Pablo Cruise - Part Of The Game (1979)

Si els Eagles no haguessin desaparegut durant uns anys fins que l'infern es congelés, haguessin sonat com els Pablo Cruise. Cap als finals dels 70, l'aclaparador èxit dels creadors de l'Hotel California havia ja esdevingut una mena de gènere en si mateix, el country-rock. La fórmula semblava evolucionar cap a un territori més proper al pop i a la radiofórmula que no pas cap a àlbums conceptuals i va ser aquí on una multitud de bandes s'apuntaren a un estil que omplia les ones radiofòniques de la costa oest a la recerca d'aquell senzill que trasbalsés les llistes d'èxits de rigor. 

Amb els 80 a tocar, el darrer disc dels Eagles d'aquella època, el The Long Run, tenia poc de country, menys de rock i molt d'un pop agradable i de digestió lleugera que va decebre a molts dels seus fans tot i que, amb el passar dels anys i jutjat independentment de la producció dels californians es revela com un disc de pop molt ben treballat i perfectament representatiu d'una època. 

El cas és que, calçant perfectament amb aquest nou gènere, digues-li soft-rock o com vulguis, els Pablo Cruise, un quartet de l'assolellada Califòrnia, reprengué el llegat de les àguiles per dur-lo directament a la simplificació top-fifty de les ràdios del canvi de decenni. Els ingredients son palpables i poc originals: bateria encara prou solta com per no semblar tan repetitiva com ho arribaria a ser als 80, guitarrades controlades —prou contundents com per seguir mereixent l'etiqueta rock però no prou com per anar sola, sense afegitons—, teclats de suport però amb la prominència suficient com per dotar de querats qualitatius al conjunt i unes lletres planes, d'aquelles de si t'estimo més o menys, o que si tu ja no m'estimes o que necessito aprendre a estimar-te de nou. 

Si bé els ingredients del cocktail no semblen massa llaminers hores d'ara, la veritat és que si li afegim aquell polsim de màgia que tenen les melodies ben trobades, aquell vell sentit melòdic que ja tant trobem a faltar en el pop actual, el resultat sorprèn per la seva lluentor pop, i el seu enginy sonor. 

Probablement, i que em perdonin els que s'ofenguin, la gran diferència entre aquell pop de radiofórmula i el que patim avui en dia no està en altra cosa que en la destresa musical dels seus autors. Tot i estar parlant d'una fórmula absolutament convencional per la època, els teclats es desfermen habitualment al llarg del disc per donar frescor, la bateria s'arreplega al voltant de la musicalitat per desplegar-se a continuació amb fermesa i amb grapa de rock, les guitarres, encara que siguin en l'acompanyament, despunten virtuosisme i desencadenen el groove, allò intangible que et fa moure el cap o els peus o tots dos alhora, i el baix no es limita a puntejar sinó que crea camins per seguir i ser seguit per la resta. Aquesta és la diferència, encara que també parlessin d'amor insuls, encara que tot estigués força premeditat, la diferència la marca la musicalitat, allò que sembla haver desaparegut de l'escenari pop regular d'avui en dia. 

Fa ben poc, em vaig trobar gaudint enormement amb una versió instrumental d'un tema de soft-rock dels Zachary Thaks -la preciosa Mirror of Yesterday- inclosa en un dels seus àlbums més memorables, i se'm va acudir rumiar per què avui en dia no hi ha cap grup de pop que s'atreveixi a incloure una versió instrumental dels seus temes en els seus àlbums. I la resposta és evident, perquè la monotonia del pop actual faria que l'escolta d'aquesta versió sense veu fos avorrida i desencisada. El pop d'ara fa quaranta anys era confeccionat musicalment des de les seves arrels, des d'una bateria amb vida pròpia fins a les interpretacions vocals, resultant-ne un tot hermètic i compacte, d'una riquesa i d'una sonoritat incomparable. 

Doncs així sona també aquest fantàstic Part of the game, una perla pop que s'amaga dins una closca de rock —o és a l'inrevés?—, trobant un mig camí que satisfarà a fans d'ambdós extrems i demostrarà que la concepció de la música pop no equivalia en cap cas en els seus inicis amb la vulgaritat, la repetició i la pobresa, sinó en la manufactura artesanal de música digerible traient el millor de cada pista de so. 

Després d'un hiat de quasi bé trenta anys, els integrants originals de Pablo Cruise es reuniren de nou en una barbacoa (què típic, no?) per celebrar l'aniversari d'un amic comú. Com a regal van decidir reunir-se uns dies abans per assajar alguns dels seus vells temes per tal de tocar-los a la festa en honor de l'homenatjat. En descobrir que s'ho estaven passant tant bé com quan estaven en actiu —i aquesta és l'essència de les bandes, el gaudi que senten en crear i interpretar—, van decidir reprendre la banda i, prèvia publicació d'un recopilatori, iniciar una gira que, si les seves promeses es compleixen, revertirà en la gravació d'un àlbum d'estudi nou. 

No els aniran a veure més que quatre calbs amb samarretes gastades i cerveses mig buides, però seran els únics que podran gaudir d'una música ben teixida que ja no es fa i que, desenganyem-nos, no es farà mai més, ni que l'infern es congelés.

Mojave 3 - Spoon And Rafter (2003)

Ja fa una bona pila d'anys que en Neil Hapstead i la seva gent s'atansen als micròfons amb sedoses melodies i belles instrumentacions pop que guanyen adeptes a mida que els seus àlbums venen a transportar-nos, periòdicament, a paratges bucòlics i de melangia arrossegada.

Essent un dels màxims exponents de l'anomenat dream pop -aquell que vessa tones de candor i regala flors a cadascuna de les seves tornades engalanades i embellides fins l'extenuació-, aquest Spoon and Rafter no podia pas decebre. I no ho fa perquè té els mateixos ingredients mesclats amb la mateixa habilitat que en el passat en Hapstead i companyia van saber cuinar.

És aquest un recull de contes de personatges amb nom i cognom (amb personalitat, vaja), majoritàriament de dones (Lilly, Martha, Judy) que deambulen per contrades de desesperació i de conflicte interior, per escenes d'oblit, d'abandons i de esperits perduts. Ja en el seu tema introductori, una mena de preludi eteri i esmaperdut, en Hapstead repeteix el mantra Gotta find me a way back home (Haig de trobar-me un camí cap a casa), deixant clar que aquest és un àlbum d'històries sobre recerca i no sobre troballes, sobre allò que és eteri i no allò que és material.
I quina millor manera d'explicar aquestes narracions breus que amb una instrumentació en la que predominen les guitarres acústiques, els pianos i els cors vocals oxigenats i vaporosos, sempre revestits d'ecos ressonants i reverberacions que abracen les sonoritats i les endolceixen fins a convertir-les en aire, en intangible i inabastable aire.

I així, en aquest tot indivisible, en Hapstead i la Rachel Goswell enriquint-lo amb las seves octaves estremidores, planegen sobre el pop més somniador acaronant de tant en tant el country més europeu, treballant unes melodies enginyoses, que ressonen insistentment un cop el disc s'ha esgotat, i que recorden quina és l'essència - i potser la missió- de la música pop: confeccionar la banda sonora de les nostres vides.

Presentat en un embolcall preciosista (packaging en dirien els/les que tenen estudis) de cartró verjurat i amb una representació extremadament realista d'un quadre pintat a l'oli (les discogràfiques semblen haver descobert finalment que les portades i els embolcalls venen tant o més que la pròpia música) en Hapstead ens regala una altra joia polida i perfeccionada que sembla demostrar que, independentment de si ha arribat finalment a casa, el camí li prova i l'inspira deliciosament.

The Future Sound Of London - Dead Cities (1996)

Parapetats darrera d'un concepte artístic proper a la imaginaria de Blade Runner, els Future Sound of London fusionen bases properes al Drum n' Bass (percussions que van com a rauxes, repicant quan menys t'ho esperes i on la absència de beats és tan important com la seva presència un segon més tard) amb apunts jazzy així com amb un bon ventall de textures obscures.
Es justament aquesta foscor, aquesta contundència ja no tan sols en les línies percussives sinó en els contraatacs dels teclats roents, els acosta a la violència ballable dels Prodigy.

