un concert d'U2 és un molt bon concert, sempre. Per a un servidor ja poden anar pensant en celebrar el 29è del 'Rattle and Hum' o el 27è de l'Achtung Baby'.

Great Connection - Oscar Peterson Trio (1974)

No cal dir massa d'aquest disc. Tan sols diré que la naturalitat del piano del Peterson es percep aquí més clara que enlloc, fluida, líquida, rica en matisos. Primera de les col·laboracions de Peterson amb el baixista Niels-Henning Ørsted Pedersen, l'àlbum es recolza en sis estàndards (de Rodgers i Hammerstein a Ellington) per concloure amb un tema propi ('Wheatland').
No perdeu més el temps, premeu el 'play'.

'La revolució no serà televisada', ja avisava el Gil Scott-Heron

Molts el tenen per la baula definitiva que ens va portar el rap. Però el Gil Scott-Heron era molt més que això. Era, per posar tan sols un exemple, un visionari compromès. Ell li cantava als seus temps, però com tots els grans, els seus missatges contemporanis són tan encertats, tan curosos i precisos que, dècades més tard, encara els podríem cantar amb la veu en alt i el puny tancat. Fixeu-vos, si no, en el tall que obre un del seus discos de referència, el 'Pieces of a man' del 1971.

Títol: Revolution will not be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
Blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
Hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
Thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
Pushing that shopping cart down the block on the dead run,
Or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
Or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
Run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
Women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
Will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
News and no pictures of hairy armed women
Liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
After a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
Bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
Will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers,
The revolution will be live.

Doncs això, que la revolució te la perdràs si t'estàs a casa, empassant-te tota la ideologia que s'escola per entre les estroboscàpiques imatges que emet el teu televisor o -per ser més contemporanis- el teu ordinador. La revolució serà en directe.

A rainbow in curved air - Terry Riley (1979)

Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.

Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).

I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.

ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

Bon Jovi - This house is not for sale (2016)

Per al fan dels Bon Jovi, la marxa del Richie Sambora no deixa de ser un punt d'inflexió que s'ha de començar a mesurar des d'aquest nou disc (l'anterior, Burning bridges, tampoc comptava amb en Sambora, però era un disc fet de rescats que havia de servir per acabar de complir obligacions contractuals). La banda portava uns quants anys de declivi evident, adotzenats en el seu rock d'estadi predisenyat per a emprendre generoses gires en les que el públic pogués afegir-se fàcilment, sempre buscant una producció que els acostés al so del moment (que si ara una mica de country, que si ara volem sonar com U2).
I sembla que el declivi, els mal rotllos amb la discogràfica i amb el Sambora han donat una certa empenta a uns Bon Jovi que, si bé seguien sent capaços d'entregar discs amb un parell de senzills que poguessin enfilar-se a les llistes d'èxits durant algunes setmanes, mai no acabaven d'aconseguir un àlbum mínimament interessant que fugís de les seves col·leccions de clixés. I no és que a This house is not for sale se n'hagin sortit amb escreix, però sí que és, molt probablement, un dels discs més reeixits de la banda en la darrera dècada.

No ens féssim, però, il·lusions, el Bongiovi i els seus segueixen facturant cançons perfectament prefabricades, farcint-les de clixés força suats (la densitat de metàfores per vers deu haver trencat algun rècord: cases que signifiquen la vida a This house is not for sale, fantasmes que volen dir "records" a Living with the ghost, etc.) i insistint en convertir-se en una mena de Paulo Coelhos donant consells a dojo ("Who's going to live your life", "You don't have to look back", "Life ain't a merry-go-round, it's a rollercoaster"). Bon Jovi, en els darrers vint anys s'ha convertit en una mena de coach, de psicòleg de superfície que camina sobre el full de la navalla metafòrica, a una banda l'empenta, el vinga-som-hi, el tu-pots-si-ho-intentes, i a l'altra el baladisme dels vuitanta, el t'estimo-però-tu-no, el si-no-mestimes-menteix-me. És, però, una navalla poc afilada, doncs transita pel formulisme rock més adotzenat i de ràdiofòrmula. La insistència en portar les cançons al terreny de l'èpica coral (el nombre de "whoooa" i de "yeaaah" s'han multiplicat a cada àlbum dels més recents Bon Jovi) les desencisa, si més no fins al moment de poder corejar-les en directe.

