02 de juny 2008

Bon Jovi - Lost Highway Tour - Barcelona (1-6-08)

Reunir a més de 50.000 persones en una sola nit és una fita a l'abast de molt poques figures de la música contem-porània, probablement no en podríem citar més de cinc o sis. I és que els de New Jersey porten molts anys a la carretera, molts discos a les seves esquenes i un bon cabàs de senzills que han triomfat a les ones i fins i tot un ambiciós grapat de temes mítics que han marcat les vides de diverses generacions.
Precisament, diverses eren les generacions que ahir s'amuntegaven a l'espaiós recinte de l'Estadi Olímpic Lluís Companys, des de roquers de mitjana edat fins a jovenetes disposades a deixar-s'hi la gola per poder-li fer sentir a en John Bongiovi la passió pels seus somriures immaculats. No queda rastre, si més no palpable, d'aquella colla de seguidors heavys de la seva primera etapa, aquells que van renunciar a seguir a Bon Jovi després del canvi d'estil i de look del Keep The Faith, allà cap a l'any 1992.

I serà per l'experiència, serà perquè saben el que es duen entre mans, els Bon Jovi saben com convertir un concert de rock en un espectacle aclaparador. Per una banda, disposaren damunt l'escenari un decorat absolutament clàssic alhora que espaterrant, amb set pantalles -cinc d'elles mòbils- que projectaven uns vídeos treballats durant moltes hores a la sala de postproducció (barreges d'efectes amb imatges dels músics, imatges al·legòriques preciosistes, etc.) i un desplegament lluminós elegantíssim alhora que impactant.
A tot aquesta parafernalia rock, en John no deixà de reclamar al públic atenció i participació, ja sigui demanant-los que cantessin, tot sols, les primeres estrofes de Dead Or Alive, ja sigui exhortant a aixecar els braços o bé a seguir el ritme picant de mans. El públic, com no podia ser d'una altra manera després de pagar l'exorbitant preu de les entrades, entregat, rendit, genúflex i amb la boca oberta.


Per si fos poc, el repertori dels nordamericans està farcit d'exclamacions diverses (ara un "yeah", ara un "uooo") i diversos ganxos del rock més trillat, donant la possibilitat fins i tot als menys coneixedors de les lletres dels seus temes de cantar-les i deixar-s'hi les cordes vocals. Precisament, de cordes vocals, així en general, no en devia quedar ni una de tensa després de la cridòria constant que imperà en tots i cadascun dels números de la banda. Els fans de Bon jovi son molt fans i es coneixen les lletres de cap a peus, impedint en qualsevol cas que la veu del cantant es pogués sentir amb netedat.

Tampoc no hi va ajudar un so pla, poc matisat en el que es perdien tant les melodies vocals de'n John con les guitarrades agosarades de'n Richie Sambora. Tot quedava en un segon pla, esmorteït per la contundència de la bateria de'n Tico Torres. Hom ja sap que en aquests espectacles massius d'arena rock, els matisos no es poden gaudir amb suficient paladar, però el so d'ahir a l'Olímpic va decebre i fins i tot va fer que un dels temes més mítics de la banda, el Keep The Faith, sonés tou i no engresqués al personal.

Amb tot, el gaudi fou màxim, sobretot tenint en compte que la banda va prioritzar els seus temes clàssics per damunt dels del seu darrer treball, encadenant un tema mític darrera un altre i afegint-hi de tant en tant alguna peça -poques- del darrer, el Lost Highway. Precisament al voltant del seu repertori -que abasta ja dues dècades-, va ser francament curiós comprovar com la seva suposada rendició al country en el seu darrer disc no és més que una evolució natural d'un so que, com la majoria de bandes de rock americanes, es fonamenta en unes arrels mixtes entre el rock 'n roll, el country i el blues. Es rock, però menys del que ells diuen i, molt probablement, menys del que nosaltres ens creiem, però això no sembla importar ni a uns ni als altres.

4 comentaris:

Anna ha dit...

Gràcies per compartir les teves impressions! Si hagués estat a Bcn, m'hi hagués apuntat segur :)
Encara sona la mítica "Livin' on a prayer" pels llocs, transmetent la mateixa energia que fa 10 anys... que GRANS que són!!

Marc Ambit ha dit...

Jejeje, aquí una fan, oi Anna? :-D

A veure si tornen i tens la possibilitat d'acostar-t'hi.

Anònim ha dit...

si que posen molts "uooooooooo" y "yeahhhhh, yeahhhhh, yeahhhhh" XD

Marc Ambit ha dit...

Sí, anònim, és un fet. De fet, jo tinc una teoria, veureu.
Si us fixeu, hi ha un munt de estrofes en les seves cançons que acaben amb un so similar a "ai" o "ei", amb paraules com "night", "right", "wait", "lie", etc.
I perquè ho fan? Aquí ve la meva teoria...perquè el pronunciar-les els hi permet ensenyar les pinyates sponsoritzades per Vitaldent. Es per això i no per una altr acosa, segur! :-D