Dotats d'una abrasiva sonoritat que no deixa mai de repicar, els londinencs que van abanderar l'Ambient House en els seus inicis (quan la etiqueta en qüestió no havia encara passat de moda) troben una línia a mig camí entre els son més industrials i la evidència ballable que permet que el disc evolucioni sempre sobre un salvatgisme sònic que no s'estova al llarg dels solcs.

Sorprenen, en qualsevol cas, les incursions en terrenys més melòdics com la introducció d'un tema com Everyone In The World Is Doing Something Without Me, en el que uns bellíssim cor femení encadena línies vocals per donar contrapunt a un inici d'àlbum roent i una continuació apocalíptica que defineix a la perfecció el motiu temàtic del disc: una metròpoli decadent i emmetzinada pel seu propi progrés i per la seva grandària excessiva i impersonal.

A estones, aquest disc dels FSOL pot donar la sensació de que ens trobem davant d'una banda sonora d'alguna pel·lícula de filiació cyberpunk. I és que la expressivitat i les evocadores capes de so que vesteixen aquest conjunt més aviat contundent dibuixen paisatges de negror en combustió, de cels tapats per densos llençols de contaminació, però també de raigs d'esperança -i potser de llum solar que s'obre pas per entre les escletxes de tant sinistre panorama-.

Destres com n'hi ha pocs en la confecció de turbulències rítmiques, amb repicons constants, brunzits inesperats i aclaparadores semi-explosions percussives, els londinencs fan vessar un compacte plè fins dalt d'experiències sonores trepidants i sorpressives, per bè que la seva escolta requereix d'una certa protecció que cal aplicar sobre la pell per tal de no sortir-ne escaldat. Serà per la manca d'ozó que hi ha en aquest Londres futur i esfereïdor.

Michael Mayer - Immer (2004)

Perdut entre la espatarrant quantitat d'etiquetes que venen encunyant-se per definir les músiques electròniques he decidit aturar-me en un que, segons sembla, compta cada cop amb més adeptes arreu del món: el microhouse.
Es aquesta una més de les moltes (tal vegada excessives) mnemotècnies amb que s'han anat batejant els diferents matisos de la música sintètica, particularment la que es desenvolupa al voltant de les pistes de ball -ja sigui per proximitat, és a dir, música ballable, o bé per allunyament, com l'IDM, també conegut per música de ball intel·ligent (això és una etiqueta sense complexes i el demés son punyetes).

Es aquest estil microhouse una derivació del house provinent de centreeuropa -concretament de l'escena de Colònia- que aposta, en contraposició al house més habitual que acostuma a sobreposar samples diversos (sobretot cantats) a bases cent per cent sintètiques, per la subtilesa i la sonoritat més ambiental. Així, els temes encadenats a l'etiqueta microhouse es desenvolupen de manera impertèrrita, afegint-hi a cada solc una subtil diferència amb l'anterior, però sempre dins d'un conjunt sonor estable que va evolucionant amb calmosa serenitat cap a paisatges similars però mai iguals.
Tal com s'explicava en la contraportada d'un dels discs del mestre del minimalisme musical, en Terry Riley, escoltar aquests tipus de música és com mirar els núvols: el que veus sembla el mateix que fa cinc segons, però no ho és.

Aquest Immer del Dj Michael Mayer (res a veure, en principi amb l'assassí de les pel·lícules de la saga Halloween) encara més d'una hora de sessió microhouse amb tota la parafernàlia habitual, afegint-hi unes bases programades en repetició -alguns en dirien seqüències- que adornen el conjunt i li atorguen una mena de mística evolutiva, com si, en el fons, aquests 70 minuts de música fossin un engranatge maquinal preconcebut que es desenvolupa metamòrficament a mesura que degoten el talls.

I és un veritable plaer trobar-se amb un disc d'aquestes característiques en un moment en el que la gran majoria de la producció discogràfica s'entesta en predigerir-nos els temes per tal de que no haguem ni de mastegar -la deglució de la música contemporània, per dir-ho d'alguna manera, la fem com menjant farinetes xuclant d'una palleta de plàstic colorida-, doncs aquest treball del Dj de la Selva Negra demana atenció al detall, als petits canvis, a les noves puntuacions dels teclats o de les percussions sobtades.
Alternant talls enrevessats amb altres de més orientats al ball, incloent-hi algunes escenes planejadores (és a dir amb aquells sons embolcalladors semblant a cordes sintètiques que dulcifiquen les percussions dotant-les d'un rerefons eteri, somniador) i altres properes a la síncope de teclats premeditats, aquest Immer és com un caramel que es desembolcalla sol, això sí, poc a poc.
Amb un discurs sonor que s'encamina amb serenor cap a un crescendo més orientat al ball -el tercer quart de la cera s'aboca als ritmes més evidents i és on hi fa les majors concessions als samples vocals (això sí, majoritàriament en una sèrie de loops percussors)- en Mayer s'aboca al darrer quart envalentit per la preciosa mescla del lirisme dels Phantom/Ghost amb les seves bases punyents i cavalcant em decisió cap a estampes quasi visuals i palpables de gran densitat atmosfèrica, amb embelliments electrònics al voltant d'estructures de ball més clàssiques (i més contundents) de baixos atronadors i aixordidores percussions que, com si d'un exèrcit de broques d'alta precisió es tractés, perforen tímpans sense miraments.

Convertit ja en un clàssic de referència del panorama electrònic (tot i haver estat parit fa ben poc), Michael Mayer segueix delectant els seus fidels amb noves ceres (tot i que amb comptagotes) sabent-se en una posició envejable de cara a poder seguir sent punt de llança d'una generació de Djs destinats a canviar el món tal com l'entenem, si més no dins les fronteres que les pistes de ball dibuixen cada nit en l'escena nocturna.

The Thrills - So Much For The City (2003)

Son una banda de Dublín que musica una barreja de dream pop amb country rock i un polsim de West Coast dels 70, cantant a les geografies americanes de ressonàncies hispanes (Santa Cruz, Las Vegas, Big Sur) amb banjos i coros à la Beach Boys junt amb guitarres de pedal de reminiscències hawaianes. Un poti poti com aquest podria fer-nos voler allunyar-nos-en desesperadament pressentint un gaspatxo musical caducat. Però simplement una primera escolta ja ens fa adonar-nos de que la proposta, lluny d'espantar, atreu irremissiblement.

Son cinc amics de la infància que, reunits per les vacances, es decideixen a confeccionar un àlbum ple de sol i de somnis de viatges per les llunyanes arenes californianes. I el que en surt és un entranyable vinil de tempos suaus i harmonies vocals vaporoses, molt en la línia dels Mojave 3 (tot i que potser sense la gràcia d’en Neil Hapstead per composar tonades que s'enganxen meticulosament en les oïdes més exigents).

Si bé és veritat que aquest primer disc del quintet dublinès peca de massa tou i d'unes lletres lleugerament massa insistents (es repeteixen perquè son importants o perquè no se'ls hi han acudit d'altres?) el conjunt bé mereix un respecte i comporta un gaudi considerable.

Repartint algunes perles metafòriques d'alt calibre, (Oh com el sol es pon en el meu Bulevard / però deixa un bon tros d'ombra que omplir, canten a la desmitificadora Hollywood Kids), les paraules plenes d'aire de Conor Deasy ens transporten a postes de sol ataronjades sobre badies calmes de brises reconfortants.

Tot i ser titllats de poc irlandesos pels seus compatriotes que els acusen d'americanitzar-se i rendir-se a les icones dels estats units, els cinc amics segueixen repartint amor i good vibes (cal dir-ho en anglès per tal de que soni més bé) en una carrera que, a punt de publicar el seu tercer llarga durada, promet dibuixar els somnis d'hamaca i daikiris d'aquells/es que no sempre vam creure que els Beach Boys tenien alguna cosa a dir.