Amb tot, com dèiem, aquest This house is not for sale té l'avantatge de jugar amb una certa imaginació melòdica en algunes tornades que permeten una escolta més sorprenent i, alhora, més duradora. Les guitarres sonen ara més de fons, més rocalloses, menys líders, però caldrà esperar a un segon disc dels nous Bon Jovi sense Sambora per acabar de calibrar si aquest canvi suposa un estímul o una irremissible condemna per a una de les bandes més populars dels darrers quaranta anys.

Se'ns ha mort el George Michael

Allò que realment importa i fa grans a les icones del pop no és pas la música que fan, sinó l'impacte en la cultura popular que generen. Perquè per això estan en la categoria de pop i no en la d'indie (quan l'indie era indie, no a partir del moment en que l'indie es va fer pop). Les icones del pop ho són més enllà de la seva música, tingui aquesta més o menys mèrit, ens agradi més o menys.

I el George Michael, justament, és una icona pop. I dic és perquè les icones del pop, veritablement, no moren mai, com a tal; romanen icones molt més enllà de la seva mort, precisament per això, perquè s'han convertit en la imatge d'un temps, d'una generació, d'una manera de viure i sentir la vida. Mai vaig ser un gran fan del George. Ni quan Wham, ni quan Faith, ni quan res. Tampoc no me'n faré ara, la veritat. Però no m'importa. Sempre l'he considerat un element incontestable de la cultura moderna, dels vuitanta fins l'actualitat. Sempre l'he respectat enormement perquè, com deia, allò que importa no és la seva música.

Allò que importa de les icones pop, allò que importa, doncs, del George, és el que nosaltres fem amb ell. La icona pop no neix ni es fa, sinó que la fem, tots i totes, la societat que l'ha viscut. I, tal com va passar amb el Michael Jackson (la icona pop de la història), quan es llegeix qualsevol dels articles que difonen la seva mort, la major part del contingut no és musical, és vivencial. Els articles sobre la mort de les icones pop parlen de nosaltres, no dels morts.

Perquè al voltant del George alguns van poder escandalitzar-se perquè clamava obertament allò que els mateixos escandalitzats també volien cridar i no podien ("I want your sex"); altres van poder fer-lo servir com a diana de les seves portades groguenques (perquè és impossible esdevenir icona del pop sense tenir la premsa groga a la contra, a la grenya, inventant-se totes les històries possibles per alimentar la massa, per convertir-te en el centre de les tertúlies informals); els lectors d'aquestes mateixes revistes el van poder criticar pels seus continuats escàndols (molts dels quals, per descomptat, eren inventats o exagerats); els més carques van poder certificar la seva homofòbia quan va anunciar que era gai; els més progres van poder dir que ja ho sabien, que ja es notava, que si era molt evident; molts el van convertir en referent, altres en anatema. En definitiva, que tothom en podia parlar, del Michael. Era en boca de tothom. I això és el que forja una icona pop.

Mentrestant, ell feia música. No molta, però en feia. I de bona, de força bona. La qüestió Wham, per descomptat, era un producte de temporada. Això sí, molt ben fet, amb aquell nosequè dels que, tot i fent música enllaunada comercial, tenen l'habilitat musical suficient com per fer-ne alguna cosa que es pugui seguir punxant trenta anys més tard (tu vas i punxes ara Wake me up before you go-go a qualsevol festa de casament del món mundial i ho petes, ja t'ho dic ara). Però és que el Michael volia molt més que Wham. Ell solet es va produir, sencer, el Faith. Sencer. I és un discàs. S'obre amb tres temes que, vulguis o no, forment part de la teva banda sonora musical: Faith, Father figure i I want your sex. Amb els anys, seguir escoltant més enllà d'aquests tres talls és descobrir que era capaç de molt més que no pas crear hits per les llistes d'èxits.Va adornar, a més, el seu àlbum, amb uns videoclips absolutament espaterrants visualment, creant un estil, convertint el seu so en una imatge global perfectament estudiada.

