Bon Jovi en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (27-07-2011)

Ja feia tres anys des que els de New Jersey es van acostar a Barcelona i un sempre té la curiositat de veure si hi ha canvis en el seu show. I n'hi han, aquest cop n'hi han hagut molts.

Per començar, el més destacable: un minutatge molt més elevat. Els Bon Jovi, en aquest Open Air Tour, han decidit convertir-se, encara que sigui durant un breu espai de temps, en la banda de rock més poderosa del planeta. I per fer-ho han recorregut al primer que els fans reclamen, un concert més llarg. I els Bon Jovi, que tenen un repertori per parar un tren després de trenta anys de carrera i molts èxits radiofònics, han decidit arribar fins al que en podríem dir el "minutatge Springsteen", és a dir, tres hores de concert.
I aprofitant aquesta primera diferència amb gires anteriors, el setlist ha canviat radicalment. Indubtablement, no hi faltaren els Livin' on a prayer, Always, Bed of roses, i molts dels seus grans hits. Però el veritablement original ha estat donar cabuda entre els 26 temes inclosos en el setlist a un bon grapat de temes molt secundaris, molt amagats en els seus discs, que vingueren a refrescar un repertori sovint molt ancorat en els hits del passat.

El començament fou, a més, tota una revolució. Per contres de començar amb algun senzill del seu darrer disc (The Circle) preferiren arrencar amb quatre peces seguides, quasi ininterrompudes, molt recolzades en els seus primers àlbums. Raise your hands, You give love a bad name, Born to be my baby i el senzill del The Circle We were'nt born to follow foren un motor imparable durant els primers 20 minuts.
En acabar en John Bongiovi avisava de que teníem per davant una nit molt llarga i amb moltes sorpreses.
Les sorpreses a les que es referia eren, sens dubte, aquestes cares B, aquestes peces molt poc conegudes pel fan d'estar per casa: I believe, Just Older, Santa Fe, Diamond Ring, Captain Crash & the beauty queen from Mars, Who says you can't go home, Hey God o I love this town foren les rareses (moltes) de la nit.

Per descomptat, una part del públic, majorment acostumat a cantar fil per randa totes les estrofes de tots els èxits, no les va gaudir en excés, però el resultat va ser que, per un cop a la vida, els fans més de fons van poder gaudir, en silenci, de molts temes molt apreciables que mai ningú havia pogut sentir en directe.


I la tercera gran diferència va ser, sens dubte, el tractament audiovisual. En la seva anterior gira ja vam destacar en aquest mateix blog el finíssim joc de pantalles que es van treure de la màniga, que no només servien per fer més grans els músics i així que tot l'estadi els pogués veure, sinó que hi havia un treball de videoproducció molt professional, amb imatges al·legòriques que enaltien la música. Però aquell joc audiovisual no tenia res, absolutament res a veure, amb el que vam poder presenciar ahir a la nit.

Els Bon Jovi comptaven, primer de tot, amb un parell de pantalles mitjanes laterals molt a l'ús. Però darrera seu, tot, absolutament  tot l'escenari, estava cobert per una pantalla de mesures impossibles que no és que els engrandís, no, és que els feia gegants. Fins i tot l'últim espectador penjat de la bandera de sobre del rellotge va poder veure molt d'aprop el concert gràcies a aquesta monstruosa pantalla.
Però és que, a més, el que s'hi dibuixava a la pantalla no era una simple reproducció del concert, eren veritables videoclips guionitzats que per una banda seguien als músics però per una altra incloïen imatges al·legòriques, efectes visuals diversos i, fins i tot, explosions i focs d'artifici simulats. El show, mil·limetrat com estava, feia que els mateixos músics interactuessin amb les càmeres i cada gest se sabia preparat, enregistrat i regalat en forma de llum al públic bocabadat.

Diferències a banda, el concert va estar francament bé. La veu del John Bongiovi pateix molt en aquests concerts i tot i que potser cal excusar-lo doncs estem al tram final de la seva interminable gira, els aguts preferia escurçar-los per no arriscar, traient bona part de la èpica de les cançons més mítiques. A més, el seu repertori cobreix majoritàriament la seva primera meitat de carrera musical, on el grup tocava i cantava en uns registres més aguts que sembla que el Bongiovi no pot mantenir ja.
En l'altra plat de la balança, el Richie Sambora manejà la seva cohort de guitarres amb una expertesa molt juvenil, barrejant els seus mítics solos melòdics amb virgueries atapeïdes de notes en una demostració guitarrística de primer nivell.
La resta de la banda, tan bé com és habitual, però sempre mancada del punch necessari per fer esclatar per voluntat pròpia l'estadi, molt en particular amb hits del calibre de Keep the faith. Diguéssim que el públic porta les ganes de saltar ja de casa, però que el so una mica apagat no ajuda a que la bomba exploti.

Quasi 50.000 persones gaudiren, en definitiva, d'un concert molt clàssic, amb un repertori sorpressiu i amb una ambició sobrada d'afegir-se com a contendent en la batalla per la banda més poderosa del planeta.

Edit this setlist | More Bon Jovi setlists