Tom Waits - Blue Valentine (1978)

En Tom Waits no és un músic, és un personatge. Una mena de personae que ell mateix s'ha anat confeccionant a mida al llarg d'una dilatada carrera. Parlar de Tom Waits és parlar de carrerons humits amb llambordes esqueixades o asfalt recremat; és parlar de cantonades profundes, de rètols lluminosos que fan pampallugues i de barres de bar llefiscoses. Però sobretot, és parlar dels habitants d'aquests escenaris decadents. I és que els paratges que descriu en Waits son tan habitables que si en les seves cançons no parlés de ningú, la nostra mateixa imaginació els ompliria de xulos, borratxos i meuques.

Però en Waits si que parla de persones —potser hauríem de dir personatges, com ell mateix—, i en parla de tal manera que a ningú se li passa pel cap la idea de que podrien ser inventats. Les històries que el de Pomona els fa viure els atorguen una mena d'aura, siguin sants o dimonis, i els fan, no tan sols creïbles, sinó convincents. Sembla com si te'ls poguessis trobar voltant pel Raval, recolzats en cantonades o apurant el fons del gots que els emmetzinen.

Sempre sustentat sobre el blues tradicional però embolcallant-lo de d'una mena d'urbanisme musical que n'embruteix els acords i les melodies, Waits relata en aquest preciós Blue Valentines un bon grapat d'històries de perdedors, bandits de segona i prostitutes barates a les que la societat esborra del mapa. Waits els porta a la superfície i els reivindica com a veritables representants del somni americà.

Des del desencís de la noia que veu com el seu company, que li ha promès fugir amb ella, no apareix (l'han enxampat en robar un anell per regalar-li, això és romanticisme i la resta, punyetes) fins a la ex convicte que demana ajut en una carta en la que es reinventa tal com voldria ser, passant per les aclucades d'ull al West Side Story (deliciosa arrencada de l'àlbum amb una versió à la Waits del Somewhere), l'àlbum es revela com una postal en moviment d'un espai i d'un temps que semblen desenvolupar-se en un altre planeta, de tan desencisador i desesperat com és.

La veu de Waits, que en aquest disc ja havia assumit perfectament que mai més no tornaria a cantar líricament com en els seus inicis, es desboca per entre els versos, interpretant en el veritable i genuí sentit del terme, sense malabars vocals més enllà de fer tremolar la veu i tornar-la més rogallosa.

I d'entre un conjunt hermètic i viu en extrem, sorgeixen els solos desencaixats tant de guitarra com de saxo per acabar de treure tot el que aquestes històries tenen a dins. Hi ha qui pensa que quan les lletres tenen alguna cosa a dir, la música molesta. Doncs que escriguin llibres i els venguin per Sant Jordi. En Waits té molt a dir —poesia pura diria jo— i el seu complement musical no és en cap cas embolcall substituïble. Es un tot amarat d'alcohol amb una espurna a punt de calar-li foc.

I, al cap i a la fi, tal com retrata en un dels temes d'aquest àlbum sublim, anirem a 100 mph / consumint la droga d'algú altre / i anirem fins a Reno / pel carril contrari de la carretera. I ho farem perquè en Tom Waits ha fet que, a la fi, ens vingui de gust imitar als seus antiherois, més humans que molts de nosaltres.

The Fixx - Reach The Beach (1982)

Vint anys més tard, els vuitanta, una dècada de la que tan sols en va quedar una mena de sensació de temps perdut -una mena d'edat mitjana de la modernor- amb una colla de tòpics que avui en dia ens provoquen riure i repulsió a parts iguales (ja siguin els tupés encarcarats, les vestimentes estrafolàries i, en general, les ganes de cridar l'atenció, fossis qui fossis, tinguessis o no talent) ens permeten un curiós exercici d'arqueologia musical per tal de desbrossar el gra de la palla i poder així confeccionar una nova col·lecció musical que va quedar totalment ofuscada per l'arribada de la MTV i el consum massiu de les radiofórmules.

Així, d'entre els gallets dels A-ha, les ballarugues del Michael Jackson, o les "provocacions" de la Madonna, podem fins i tot trobar algunes perles amagades darrera de l'allau de pop insubstancial i prefabricat.

De tots aquells vinils que la era MTV ens va amagar en podem trobar de molt atrevits, però no és el cas que ens ocupa. El Reach The Beach no és, en cap cas, un atreviment, un experiment agosarat o una joia que hagués canviat el món en cas d'haver rebut més atenció. Es tan sols un signe dels seus temps, un disc de pop polit i lluminós que sense saltar-se ni una de les normes musicals de la seva època, sense transcendir compositivament ni interpretativament, recull el bo i millor d'una època que bé mereix una revisió amb més respecte, ara que, ni que volguéssim, el poc pèl que ens queda no ens permetria reptar la llei de la gravetat amb ones impossibles i tupés engominats.

Basant-se sobretot en una senzillesa compositiva quasi mecànica, mantenint aquella buïdor d'arranjaments tant típica dels 80 (i dels productors amb poca habilitat), aquest mecanicisme deixar les portes obertes a una veu i sobretot a una interpretació extremadament expressiva (molt poc corrent en la època dels cantant robots a la Kraftwerk, però també Pet Shop Boys o els Hombres G) a càrrec de Cy Curning.
Perfectament acotxat per la guitarra esquiva de Jamie West-Oram que el punteja, el contesta i li dona la rèplica, la musicalitat dels Fixx s'encaixa dins dels teixits que els teclats habituals del pop vuitanter li confeccionen, encomanant-lo al synthpop més usual.

El disc està plagat de singles fantàstics (la obertura del disc amb la genial One Thing Leads To Another seguida de Sign Of Fire i el Running ja fa que t'enganxis a les dues cares sense remissió) que revifen amb els anys i que demostren, en definitiva, que encara ens en sentirem orgullosos dels nostres enyorats vuitanta.

Tot i que han desaparegut definitivament de l'escena musical, els Fixx segueixen gravant i fent gires, fent allò que saben fer, bon pop de regust eightie i bones dosis de revivalisme pels nostàlgics sense ganes d'arribar als quaranta.

Rick Wakeman - Criminal Record (1978)

En Rick Wakeman, aquell que va portar als Yes a un estadi superior afegint a la formació de rock progressiu el barroquisme dels seus teclats polimorfs, és, indubtablement, un dels més grans teclistes de la història del rock. Dotat d'una prodigiosa i prolífica discografia d'altíssima qualitat, aquest anglès de melena llarga i dits ferotges ha farcit des de fa més de 40 anys els solcs de nombrosos discs de recargolaments enginyosos, d'amanerament seventy, d'excessos polifònics i també, en la major part de les ocasions, d'una bellesa esplendorosa i refulgent que l'ha portat a l'olimp dels teclistes rock.

En el seu disc criminal (mala traducció que figura en la portada de la meva versió espanyola en vinil, quan hauria de ser Registre criminal), Wakeman aposta per allunyar-se de les temàtiques de ficció i llegenda en què havia centrat la primera part de la seva carrera, aquella on va plantar les llavors que el conduirien a ser reputat alhora que reclamat per a la posteritat. Així, en aquest cas, el de Perivale (Middlesex) s'allunya de viatges al centre de la terra o de les peripècies de la cort del rei Artús, per endinsar-se en l'estudi (musical) detallat de la culpa, la justícia i el crim. Es doncs aquest un viatge a les diferents cares del mal, amb estacions com la càmera dels horrors, el crim passional o, fins i tot, la figura de Judas Iscariot.

Suportat per uns músics ben propers com el baixista Chris Squire o el bateria Alan White, ambdós amics de la banda Yes, els sis talls de l'àlbum, contundents i vitalistes, s'aboquen al virtuosisme controlat, encadenant melodies enfilades amb agulla fina i que llueixen particularment en els solos més llargs, on en Wakeman es desferma i presenta les seves credencials de músic inspirat i emocionant.