Però com que el noi no només era talentós sinó que també era artísticament ambiciós, va llençar un segon àlbum de títol molt explícit: Listen without prejudice, Vol. I. El George volia anar més enllà de la seva pròpia imatge, més enllà del producte audiovisual del moment. Era un artista i ho va demostrar en aquest segon disc, molt més introspectiu, menys hit-oriented, negant-se a aparèixer en els seus vídeos i defugint el que hauria d'haver estat una gira massiva i multitudinària. La seva companyia, Sony, no li perdonava, i el va sotmetre a una pressió que ell va voler esquivar amb una denúncia que encara el va apartar més de la música.
El seu retorn, amb Older, no va acabar de trobar el seu públic, amb un disc una mica tou, sobreproduït i sense pràcticament cap single destacable. I el Songs from the last century no deixa de ser una frivolitat d'aquelles que diverteixen més l'artista que l'oient (és un disc de versions, sense cap particularment encertada i alguna lleugerament enutjosa). Va recuperar el favor del seu públic, que havia crescut amb ell, amb Patience, un disc que trepitjava ja amb claredat el pop de pistes de ball, amb alguns temes francament decents, com Freeek, Flawless, Patience o Amazing.

No, no és una carrera musical per tirar coets. No és un Dylan, un Cohen, un Prince (però, val a dir, no m'imagino a cap d'aquests quatre essent capaços de substituir amb molta dignitat al Freddy Mercury al davant dels Queen). Però és tan icona o més que ells. Perquè la música no importa. La música no és més que l'excusa. El George Michael significa coses, per a tots els que hem viscut des dels 80. Significa coses diferents, a més, per cadascú. És una icona, dèiem. I no deu ser casualitat que la paraula "icona", justament" vingui del grec eikon: imatge.

I ara, un aclariment, per acabar. En aquest text que acabeu de llegir, la paraula icona està feta servir incorrectament. Una icona és una representació d'un objecte mitjançant un signe, una imatge. Però és que quan diem "icona del pop" en realitat ens estem referint a alguna cosa diferent. Ens estem referint a un símbol, que és, per contra, una representació d'una idea, no d'una imatge. Perquè el George Michael és molt més que una imatge. És un símbol que aglutina molts dels trets culturals que han caracteritzat les darreres tres dècades. Abraça valors, comportaments, revelacions, sentiments, repressions, tendències, gustos i maneres de viure. Veure'l, sentir-lo o, simplement, llegir o escoltar el seu nom, et remet a molts elements culturals inevitables i, sobretot, et remet a tu mateix i a com has reaccionat cada cop que el George Michael ha aparegut en la teva vida.
Se'ns ha mort el George Michael. El seu símbol, no.

Supersonic, un documental sobre l'ascens dels Oasis

Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.

Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.

Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.

'Spoiler' dels Airbag, referents del "pagafantas rock"

Hi ha temes que, ja des del primer vers, t'atrapen i captiven. Hi ha primers versos mítics. Com aquests

A candy-colored clown they call the sandman
Tiptoes to my room every night
—Roy Orbison, "In Dreams"

There must be some kind of way out of here,
Said the joker to the thief
—Jimi Hendrix, "All Along the Watchtower"

I was dreaming when I wrote this
So sue me if I go 2 fast
—Prince, "1999"

Hello, Darkness, my old friend
I've come to talk to you again
—Simon and Garfunkel, "The Sound of Silence"

I don’t believe in an interventionist god
But I know darling that you do
—Nick Cave, "Into my arms"

In France a skinny man died
Of a big disease with a little name
—Prince, "Sign o' the times"

Please allow me to introduce myself
I'm a man of wealth and taste
—Rolling stones, "Sympathy for the devil"

I moltes altres, és clar. Però n'hi ha una altra que em va seduir des del primer cop que la vaig sentir. És aquesta

De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.

Són els primers versos del tema "Spoiler" del grup malagueny Airbag. La resta de la lletra, però —no us penseu— tampoc no es queda curt. Escolteu el tema sencer i fixeu-vos quin fantàstic homenatge al pagafantes, a l'amic absolutament friendzoned, a l'amor menys correspost de la història de la música moderna.

De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.
Por entonces ya no me hacías ni caso,
no me quieres ver, no te caigo bien.

Y yo por mucho que lo intente
no hago nada bien, lo hago todo al revés.
Meto la pata, intento arreglarlo,
y es peor después, es peor.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Cuando suenan tus canciones favoritas,
estando en un bar, yo te empiezo a hablar.
Te molesto y no te dejo oírlas,
no puedes bailar, te sienta fatal.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final
con tal de quedar de listo,
de algo de cine que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Us recomano, si us ha atrapat tant com a mi, que seguiu investigant altres temes d'aquesta banda, perquè segueixen aquesta línia amb temes com "Cómics y pósters", "Golpe al sueño de verano", Tus recazos golpean dos veces" o "En el Primavera".