No és en cap cas casualitat que la gran majoria dels àlbums d'en Wakeman siguin dedicats temàticament a algun aspecte concret, ja sigui un viatge, una llegenda o, simplement a un aspecte concret de la vida o la història de la humanitat. I no ho és perquè les seves composicions denoten interès per la evocació quasi visual de la temàtica tractada. Amb la seva confecció descriptiva, Wakeman aconsegueix paratges humans tan reconeixibles com en la esplèndida Crime of passion on, partint d'unes belles melodies de piano "pur" i orgànic, presenta un amor incondicional que, sobtadament, pateix una caiguda las inferns de la passió i la violència, per concloure el passatge de follia amb una tornada als orígens del tema, refermant la idea de bogeria temporal i d'alienació mental. I és amb aquesta claredat descriptiva que tot el disc recorre els passadissos més foscos de la imatgeria criminal de la història.

Apostat en les trinxeres del prog-rock i sempre viu per escollir aquell precís sample que el seu exèrcit de teclats li proporciona per encertar la pulsió emocional, en Rick Wakeman deixa pel final el més impressionant tall del disc, aquell en que revisita el personatge de Judas Iscariot. Enrobat per la coral Ars Laeta de Lausanne i brandant, a més dels seus habituals pianos i moogs, un corprenedor orgue d'església que fa tremolar les entranyes i sacsejar les creences, les batzegades harmòniques desvetllen una partitura polièdrica, complexa i treballadíssima.

I és així com, amb un crescendo eixordador dels que fa posar els pels de punta, en Wakeman acomiada un àlbum colpidor on la audiència casual descobrirà un gran talent i l'oient experimentat revisarà un dels mites de la parafernàlia rock del setanta.

Kitaro - Silk Road Vol.1 (1981)

Acompanyant sonorament les imatges de la mítica sèrie documental La ruta de la seda que la televisió catalana emeté en els seus primers anys, les evocadores i espurnejants melodies tradicionals que Kitaro enfila i teixeix, com si de matèria gasosa es tractés, s'adapten als escenaris on se'n gaudeixen, com bromera etèria provinent de cremadors d'encens.

La sensibilitat del conjunt de talls ininterromputs d'aquest meravellós àlbum s'esten parsimoniosament, sense entrebancs, per la senda de la música ètnica però executada aquí sobre un rerefons electrònic i new age. I heus aquí la paradoxa d'haver encara de demostrar, més de quaranta anys després de la seva creació, que la etiqueta de new age ni és freda ni és mecànica, com tampoc és exempta de sensitivitat i emoció.

Sobre capes de seqüències electròniques a l'ús, el japonès hi trasllada les melodies tradicionals -i tal vegada ancestrals- descrites per sonoritats més orgàniques com instruments de vent i cordes, això sí, tots ells tan sintètics com les bases sobre les que cavalquen. I tot i que pogués semblar que la suma dels elements sintètics que integren la totalitat de la instrumentació haguessin de derivar en un tot inorgànic i distant, la sinergia que provoquen, particularment esperonats per les bellíssimes melodies que beuen de les fonts d'inspiració més remotes, provoquen estremiments profunds, de la dolçor i delicadesa amb que son intuïts.

Dibuixant denses estructures musicals on s'amunteguen en harmonia delicats puntejos arpegiats, espurnes brillants, cordes cadencioses y brises en crescendo, el de Toyohashi regala quaranta minuts de dolçor espiritual, mentre notem com els batecs del cor semblen oblidar els seus ritmes trepidants i sincopats de la vida moderna per endormiscar-se com qui és acaronat en els prolegòmens d'un son reparador i ple de somnis de terres llunyanes y de travessies indòmites.

Yes - Fragile (1972)

Des dels primers segons d'aquest incommensurable disc de la banda més positivista de la història (en contraposició amb els No means no) la capsa de noves sensacions i de tensió resolta que s'obre dins les nostres oïdes retrona aclaparadora i polifònica com mai.

Hi ha qui diu que el rock progressiu és aquell que, a mesura que l'escoltes, et va posant progressivament més nerviós. Si d'alguna cosa no es pot acusar a aquesta meravella dels Yes és d'acumulació de tensió sense evacuació posterior. Les capes de so dels cinc virtuosos s'intueix primer, s'acumula després i es resol sempre finalment en una eclosió de perfums simfònics.

I dic virtuosos amb totes les de la llei, no és una fórmula metafòrica d’embelliment literari. Des d'una bateria prominent i super-sincopada a càrrec de Bill Brufford fins a la guitarra entremaliada i a estones barroca d'Steve Howe (com es retorça per tot arreu sense sobrepassar mai la frontera de la bellesa cap a terrenys de la mera especulació virtuosa) sense oblidar la omnipresent figura del nouvingut Rick Wakeman, teclista supervirtuós que aportà a la banda els arranjaments més complexes i bells imaginables. Però també amb en Jon Anderson i la seva veu d'alt registre que mai necessita trencar per arribar als clímaxs roquers. I, per últim, però no per això menystingut, en Chris Squire, baixista d'altíssim nivell que representa aquella cohort de baixistes que no es conforma amb un segon pla apuntalant la secció rítmica, sinó que pren part activa en les melodies i l'embelliment depurant les sonoritats i amplificant-les cap a zenits estel·lars i inabastables.

I per demostrar-ho, cadascun dels membres introdueix en el disc un tema propi on la presència del seu instrument es destaca per damunt dels altres o, fins i tot, hi actua en solitari. El Jon Anderson es tanca en l'estudi de gravació per amuntegar pistes vocals i regalar-nos una polifonia vocal tan complexa com embruixant a We have heaven. En Rick Wakeman, amb una enorme carrera en solitari a les seves esquenes, fa ostentació de perfecció interpretativa en un homenatge lliure a Brahms en la hiperbarroca Cans and Brahms. La bateria compulsiva de Bill Brufford colpeja timbals astronòmics i alliberats de ritmes clàssics a Five per cent for nothing. I en Chris Squire, baixista de professió, encadena una bella peça de composició exquisita.
Son aquestes actuacions individuals més curtes que la resta però que acaben convertint-se en petites perles que actuen a mode de prolegòmens de la peça de conjunt a la que precedeixen.

I és en aquestes peces conjuntes, en les que tot el grup puja a la gropa del mateix cavall, on les essències del prog-rock es poden ensumar amb plaer; son temes extensos, complexos en estructura i execució, canviants i polimòrfics, que tant t'acaronen com t'esbatussen, i que conformen bells passatges inhòspits i solitaris, com si d'una pre-terra es tractés, quasi bé desproveïda d'éssers vivents més enllà de la natura que tot ho envolta i ho protegeix.

Fa quasi bé vint anys que escolto aquest àlbum i un mai no deixa de sorprendre's en trobar nous racons inexplorats, nous allaus sonors que havien passat primer per simples melodies clàssiques de rock i que ara es revelen com a pedres precioses que cal analitzar amb fruïció i delit.
Un disc com aquest Fragile és absolutament impensable avui en dia. Cap dels autoanomenats músics alternatius de l'escena rock d'avui s'atreviria a incloure un tema basat exclusivament en capes de veu que s'amunteguen en un poti-poti suprem; pocs tindrien el valor de trencar l'estructura pop que domina el rock contemporani (què és peu de lletra i què és tornada en un tema dels Yes?, s'accepten apostes a fons perdut). I, tot i així, si algú s'hi atreveix, de ben segur que no té les habilitats necessàries per fer-ho. Les ments creatives han desaparegut del mapa, les guitarres ja no campen alegrement per sobre d'estructures desfermades de bateries sincopades i baixos solts i sense regnes, els vocalistes confonen expressivitat amb afectació. Tot està apamat en el rock actual, tot està enllaunat, tot es ferm, sec i rígid, tal vegada per no fer trontollar els fonaments de la indústria.

El Fragile és humit, intangible, voluble; si l'intentes atrapar se t'esmunyeix per entre els dits. I tot i així, les habilitats compositives dels cinc membres aconsegueixen, damunt d'aquesta fragilitat, acumular himnes distintius, cantables i taral·lejables, tal com manen les escriptures sagrades del rock. Però aquí és com si aquests himnes i moments enganxosos naixessin d'un caldo de cultiu vibrant i ric com n'hi ha pocs, d'un planter orgànic que far brotar plantes de tall prim i que fan flors delicades i precioses que no es marceixen sinó que es fonen en un tot lluminós i selvàtic, perfectament representat pel seu habitual Roger Dean en aquestes magnífiques il·lustracions que decoren i enalteixen els vinils dels britànics.

El rock, avui en dia, ha mort; visca els Yes!

Carmen Cavallaro - Poet Of The Piano

De la miriada de conductors d'orquestra i animadors de festes de la High Society nordamericana dels 30, 40 i principis dels 50, Carmen Cavallaro roman com un dels més elegants i amb més talent. D'entre els Cugat, Conniff, Riddle i companyia, aquest novaïorkès ben plantat va assolir gran èxit i va aconseguir una particular revisió en clau popular dels èxits i estàndards més sonats.

Mentre que els grans conductors d'orquestra del món del jazz com els Ellington, Basie, etc., no es "rebaixaven" a fer més digeribles les seves interpretacions, les anomenades Society Dance Bands buscaven la despreocupació i la complicitat immediata dels assistents a les festes, coktails i recepcions en les que tocaven. 

El que diferencia Cavallaro de la resta és, sens dubte, la seva digitació entremaliada i barroca; basada en arpegiar les seves melodies per enriquir-les de matisos i retrucs sonors, la seva tècnica fou admirada fins i tot pels seus col·legues contemporanis, batejant-lo finalment com el poeta del piano. El seu repertori, és clar, com el de tots els seus coetanis, està basat en temes populars, estàndards nord-americans (molts provinents de pel·lícules i musicals) i sons llatins. Així, en qualsevol de les dotzenes de recopil·latoris que sobre aquests màgic de les bicolors podem trobar a les botigues especialitzades, s'hi recullen des de peces memorables del jazz com el Body and Soul a perles de Broadway a l'estil de Love is a Many Splendored Thing, passant per tonades llatines clàssiques d'aquelles que farceixen les nits de festa major com Acércate Más o Frenesí. 

 I tot i que aquest estil quasi lounge de la música per a festes sovint ratlla l'acaramelament llefiscós, Cavallaro se'n surt amb el seu virtuosisme i amb la seva predilecció per les melodies riques i harmonioses a més no poder. I quan prem l'accelerador, com en la interpretació que fa del clàssic de Cole Porter, Beguine the Beguine, barrejant jazz, blues i les cadències més ballables, el conjunt esdevé irresistible i evocador. Tot un plaer pels sentits, les audicions de Cavallaro fan empal·lidir aquells vinils polsosos que encara corren per casa -tal vegada heretats de col·leccions familiars- que amb les seves portades llampants i ensucrades ens presenten "La gran orquesta de..." (i aquí cal omplir amb els showmen preferits a) Xavier Cugat, b) Franc Pourcel, c) Ray Conniff, d) etc.). A diferència d'aquells, la música de Cavallaro es pot escoltar, no només ballar.

 

Synergy - Electronic Realizations For Rock Orchestra (1975)

"Synergy is the Essence of it all... and nobody played guitar." Així conclou en Larry Fast —amagat darrera el pseudònim Synergy— el seu primer llarga durada. I és una frase ben encertada si tenim en compte que en Fast, amb el seu projecte Synergy va ser un dels pioners en el món de la música electrònica i va ser gràcies a ell, juntament amb altres experimentadors nats com els Tangerine Dream, que el gènere musical basat en díodes, vàlvules, uns i zeros, va vestir-se de llarg i va rebre, per mèrits propis, l'etiqueta de música seriosa.

Allà pels voltants de 1975, els discs que de música electrònica es publicaven s'emmarcaven en l'estela marcada pel Switched on Bach de la Wendy Carlos. Es tractava d'aprofitar el ganxo comercial de la tecnologia sintètica sobre un repertori clàssic —Bach, posem per cas— per oferir interpretacions absolutament lineals que farien enrojolar al geni d'Eisenach. Esgotat el repertori clàssic, li va tocar el torn a temes pop tamisats electrònicament —no podria definir la sensació de fàstic que produeix escoltar una cosa tan orgànica com l'Scarborough fair de Simon & Garfunkel en versió electro-festiva—, però la música enllaunada no deixava de ser, exclusivament, un territori per a la reinterpretació anecdòtica.

Visionaris com en Fast van permetre donar un ferm pas endavant reivindicant els instruments de síntesi com a veritables fonts d'art musical i, mentre que els alemanys Tangerine Dream optaven per definir un estil totalment nou de música que no fos interpretable més que gràcies a la tecnologia, en Fast preferí abordar una mena de rock progressiu sempre tendent a la ornamentació extensa i rica.

Els cinc temes que s'escampen al llarg del disc mantenen sempre un to èpic, magnificent, puntejat ocasionalment per passatges més juganers on les melodies prenen cos i demanen protagonisme per damunt dels habitualment aclaparadors entreteixits orquestrals —però sense orquestra, és clar—. Tot i així, els escenaris més bells els dibuixa en Fast quan opta per la grandiloqüència i la hipèrbole sonora, encadenant línies inorgàniques de composició sòlida i estructura voluble.

Particularment remarcable resulta el tema que tanca l'àlbum, Warriors, on, en el seu moviment central, les línies melòdiques neixen, es desenvolupen, s'entrecreuen enjogassadament amb altres, s'estabilitzen, moren i deixen espai per a noves hordes simfòniques que arrassaran amb tot el que abans hi creixia.

Amb el seu exèrcit electrònic (Mini Moogs, Expanders, Mellotrons, etc.), en Larry Fast sotmet a un procés de galvanització guitarres, violins, percussions de tota mena, instruments orgànics en definitiva, per insuflar-los nova vida, una vida diferent —mai no busca la imitació tímbrica—, una vida alternativa en la que sonar nou i reverberar en l'espai com si existissin de debò i no fossin només una tecla polsada, una partitura programada o una simple reacció elèctrica transportada per entre un insondable garbuix de cables.

En la portada del disc, obra de Charles Magistro, observem com damunt d'una fotografia d'un món orgànic real en forma de ciutat derruïda i apareixen dibuixades, com sorgides de la terra, unes estructures de forma sintètica que, suggereixen l'adveniment d'una nova era en la que allò que no és real, allò inorgànic, sembla tenir una posició preponderant i exercir un influx dominant envers allò que l'ha precedit. Tota una declaració de principis.

Synergy publicaria més endavant àlbums probablement més aconseguits i més rodons que aquest debut, però l'impacte que en la seva època va tenir i la influència que en generacions posteriors a vingut exercint bé mereix una escolta detallada i una degustació minuciosa de la miríada de detalls sonors que aquesta joia clàssica ens regala.

The Platters (50's i 60's)

Submergits (voluntàriament) en l'allau de novetats sota la qual les discogràfiques tenen a bé enterrar-nos, cal, més que mai, deixar que les orelles reprenguin audicions pretèrites; allò que s'anomenen, els clàssics.

I un dels grups clàssics de pop que més va marcar els dos lustres dels 50 i 60 arreu del món va ser aquest quintet de l'assolellada California: els Platters. Probablement arraconats després de patir una mena d'intoxicació per la sobreexposició a la que tots/es vam ser obligats i de ser un dels "imprescindibles" dels guateques espanyols dels 60 i 70 (aquí, ja se sap, sempre fem 10 anys tard) els Platters segueixen revelant-se com un conjunt perfectament harmonitzat i de frescor perenne.