És Disco 100 la millor botiga de discs de Barcelona?

Doncs no ho sé, la veritat. Caldrà que hi vagi alguns cops més, doncs tot just avui l'he visitat per primer cop. Deixeu-me explicar-vos per què l'he visitat.

L'altre dia em trobava vagarejant pel centre de Barcelona i vaig recordar que feia dies que volia comprar-me un disc de la Decca en la que el pianista Pascal Rogé escomet les Gymnopédies de l'Erik Satie i altres peces similars. I llavors, el dubte: on me'l puc comprar, per aquí? Quines opcions tinc de poder comprar un disc de clàssica al centre de Barcelona? La FNAC? Ni de broma (és una qüestió de principis, ho sento, no m'agrada comprar música ni llibres en grans superfícies en les que, un cop i un altre, t'enganyen —"està descatalogat" és el seu motto—, ningú entén un borrall d'allò que li preguntes i tant se'ls hi en fot la cultura). El Corte Inglés? Anatema! A les molt apreciables i cada  cop més extintes botigues del carrer tallers (Impacto, Revólver) no hi tenen secció de clàssica. Desaparegudes Castelló (amb la seva versió Castelló Clàssica) i Overstocks, les opcions han desaparegut. El centre de Barcelona no escolta música clàssica.

Així que, tot buscant, he descobert que la mítica botiga Disco 100 del carrer Escorial nº33 sí que n'escolta (i en ven) de música clàssica. No hi havia anat mai fins ara per una simple qüestió de dificultat d'arribar-hi des dels diferents barris on he viscut a Barcelona i perquè, fins ara, sempre havia tingut alternatives properes, al centre. Així que avui he decidit fer una petita expedició i visitar-la.

La sensació, a l'entrar, no ha pogut ser més magnífica. Les primeres seccions que he vist, a tocar de porta, eren de música celta i vinils de clàssica. Deixem-ho clar, posar la música cèltica i derivats a l'entrada d'una botiga de discs és tota una declaració d'intencions. Si això és el que tenen a tocar de caixa (en les grans superfícies, reserven aquests espais per a les compres "per impuls", aquelles llaminadures innecessàries que no pots evitar comprar mentre fas cua per pagar; considerar la música celta com a possible compra "per impuls" m'ha semblat una imatge bellíssima), imagina't el que deu haver-hi al fons! I sí, el fons de la botiga està ple de música. Seccions perfectament endreçades i etiquetades (amb referències paral·leles, amb gomets en forma d'estrella per marcar els discs més reputats), amb cada disc guardat en fundes, desestimant les aparatoses carcasses, tot guanyant espai per encabir-hi un catàleg més ample i amb una ordenació cabal i assequible (jazz, blues, country, electrònica, clàssica, l'híbrid rock/pop/folk, i tan sols el localisme de música catalana, la separata de música negra/hip-hop/RnB/funk i la d'òpera).

Per acabar-ho d'adobar, llibres de referència i consulta escampats per damunt de les lleixes, revistes musicals i, en general, una flaire d'amor per la música i per la feina realment poc habitual. Em comenten els que hi treballen que la botiga roman oberta des del 1978, que els amos segueixen fent acte de presència i que els seus fills també hi són, potser augurant un llegat, una continuïtat molt desitjable en aquests temps difícils per a les botigues de discs que no ocupen edificis sencers.

I, encara més, preus molt decents. (Perdoneu, però el meu cor es va debatre entre la pena i la indiferència quan van tancar Castelló i Gong, ja que els seus preus habitualment prohibitius sempre m'havien impedit fer-me'n client.) Comproveu-ho vosaltres mateixos amb l'eclèctica compra que he acabat fent:

Les desitjades Gymnopédies de Satie per 6'50€

The cat del Jimmy Smith per 7'95€

Back at the chicken shack del Jimmy Smith per 9'95€

El Burning bridges, darrer disc dels Bon Jovi (primer sense el Richie Sambora) per 6'50€

Si bé la Jazz Messengers és la meva referent per comprar jazz i les supervivents del carrer Tallers ho són per rock i derivats, ja us puc advertir que tornaré aviat a Discos 100, probablement la millor botiga de música de Barcelona.