Els Platters, això si, no haguessin estat ningú de no ser per la ma de Buck Ram, un espavilat productor que va veure en aquest quintet negre unes possibilitats comercials espaordidores que ningú més va ensumar. En Ram se'ls emportà a la omnipotent Mercury Records, va canviar-los l'estil musical, la posa i fins i tot la seva vestimenta per tal de convertir-los en un producte musical de primera línia que havia de convertir-se en el primer grup format únicament per integrants de raça negra en tastar els cims de les llistes d'èxits. Entre els canvis musicals, en Buck Ram va decidir deixar el pes de les interpretacions majoritàriament al tenor Tony Williams, va afegir-hi una veu femenina, la Zola Taylor, com a contrapunt i els va enquadrar definitivament en el que s'anomenà el doo-wop -un gènere musical que es caracteritzava per l'ús vocal dels arranjaments, sovint emprats en forma onomatopeica-, però interpretant peces provinents al 50% del rock 'n roll i del R&B. El còctel funcionà a les mil maravelles, permetent-los accedir a un status d'estrelles que pocs afroamericans havien aconseguit en aquells temps.

Encara avui en dia, cinquanta anys més tard, es poden gaudir amb intensitat les peripècies vocals de l'Smoke gets in your eyes, la suavitat envellutada del Remember when o la vena més negra del Temptation o del mític Only you.

En aquesta ressenya he optat per no decidir-me per cap àlbum en concret dels Platters. I això és així perquè, de fet, cap dels seus àlbums mereix veritablement la pena. Aquest és una d'aquelles formacions musicals que no requereixen de res més que un bon recopilatori per tal de gaudir fins defallir dels temes que han passat a la història, deixant per als fans i mitòmans els àlbums d'estudi que contenen, en comptagotes, aquests mateixos èxits escampats entre tones de palla musical dels 50's totalment obviables i que el passar del temps s'ha encarregat amb mestratge d'esborrar de la memòria col·lectiva.
Això si, un avís: compte amb les recopilacions de preus reduïts. L'explicació requereix temps però no per això deixa de tenir sentit explicar-la. Passats els anys de glòria, el grup va ser desmantellat. Els seus integrants, amb l'autoestima ben alimentada, decidiren, tots cinc, encetar, com si d'una franquícia es tractés, diferents còpies del grup que els havia aportat la fama i el respecte (i si, els diners). Amb el pas del temps, aquest sistema de franquícia sembla haver funcionat doncs, avui en dia, es comptabilitzen més de 100 (si, si, cent) grups amb noms tan esplèndids com The Original Platters, Platters The Original Ones, The Unforgettable Platters i així fins a un llarg etcètera de combinacions diferents de noms per poder continuar fent gires arreu del món (no fa pas massa un d'ells va aterrar a Barcelona). I tots aquests grups, que practiquen una mena de modernització del repertori original, destaquen per un nivell de perícia vocal francament inferior las originals i per un so absolutament encartronat i demodé -quasi tan com la pròpia paraula demodé i com qui la fa servir- que proporciona desencisos profunds a qui s'atreveix a comprar, encara que sigui per error, un dels seus discs.

Per tant, i tornant a l'avís, compte amb els recopilatoris dels Platters que, tot anunciant que es tracta dels originals, et col.loquen un cd mal gravat, de pèssima qualitat, darrera de portades confeccionades en deu minuts i l'ofereixen a uns preus irrenunciables. La única manera que tenim de distingir les veritables joies dels Platters és cercant aquells recopilatoris produïts per la seva discogràfica d'aquell moment, la Mercury -després gestionada per Universal- o aquells que especifiquin clarament que contenen el material gravat en aquella època als mítics estudis de la mateixa Mercury.
Qualsevol venedor/a especialitzat/da us podrà recomanar el millor recull en catàleg i, tot i que obligats a desembutxacar alguns euros de més, l'adquisició proporcionarà veritable plaer i moltes hores de bons i glamourosos records sonors.

Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.

John Mayer - Continuum (2006)

Grata, molt grata la sorpresa que m'ha donat en John Mayer amb aquest bellíssim treball enquadrat en les fronteres de l'R&B però que beu de fonts bluesy i soul amb resultats dolcíssims.
De bones a primeres, cal matisar que en Mayer és de raça blanca. I cal fer-ho perquè la seva música sona tan negra, la seva veu recorda tan a mites de la talla de Marvin Gaye que un no diria mai que aquest jove de Connecticut tingués la pell pàlida. Potser és l'ànima la que té negra.

Solcant les rítmiques habituals de l'R&B més comercial, ben embolcallat per una producció clarament AOR (la mateixa etiqueta que pot englobar el pop enllaunat d'en Michael Bolton o els àlbums de l'Eric Clapton que en Phil Collins va perpetrar-li des de la cabina de producció), en John Mayer s'atreveix a decorar aquest vestit orientat a les radiofòrmules nord-americanes amb tot un seguit de pedres precioses que, sense allunyar-lo d'aquest destí ineludible, l'eleven a una categoria superior, la que ocupen aquells/es que saben convertir les vulgaritats més anodines en obres d'art enlluernadores i eternes. Sigui amb una guitarra rítmica rica, juganera i enginyosa, sigui amb unes melodies arrambades al soul, o amb un rampell de blues elèctric, la riquesa sonora d'aquest Continuum deixa embadalit qualsevol parell d'orelles que es prestin a regals suggerents. A mesura que avança el solc, en Mayer sona dolç, directe, enrauxat -sobretot quan ataca una digníssima versió del Bold as love d'en Hendrix-, càlid, proper i/o entremaliat en un ventall divers i ric com pocs.

Molt per sobre d'altres productes similars i que, probablement, acabin enduent-se la fama -com l'infumable John Legend-, John Mayer ens ensenya unes cartes que ja coneixem però jugades de tal manera que un apostaria fort i a cegues pel talent innat d'aquest dignificador de l'etiqueta anomenada comercial.

Kasabian - Empire (2006)

Aclaparador aquest segon àlbum dels de Leicester; així, sense més. Trobant un just equilibri entre les textures distorsionades de les guitarres del rock dels 70 (amb reminiscències T-Rex) i la electrònica ballable a l'estil dels Goldfrapp (o, tornant als origens, de Giorgio Moroder i el seu Euro-pop), els Kasabian s'apropien de les seves (moltes) influències per trobar un còctel demolidor de ganxo ineludible i refrescant resultat.

On els anglesos troben més sortida és en la seva combinació espontània de secció rítmica lleugerament mecànica -sense trepitjar terrenys electrònics-, guitarres distorsionades però sempre en delicada concordança i un teixit de veus en cor massiu que evoquen imatges èpiques sobre unes melodies pop força enginyoses.

Tot i que molt més elaborat -sobretot en la producció- que el seu debut homònim, del que no queda cap dubte és que els Kasabian saben manufacturar rock de primera amb pocs elements (ben coneguts) i ben emprats. La perfecció matemàtica de Stuntman (quina arrencada!), la vena retro de Shoot the runner o el cadenciós vaivé de By my side, es conjuminen en un producte d'el·laboració precisa, potser amb un lleuger regust a menjar precuinat però amb la riquesa i la inspiració suficients com per fer-ne un àpat d'allò més saborós.

The Black Keys - Thick Freakness (2003)

El guitarrista Patrick Carney i el bateria Dan Auerbach van ser dos dels joves que es van citar en el sotan del primer per tal de formar una banda de rock. Quan, de tots els citats, es van trobar que només ells dos hi havien acudit, van decidir, peti qui peti, tocar sense acompanyament, ells dos solets. I així va nèixer una de les bandes de revival blues-rock, un combo format únicament per bateria, guitarra i veu que, tot i la presumible debilitat del seu so, sonen més contundents que moltes de les formacions de rock clàssic més reconegudes.

Un bitllet d'anada a les arrels del blues-rock dels 70, això és el que son els Black Keys. Ancorats en el so lo-fi dels 70 (emprant mètodes de gravació casolans, deixant sense polir el so resultant, permetent la incursió involuntària de sorolls de l'estudi, etc.) i transportats per una sonoritat crua i bruta a més no poder, els Black Keys (les tecles negres) inciten a comportaments primaris treballant una bateria contundent, una guitarra distorsionada indiscriminadament, i una veu modulada i propera a l'acoblament. Es un so sense concessions, esfereïdor en la seva potència. Es com una bola massissa de foc roent que cau muntanya avall, esclafant com una piconadora d'alt tonatge tot allò que troba al seu pas.

I tal com ells mateixos mostren en la portada d'aquest àlbum de petjada profunda, alguns/es poder requeriran d'una mica de vaselina per tal de poder encaixar un àlbum de sonoritat tan directa com aquest.

Sovint comparats amb un altre grup de reduïdes dimensions com els White Stripes, els Black Keys juguen la basa de la cruesa més que la de la simplicitat dels germans White. El duet d'Akron juga amb foc i ens crema.
Produït en una única sessió de gravació de catorze hores a l'estudi del bateria, aquest Thickfreakness no deixa d'esbotzar-te les oïdes a cop de rock estimulant aquella sensació de feresa tribal que tots/es els/les amants del rock portem a dins i que, potser, amb el pas del temps i l'aparició de succedanis de pa sucat amb oli, s'havia posat a hibernar a l'espera de tornar a treure les urpes.

Públic(s)

La Carme Miró ha tingut la gentilesa de demanar-me quatre ratlles per incloure-les en la seva magnífica web dedicada a la música, al seu ensenyament i amb un munt de recursos sobre educació musical, articles, weblogs i, en definitiva, un munt de continguts de qualitat que agradarà a tots/es aquells/es que gaudeixen de la música.

El resultat d'aquesta col·laboració, un breu comentari sobre les diferents actituds que el públics de música rock i el de clàssica tenen davant d'un concert, es podia consultar fins fa ben poc a la seva secció d'Articles de música de la Web de música. Com que ja no és accessible a través d'aquesta web, el publico aquí mateix per tal de divulgar-lo.

__________________________________________________________

Perquè el públic assistent a un concert de rock es rendeix a la disbauxa, la cridòria i a la passió desfermada mentre que aquell que acudeix a un concert de música clàssica arracona aquesta passió –igual de potent- dins una cuirassa teixida a base d’un estrany aliatge d’educació, bones maneres i contenció formal?

No tinc cap dubte de que la passió que ambdós tipus de públic senten és perfectament comparable en termes de quantitat, qualitat, amplitud i profunditat. Però el que és innegable és que aquestes dues passions davant de la música en directe s’expressen de maneres ben diferents.

Tot i que en ambdues situacions el públic fidel coneix a la perfecció les peces que s’hi interpreten, és només en els concerts de rock en els que els/les assistents deixen brollar les seves emocions, ja sigui escridassant les tornades – o, fins i tot, taral·lejant mimèticament els solos guitarrístics de rigor-, ja sigui saltant i ballant electrocutadament els uns contra els altres en una catarsi orgànica aclaparadora.
S’imaginen el que li podria passar a qui, en un acte de suïcidi social, decidís aixecar-se del seu seient de llotja d’abonament anual del Liceu per intentar cantar, en la mesura de les seves capacitats, l’ària Der Hölle Rache de La Flauta Màgica? Poden visualitzar per un instant l’escarni al que es veuria sotmès?
Si ja quan algun pelacanyes musical com jo mateix acudeix a un concert de música clàssica –segurament gràcies a pertànyer al club del bon comprador del Caprabo- i, emportat per l’eufòria, s’arrenca a aplaudir en acabar el primer moviment, percep tot seguit el gran error, la gran heretgia que acaba de cometre, alertat per les mirades despectives i paternalistes d’algunes butaques adjacents. “Has ofès Txaikovski, aplaudint quan no toca” semblen dir-te acusadorament.
Sembla com si en els concerts de música clàssica, el gaudi vertader s’hagués d’aconseguir a través de la contenció –de la castració, m’atreviria a dir- d’aquesta passió per, en el moment final, donar-li sortida, sempre amb educació, via aplaudiments, “bravos” i aixecaments col·lectius per retre homenatge als intèrprets que ens han embadalit.

Vés a saber si aquest comportament ve donat per convencions socials, per les maleïdes etiquetes –sovint no confessables- d’alta i baixa cultura, o per un cúmul de diferents variables. Però tots/es obeïm cerimoniosament aquestes normes no escrites en quan creuem les portes giratòries de qualsevol auditori de prestigi.

Diria que, fonamentalment, sembla com si la música clàssica es degustés, es paladegés amb cura, mentre que la música rock es gaudís abruptament, desmesuradament, volgudament sense control, tal vegada buscant un èxtasi emocional més que intel·lectual. De fet, el públic d’un concert de rock és ben capaç de gaudir intensament –i participativament- de la interpretació d’una peça que tingui per tema principal, per exemple, un desengany amorós. I ho farà des d’una sensació de felicitat absoluta, com enfrontant-se a un tema dolorós i sortint-ne victoriós.

I potser és així perquè, en realitat, la música rock és simple; tan simple que permet enganxarse a una melodia sense esforç, quasi passivament. La presència que en les nostres vides té aquest tipus de música és absoluta. Des dels bombardeig de les radiofòrmules fins al tractament idolàtric de les seves figures més destacades –sovint emprades com a icones intel·lectuals, com a màrtirs o com a referents modals i estilístics-, patim una mena d’immersió absoluta –i voluntària- que ens facilita la seva digestió així com la possibilitat de gaudir-ne completament en una demostració pública. Aquesta simplicitat, aquesta possibilitat d’assimilació immediata és la que reforça les ganes d’acudir a un concert d’una música de la qual tens la sensació d’entendre. Tothom que gaudeix de la música rock és perfectament capaç d’emetre una crítica o una opinió sobre un concert. Però, en canvi, per opinar – i ja no dic per criticar- sobre música clàssica es té la sensació de que se n’ha de saber, que s’ha de poder distingir entre un do i un re. I és potser aquest respecte per la música el que, no existint tant primordialment en la música rock, permet desfermar-se i embogir –literalment- en sentir els primers acords del single més conegut de la banda. Els assistents a un concert de rock no troben cap tipus d’impediment en, sense entendre-hi ni un borrall de música, qualificar les habilitats vocals del cantant, les corredisses, màstil amunt, màstil avall, del guitarrista o la contundència sonora del conjunt.

La música rock, per senzilla i per propera –i per tant, per assimilada- convida a deixar-se anar, a gaudir de l’instant sense analitzar-lo, sense desbrossar-ne el contingut. Tothom sap que les més famoses tornades dels Beatles son tan buides de contingut com enganxoses les melodies que les transporten. I tot i amb això, qualsevol crític musical no dubtarà a trobar lloances grandiloqüents i superlatives per a la més horrorosa de les peces del quartet de Liverpool. Les melodies rock han vingut, des de fa més de mig segle, confeccionant la banda sonora de molts/es, acompanyant moments inoblidables –per bé i per mal-, vestint musicalment estones buides, sonoritzant pel·lícules, acompanyant-nos a tota hora. I així, quan un fanàtic del rock té la oportunitat d’assistir a un concert, a cada peça interpretada, a cada tema cerimoniosament interpretat, veu com, per davant seu, circula la seva vida, la reviu, la torna a sentir, com si fos el primer cop, com si li vingués de nou. Vers darrera vers, s’hi deixa les cordes vocals entonant himnes dubtosos, sovint tendents a la buidor però omplerts de significat gràcies al context en que van ser viscuts i, sobretot, voleiat per milers d’ànimes bessones que es despullen a l’uníson, sense vergonyes, per enlairar un crit comú, sigui d’amor o de guerra, a un espai vital intens com pocs.
I en el que tots/es coincideixen en sortir d’un concert d’aquest tipus és en estar completament abatuts físicament, després d’hores de salts, crits, embogiments i aplaudiments desmesurats. I, en definitiva, aquesta sembla ser la millor manera de definir aquesta palpable diferència entre dos públics absolutament entregats al seu gènere: la fisicitat orgànica del gaudi rock i la intel·lectualitat degustadora del d’un concert de clàssica.
D’alguna manera, sembla com si el públic de rock s’acostés a l’espectacle per integrar-s’hi en plenitud i lliurar-se passionadament a la seva catarsi personal mentre que el de clàssica sembla allunyar-se’n per poder judicar.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, que temps enrere, el públic de concerts de clàssica no tingués cap mirament a l’hora de, per exemple, aplaudir entre moviments, obligant de vegades al director a repetir-lo davant l’allau ovacional. Ha estat en la modernitat que una mena de codi de conducta ha arrelat entre el públic dels auditoris mentre que, paral·lelament, naixia un moviment rock que, amb el seu propi codi identificatiu, amb les seves pròpies normes de conducta, apostava per la disbauxa, la incorrecció i la entrega, en cos i ànima –però especialment en cos- a un espectacle musical. I el més fantàstic de tot és comprovar com, tot i els codis de conducta preestablerts, el públic de clàssica no té cap mirament en fer-se sentir, en trencar el protocol esbroncant autors/es, intèrprets, orquestres i solistes, quan el resultat no és del seu grat o, sobretot, quan creu que s’ha traït l’esperit de l’obra. Les sonores esbroncades que el públic del Liceu va retre fa ben poc amb motiu d’una revisió modernitzada del Lohengrin de Wagner és un molt bon exemple de que, en contra del que a alguns/es els pugui semblar, el respectable de clàssica també té sentiments i no dubta en mostrar-ho quan la ocasió així ho requereix.

En qualsevol cas, haurem d’agrair el fet de tenir la oportunitat de gaudir de dues maneres tan diferents un art que a tots/es ens apassiona, d’una manera o d’una altra. Així, al menys, els/les amants del rock que vulguin escoltar tranquil·lament música –que n’hi ha- sense haver de suportar la cridòria i les empentes, així com aquells/es amants de la música clàssica que vulguin deixar-se anar, aplaudir quan els hi vingui de gust i taral·lejar apassionadament les tonades més apreciades –que també n’hi ha-, tenen la oportunitat de canviar l’escenari per una nit i descobrir una altra manera de gaudir de la música. Potser els agradarà i tot, qui sap.

Mayte Martin - Tiempo de Amar (2003)

Avui tinc la sort de poder publicar una crítica que no és pas meva sinó de la Carme Miró, una melòmana indiscutible i que de ben segur farà apujar el nivell d'aquest racó web. Moltes gràcies, Carme.

Neix a Barcelona, el 1965. Diuen de la Mayte Martin, que ho canta tot i tot ho canta molt bé.
L'any 2003, Mayte Martin enregistra l'àlbum "Tiempo de Amar".
Una dona que ha iniciat un vertadera escola del flamenc català. I ha estat mestra d'una cultura musical a través de la veu i de la composició.
La cantaora de flamenc és una artista que evoca uns registres de veu amb una resolució de to que la fa emotiva i enèrgica. La seva musicalitat esdevé una experiència per qui l'escolta cada vegada que actua en públic. Treballa les cançons amb un ordre, gairebé ortodoxa,
perquè, en ella, es dóna la coincidència d'una gestació lenta del so i un moviment àgil de la veu que denoten una seguretat intervàlica en les seves melodies. Hi ha temes que són tractats amb alquímia sonora i és indiscutible la seva facilitat per expressar la seva idiosincràsia, remenant diferents estils com el flamenc, el jazz o els boleros, per posar un petit exemple.
"Tiempo de Amar" és un àlbum de rotunditat musical; denota un treball creatiu i minuciós en l'entonació, que la fa decididament una autora amb un bon ofici de l'art musical. Mayte Martin, una cantaora catalana, ens parla a través dels seus treballs musicals d'incerts temps amorosos; la certesa ens la dóna la seva música.
La col·laboració de la cantant cubana Omara Portuondo, hi afegeix, a aquest duet de veus femenines, una densitat creativa a unes cançons que són, netament, cartes d'amor sonores. Mayte Martin escriu amb la seva veu, canta amb les seves paraules, i expressa amb les seves emocions musicals.
La seves passions en el jazz, en el flamenc, en els boleros sempre matisen les seves qualitats musicals. La seva veu inconfusible, no és solament el seu tret, sinó una plusvàlua de la seves grans capacitats musicals. I es que la Martin exerceix la professió musical amb dignitat i amb unes emocions que mostren , clarament, el seu saber musical.

Podreu seguir llegint a la Carme Miró en el seu inspirador blog http://carmemiro.blogspot.com/

Medeski, Martin & Wood - Uninvisible (2002)

El primer dels talls d'aquest torrent de groove roent -i que dóna nom a l'àlbum- ja posa damunt la taula, boca amunt, les cartes que el trio de jazz-funk de Brooklyn jugaran en la resta de la partida amb un mestratge evident. Uns teclats vibrants i orgànics d'alta volada, un set de percussió variat i robust i uns baixos profunds, reverberants, sincopats; aquestes són les armes que els Medeski, Martin i Wood (respectivament en aquest ordre) empunyen per abocar-nos a una bafarada de bohèmia jazz moderna, amb ecos de nits de jazz en viu i glops llargs de vapors d'alta graduació, particularment en l´únic tall amb presència vocal del disc, on un narrador erràtic ens relata les gires que amb el combo d'un tal Snake Anthony varen dur a terme anys enrere.

El trio de Brooklyn son jazz, això és evident; però ho son tant com blues i funk, dues corrents que s'infiltren per entre les escletxes que les fuites del foc roent obre sobre la superfície d'un so treballat a base d'amuntegar passió i contundència abrasiva.

I com crema aquest Hammond! En John Medeski voleteja per damunt de les bicolors amb una trempera envejable recolzada damunt d'un virtuosisme controlat que treu el millor de si mateix quan es desferma definitivament i recorre amunt i avall les tecles a la recerca del solo perfecte.

Acompanyats esporàdicament per algunes seccions de vent, certes guitarres concises i fins i tot algun scratch d'en DJ Olive que els acaba atorgant una contemporaneïtat sorprenent, els talls es balancegen per entre els espais tancats dels tuguris de més enllà de la mitjanit, on les passions reprimides desemboquen en balls de violència candent i fums de cigarretes escurades en excés.
Tot plegat, en un conjunt que destil·la una d'aquelles sensacions indescriptibles per a les quals ha calgut inventar noms tan socorreguts -i sovint tan innecessaris- com groove. En qualsevol cas, si el groove existeix, el tenen tot els Medeski, Martin & Wood.

Interpol - Turn On The Bright Lights (2002)

Pocs grups de l'escena rock d'aquest segle XXI encara entre bolquers han estat capaços de colocar en les prestatgeries dos àlbums d'una factura excel·lent i amb un gust tant personal i característic com els Interpol. Els de Nova Iork destil·len un pop enfundat en guitarres de poderosa sonoritat realçades per ecos i reverberacions que acaben oferint un so dens, atapeït, i dibuixant capes i més capes d'un só que et transporta sempre cap a crescendos mai resolts.
El seu disc de debut, aquest Turn on the bright lights és, com el seu títol suggereix, una presentació en societat d'un so que marcarà les nostres vides. Amb la seva mecànica obsessiva i perfecte, cada cop de guitarra, cada nota sostinguda, punxa sobre cada mig temps a l'igual que cada sil·laba del frontman Paul Banks, teixint tot un entramat sonor d'alt calibre. I és precisament en aquesta mecanicitat, en aquest dictat deixat, abandonat, quasi involuntari, on radica la preciositat i la màgia d'un grup que sembla tenir-se només a si mateix com a influència musical.
Com si d'un nuvol es tractés -particularment en els temes pausats-, els temes evolucionen lleugerament, sense histrionismes ni efectismes bruscs. Tan sols evolucionen com ho fan els núvols, canviant la seva forma de manera imperceptible més que pel que hi dedica atenció i temps suficient.
Reforçats per una secció rítmica ferma i contundent, els Interpol juguen a desenvolupar textures aguitarrades per fer levitar a qui se'ls escolta, basculant entre el pop distorsionat -com a The new- i el rock ballable de la nova era post-punk -com a la enganxosa PDA.

Ben a punt de publicar el seu tercer llarga durada -aquell que, diuen els/les experts/es que marca definitivament la direcció d'un grup- aquest Turn on the bright lights passa per ser unes de les mes degustables propostes dels darrers anys en el panorama rock, encarrilant temes enginyosos i efectius en un conjunt d'alt octanatge absolutament recomanable.